MÓN PATRIARCAL
 |
| World Gender Inequality |
Déus, herois i personatges llegendaris de la mitologia diuen molt de
nosaltres mateixos, tant els que hem encarnat com aquells que potser vam
rebutjar perquè temíem que ens fessin inacceptables.
Com assenyala Jean Shinoda Bolen a Los
dioses de cada hombre, el món patriarcal que coneixem modela els homes
perquè siguin herois solitaris, abandonin qualsevol semblança a les seves mares,
competeixin i neguin la seva vulnerabilitat i els seus sentiments.
Aquesta conformitat forçada, aquest desmembrament psicològic –qual “llit de Procust” on aquest posava els
viatgers que anaven a Atenes i els tallava o estirava fins que encaixessin– provoca violència a la psique.
TROBAR EL NOSTRE MITE
Shinoda ens proposa trobar el nostre mite, reconnectar amb aquells aspectes
inconscients abandonats en el passat (el nen innocent i sentimental que fórem i
la nostra ànima femenina) dels quals ens hem separat en el món patriarcal de
Zeus (masculí, racional, atret per l’èxit i mancat de vida personal).
“Tot allò que sigui desmembrat i enterrat a través de la repressió és
enterrat viu: quan és descobert, segueix existint tal com era. Aquesta veritat
és especialment espectacular quan, com sol passar, el que una vegada es va
enterrar va ser el dolor no expressat. Quan es torna a connectar amb ell és com si
la pèrdua hagués sigut ahir. [...] La ràbia continguda és molt més accessible;
com les brases ardents cobertes per una capa de terra en una foguera, la ira
resideix sota la superfície en molts homes, potser en la majoria, encara que
estigui tan profundament reprimida com ho està el sofriment en alguns d’ells.”
La persona que som d’acord al paper assignat per la família pot ser molt
diferent a la dels nostres propis arquetips i mites. Quan aconseguim
identificar els nostres arquetips amagats –a
l’ombra en termes junguians– ens veiem a nosaltres mateixos i als altres
amb claredat, i quan els vivim, la vida adquireix sentit i harmonia, que és fer
allò per al que hem nascut.
“La beatitud i la joia arriben en els moments en què vivim la nostra
veritat més elevada, quan el que fem està en harmonia amb les nostres
profunditats arquetípiques. És quan som més autèntics i de confiança, i sentim
que qualsevol cosa que fem, encara que sigui força corrent, és igualment
sagrada. És quan sentim que formem part d’alguna cosa divina que està en el
nostre interior i a tot arreu. [...] També hem de tenir el valor d’actuar. [...]
La paraula coratge procedeix de la paraula francesa coeur, cor: coratge és la voluntat d’actuar des del cor, deixar que
sigui ell qui agafa les regnes, sense saber què se’ns demanarà a continuació,
ni si podrem fer-ho. [...] A l’actuar amb el cor i fer el que sentim,
probablement viatjarem, al menys al principi, sense altres companys, però és
molt probable que no ens sentim sols, ja que l’ego i els arquetips estan
connectats; els déus estan amb
nosaltres. [...] Quan un home (o una dona) segueix la seva inspiració i actua
des del cor i el seu autèntic jo, aquest compromís sembla transmetre energia al
món.”
HERMES ÉS EL GUIA
Hermes és el guia de l’esperit, que ens acompanya en el procés
d’autoconeixement, creixement personal i
plenitud que sovint té lloc en algun punt de la meitat de la vida. Hermes tant
pot aparèixer en forma de “veu interna” o “guia interior” com en forma de
conseller espiritual, amic, psicòleg o coach –entre d’altres–, i és qui, com la
psicoteràpia, permet que les parts fragmentades es facin conscients i es puguin
integrar en la personalitat; qui facilita el retorn a la llar, al nostre
centre, al lloc on trobem harmonia i beatitud.
“Fou Hermes qui tragué Persèfone del món subterrani, qui rescatà el petit
Dionís, que era el déu desmembrat, i és aquest arquetip en el nostre interior
el que pot retornar-nos al pla conscient lo femení reprimit o el nen diví que
hi ha dins de cadascú de nosaltres. Així doncs, la seva tasca no és sols
descobrir què és o què hem reprimit personalment, sinó també ressuscitar els
arquetips que han estat enterrats culturalment.”
RECORDANT METIS
Metis, deessa de la saviesa, va ser adorada abans que Zeus, de qui va ser
la primera esposa i a qui va ajudar a alliberar els germans engolits per Cronos
donant-li l’emètic que el va fer vomitar.
Més tard, Metis fou enganyada i engolida per Zeus, qui temia que el fill
que ella gestava fos el seu substitut. El fill no va ser finalment un baró sinó
Atena, que va néixer del cap de Zeus i oblidà la seva mare, de la mateixa
manera que l’oblidà la societat patriarcal occidental.
Shinoda explica que aquest mite reflecteix el que va passar històricament
quan, entre els anys 4.500 i 2.400 aC, les successives onades de guerrers
indoeuropeus van subjugar la vella Europa que durant 25.000 anys havia
desenvolupat una civilització matriarcal pacífica i culturalment avançada.
La nostra civilització, com feu Atena, va oblidar Metis i va oblidar que hi va haver
un temps en què Déu era dona, fins al punt que el poder de parir, que havia
estat patrimoni natural de dones i deesses, es convertí en una opció conjunta,
quan no una prerrogativa arrabassada per les deïtats masculines (Zeus) i per
l’home (encarnat pel polític conservador en què potser ara estàs pensant).
Esperançada no obstant, Shinoda escrivia al 1989: “La consciència global,
els temes mediambientals, l’ecologia, l’espiritualitat femenina i el
desarmament nuclear són expressions del ressorgir de Metis com metàfora del
saber què tots estem relacionats els uns amb els altres i amb l’arquetip de la
mare. És un moment de transició cultural, temps de rememorar Metis com la
saviesa femenina, com la Mare Naturalesa, com la sacralització de la Terra o la
divinitat del Déu Mare que retorna a la nostra cultura a la vegada que
l’arquetip pare, tal com veiem en els homes actuals, està canviant.”
El fill de Metis, el substitut de Zeus que es regeix per l’amor i no pel
poder, està encara per arribar. De nou un bri d’esperança: quan hi hagi prou
massa crítica de persones que iniciïn el canvi, després del “centèsim mico” –si
em permeteu una darrera referència mítica–, la balança es decantarà. Si més no,
això és el que esperem quan ens reconeixem en un mite: obtenir la força.
TEMPS PER A LA REFLEXIÓ
- Qui eres de petit(a)? Què t’agradava
fer? En què podies passar hores gaudint?
- Quin paper et va assignar la família?
I tu, qui volies ser?
- Què estàs cridat a aportar al món? Què
dóna sentit a la teva vida?
- Quin és el teu desig més profund?
Quina és la teva necessitat més inajornable?
- Qui seràs quan l’hagis satisfet? Com
et sentiràs?
- Què necessites rememorar de Metis?
FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS
Per a aquest post m’he basat en el llibre Los dioses de cada hombre – Una nueva psicología masculina de Jean
Shinoda Bolen (Kairós, 2011).
El meu agraïment a la vida per cada dia que m’ofereix per seguir la
inspiració.
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach
