Quan la ràbia fa ràbia

LA IRA DEIXA SENYALS

Hi havia una vegada un nen que estava sempre de mal geni. Quan s’enfadava, es deixava portar per la seva ira i deia i feia coses que ferien a qui tenia al voltant. 

Un dia, el seu pare li va donar un martell i una capsa de claus i li va dir que, cada cop que tingués un atac d’ira, en clavés un a la porta de la seva habitació.

El primer dia, en va clavar trenta-set. En el transcurs de les setmanes següents, el nombre va anar disminuint. De mica en mica, descobrí que li era més fàcil controlar la ira que clavar claus en aquella porta massissa.

Finalment, arribà un dia en què el nen no en va clavar cap. Li ho va dir al seu pare i aquest li suggerí que, a partir d’aquell moment,  cada dia en què no s’enfadés, desclavés un dels claus de la porta.

Passà el temps i vet aquí que un dia el nen digué al pare que ja havia tret tots els claus. El pare l’agafà de la mà, l’acompanyà fins la porta de l’habitació i li va dir:

—Fill, ho has fet molt bé, però mira els forats que han quedat a la porta. Quan una persona es deixa portar per la ira, les paraules deixen cicatrius com aquestes. Una ferida verbal pot ser tan dolorosa com una ferida física. La ira deixa senyals. No ho oblidis mai!

(Traducció i adaptació del conte “La ira deja señales” del llibre Aplícate el cuento – Relatos de ecologia emocional, de Jaume Soler i M. Mercè Conangla).

LA RÀBIA ÉS UNA EMOCIÓ

La ràbia és una emoció que apareix quan sentim o vivim una situació que ens sembla injusta o que amenaça el nostre amor propi, quan percebem alguna mena de transgressió cap a nosaltres:

• Quan algú o alguna cosa ens impedeix assolir un objectiu important, per exemple, un ascens a la feina.

• Quan s’ha violat una regla que és important per a nosaltres, tant si la trenca una altra persona (algú no em torna la salutació) com si ho fem nosaltres mateixos (encenc una cigarreta després de dos mesos sense fumar).

• Quan el nostre amor propi està amenaçat (algú ens reclama un deute).

Quan ens sentim “agredits” sovint optem per “contraatacar”, física o verbalment. Si estimem que aquesta resposta no és “apropiada” per al destinatari (per exemple, el nostre cap), la dirigim cap a una altra persona (la parella, un fill...) o cap a un objecte (la vaixella, un retrat).

Algunes vegades, en lloc de contraatacar, ens “retirem” aïradament (cop de porta) i, d’altres, ens vengem d’una forma indirecta, per exemple amb ironia o sarcasme (“agressivitat passiva”).

La ràbia es caracteritza per ser una emoció “expulsiva”: necessita sortir fora, com el gas d’una ampolla de cava. Li cal espai per poder-se expressar, per “esbravar-se”.  La ràbia és també una emoció “acumulativa”: les frustracions acumulades —sovint a causa de la nostra inseguretat— solen explotar en forma de ira.

La ràbia té una funció personal, social i històrica.  La ràbia és un senyal que hi ha hagut una injustícia, real o imaginaria.  Està a la base de tot canvi social en forma de rebel·lió davant la injustícia. Però aquesta ràbia no ha de sortir necessàriament de manera violenta i agressiva. Diuen que el jazz va sorgir com una forma creativa de refredar (cool) el sentiment causat per la discriminació racial envers els negres. La festiva i pacífica manifestació multitudinària a Barcelona en la diada de l’11 de setembre n’és un altre exemple.

En el nostre procés de socialització hem aprés, no obstant, que enrabiar-se és dolent, que si ens enrabiem els altres no ens estimaran. Tothom té ràbia acumulada i fer-nos-en conscients no és fàcil.  Hi ha persones que sempre estan enrabiades i no s’adonen.

«Qualsevol es pot enfadar, això és una cosa molt senzilla. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, no resulta tant senzill.» (Aristòtil)

LEGITIMAR LA RÀBIA

Com diu l’Hermínia Gomà, cal que legitimem la ràbia, que l’acceptem, que la deixem sortir “regulada”.

Quan no podem treure la ràbia, agafem depressions. Per a moltes dones, plorar va ser durant anys la principal via de sortida de la ràbia i ho van ser també addiccions com el menjar (“a las penas, puñaladas”).  «La dona deprimida en realitat és una dona enrabiada».

 

Així com l’expressió de la por és força universal, l’expressió de la ràbia és diferent en homes i dones, per la seva diferent socialització.  Mentre el nens apreníem de petits els jocs de pegar,  les nenes havien de ser bones i maques: no se’ls deixava expressar la ràbia.  Quan a l’home li sortia la ràbia, expressava el seu “geni”.  Quan ho feia la dona, era una "histèrica".

El problema es produeix quan ens “empassem” la ràbia o la “descarreguem” contra els altres, sovint contra els més dèbils.  La qüestió, doncs, és saber com desfogar-la sense fer-nos mal a nosaltres mateixos ni als altres. En definitiva, es tracta de “regular” la ràbia, és a dir,  donar-li la sortida menys nociva, en el lloc i el moment més apropiat. 

L’activitat física i l’esport (fins i tot els nostres renecs quan xiulen penalti a favor de l’etern rival) són mitjans socialment acceptats per canalitzar la ràbia. Per regular-la en són bones alternatives l’escriptura (“les cartes de la ràbia”), la meditació i el Coaching.

«En el terreny del sentir tot està permès, en el de l’acció no. En altres paraules, tota emoció és legítima, però no tota conducta ho és.» (Eva Bach i Anna Forés)

ELS NOSTRES PENSAMENTS SÓN L'ORIGEN

Per afrontar la ràbia, no obstant, el primer que hem de deixar enrere és la idea de què la nostra ràbia la provoquen els altres.

La veritable causa de la ràbia és la lectura que fem de les situacions, la manera en què les percebem. El que determina la nostra manera de respondre a una situació és el que "ens diem". És el nostre pensament i no la situació el que determina el resultat.

Com deia a La proactivitat. Reaccionar o respondre?  aquí és on trobem l’oportunitat de decidir entre respondre o reaccionar, fent ús de la llibertat interior de la qual sàviament parlava Viktor Frankl.

Aquesta és una decisió fonamental ja que, si simplement reaccionem i deixem explotar la ira, ens fem mal a nosaltres mateixos —més tard o més  aviat es despertaran els sentiments de culpa—, fem mal als altres —tot provocant ressentiment i revenja—, i malmetem les nostres relacions.

 

«Els pensaments creen un món que ampliem i engrandim al posar-lo en paraules. Recreem un passat que ja no existeix i això influeix en les nostres interaccions i relacions.» (Míriam Subirana)

Entendre que som “responsables” de la nostra ràbia és el primer pas per poder-la:

• Identificar: «Estic alerta. Sento que els músculs es posen tensos. M’estic enfadant. Sé que estàs aquí, et reconec».
• Legitimar: Independentment de què passi, com passi o amb qui «Em sento ferit o tractat injustament».
• Acceptar: «Sé que sentir ràbia és humà, i ser humà és ser fal·lible, imperfecte. No sóc abominable».
• Desactivar: «Guardo silenci o em retiro fins que m’hagi calmat.  Manifestaré el que sento i el que penso, una mica més tard, de manera assertiva.»
• Comprendre: Reflexió posterior: «Quins han estat els meus pensaments automàtics? Contenen distorsions? Quins pensaments alternatius són més racionals?»

L’autoafirmació és necessària per poder comportar-nos de manera assertiva. Hauck definia l'autoafirmació com «fer valdre els nostres drets sense necessitat d’ira» i l’agressivitat com «fer valdre els nostres drets amb ira». Ens ajudarà també treballar l’acceptació i la tolerància.

DECÀLEG DE LA RÀBIA

Segons David Burns a Sentirse bien – Una nueva terapia contra las depresiones, hi ha deu coses que ens convé saber sobre la ràbia i la irritació:

1. Jo sóc el responsable de la meva irritació.

Els meus sentiments de ràbia o ira no els causen els esdeveniments, sinó el significat que els atribueixo. En definitiva, els causen els meus pensaments.

Això són bones notícies! Tenim una oportunitat de canviar aquests pensaments i decidir com ens volem sentir. Som conscients de quina influencia pot tenir això en les nostres relacions?

2. La meva irritació no pot ajudar-me.

En general, la irritació no em portarà a trobar una solució operativa a les situacions que em presenta la vida.

3. Els pensaments que generen la ràbia contenen distorsions.

La correcció d’aquestes distorsions atenua la irritació.

4. La ràbia apareix quan crec que una cosa és injusta.

Sigui el comportament d’una persona o un esdeveniment, la intensitat de la irritació augmenta proporcionalment a la gravetat i a la intencionalitat de la maldat percebuda.

5. La injustícia és una il·lusió.

Una il·lusió que existeix només en la nostra ment. Depèn del nostre punt de vista. Quan entenc que conceptes com veritat, justícia i equitat poden interpretar-se de maneres diverses, s’esvaeix gran part del meu ressentiment i de la meva frustració. (Llegir això t’irrita? Has sentit que és injust?).

6. La meva ràbia deteriora les meves relacions.

Les persones exposades als meus brots d’ira o còlera sentiran ressentiment i rancúnia a llarg termini.

7. La meva irritabilitat pot tenir a veure amb pèrdua d’autoestima.

Especialment quan em poso a la defensiva si sento que els altres em critiquen, estan en desacord amb mi o no es comporten com jo vull, quan els carrego la culpa pels meus sentiments d’inutilitat. Només els meus pensaments negatius distorsionats poden fer-me perdre autoestima.

8. La frustració prové d’expectatives no satisfetes.

El fet que m’ha decebut és real. Per tant la meva frustració és sempre conseqüència d’una expectativa no realista. Sempre podem intentar influir per aconseguir canviar la realitat, però serà millor canviar les nostres expectatives quan aquestes siguin irracionals:

• «Si desitjo una cosa, me la mereixo.»
• «Si treballo dur en un projecte, hauria de tenir èxit.»
• «Les altres persones haurien de creure'm quan els dic que una cosa és injusta.»
• «Hauria de ser capaç de resoldre qualsevol problema amb rapidesa i amb facilitat.»
• «Si sóc una bona persona, la meva parella ha d’estimar-me.»
• «La gent hauria de pensar i actuar com jo.»
• «Si sóc atent amb una persona, aquesta hauria de ser atenta amb mi.»

9. Tinc dret a enfadar-me, però no em convé.

 

10. La irritació no és necessària.

Deixar d’irritar-me no em converteix en un robot o una persona sense sentiments. «En realitat, quan s’alliberi d’aquesta amarga irritabilitat sentirà més vigor, alegria, pau i productivitat. Experimentarà una sensació d’alliberament i il·luminació.»

 

EL COACHING

Durant la conversa de Coaching, el Coachee (client) té espai per parlar sobre la seva ràbia. El Coach, amb la seva expertesa i acceptació, li proporciona l’ “aire psicològic” que necessita per expressar i entendre els seus pensaments, sentiments i emocions, per connectar amb el seu ser essencial, amb el seu propòsit i sentit, i amb les seves fortaleses. Així, podrà afrontar els canvis necessaris (nous paradigmes) i adquirir hàbits més funcionals que, per exemple, el de culpar els altres.

El Coach utilitza el diàleg “socràtic”  i un plegat d’eines com l'escenificació (role-playing) i la visualització —com la de les quatre posicions perceptives de la Programació Neurolingüística (PNL)— per tal d’identificar la conducta actual, la conducta desitjada, posar-la en pràctica i veure’n les conseqüències en els plans cognitiu, emocional, corporal i conductual. Pel tema que ens ocupa també poden ser útils les prescripcions estratègiques com “les cartes de la ràbia”.

El moment més elevat del canvi es produirà quan el Coachee, a més d’entendre i acceptar com funciona i ser ja capaç de respondre de manera assertiva en lloc de reaccionar, arribi a comprendre no només el que hi ha darrere de l’esdeveniment o conducta pròpia sinó què hi ha darrere d’aquelles conductes dels altres (de vegades veritablement agressives) que disparen la nostra ira.   Quin caràcter, quins sentiments i quina lògica o pensament les sustenten. Els grecs clàssics s’hi referien fa més de dos mil anys: ethos, pathos i logos.

«Gradualment, el que van ser uns veritables tsunamis emocionals, succionant la teva energia, que ets tu, remeten per convertir-se en suau onatge a través de la superfície de la teva consciència.» (Míriam Subirana)

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

En un lloc i un moment tranquil, seu amb l’esquena recta i els peus tocant el terra. Respira profundament i pensa en una situació en què has sentit ràbia:

• Què té d’injusta (frustració / impotència) aquesta situació per a mi?
• Què té a veure amb mi?
• Què he de treure (desfogar) encara?  Com?
• Amb què connectaré per "respondre" en lloc de "reaccionar" amb ràbia?
• De què m’he fet conscient?

 

... i per a l'agraïment

Les meves fonts d'inspiració per aquest article han estat el seminari “Món emocional” de l'Hermínia Gomà al Màster de Coaching i Lideratge Personal  i els llibres Coaching para vivir de Michael Neenan i Windy Dryden, Sentirse bien – Una nueva terapia contra las depresiones de David Burns, Serenidad mental – Decide con lucidez de Míriam Subirana, La asertividad para gente extraordinaria d'Eva Bach i Anna Forés, i Aplícate el cuento – Relatos de ecologia emocional, de Jaume Soler i M. Mercè Conangla.

El dedico amb amor a les meves mestres de vida.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

La proactivitat. Reaccionar o respondre?

 

Què escullo avui?

Diuen que el deixeble d’un venerable savi estava estranyat i sorprès que el seu mestre estigués sempre somrient i feliç, malgrat les dificultats que tenia a la vida. Tot intrigat, un dia li preguntà: “Mestre, com és que sempre et veig tan content i satisfet?”. El mestre va respondre: “Amic meu, no hi ha cap secret en això. Cada matí, en llevar-me, em faig aquesta pregunta: Què escullo avui? Alegria o tristesa? I sempre escullo alegria.

(Del llibre Aplícate el cuento – Relatos de Ecología Emocional de Jaume Soler i M. Mercè Conangla).

La proactivitat, un cercle?

Aquesta és nomes una pregunta retòrica, una  benintencionada estratagema per parlar de “cercle de preocupació”, “cercle d’influència” i de “proactivitat”, el primer d’Els set hàbits de les persones altament efectives de Stephen Covey.

Per conèixer el nostre grau de proactivitat, dibuixem un primer cercle, el cercle de preocupació (CP).  En el CP hi són totes les nostres preocupacions: la salut, els fills, les relacions de parella, els conflictes a la feina, les retallades...

Ara dibuixem un cercle més petit al seu interior que anomenarem cercle d’influència (CI). Dintre del CI es troben aquelles preocupacions sobre les quals podem fer alguna cosa.

El nostre grau de proactivitat depèn del  cercle en què invertim la major part del nostre temps i de la nostra energia. Quan la nostra energia es perd en el CP, atorguem a les coses el poder de controlar-nos. Per contra, quan som proactius centrem els nostres esforços en el CI i ens dediquem a aquelles coses sobre les quals podem actuar; incrementem la nostrra energia positiva i expandim progressivament el nostre CI.

Quan afrontem els problemes, ens adonem que alguns els podem resoldre exclusivament a través de la nostra conducta (“control directe”); uns altres requereixen involucrar d’altres persones (“control indirecte”) –aquí entra en joc la capacitat d’influència–; la resta són els problemes amb els quals no podem fer res (“control inexistent”). Per a aquests, la recomanació és simple: “somriure, acceptar-los autèntica i pacíficament, i aprendre a viure amb ells tot i que no ens agradi. D’aquest manera no els atorguem el poder de controlar-nos.”

«La capacitat per subordinar els impulsos als valors
és l’essència de la persona proactiva.»

(Stephen Covey)

Alerta, un parany!

L'Hermínia Gomà ens alerta d’un parany de la nostra societat: el paradigma que preocupar-nos és estimar, que per estimar els nostres fills hem d'estar sempre preocupats. Aquest paradigma parteix de la por i de la culpa que, suposadament, expiarem amb la preocupació.

En el seu blog planteja la fórmula PROACTIVITAT = INICIATIVA + RECURSOS:

«Les persones proactives, són persones que prenen la iniciativa per fer possible que les coses succeeixin, per a la qual cosa compten amb els seus propis recursos i inspiren a altres persones perquè hi sumin els seus...»

«Senyor, doneu-me el coratge per canviar les coses que puc canviar,

la serenitat d'acceptar les coses que no puc canviar

i la saviesa de distingir les primeres de les segones.»

(Alcohòlics Anònims)

La llibertat interior 

La proactivitat es basa en el principi de “la llibertat interior” de la qual ens en parlava Viktor Frankl a L’home a la recerca de sentit:  La llibertat interior es troba en l’espai que hi ha entre la reacció i la resposta als estímuls.

«Al camp de concentració t’ho poden prendre tot menys una cosa: l’últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions.  I hi havia una actitud o una altra.» (Viktor Frankl)

El que Frankl ens va ensenyar és vàlid també per a les situacions menys transcendents de la vida quotidiana. Als camps de concentració la dignitat humana –i la vida– estaven constantment en joc.

Per més que, de vegades, ens costi creure-ho, sempre tenim la llibertat –i la responsabilitat– de decidir respondre en lloc de reaccionar. Recordem que 'responsabilitat' vol dir 'habilitat per respondre'. Podem ser amos dels nostres pensaments i dels nostres sentiments. A això em referia a  Què és el que no estàs acceptant? quan deia que, a diferència del dolor, "el sofriment és opcional".

«El que ens fereix i ens fa mal no és el que ens passa,
sinó la nostra resposta al que ens passa.» (Stephen Covey)

Per aprendre a respondre en lloc de reaccionar, ens cal la reflexió i l’autoconeixement;  l’autoconsciència –l’aptitud per pensar en els propis processos de pensament–; la nostra imaginació i creativitat –per dissenyar el nostre futur–; la capacitat de resoldre problemes; l’aprenentatge de nous hàbits i la regulació emocional.

Quan som “reactius”, la nostra vida emocional depèn de la conducta dels altres i ens afecta més el “clima social”: quan ens tracten bé, ens sentim bé i, quan no ens tracten bé, ens posem a la defensiva, ens protegim.

Miriam Subirana, en el seu llibre Serenitat mental - Decideix amb lucidesa parla del poder de la paciència d'un segon, la paciència que tenim per a aquest segon abans de reaccionar. Un segon és molt valuós: pot ser la diferència entre reaccionar i respondre. Només ens cal pràctica. És com quan estàs al despatx amb la taula plena de "problemes" per resoldre i, de sobte, enretires la cadira. Amb aquest pas enrere has creat un espai entre tu i la realitat. Reflexiones, et reenergitzes i, tot seguit, fas un pas endins, tornes a la feina amb més claredat.

Com a experta en meditació, ens en proposa una de ben simple: Para-ho tot un moment. Seu bé i pensa «sóc pau» durant uns instants, mentre respires. Al cap d'uns segons ja ho sents, has connectat amb la teva serenor i la teva energia. Practica-ho fins que sigui un hàbit, fins que sigui part de tu. Quan la situació ho requereixi, aquest pensament et donarà el segon que necessites.

«La proactivitat no significa només prendre la iniciativa. Significa que, com a éssers humans, som responsables de les nostres pròpies vides. La nostra conducta està en funció de les nostres decisions, no de les nostres condicions. Podem subordinar els sentiments als valors. Tenim la iniciativa i la responsabilitat de fer que les coses succeeixin.» (Stephen Covey)

Què em dic a mi mateix?

Ens hem parat a pensar sobre què ens diem a nosaltres mateixos? El nostre llenguatge “parla” de la nostra proactivitat:

• “Jo sóc així, això és tot.” (Estic determinat, no puc fer res al respecte).
• “M’estic tornant boig!” (No sóc responsable, la meva vida emocional està fora del meu control).
• “No puc fer-ho. No tinc temps.” (Em controla alguna cosa que està fora de mi: el temps limitat).
• “Si la meva parella fos menys impacient...” (La conducta d’una altra persona m’està limitant).
• “He de fer-ho.” (Les circumstàncies o altres persones em forcen a fer el que faig. No tinc llibertat per decidir).

Aquests missatges provenen d’un paradigma determinista  –no sóc responsable, no puc elegir la meva resposta– que té com a filosofia transferir la responsabilitat. El llenguatge reactiu es perpetua com a profecia d’autocompliment: el que em repeteixo constantment s’acaba fent realitat.

El cercle de preocupació és ple de “tenir” (“si tingués un títol...”, “si tingués sort...”, “si tingués parella...”). En el cercle d’influència parlem del “ser” (ser més pacient, amorós, cooperatiu, creatiu, etc.).

Al cap i a la fi

Ser proactiu és canviar de dintre cap a fora. Liderar el canvi en nosaltres mateixos és la manera d’influir en els altres i poder canviar el que està fora:  «Sempre que pensem que el problema està “allà fora”, aquest pensament és el problema.» (Stephen Covey)

Al cap i a la fi, la proactivitat és fer actes d’amor cap a un mateix i envers els altres. Però, si et semblà bé, de l’amor en parlarem més endavant.

Temps per a la reflexió

Com de costum, et proposo uns minuts per a la reflexió:

• En què has sigut proactiu recentment? (Felicita't pels exemples que has trobat!).
• Què t’està preocupant en aquest moments?
• Què et dius a tu mateix?
• Quin tipus de control hi tens: “directe”, “indirecte” o “inexistent”?
• Si és “inexistent”, és absolutament cert que no pots fer res?
• Si és “indirecte”, què faràs per incrementar la teva capacitat d’influència?
• Si és “directe”, què vols “ser” (o “ser més”) per eixamplar el teu cercle d’influència?

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

Què et fa dubtar?

Pensant, així pateixo

«Si hi ha solució, per què et preocupes?

Si no hi ha solució, per què et preocupes?»

(Giorgio Nardone)

Dubtar és una activitat quotidiana en la nostra ment. Anem al restaurant i obrim la carta. Sovint, al cap d’uns instants, ja hem decidit: demanem, mengem, el compte i fins una altra. D'altres vegades, amb una certa incomoditat, ens hi estem una bona estona, rumiant les múltiples opcions. Preguntem al cambrer i la cosa es complica: plats del dia, guarnicions, temps d’espera, els vins...  Prosseguim amb el clàssic “què em recomana?” i, en ocasions, acabem demanant que decideixi per nosaltres. Finalment, marxem dubtant de si aquesta ha estat la millor elecció.

Giorgio Nardone —fundador amb Paul Watzlawick del Centre de Teràpia Estratègica d’Arezzo— al seu llibre Pienso, luego sufro – Cuando pensar demasiado hace daño ens parla del dubte. Des d’aquell que és lleu i acceptable —el del restaurant si ho deixem en aquest punt— passant pels nivells intermedis, encara gestionables, però no lliures de patiment; fins al dubte patològic i invalidant.

«Quan la inseguretat en busca de certeses ens domina,
el pensament es converteix en enemic nostre.» (Krishnamurti)

A causa de l’increment d’eleccions possibles, a l’actual il·lusió de poder controlar-ho tot a través de la lògica i a l’arcaica necessitat de trobar certesa en respostes tranquil·litzadores, el dubte esdevé una pandèmica perversió de la raó. Voler ponderar les diverses possibilitats amb el raonament —cosa fonamental i necessària en la ciència— pot esdevenir una veritable trampa en la vida quotidiana. Inútil, a més, perquè finalment el cervell acabarà triant, la major part de les vegades, segons les emocions o les sensacions, i no pas per un procés d’anàlisi i valoració d’alternatives.  Quantes més alternatives tenim, més sovint renunciem a l’elecció i recorrem a un expert a qui deleguem la responsabilitat.

El dubte comença a ser un problema quan la delegació passa a ser la nostra forma habitual de diluir les complicacions de la vida i de tranquil·litzar-nos. Quan deleguem a la parella, afavorim una relació ambivalent i li assignem a l’altre la total responsabilitat, li atorguem el poder.  Una altra forma d’autoengany particularment devastadora és la delegació de la nostra responsabilitat als fills petits, als quals se suposa que hem de tutelar, i els tornem més indecisos i insegurs.

Justament, aquesta insana delegació no fa més que confirmar-nos la nostra incapacitat per decidir. Aviat s’esvaeix l’efecte tranquil·litzador inicial i es minen la nostra confiança i els nostres recursos.

El món del pensament és ple de paradoxes. Quant més avançats som i més competències tenim, més complexos es fan el problemes a resoldre. A més, cada cop volem anar més lluny i controlar més la realitat. D’altra banda, pensar en excés en detriment de viure i experimentar fa que ens abstraguem de les sensacions i visquem en una torre de marfil.

Reflexionar ens ha de servir per enriquir l’experiència i no per limitar-la. Com deia Paul Watzlawick a L’art d’amargar-nos la vida, reflexionar sobre el sentit profund de cada cosa que vivim, només serviria per amargar-nos la vida.

El dubte patològic

 

«El dubte és la rampa de llançament del pensament creatiu però, al mateix temps, és el ressort del pensament obsessiu.»
(Giorgio Nardone)
 

El dubte esdevé patològic quan és incessant, quan ens perdem i ens paralitzem per l’excés d’anàlisi; pel relativisme o per la cerca obsessiva de la perfecció, la justícia, la certesa o el control; quan ens encaparrem en dilemes “indecidibles”; ens torturem amb sentiments de culpa (fins i tot per coses que un dia podríem arribar a fer) o ens autosabotegem pensant que ho fem tot malament.

La paradoxa de l’elecció del filòsof de l’Edat Mitjana Joan de Buridan descriu com un ase, que té davant seu dos feixos de palla equivalents i equidistants, mor de gana bloquejat per la incapacitat d’escollir l'un o l’altre.

Les qüestions indecidibles són aquelles preguntes a les quals la raó no pot donar resposta, per exemple: “com puc estar segur/a de què la meva parella no em serà infidel?”

El dubte patològic pot esdevenir una “profecia d’autocompliment” i provocar allò de què dubtem (infidelitat de la parella, tendències sexuals, incapacitat per exercir la professió, etc.). 

El dubte persecutori no és un problema exclusiu de persones tímides o insegures. Afecta també a persones que exerceixen funcions de responsabilitat que es torturen amb la por de no estar a l’altura o la por d’un col·lapse futur que posarà al descobert la seva incapacitat i fragilitat.

El dubte patològic és també un agent eficaç per posar en crisi els fills, quan dubtem incessantment de què és el millor per a ells i acabem imposant-los coses que, a més, volem que els agradin per força, cosa que paradoxalment els genera aversió.

El dubte terapèutic

L’autor proposa el dubte terapèutic com a mitjà per tractar el dubte patològic. En lloc de donar respostes als dilemes presentats, es tracta d’ajudar la persona a descobrir com funciona el seu problema a través de preguntes estratègiques i paràfrasis reestructurants. Després s’utilitzen prescripcions terapèutiques ad hoc per a cada tipus de trastorn, que busquen bloquejar la resposta (i així inhibir la pregunta) en base a crear una autèntica aversió amb estratagemes de saturació com “la pitjor fantasia”.

Aquestes intervencions necessiten generar noves experiències emocionals per ser eficaces. Només amb la raó no n’hi ha prou per desmuntar el cercle viciós del dubte.

«No pot haver respostes correctes
a preguntes incorrectes.» (Kant)

Nardone clou el llibre dient: “Vèncer sense combatre és, efectivament, l’estratagema essencial per a totes les situacions alimentades pels intents d’anul·lar-les, com el dubte patològic.”

Paral·lelisme amb el Coaching

La persona intel·ligent dóna respostes encertades,
el savi planteja les preguntes adequades.

Hi ha un paral·lelisme entre la pregunta estratègica i la paràfrasi reestructurant de la psicoteràpia breu estratègica de Giorgio Nardone i la pregunta poderosa i el feedback del Coaching, respectivament.

També el trobem entre les prescripcions terapèutiques de l’escola estratègica i l’ampli ventall de tècniques i dinàmiques —provinents de la Psicologia, la PNL o la bioenergètica, a tall d’exemple— que s’utilitzen en les sessions de Coaching.

El Coaching té per objectiu ajudar les persones a canviar paradigmes: veure amb altres ulleres, amb altres perspectives. A més, busca desenvolupar creences més funcionals i potenciadores per tal d’assolir fites de creixement personal —incloent l'àmbit professional—, resoldre problemes i millorar les relacions. No obstant, els trastorns patològics  requereixen una intervenció terapèutica.

 

«No sempre fem el que volem, però de tota manera
som responsables del que som.» (Jean Paul Sartre)

Com de costum, dediquem uns minuts a la reflexió:

• Què et fa dubtar?

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

L'economia del bé comú

L’economia del bé comú i els valors bàsics del ser humà

Una de les meves lectures d’aquest estiu, i que et vull recomanar, ha estat el llibre “La economía del bien común” de Christian Felber.

El llibre explica en detall aquest nou model econòmic (l’economia del bé comú) i com aquesta iniciativa atrau cada dia més persones, empreses i organitzacions d’arreu.

Trobaràs a continuació un petit resum de les idees principals i passo tot seguit a dibuixar la connexió amb l’essència d’aquest bloc, el Coaching –i per extensió el lideratge personal– i la Psicologia.

Com diu Juan Carlos Cubeiro al pròleg: “El capitalisme està cridat a reinventar-se, perquè la situació és insostenible”.  Creix el nombre de persones que desitgen un model econòmic diferent de l’actual (9 de cada 10 a Àustria, per exemple).  I també creix el nombre de persones que pensen que no estem només en una crisi econòmica o financera aïllada, sinó en una crisi general del sistema amb símptomes tan variats com bombolles especulatives, atur, desigualtat estructural, canvi climàtic, crisi energètica, fam, consumisme, crisi de la democràcia, crisi d’identitat i crisi de valors. 

L’arrel comú de totes aquestes crisis no és altre que l’incentiu central del sistema econòmic: l’ambició pel benefici i la competència. “Aquesta motivació essencial potencia un comportament egoista i desaprensiu, permet que les relacions entre les persones fracassin i posa en perill la pau espiritual, social i ecològica.”

L’economia del bé comú busca recuperar els valors bàsics del ser humà, el bé comú i la cooperació –sovint recollits en les constitucions dels països- i que són incompatibles amb l’actual model basat en l’afany de lucre i la competència.

La cooperació és un mitjà per a fins més elevats que la “competència ferotge” i la “contra cooperació”, exactament la relació equivocada. (Christian Felber)

La mà invisible

La “mà invisible” que segons Adam Smith havia de conduir l’excés d’egoisme individual del capitalisme cap al benestar social és, efectivament, invisible: no es veu per enlloc.

La suposada bondat de la competència i del mercat, si aquesta era la mà a la qual es referia Smith, ja no és una il•lusió vàlida en el món de les societats anònimes i dels fons d’inversió globals, del canibalisme econòmic sistèmic i la immanent pressió cap al creixement hipertròfic, l’estrangulament econòmic (i polític) per l’endeutament perpetu, el rescat de la banca privada a càrrec dels contribuents (en lloc dels accionistes), els lobbies i la maquiavèl•lica fusió entre elits econòmiques i polítiques, l’irrefrenable augment de les desigualtats i l’escletxa entre rics i pobres, el nombre de persones expulsades del sistema, la temerària privatització de les pensions en els mercats financers, la destrucció ecològica, el deteriorament dels valors, la pèrdua de sentit, i la supressió de la democràcia.

“Multinacionals, bancs i fons d’inversió s’han fet tremendament poderosos a través de grups de pressió, la possessió de grups mediàtics, el finançament de partits polítics, o la influència en parlaments i governs, per maximitzar els seus propis interessos i no el bé comú. La democràcia es converteix així en la última i més prominent víctima del mercat lliure.”

L’economia del bé comú es fonamenta en la utilitat social de l’empresa –satisfer les necessitats de les persones–  i això és el que mesurarà i recompensarà en lloc del benefici propi. “El producte del bé comú d’una economia nacional i el balanç del bé comú d’una empresa reemplacen respectivament el PIB i els balanços financers”.

El bé comú ja no és una possible conseqüència del benefici sinó l’objectiu fonamental en si mateix i es mesurarà en termes de dignitat humana, solidaritat, justícia, sostenibilitat mediambiental i democràcia. El benefici passa de ser finalitat a convertir-se en mitjà. “En el futur es desplaçarà una part cada vegada més gran del capital cap a la cerca del sentit” i es premiarà més el treball que la propietat.

 

Com afecten competència i afany de lucre a les persones?

Els valors de l’ “economia real” no és que discrepin una mica dels nostres valors humans fonamentals, sinó que són diametralment oposats. (Christian Felber)

Patim una desesperant contradicció per la discrepància entre els valors dominants en l’economia d’avui (egoisme, competència, cobdícia)  i els valors ètics que desitgem en les nostres relacions personals (confiança, cooperació, voluntat de compartir).

I és que a la base d’aquests darrers valors hi ha un principi: la dignitat. Dignitat vol dir el  “valor en igualtat, sense condicions i inalienable” que posseïm tots els essers humans pel fer de ser. La  igualtat vol dir que les persones han de gaudir de la mateixa llibertat, drets i oportunitats. De fet la dignitat humana és la premissa per a la llibertat. “En el lliure mercat és, no obstant, legal i usual que instrumentalitzem als altres i amb això vulnerem la seva dignitat. No és la nostra meta preservar la seva dignitat. La nostra meta és assolir el benefici propi.” En el lliure mercat estem vulnerant la dignitat humana i restringint la llibertat de la majoria dels essers humans.

El lliure mercat seria lliure si tots els que hi participen fossin lliures. La majoria de les persones i de les empreses no són lliures, per la gran desigualtat de poder. De fet aquesta desigualtat és l’avantatge competitiu que incentiva als més poderosos.

En el lliure mercat el que predomina és la por.  Por a que s’aprofitin de nosaltres i por a que si no mengem (als altres) serem menjats.  L' economia del bé comú es basa en la confiança.  “La confiança és el major be social i cultural que coneixem. La confiança és allò que manté unida la societat en lo més profund, no l’eficàcia.” La confiança és també el pilar sobre el que s’aixequen les relacions interpersonals genuïnes i duradores.

I en quins principis psicològics es sustenta tot això?

Doncs amb paradigmes i creences: “no hi ha alternativa”, “tornarem a la misèria o als règims antidemocràtics”, “la competitivitat és el que motiva l’eficiència”, etc., etc.

Es sustenta també amb la disminució de l’autoestima:  el desig de triomfar i de sobresortir a costa dels altres, que el nostre valor depengui de què els altres siguin pitjors, ens porta a un narcisisme malaltís.

A més, les desigualtats extremes no incentiven ni el rendiment ni la responsabilitat, els rics són envejats però infeliços i avariciosos, els pobres se senten menystinguts i ferits, creix el malestar, l’estrès, les patologies, la desconfiança...

No obstant, segons Felber, la veritable arrel del problema rau en el buit interior de moltes persones. Persones que no troben el sentit de la seva pròpia vida i que, mancades d’autoestima, no es reconeixen com “les últimes i úniques responsables de la seva vida i de les seves decisions”.

Atribueix aquesta incapacitat a l’educació i a la manca d’amor incondicional. L’amor rebut ha estat, generació rere generació, condicionat a l’obediència i al rendiment: “Així aprenen els nens, en els primers anys, a reprimir els seus propis sentiments, necessitats i pensaments i, en canvi, aprenen a sentir, pensar i voler el que han de.” I aquesta exigència es perpetua també quan de grans exigeixen l’amor dels altres, també a través del rendiment.

Aquest buit interior ens torna insensibles i durs i això és més notori quan més amunt pugem en l’escala directiva, amb manifestacions com incapacitat per sentir empatia i trets de personalitat addictiva i narcisista molt superiors a la mitja de la població. Per això Felber insisteix en la importància de l’educació emocional, a més de l’educació ètica, l’educació de les habilitats comunicatives, l’educació per a la democràcia, l’educació per al descobriment de la naturalesa i l’educació per al coneixement del cos.

L’autor confirma allò que defensem des del Coaching i la Psicologia: que el canvi comença a l’interior de les persones (la porta que s’obre des de dintre) com a fruit del nostre lideratge, de la nostra proactivitat, consciència i responsabilitat, de la motivació intrínseca que dóna el sentit.

A més, les persones tenim la necessitat bàsica d’aportar –segons els nostres interessos, habilitats, formació i preferències– i de formar part d’un tot amb sentit.  “Si nosaltres, les persones, no aprenem a cooperar i a ser solidaris, no posarem en tela de judici les relacions de poder ni les canviarem amb la força unida. Més aviat intentarem lluitar a la nostra manera, sense pietat, en l’àmbit del poder i de les elits socials. No obstant, d’aquest manera la majoria es queda pel camí. El clima social s’enrareix progressivament perquè en la nostra persecució del benefici propi ens aprofitem permanentment els uns dels altres, ens utilitzem, ens degradem... I amb això, debilitem i fins i tot destrossem la confiança social i l’autoestima de la majoria de les persones.”

“Les persones s’aparten humiliades de la competició i aterren destrossades en l’atur, es queden sense llar, cauen en la depressió i en la pobresa més absoluta.” Davant les esgarrifoses xifres d’atur juvenil a Europa, l’autor es pregunta: “On es sustenta la creença profundament arrelada dels beneficiosos efectes de la competència i per què es qüestiona tan poc?”

Què poden aportar el Coaching i la Psicologia?

Pensem per un moment d’on ha d’arribar el canvi necessari. Qui ha de canviar? On son les resistències?

El Coaching i la Psicologia es basen en escoltar i entendre el sofriment i les necessitats de cada persona, amb absolut respecte pels seus valors i motivacions, i en contribuir al canvi de paradigma (com veiem les coses) i a substituir creences poc funcionals i limitadores per altres de més funcionals i potenciadores.

Mitjançant la conversa de Coaching i la reflexió cerquem i avaluem alternatives i augmentem la nostra consciència, la responsabilitat personal i el lideratge. Guanyem confiança i avancem en el desenvolupament personal.

El Coaching ajuda a millorar la comunicació i les relacions amb les altres persones, a nivell individual i en les organitzacions, i facilita la cooperació i la interdependència.

En la economia del bé comú, l’èxit empresarial tindrà un significat molt diferent al d’avui i es requeriran altres qualitats de lideratge. Ja no es busquen els directius més despietats, egoistes i “racionals amb els números”, sinó persones que actuen de forma competent i amb responsabilitat social, que son compassius i empàtics, que veuen en la participació una oportunitat i un benefici, que pensen en la sostenibilitat a llarg termini. Ells seran els nous models. (Christian Felber)

 

El paradigma de l’abundància  

Segons Felber, amb el nou model “la dinàmica del sistema s’invertirà, de la supremacia de l’agafar a la preeminència del donar; així es produeix de forma sistèmica no escassetat sinó abundància.”

En el post Benvinguda ! Benvingut ! parlava del quart hàbit –dels set hàbits de les persones altament efectives- del recentment desaparegut Stephen Covey: Guanyar/Guanyar.

"Guanyar/Guanyar es basa en el paradigma de l’abundància, de què hi ha molt per a tothom, de què l’èxit d’una persona no s’aconsegueix a costa o amb exclusió de l’èxit dels altres."

Què ens cal per deixar enrere l’actual sistema Guanyar/Perdre, on només es pot guanyar o perdre i on molt pocs guanyen mentre la immensa majoria perd? Què esperem per començar a cooperar enlloc de competir?

La iniciativa de l’economia del bé comú  (www.economia-del-bien-comun.org) és un procés participatiu que busca sinergies. Penso que és una bona font d’inspiració i de reflexió. TV3 li va dedicar recentment un Singulars.

Et proposo que li dediquis uns minuts per a la teva reflexió personal:

• Quines conclusions treus de “l’economia del bé comú”?
• En quins valors personals teus connecta?

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

En què necessites perseverar?

La granoteta Intenció i la granota Perseverança

1. La granoteta Intenció

Tres granotes (Jaume Soler i Mercè Conangla)

Tres petites granotes es troben en una fulla de nenúfar que flota en un estany. Una granoteta decideix llançar-se a l’aigua. Quantes granotetes queden? Dues? Doncs no, en continuen quedant tres, perquè no és el mateix decidir fer una cosa que fer-la. La millor de les intencions no supera l’acció més humil.

La granoteta Intenció decideix llançar-se a l’aigua. Però decidir o tenir la intenció no és el mateix que fer. Quan diem “ho intentarem” en lloc de “ho farem” estem dient que no estem compromesos amb el canvi. El canvi requereix una actuació enèrgica i perseverant. Entre la intenció i l’acció hi pot haver un abisme.

Neenan i Dryden, dos Psicòlegs i Coaches de renom, en el seu llibre Coaching per viure, descriuen com durant una sessió de coaching fan reflexionar el Coachee (client) quan diu “ho intentaré”:  Quan acabi la sessió intentarà marxar o ho farà?  Aquest matí ha intentat vestir-se o ho ha fet?  En altres ocasions li ofereixen un llibre i li demanen que intenti agafar-lo.  Quan l’agafa, li recorden que la petició era intentar agafar-lo i no agafar-lo. No és el mateix intentar que fer. Només fent s’aconsegueixen resultats, no hi ha canvi sense acció.

Jo no prometo res.
Només camino
(mullant la ploma al cor,
que és on es suca l'eina...)
Tampoc sé el que em proposo,
perquè el tenir un propòsit no és fer feina.

(Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit,

Joan Manuel Serrat)

2. La granota Perseverança

Les granotes dins la nata (Jorge Bucay)

Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient amb nata.

De seguida van adonar-se que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tant espessa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven que cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.

Una d’elles va dir en veu alta: “No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no s’hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”.

Dit això va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l’espès líquid blanc.

L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: “No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, encara que s’apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l’últim alè. No vull morir ni un segon abans que arribi la meva hora”.

Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.

I de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i sacsejar-se, la nata es va convertir en mantega.

La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins a la vora del recipient. Des d’allà va poder tornar a casa raucant alegrement.

 

La granota d’aquest conte representa la perseverança necessària per a l’èxit de qualsevol canvi. No defalleix davant la por ni la incertesa, i persevera fins aconseguir el seu objectiu.

Si volem canviar, abandonar un mal hàbit per exemple, hem de tenir absolutament clar que volem canviar. La motivació no és només necessària per trencar l’hàbit, ho és també per perseverar.

Segons Neenan i Dryden, la motivació consta de tres components: direcció (el que volem aconseguir), esforç (fins a quin punt ho intentem) i perseverança (quan de temps ho seguim intentant).

El compromís de canvi de les persones es troba no obstant amb tota classe de “peròs”. No n’hi ha prou amb tenir la determinació de canviar. Ens cal també la determinació de treballar per canviar.

Entre les raons per a no perseverar trobem:

▪ Hedonisme a curt termini: Busquem la satisfacció i el plaer immediats en perjudici dels nostres objectius a llarg termini, objectius que a curt termini porten incomoditat. S’associa a la baixa tolerància a la frustració (BTF).

▪ Trampa del passat: “Si sabés com va començar!” Tenim el convenciment de què si descobrim les causes del problema en el passat, ens en lliurarem espontàniament. Els problemes actuals es basen en idees i conductes actuals i on cal posar l’atenció és en el que és. En parlo més abastament a Què és el que no estàs acceptant?

▪ Etiquetar: “Com he de perseverar si sóc un gandul?” Ens posem una etiqueta general negativa basant-nos en conductes concretes.

▪ Pèrdua d’identitat: “Ja no sóc jo mateix”. La dissonància  que origina la tensió entre la nova personalitat incipient –fase inicial del canvi– i l’antiga fa que vulguem tornar a sentir-nos “normals”.

▪ Necessitar l’ajut dels altres: “Ja et vaig dir que no ho deixava si no ho deixaves tu.” Carreguem sobre els altres la responsabilitat del nostre canvi.

▪ Determinisme: “Vaig néixer així i no ho puc canviar”. Confonem la predisposició (tendència) amb la predeterminació (inevitabilitat).

▪ Incertesa: “I si no tinc èxit?” Volem una garantia i, com sabem que ningú ens la donarà,  tenim el pretext per a no perseverar.

▪ Desencís: “Com no veig millora, millor que ho deixi”. El desencís es pot produir tant per no saber veure el progressos immediats com per l’ambivalència davant del canvi.

▪ Compromís amb les inversions: “Per què no vaig marxar abans si no era feliç?” Canviar implica haver d’acceptar situacions o relacions “errònies” en què hem invertit molt. Ens sentim culpables (“Soc un fracassat per haver malbaratat deu anys de la meva vida en aquesta feina”) i temorosos d’un futur incert (“I si no trobo una altra feina?").

▪ Creences limitadores, fatalisme: “Ja no tinc edat per canviar”; “Si em moro per no deixar de fumar, mala sort”. El tema de les creences és apassionant; en parlaré en futurs posts.

▪ Saltar d’una tasca a l’altra: Fem accions puntuals però ens costa perseverar en alguna (per exemple una acció acordada amb el Coach per fer entre sessions) degut a l’ansietat que provoca experimentar-la.  És una angoixa diferent a la que sentíem abans, quan anticipàvem el problema, quan no l’enfrontàvem. Només si perseverem ens podrem finalment alliberar de l’angoixa.

▪ Motius ocults: Són les veritables raons, no aquelles que manifestem. Per exemple, anem a teràpia de parella perquè no suportem el sentiment de culpa de trencar la relació, que és el que realment volem.

▪ "Els canvis es mantenen per sí sols": Creiem que després d’un període sostingut d’esforç per afrontar amb èxit un problema els nostres progressos es mantindran per si sols.

▪ "Em noto diferent": Tirem la tovallola després de setmanes de perseverança tot i que ja pensem i actuem de manera més productiva. Les emocions necessiten més temps per canviar que els pensaments i les conductes.

▪ Beneficis secundaris: Mantenir l’status quo del problema ens dóna beneficis, com l’atenció i la compassió dels altres. Percebem que les conseqüències del canvi són pitjors que el problema.

▪ “Ara ja veig el problema”: Pensem que veure la causa del problema farà que aquest desaparegui per si sol.

▪ Repetició insuficient: No exercitem prou els nous pensaments d’auto acceptació o les activitats que fomenten la nostra tolerància a la frustració, per exemple.  La repetició és absolutament necessària per interioritzar-les.

El Coach, sempre atent al llenguatge verbal i corporal del Coachee, detecta aquestes trampes del pensament, creences limitadores i bloquejos emocionals i facilita que es manifestin i es puguin superar gràcies a la seva acceptació incondicional i sense judicis del client.

És important desenvolupar una filosofia de la perseverança. En altres paraules, que la perseverança sigui un valor en ús. La perseverança ens permetrà assolir els nostres objectius principals tot i que requereixin fer coses que no ens agraden o reduir les que ens agraden. Paradoxalment, perseverar en no perseverar ens portarà més problemes a llarg termini i exigirà finalment major perseverança. “La propera vegada que no perseverem en una activitat important per a nosaltres, recordem que és molt probable que les conseqüències de no perseverar siguin pitjor que la presumpta comoditat d’abandonar.” (Neenan i Dryden)

 

“No debemos dejar de explorar, porque al final de nuestra exploración llegaremos a nuestro punto de partida y conoceremos el lugar por primera vez.” (T.S.Eliot)

Les meves fonts d'inspiració per escriure aquest article han estat el seminari de gestió del canvi de l'Hermínia Gomà al Màster de Coaching i Lideratge Personal  i la seva perseverança en obtenir l’excel•lència dels nous professionals, el llibre "Coaching para vivir" de Michael Neenan i Windy Dryden i els contes “Les granotes dins la nata” (del llibre “Déjame que te cuente” de Jorge Bucay) i “Tres granotes” (del llibre “Sense ànim d’ofendre” de Jaume Soler i Mercè Conangla).  Gràcies també pels exemples de perseverança de les meves "mestres de vida".

Ara és temps per a la teva reflexió:

• En què vols passar de la intenció a l’acció?
• En què necessites perseverar?

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach