La Resiliència: un cant a l’esperança

EN MANS DEL DESTÍ

Oda Nabunaga fou un llegendari senyor de la guerra a qui, entre d’altres epopeies, se li atribueix la unificació del Japó medieval. Es diu que Nabunaga es dirigí amb el seu petit exèrcit a enfrontar-se amb un altre senyor feudal, les tropes del qual eren molt més nombroses. Els seus vassalls estaven desmoralitzats. Prop del lloc on s’havia de dirimir la batalla s’erigia un temple sintoista. Era molt semblant al de Delfos a l’antiga Grècia, que tenia la capacitat de vaticinar els favors divins: les persones hi acudien per orar als Déus i demanar-los la seva gràcia. En sortir del santuari, era costum llançar una moneda a l’aire: si sortia cara, es complien els favors que s’havien demanat.

Nabunaga anà al temple i pregà per l’ajut dels Déus a fi que fóssin favorables al seu reduït exèrcit. En sortir del temple, llançà la moneda i sortí cara. Els seus guerrers es dirigiren decidits a la batalla i la guanyaren. Quan la lluita cessà, un lloctinent es dirigí a Nabunaga i li digué: «Estem en mans del destí, res no podem fer contra allò que decideixen els Déus». Nabunaga respongué: «Quanta raó tens, amic meu» i li ensenyà la moneda: tenia dues cares.

Traducció i adaptació del conte “En mans del destí” del llibre La resiliencia – Crecer desde la adversidad d’Anna Forés i Jordi Grané.

UNA MONEDA AMB DUES CARES

 «La resiliència té a veure amb histories, mites, contes i metàfores on la màgia està present. La resiliència és anar per la vida amb una moneda amb dues cares». Aquesta és la bonica metàfora que utilitzen Anna Forés i Jordi Grané per començar a ordir el teixit de la resiliència.

El destí és a les nostres mans, som lliures, no estem indefugiblement determinats. Els éssers humans tenim la capacitat de ser guionistes i protagonistes de les nostres pròpies històries, de les nostres vides. Podem esdevenir: podem ser, arribar a ser, canviar.

«La resiliència és una metàfora sobres les possibilitats de reconstrucció humana que aposta per subministrar un tel de carícies provinent del context social a la persona ferida, amb l’objectiu de permetre-li desenvolupar aquelles capacitats i habilitats que la puguin catapultar cap a la seva transformació».

Per què algunes persones poden fer front a les proves més dures de la vida mentre d’altres es veuen superades pel més insignificant contratemps? Les persones amb resiliència són aquelles persones que superen les adversitats de la vida i en ressorgeixen enfortides, transformades.

«La resiliència és un cant a la llibertat,
un no rotund a tot tipus de determinisme».
(Tim Guénard).

RESILIO

En llatí, resilio vol dir ‘rebotar’, ‘saltar cap enrere’, ‘ser repel·lit’ o ‘ressorgir’. El concepte de resiliència té significats específics en les ciències i les humanitats. La majoria, no obstant, fan referència a característiques com la resistència, l’elasticitat o la capacitat de recuperació davant de tensions, pertorbacions o situacions adverses inesperades.

Més properes al món la Psicologia i del Coaching, de les moltes definicions existents, n’he triat dues. La primera, per sintètica i clara, la d’Edith H. Grotberg a The International Resilience Project:

«La resiliència és la capacitat de l’ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les i fins i tot sortir-ne enfortit».

La segona, per encarnar la mirada de la Psicologia positiva i del Coaching i per anar més enllà de l’àmbit de la persona individual, la de l’Hermínia Gomà a Resiliencia, determinación y coaching, metáforas para realizar procesos de coaching teleológico:

«En Psicologia, la resiliència o afrontament, fa referència a la capacitat de persones, famílies, equips o organitzacions de recuperar-se en situacions crítiques, sobreposar-se i prendre el poder sobre la situació, en lloc d’evadir-se, fugir o bloquejar-se. Es defineix també com aquella capacitat per projectar-se proactivament en el futur amb independència de les dificultats que apareguin».

UNA PERLA

Una altra metàfora per explicar el procés resilient és la creació d’una perla dins l’ostra. «Quan un granet de sorra entra al seu interior i l’agredeix, l’ostra segrega nacre per defensar-se i, com a resultat, crea un joia brillant i preciosa».

Els estudis precursors de la resiliència es focalitzaven en descriure el procés resilient, en entendre què va passar. Uns parlaven del coping –de l’anglès to cope with, de com poder afrontar un problema o situació– i altres de la vulnerabilitat.

La vulnerabilitat s’explicava amb la metàfora de la nina: la nina de vidre, de llana o d’acer. En xocar amb l’adversitat, la primera es trenca, la segona es deforma i la tercera roman immutable. La invulnerabilitat de la nina d’acer feia referència a una qualitat intrínseca, permanent i absoluta de l’ésser humà. Aquesta visió determinista està ja superada. Ser resilient no significa ser invulnerable.

En l’actualitat, sembla més adient la metàfora del teixit: Totes les persones teixim la nostra personalitat amb les nostres capacitats personals (l’ordit) i el fil afectiu i social (la trama), en un procés sense fi.

L’enfocament actual és trobar models per promoure la resiliència mitjançant programes d’intervenció: «Totes les persones podem ser resilients. El repte consisteix en trobar la manera de promoure la resiliència en cada persona, tant individualment com en el sí de famílies i comunitats».

TU POTS, TOTS PODEM

Deixem enrere la metàfora de Kant que resa que de la fusta retorçada no pot sortir res recte  –ceps i oliveres la refuten!–  i comencem a parlar del valor de la imperfecció: reconeixem que som limitats i contingents. «El fet que no siguem d’acer ni superhomes no vol dir que no puguem caminar des de la desgràcia i el sofriment fins la bellesa i les meravelles d’alguna cosa nova».

Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.

Miguel Hernández

La resiliència té més a veure amb la capacitat proactiva de reescriure el guió biogràfic que amb l’actitud passiva de resistir l’impuls d’una situació traumàtica.

D’altra banda, la resiliència no és estrictament un atribut personal. Ser resilient implica una combinació específica i necessària, per a cada persona i moment, de les dimensions personal, social i comunitària.

Tots tenim potencial per ser resilients. El que ens cal és una mà amiga, un tutor de resiliència o un adult significatiu –en algunes ocasions pot ser un objecte, un lloc o un esdeveniment–, que possibiliti la superació de l’adversitat.

 

RESILIÈNCIA I ADVERSITAT

La resiliència va sempre de la mà de l’adversitat –trauma, risc o amenaça present en la biografia d’una persona– i de l’adaptació positiva, entesa com superació del trauma. L’adversitat és més que un contratemps.

La ferida deixa una empremta irreversible i innegable. Ser resilient no significa ‘tornar a ser’, sinó ‘créixer i transformar-se en una cosa nova’. Implica una metamorfosi. Significa adaptar-se mitjançant mecanismes de defensa inconscients i automàtics i estratègies d’adaptació més o menys voluntàries per digerir el trauma i sobreviure amb la ferida.

Aquests processos són filtres absolutament necessaris per subsistir, tot i que no sempre són adaptatius per a la persona, no sempre comporten una metamorfosi resilient. Entre els processos no adaptatius trobem la minimització, la supressió, la dramatització, l’amputació, la submissió, la renúncia a arribar a ser un mateix i la desconfiança.

«La resiliència aglutina aquelles estratègies adaptatives que podem etiquetar de positives perquè possibiliten que la persona que pateix un trauma pugui tornar a la vida».

L’adaptació positiva comporta l’adaptació a nivell biològic, que ens permet sobreviure davant l’agressió o l’amenaça; l’adaptació a nivell individual, que possibilita assolir el nostre propi benestar; i  l’adaptació a nivell social, que ens ofereix la possibilitat de contribuir al benestar dels altres.

TEORIA DEL TRAUMA 

 Boris Cyrulnik –neuròleg, psiquiatre i psicòleg de renom i pare de l’etologia humana o estudi del comportament humà– és un dels precursors en la investigació sobre la resiliència. Va sortir d’un camp de concentració quan tenia sis anys, després de la mort del seus pares.

Potser la contribució més important de Cyrulnik a la resiliència ha estat la teoria del trauma, centrada en el doble cop, el paper de la fantasia i el bon ús de la memòria i l’oblit.

El sofriment originat per l’adversitat, la ferida o la carència original (primer cop),  esdevé un trauma quan la persona sent que provoca rebuig o fàstic, quan es veu estigmatitzada, menyspreada, humiliada, abandonada o  incompresa per les persones del seu context social;  quan l’entorn diu que el trauma no existeix, que no n’hi ha per tant, que la persona s’ho ha buscat, que no hi ha esperança, o que no es recuperarà mai (segon cop).  És llavors quan el trauma esdevé devastador perquè impedeix la reparació del dany, la cicatrització de la ferida.

«Sabeu, aquelles paraules eren molt més violentes que tots el cops».
(Tim Guénard)

En realitat, és en el discurs intern de la persona i en el discurs intern dels altres –que sempre acaba per manifestar-se– on es forja la desoladora seqüela del trauma. «Serà la significació que el cop hagi adquirit més tard en la història personal de la persona afectada i en el seu context familiar i social el que explicarà els efectes devastadors del segon cop que provoca el trauma».

Segons Jacques Lecomte, doctor en Psicologia i secretari general de l’Observatori Internacional de la Resiliència, la resiliència es pot investigar amb mètodes retrospectius o amb mètodes prospectius. Els retrospectius conclouen que entre el 80 i el 90% dels maltractadors van patir abans maltractaments. Els prospectius confirmen que només el 5% dels nens maltractats acabaran sent maltractadors. Mentre els primers descriuen un discurs clarament determinista i estigmatitzant, els segons són un cant a l’esperança.

En resum, el trauma no determina la vida futura; allò que ens ha anat malament no ens pot condemnar a perpetuïtat.

FANTASIA I SENTIT

El millor instrument per afrontar l’adversitat és la fantasia. És el recurs intern més preuat per a qui ha patit l’horror. A través de la paraula i l’escriptura, l’art, l’acció social o l’humor, entre d’altres, podem representar el trauma, evitar el sentiment de vergonya i catapultar-nos a la vida. «En el moment que la persona pot parlar de la ferida i representar-la, el seu món fa una metamorfosi i es fa possible una sana adaptació».

No podrem afrontar l’adversitat ni sortir-ne enfortits si primer no ens adonem de la nostra realitat i mentre no albirem l’esperança d’un futur millor.

El resort que va impel·lir Viktor Frankl a reeixir de l’holocaust fou la seva imatge futura de conferenciant, explicant al món les barbaritats dels caps d’extermini. Va trobar un perquè i això el va mantenir viu.  Va trobar el sentit.

Com deia Erik Fromm, l’ésser humà, paradoxalment, pot ser lliure quan està encadenat i pot ser esclau sense cadenes, quan les cadenes exteriors les ha traslladat a l’interior. Hi afegia que ens hem cregut l’ideal de la vida sense dolor, que és també una fòbia: evitar en tot moment el dolor i el sofriment físic i mental.

«Un altre obstacle per aprendre l’art de viure
és creure que es pot aconseguir alguna cosa sense esforç i sense dolor». 
(Erik Fromm)

«La felicitat és la sort d’uns quants només,
mentre que el sofriment toca a tots en sort».
(Erik Fromm)

 

MEMÒRIA I OBLIT

«El record resilient no consisteix en fer tornar el sofriment passat, ans al contrari, consisteix en transformar-lo, en fer alguna cosa amb ell,  ja sigui una novel·la, un assaig o un acte solidari. Per tant, no es transmet el trauma real, sinó la experiència traumàtica, la seva representació».

Ens convé saber què recordar i amb quina finalitat. Nelson Mandela deia: «Si recordem, ens assegurem de què mai ens farà mal aquesta barbàrie i eliminem una herència perillosa que amenaça la nostra democràcia». Tim Guénard va dir:  «Per perdonar, cal recordar».

CANVI DE PARADIGMA

La resiliència implica un canvi de paradigma, una nova manera de veure les coses, un canvi de perspectiva. I aquest és el seu potencial de canvi. No és una veritat científica, és una aposta positiva, com la moneda amb dues cares, que tindrà resultats positius pel simple fet de creure. 

La resiliència és transgressora envers el pensament determinista i contribueix a una gran transformació. La resiliència canvia la nostra concepció del futur, com conquesta en comptes de regal, la nostra concepció de la naturalesa humana –els éssers humans som projectes inacabats que ens reescrivim contínuament– i la nostra forma de veure les coses –més apreciativa que deficitària.

«Un cop acceptada la realitat, una persona resilient ha de projectar-se cap al futur. L’aneguet lleig ha de fer-ho, i ho aconsegueix quan es pot mirar al mirall d’una família de cignes».

Vivim temps d’incertesa, de canvi constant i accelerat, i de profundes transformacions. El nostre gran repte és desfer-nos de la il·lusió de poder predir el destí.  I això és el que ens trastoca. Com fer front a un futur incert? La millor manera de predir el futur és crear-lo. No el podem vaticinar però podem influir-hi, el podem construir, li podem donar forma.

Molts binomis del passat –propis de la lògica aristotèlica del pensament occidental, com causa i efecte; bé i mal; veritat i mentida, etc.– s’esfondren. S’instaura en el seu lloc la “humilitat epistemològica”. Diem adéu a la resposta correcta –i a la incorrecta, l’altra polaritat del nostre pensament maniqueu– i donem la benvinguda a la passió pel que és possible. Aquesta és l’essència del paradigma de la resiliència: tot canvi és possible.

«En la ment del principiant hi ha moltes possibilitats,

mentre que a la ment de l’expert n’hi ha poques».

(Proverbi Zen)

SERENDIPITAT

La resiliència va de la mà de la serendipitat, que és la saviesa o l’art de convertir en bona sort un esdeveniment imprevist o advers, un accident. És l’hàbit de preguntar-se: «Què hi ha de bo en tot això?»


«L’art de la serendipitat, l’art de saber buscar els beneficis amagats en les dificultats, és una manera resilient de conviure amb la incertesa i, per tant, de construir o donar forma al futur. Qualsevol adversitat pot transformar-se i possibilitar el ressorgiment de la persona ferida si ella mateixa i l’entorn saben crear les condicions necessàries perquè allò inesperat, o dit d’altra manera, la bona sort, sigui el nostre aliat. Treballar la resiliència vol dir estar atents per saber activar els remeis insospitats contra les adversitats que estan al nostre abast».

ES CREA EL QUE ES CREU

Parem atenció a la profecia d’autorealització, l’anometat efecte Pigmalió.  Quan un pare o una mare, un cap, un educador, un treballador social o de la salut, pensa que algú és irrecuperable, l’etiqueta i estigmatitza com a persona de risc i acaba fent certa la predicció. Es crea el que es creu.

La resiliència demostra que –per més que ens costi de creure– els éssers humans podem construir i donar forma, de manera deliberada, a les nostres expectatives de millora i ressorgiment i tornar a la vida després de patir una ferida.

«Les persones resilients s’han atorgat un sentit, han assolit una explicació plausible i han digerit l’horror que han patit. No obstant, per fer-ho possible, necessiten creure que són artífexs del seu futur, han de tenir l’esperança de què tornar a la vida és possible. En definitiva, necessiten creure que la construcció del seu destí esperançador està a les seves mans, perquè res està escrit per sempre».

Com deia Gandhi, per portar a terme un canvi, l’hem d’encarnar. Un cop hem “vist” el que volem, hem d’actuar “com si” ja ho fóssim. Aquest és el poder de la visió, l’energia que ens transforma i que ens acosta al somni.

«Tant si penses que pots, com si penses que no pots, encertaràs». (Henry Ford)

«Sense visió no hi ha entusiasme». (Daniel Goleman)

UN CANT A LA LLIBERTAT

 

La resiliència és transgressora també perquè ens reafirma en l’idea de que no hi ha res que puguem denominar “essència humana”. L’ésser humà és multidimensional i complex.

«La resiliència és un cant a la llibertat humana amb una melodia molt particular: no hi ha fatalitat ni determinismes absoluts de cap tipus. La creença en un destí infeliç després de patir una adversitat és falsa, fins i tot estigmatitzant. La nostra història no és un destí i el trauma no determina. És un exercici de mala fe el que pretén reduir un ser humà a la seva adversitat, a la seva incapacitat. La complexitat de l’ésser humà no ens permet reduir-lo alegrement a la part més petita ni al fragment més pervers del seu passat».

DEL DÈFICIT A LA APRECIACIÓ

La resiliència és una aposta per canviar els models d’intervenció deficitaris per models d’intervenció apreciatius. En lloc de centrar-nos en el que manca, en el que no va bé, en el problema, la limitació, el fracàs o l’exclusió, els models apreciatius es centren en la prevenció i en la maximització del potencial i del benestar, en els recursos, en el desenvolupament, en les solucions, l’optimisme, la superació, la inclusió i les possibilitats. El pensament apreciatiu parteix de la premissa de què pel sol fet d’existir, qualsevol persona ja és un ésser valuós.

«La resiliència també ens aconsella evitar danyar a les persones amb els nostres comentaris, a no categoritzar ni etiquetar, a no fer judicis definitius de les persones, de les famílies i els grups socials. No podem culpar els que, destruïts per la vida, busquen alguna cosa que els retorni a la vida. I aquest ajut pot arribar de qui procura substituir els pronòstics pessimistes, els judicis negatius i despectius per ensenyar una esperança realista».

PERSONES, FAMÍLIES I COMUNITATS RESILIENTS

A més de persones resilients, hi ha famílies, escoles, equips, organitzacions i comunitats resilients. La família resilient és aquella unitat familiar que crea formes actives, saludables i sensibles de satisfer les necessitats i el desenvolupament de cada un dels seus components.

La comunitat resilient es caracteritza principalment per tenir autoestima col·lectiva, sentit de comunitat, valors compartits i una identitat cultural persistent que li permet afrontar la interculturalitat.

Què fa de Catalunya una comunitat resilient? Com es sobreposa a les adversitats? Què necessita per ressorgir enfortida o transformada?

Què volem ser? Quin és el nostre somni? Quina és la nostra aposta positiva, la nostra moneda amb dues cares?

«L'esperança no és la convicció que alguna cosa sortirà bé,
sinó la certesa que alguna cosa té sentit, surti com surti».
(Vacklav Havel)

«La primera condició per assolir alguna cosa més enllà de la mediocritat
en qualsevol terreny, comprès l’art de viure, és voler una sola cosa,
que és la manera de centrar-hi totes les energies».
(Erik Fromm)

 

COACHING I RESILIÈNCIA

La resiliència implica veure la persona amb la seva biografia sencera, com un tot. A més, preconitza el respecte, l’empatia, el bon tracte. En definitiva, ens alliçona sobre la necessitat d’acceptar els altres com persones, incondicionalment.

Aquest és un repte per a qualsevol persona, i un requisit ineludible per als professionals de la Psicologia i del Coaching.

La mirada optimista, d’optimisme realista, és essencial. En cada persona hi ha alguna cosa que funciona bé, per petita que sigui i per amagada que estigui.

Aquest és probablement el principi guia més important de la nostra activitat, juntament amb la convicció que cada persona desenvoluparà les seves pròpies estratègies adaptatives. No estem facultats per prescriure solucions. «Només el reconeixement persistent de l’altra persona en la convivència, mitjançant l’amor profund, pot desfermar la màgia necessària per permetre-li ressorgir de l’adversitat cap a un futur amb qualitat de vida».

És aquí on entren en joc l’empatia i el condol («sento el teu dolor»), l’acceptació («reconec el que ha passat i t’accepto») i l’optimisme («sé que milloraràs»). No hi té lloc el desànim («no hi ha res a fer») ni el determinisme («els testos s’assemblen a les olles»).

De la mateixa manera que no hem d’estigmatitzar les persones que han sofert greus adversitats, no podem caure en la trampa d’etiquetar les persones com a resilients o no resilients.  La bellesa de la resiliència es troba en el fet que la propicia allò mateix que afavoreix la felicitat. També rau en poder veure la bellesa i la fragilitat en els altres i entendre que la vida té un valor intrínsec i fonamental.

L’art del Coaching és com les arts marcials a l’Orient: es tracta aconseguir que les forces contràries juguin a favor de la persona. Mai s’arriba pel dret. Com deia un savi Coach: «Ziga-zaga! Ziga-zaga!».

SIS DECÀLEGS DE RESILIÈNCIA

(Traducció i adaptació de la informació recollida a  La resiliencia – Crecer desde la adversidad)

I - Les DEU CARACTERÍSTIQUES de la resiliència

1. És un procés, no un estat definitiu.
2. Fa referència a la interacció dinàmica entre factors personals i socials.
3. Es pot promoure al llarg de tota la vida.
4. No es tracta d’un atribut estrictament personal.
5. Està vinculada al desenvolupament i al creixement humà.
6. Mai és absoluta ni total.
7. Té a veure amb processos de reconstrucció.
8. Considera que cada persona és única.
9. Reconeix el valor de la imperfecció.
10. Està relacionada amb veure el got mig ple.

II - Les 10 RECOMANACIONS per construir la resiliència

(Stefan Vanistendael i Jacques Lecomte)

1. Diagnosticar recursos i potencialitats, en lloc de problemes.
2. Tenir en compte l’entorn que proporciona recolzament a la persona.
3. Considerar la persona com a una unitat.
4. Pensar en termes de possibilitats i opcions, i de generar estratègies.
5. Integrar l’experiència passada. El passat no determina necessàriament el present.
6. Facilitar l’espontaneïtat per construir amb acceptació, sentit, autoestima i humor.
7. Reconèixer el valor de la imperfecció.
8. Considerar el sentit (finalitat del ser) més determinant que l’èxit (tenir).
9. Adaptar l’acció, discernir què és protecció i què és risc en cada situació.
10. Imaginar una nova política social, que estimuli persones i comunitats, i promogui la seva interdependència.

III - Les 10 COSES QUE FA una persona resilient

1. Sentir que controla la seva vida.
2. Saber com enfortir la seva resistència a l’estrès.
3. Tenir empatia amb les altres persones i ser compassiva.
4. Comunicar-se afectivament.
5. Tenir habilitats per resoldre problemes i prendre decisions.
6. Tenir sentit de l’humor.
7. Establir objectius realistes.
8. Aprendre tant de l’èxit com del fracàs.
9. Portar una vida responsable, amb uns valors sensats i amb sentit.
10. Sentir-se especial (no egocèntric) i ajudar altres persones a sentir-s’hi.

IV - Els 10 PILARS de la resiliència

1. La confiança, que és el pilar principal.
2. L’autoestima, el resultat de les accions i cura de les nostres “persones significatives”.
3. La introspecció, l’art de preguntar-nos i donar-nos respostes honestes a nosaltres mateixos.
4. La independència, per fixar límits entre la persona i el problema i mantenir la distància emocional.
5. La capacitat de relacionar-nos, d’establir vincles i equilibrar la necessitat de donar i rebre afecte.
6. La iniciativa, el poder exigir-nos i posar-nos a prova amb activitats accessibles.
7. L’humor, per trobar el punt mig entre comèdia i tragèdia, entre eufòria i depressió.
8. La creativitat, per obrir la ment a noves possibilitats.
9. La moralitat, el desig de voler el benestar per a tots i de comprometre’ns.
10. El pensament crític, per comprendre que tot pot ser d’una altra manera.

V - Els 10 CAMINS per construir la resiliència

(Segons l’Associació Americana de Psicologia – APA)

1. Fer connexions.
2. Veure les crisis com oportunitats.
3. Acceptar que el canvi és part de la vida.
4. Avançar cap els teus objectius.
5. Actuar decididament contra l’adversitat.
6. Descobrir-se a un mateix.
7. Alimentar una visió positiva d’un mateix.
8. Veure les coses amb perspectiva, contextualitzar.
9. Mantenir una visió esperançada.
10. Cuidar-se i estar atent a les pròpies necessitats i sentiments.

VI - Els 10 PRINCIPIS DE LA FAMÍLIA resilient:

1. Estableix regles clares i fermes.
2. Els progenitors es donen suport mútuament.
3. Dissenya estratègies familiars per afrontar eficaçment les situacions.
4. Té cura d’una atenció i criança efectives.
5. Estableix una interacció i un vincle afectiu entre pares i fills, basats en l’amor.
6. Fomenta expectatives positives i elevades dels pares sobre el futur dels fills.
7. Estableix responsabilitats compartides dins la llar.
8. Recolza les activitats escolars dels fills.
9. Facilita l’accés a la família extensa i a xarxes de recolzament extern (amics, veïns).
10. Ofereix oportunitats de desenvolupament i de responsabilitat extra familiars.

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

 

• Quines persones resilients has conegut?
• Quines adversitats van superar?
• Quines adversitats has superat tu?
• Què n’has après?
• Quina adversitat has de superar encara?
• Què hi ha de bo en ella?
• Qui et pot ajudar amb la seva comprensió, capacitat d’escolta i acceptació incondicional?
• Quina és la teva reflexió final?

 

 

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Els llibres La resiliencia – Crecer desde la adversidad, d’Anna Forés i Jordi Grané; La asertividad – Para gente extraordinaria, d’ Eva Bach i Anna Forés; Del tenir al ser, d’Erik Fromm; L’home a la recerca de sentit, de Viktor Frankl; The International Resilience Project d’Edith H. Grotberg i Resiliencia, determinación y coaching, metáforas para realizar procesos de coaching teleológico d’Hermínia Goma.

Amb tot l’agraïment i amor a aquelles persones del meu entorn què estan buscant en aquests instants la seva resposta a l’adversitat, amb la confiança plena que aviat la trobaran.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

Quan la ràbia fa ràbia

LA IRA DEIXA SENYALS

Hi havia una vegada un nen que estava sempre de mal geni. Quan s’enfadava, es deixava portar per la seva ira i deia i feia coses que ferien a qui tenia al voltant. 

Un dia, el seu pare li va donar un martell i una capsa de claus i li va dir que, cada cop que tingués un atac d’ira, en clavés un a la porta de la seva habitació.

El primer dia, en va clavar trenta-set. En el transcurs de les setmanes següents, el nombre va anar disminuint. De mica en mica, descobrí que li era més fàcil controlar la ira que clavar claus en aquella porta massissa.

Finalment, arribà un dia en què el nen no en va clavar cap. Li ho va dir al seu pare i aquest li suggerí que, a partir d’aquell moment,  cada dia en què no s’enfadés, desclavés un dels claus de la porta.

Passà el temps i vet aquí que un dia el nen digué al pare que ja havia tret tots els claus. El pare l’agafà de la mà, l’acompanyà fins la porta de l’habitació i li va dir:

—Fill, ho has fet molt bé, però mira els forats que han quedat a la porta. Quan una persona es deixa portar per la ira, les paraules deixen cicatrius com aquestes. Una ferida verbal pot ser tan dolorosa com una ferida física. La ira deixa senyals. No ho oblidis mai!

(Traducció i adaptació del conte “La ira deja señales” del llibre Aplícate el cuento – Relatos de ecologia emocional, de Jaume Soler i M. Mercè Conangla).

LA RÀBIA ÉS UNA EMOCIÓ

La ràbia és una emoció que apareix quan sentim o vivim una situació que ens sembla injusta o que amenaça el nostre amor propi, quan percebem alguna mena de transgressió cap a nosaltres:

• Quan algú o alguna cosa ens impedeix assolir un objectiu important, per exemple, un ascens a la feina.

• Quan s’ha violat una regla que és important per a nosaltres, tant si la trenca una altra persona (algú no em torna la salutació) com si ho fem nosaltres mateixos (encenc una cigarreta després de dos mesos sense fumar).

• Quan el nostre amor propi està amenaçat (algú ens reclama un deute).

Quan ens sentim “agredits” sovint optem per “contraatacar”, física o verbalment. Si estimem que aquesta resposta no és “apropiada” per al destinatari (per exemple, el nostre cap), la dirigim cap a una altra persona (la parella, un fill...) o cap a un objecte (la vaixella, un retrat).

Algunes vegades, en lloc de contraatacar, ens “retirem” aïradament (cop de porta) i, d’altres, ens vengem d’una forma indirecta, per exemple amb ironia o sarcasme (“agressivitat passiva”).

La ràbia es caracteritza per ser una emoció “expulsiva”: necessita sortir fora, com el gas d’una ampolla de cava. Li cal espai per poder-se expressar, per “esbravar-se”.  La ràbia és també una emoció “acumulativa”: les frustracions acumulades —sovint a causa de la nostra inseguretat— solen explotar en forma de ira.

La ràbia té una funció personal, social i històrica.  La ràbia és un senyal que hi ha hagut una injustícia, real o imaginaria.  Està a la base de tot canvi social en forma de rebel·lió davant la injustícia. Però aquesta ràbia no ha de sortir necessàriament de manera violenta i agressiva. Diuen que el jazz va sorgir com una forma creativa de refredar (cool) el sentiment causat per la discriminació racial envers els negres. La festiva i pacífica manifestació multitudinària a Barcelona en la diada de l’11 de setembre n’és un altre exemple.

En el nostre procés de socialització hem aprés, no obstant, que enrabiar-se és dolent, que si ens enrabiem els altres no ens estimaran. Tothom té ràbia acumulada i fer-nos-en conscients no és fàcil.  Hi ha persones que sempre estan enrabiades i no s’adonen.

«Qualsevol es pot enfadar, això és una cosa molt senzilla. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, no resulta tant senzill.» (Aristòtil)

LEGITIMAR LA RÀBIA

Com diu l’Hermínia Gomà, cal que legitimem la ràbia, que l’acceptem, que la deixem sortir “regulada”.

Quan no podem treure la ràbia, agafem depressions. Per a moltes dones, plorar va ser durant anys la principal via de sortida de la ràbia i ho van ser també addiccions com el menjar (“a las penas, puñaladas”).  «La dona deprimida en realitat és una dona enrabiada».

 

Així com l’expressió de la por és força universal, l’expressió de la ràbia és diferent en homes i dones, per la seva diferent socialització.  Mentre el nens apreníem de petits els jocs de pegar,  les nenes havien de ser bones i maques: no se’ls deixava expressar la ràbia.  Quan a l’home li sortia la ràbia, expressava el seu “geni”.  Quan ho feia la dona, era una "histèrica".

El problema es produeix quan ens “empassem” la ràbia o la “descarreguem” contra els altres, sovint contra els més dèbils.  La qüestió, doncs, és saber com desfogar-la sense fer-nos mal a nosaltres mateixos ni als altres. En definitiva, es tracta de “regular” la ràbia, és a dir,  donar-li la sortida menys nociva, en el lloc i el moment més apropiat. 

L’activitat física i l’esport (fins i tot els nostres renecs quan xiulen penalti a favor de l’etern rival) són mitjans socialment acceptats per canalitzar la ràbia. Per regular-la en són bones alternatives l’escriptura (“les cartes de la ràbia”), la meditació i el Coaching.

«En el terreny del sentir tot està permès, en el de l’acció no. En altres paraules, tota emoció és legítima, però no tota conducta ho és.» (Eva Bach i Anna Forés)

ELS NOSTRES PENSAMENTS SÓN L'ORIGEN

Per afrontar la ràbia, no obstant, el primer que hem de deixar enrere és la idea de què la nostra ràbia la provoquen els altres.

La veritable causa de la ràbia és la lectura que fem de les situacions, la manera en què les percebem. El que determina la nostra manera de respondre a una situació és el que "ens diem". És el nostre pensament i no la situació el que determina el resultat.

Com deia a La proactivitat. Reaccionar o respondre?  aquí és on trobem l’oportunitat de decidir entre respondre o reaccionar, fent ús de la llibertat interior de la qual sàviament parlava Viktor Frankl.

Aquesta és una decisió fonamental ja que, si simplement reaccionem i deixem explotar la ira, ens fem mal a nosaltres mateixos —més tard o més  aviat es despertaran els sentiments de culpa—, fem mal als altres —tot provocant ressentiment i revenja—, i malmetem les nostres relacions.

 

«Els pensaments creen un món que ampliem i engrandim al posar-lo en paraules. Recreem un passat que ja no existeix i això influeix en les nostres interaccions i relacions.» (Míriam Subirana)

Entendre que som “responsables” de la nostra ràbia és el primer pas per poder-la:

• Identificar: «Estic alerta. Sento que els músculs es posen tensos. M’estic enfadant. Sé que estàs aquí, et reconec».
• Legitimar: Independentment de què passi, com passi o amb qui «Em sento ferit o tractat injustament».
• Acceptar: «Sé que sentir ràbia és humà, i ser humà és ser fal·lible, imperfecte. No sóc abominable».
• Desactivar: «Guardo silenci o em retiro fins que m’hagi calmat.  Manifestaré el que sento i el que penso, una mica més tard, de manera assertiva.»
• Comprendre: Reflexió posterior: «Quins han estat els meus pensaments automàtics? Contenen distorsions? Quins pensaments alternatius són més racionals?»

L’autoafirmació és necessària per poder comportar-nos de manera assertiva. Hauck definia l'autoafirmació com «fer valdre els nostres drets sense necessitat d’ira» i l’agressivitat com «fer valdre els nostres drets amb ira». Ens ajudarà també treballar l’acceptació i la tolerància.

DECÀLEG DE LA RÀBIA

Segons David Burns a Sentirse bien – Una nueva terapia contra las depresiones, hi ha deu coses que ens convé saber sobre la ràbia i la irritació:

1. Jo sóc el responsable de la meva irritació.

Els meus sentiments de ràbia o ira no els causen els esdeveniments, sinó el significat que els atribueixo. En definitiva, els causen els meus pensaments.

Això són bones notícies! Tenim una oportunitat de canviar aquests pensaments i decidir com ens volem sentir. Som conscients de quina influencia pot tenir això en les nostres relacions?

2. La meva irritació no pot ajudar-me.

En general, la irritació no em portarà a trobar una solució operativa a les situacions que em presenta la vida.

3. Els pensaments que generen la ràbia contenen distorsions.

La correcció d’aquestes distorsions atenua la irritació.

4. La ràbia apareix quan crec que una cosa és injusta.

Sigui el comportament d’una persona o un esdeveniment, la intensitat de la irritació augmenta proporcionalment a la gravetat i a la intencionalitat de la maldat percebuda.

5. La injustícia és una il·lusió.

Una il·lusió que existeix només en la nostra ment. Depèn del nostre punt de vista. Quan entenc que conceptes com veritat, justícia i equitat poden interpretar-se de maneres diverses, s’esvaeix gran part del meu ressentiment i de la meva frustració. (Llegir això t’irrita? Has sentit que és injust?).

6. La meva ràbia deteriora les meves relacions.

Les persones exposades als meus brots d’ira o còlera sentiran ressentiment i rancúnia a llarg termini.

7. La meva irritabilitat pot tenir a veure amb pèrdua d’autoestima.

Especialment quan em poso a la defensiva si sento que els altres em critiquen, estan en desacord amb mi o no es comporten com jo vull, quan els carrego la culpa pels meus sentiments d’inutilitat. Només els meus pensaments negatius distorsionats poden fer-me perdre autoestima.

8. La frustració prové d’expectatives no satisfetes.

El fet que m’ha decebut és real. Per tant la meva frustració és sempre conseqüència d’una expectativa no realista. Sempre podem intentar influir per aconseguir canviar la realitat, però serà millor canviar les nostres expectatives quan aquestes siguin irracionals:

• «Si desitjo una cosa, me la mereixo.»
• «Si treballo dur en un projecte, hauria de tenir èxit.»
• «Les altres persones haurien de creure'm quan els dic que una cosa és injusta.»
• «Hauria de ser capaç de resoldre qualsevol problema amb rapidesa i amb facilitat.»
• «Si sóc una bona persona, la meva parella ha d’estimar-me.»
• «La gent hauria de pensar i actuar com jo.»
• «Si sóc atent amb una persona, aquesta hauria de ser atenta amb mi.»

9. Tinc dret a enfadar-me, però no em convé.

 

10. La irritació no és necessària.

Deixar d’irritar-me no em converteix en un robot o una persona sense sentiments. «En realitat, quan s’alliberi d’aquesta amarga irritabilitat sentirà més vigor, alegria, pau i productivitat. Experimentarà una sensació d’alliberament i il·luminació.»

 

EL COACHING

Durant la conversa de Coaching, el Coachee (client) té espai per parlar sobre la seva ràbia. El Coach, amb la seva expertesa i acceptació, li proporciona l’ “aire psicològic” que necessita per expressar i entendre els seus pensaments, sentiments i emocions, per connectar amb el seu ser essencial, amb el seu propòsit i sentit, i amb les seves fortaleses. Així, podrà afrontar els canvis necessaris (nous paradigmes) i adquirir hàbits més funcionals que, per exemple, el de culpar els altres.

El Coach utilitza el diàleg “socràtic”  i un plegat d’eines com l'escenificació (role-playing) i la visualització —com la de les quatre posicions perceptives de la Programació Neurolingüística (PNL)— per tal d’identificar la conducta actual, la conducta desitjada, posar-la en pràctica i veure’n les conseqüències en els plans cognitiu, emocional, corporal i conductual. Pel tema que ens ocupa també poden ser útils les prescripcions estratègiques com “les cartes de la ràbia”.

El moment més elevat del canvi es produirà quan el Coachee, a més d’entendre i acceptar com funciona i ser ja capaç de respondre de manera assertiva en lloc de reaccionar, arribi a comprendre no només el que hi ha darrere de l’esdeveniment o conducta pròpia sinó què hi ha darrere d’aquelles conductes dels altres (de vegades veritablement agressives) que disparen la nostra ira.   Quin caràcter, quins sentiments i quina lògica o pensament les sustenten. Els grecs clàssics s’hi referien fa més de dos mil anys: ethos, pathos i logos.

«Gradualment, el que van ser uns veritables tsunamis emocionals, succionant la teva energia, que ets tu, remeten per convertir-se en suau onatge a través de la superfície de la teva consciència.» (Míriam Subirana)

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

En un lloc i un moment tranquil, seu amb l’esquena recta i els peus tocant el terra. Respira profundament i pensa en una situació en què has sentit ràbia:

• Què té d’injusta (frustració / impotència) aquesta situació per a mi?
• Què té a veure amb mi?
• Què he de treure (desfogar) encara?  Com?
• Amb què connectaré per "respondre" en lloc de "reaccionar" amb ràbia?
• De què m’he fet conscient?

 

... i per a l'agraïment

Les meves fonts d'inspiració per aquest article han estat el seminari “Món emocional” de l'Hermínia Gomà al Màster de Coaching i Lideratge Personal  i els llibres Coaching para vivir de Michael Neenan i Windy Dryden, Sentirse bien – Una nueva terapia contra las depresiones de David Burns, Serenidad mental – Decide con lucidez de Míriam Subirana, La asertividad para gente extraordinaria d'Eva Bach i Anna Forés, i Aplícate el cuento – Relatos de ecologia emocional, de Jaume Soler i M. Mercè Conangla.

El dedico amb amor a les meves mestres de vida.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

La proactivitat. Reaccionar o respondre?

 

Què escullo avui?

Diuen que el deixeble d’un venerable savi estava estranyat i sorprès que el seu mestre estigués sempre somrient i feliç, malgrat les dificultats que tenia a la vida. Tot intrigat, un dia li preguntà: “Mestre, com és que sempre et veig tan content i satisfet?”. El mestre va respondre: “Amic meu, no hi ha cap secret en això. Cada matí, en llevar-me, em faig aquesta pregunta: Què escullo avui? Alegria o tristesa? I sempre escullo alegria.

(Del llibre Aplícate el cuento – Relatos de Ecología Emocional de Jaume Soler i M. Mercè Conangla).

La proactivitat, un cercle?

Aquesta és nomes una pregunta retòrica, una  benintencionada estratagema per parlar de “cercle de preocupació”, “cercle d’influència” i de “proactivitat”, el primer d’Els set hàbits de les persones altament efectives de Stephen Covey.

Per conèixer el nostre grau de proactivitat, dibuixem un primer cercle, el cercle de preocupació (CP).  En el CP hi són totes les nostres preocupacions: la salut, els fills, les relacions de parella, els conflictes a la feina, les retallades...

Ara dibuixem un cercle més petit al seu interior que anomenarem cercle d’influència (CI). Dintre del CI es troben aquelles preocupacions sobre les quals podem fer alguna cosa.

El nostre grau de proactivitat depèn del  cercle en què invertim la major part del nostre temps i de la nostra energia. Quan la nostra energia es perd en el CP, atorguem a les coses el poder de controlar-nos. Per contra, quan som proactius centrem els nostres esforços en el CI i ens dediquem a aquelles coses sobre les quals podem actuar; incrementem la nostrra energia positiva i expandim progressivament el nostre CI.

Quan afrontem els problemes, ens adonem que alguns els podem resoldre exclusivament a través de la nostra conducta (“control directe”); uns altres requereixen involucrar d’altres persones (“control indirecte”) –aquí entra en joc la capacitat d’influència–; la resta són els problemes amb els quals no podem fer res (“control inexistent”). Per a aquests, la recomanació és simple: “somriure, acceptar-los autèntica i pacíficament, i aprendre a viure amb ells tot i que no ens agradi. D’aquest manera no els atorguem el poder de controlar-nos.”

«La capacitat per subordinar els impulsos als valors
és l’essència de la persona proactiva.»

(Stephen Covey)

Alerta, un parany!

L'Hermínia Gomà ens alerta d’un parany de la nostra societat: el paradigma que preocupar-nos és estimar, que per estimar els nostres fills hem d'estar sempre preocupats. Aquest paradigma parteix de la por i de la culpa que, suposadament, expiarem amb la preocupació.

En el seu blog planteja la fórmula PROACTIVITAT = INICIATIVA + RECURSOS:

«Les persones proactives, són persones que prenen la iniciativa per fer possible que les coses succeeixin, per a la qual cosa compten amb els seus propis recursos i inspiren a altres persones perquè hi sumin els seus...»

«Senyor, doneu-me el coratge per canviar les coses que puc canviar,

la serenitat d'acceptar les coses que no puc canviar

i la saviesa de distingir les primeres de les segones.»

(Alcohòlics Anònims)

La llibertat interior 

La proactivitat es basa en el principi de “la llibertat interior” de la qual ens en parlava Viktor Frankl a L’home a la recerca de sentit:  La llibertat interior es troba en l’espai que hi ha entre la reacció i la resposta als estímuls.

«Al camp de concentració t’ho poden prendre tot menys una cosa: l’últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions.  I hi havia una actitud o una altra.» (Viktor Frankl)

El que Frankl ens va ensenyar és vàlid també per a les situacions menys transcendents de la vida quotidiana. Als camps de concentració la dignitat humana –i la vida– estaven constantment en joc.

Per més que, de vegades, ens costi creure-ho, sempre tenim la llibertat –i la responsabilitat– de decidir respondre en lloc de reaccionar. Recordem que 'responsabilitat' vol dir 'habilitat per respondre'. Podem ser amos dels nostres pensaments i dels nostres sentiments. A això em referia a  Què és el que no estàs acceptant? quan deia que, a diferència del dolor, "el sofriment és opcional".

«El que ens fereix i ens fa mal no és el que ens passa,
sinó la nostra resposta al que ens passa.» (Stephen Covey)

Per aprendre a respondre en lloc de reaccionar, ens cal la reflexió i l’autoconeixement;  l’autoconsciència –l’aptitud per pensar en els propis processos de pensament–; la nostra imaginació i creativitat –per dissenyar el nostre futur–; la capacitat de resoldre problemes; l’aprenentatge de nous hàbits i la regulació emocional.

Quan som “reactius”, la nostra vida emocional depèn de la conducta dels altres i ens afecta més el “clima social”: quan ens tracten bé, ens sentim bé i, quan no ens tracten bé, ens posem a la defensiva, ens protegim.

Miriam Subirana, en el seu llibre Serenitat mental - Decideix amb lucidesa parla del poder de la paciència d'un segon, la paciència que tenim per a aquest segon abans de reaccionar. Un segon és molt valuós: pot ser la diferència entre reaccionar i respondre. Només ens cal pràctica. És com quan estàs al despatx amb la taula plena de "problemes" per resoldre i, de sobte, enretires la cadira. Amb aquest pas enrere has creat un espai entre tu i la realitat. Reflexiones, et reenergitzes i, tot seguit, fas un pas endins, tornes a la feina amb més claredat.

Com a experta en meditació, ens en proposa una de ben simple: Para-ho tot un moment. Seu bé i pensa «sóc pau» durant uns instants, mentre respires. Al cap d'uns segons ja ho sents, has connectat amb la teva serenor i la teva energia. Practica-ho fins que sigui un hàbit, fins que sigui part de tu. Quan la situació ho requereixi, aquest pensament et donarà el segon que necessites.

«La proactivitat no significa només prendre la iniciativa. Significa que, com a éssers humans, som responsables de les nostres pròpies vides. La nostra conducta està en funció de les nostres decisions, no de les nostres condicions. Podem subordinar els sentiments als valors. Tenim la iniciativa i la responsabilitat de fer que les coses succeeixin.» (Stephen Covey)

Què em dic a mi mateix?

Ens hem parat a pensar sobre què ens diem a nosaltres mateixos? El nostre llenguatge “parla” de la nostra proactivitat:

• “Jo sóc així, això és tot.” (Estic determinat, no puc fer res al respecte).
• “M’estic tornant boig!” (No sóc responsable, la meva vida emocional està fora del meu control).
• “No puc fer-ho. No tinc temps.” (Em controla alguna cosa que està fora de mi: el temps limitat).
• “Si la meva parella fos menys impacient...” (La conducta d’una altra persona m’està limitant).
• “He de fer-ho.” (Les circumstàncies o altres persones em forcen a fer el que faig. No tinc llibertat per decidir).

Aquests missatges provenen d’un paradigma determinista  –no sóc responsable, no puc elegir la meva resposta– que té com a filosofia transferir la responsabilitat. El llenguatge reactiu es perpetua com a profecia d’autocompliment: el que em repeteixo constantment s’acaba fent realitat.

El cercle de preocupació és ple de “tenir” (“si tingués un títol...”, “si tingués sort...”, “si tingués parella...”). En el cercle d’influència parlem del “ser” (ser més pacient, amorós, cooperatiu, creatiu, etc.).

Al cap i a la fi

Ser proactiu és canviar de dintre cap a fora. Liderar el canvi en nosaltres mateixos és la manera d’influir en els altres i poder canviar el que està fora:  «Sempre que pensem que el problema està “allà fora”, aquest pensament és el problema.» (Stephen Covey)

Al cap i a la fi, la proactivitat és fer actes d’amor cap a un mateix i envers els altres. Però, si et semblà bé, de l’amor en parlarem més endavant.

Temps per a la reflexió

Com de costum, et proposo uns minuts per a la reflexió:

• En què has sigut proactiu recentment? (Felicita't pels exemples que has trobat!).
• Què t’està preocupant en aquest moments?
• Què et dius a tu mateix?
• Quin tipus de control hi tens: “directe”, “indirecte” o “inexistent”?
• Si és “inexistent”, és absolutament cert que no pots fer res?
• Si és “indirecte”, què faràs per incrementar la teva capacitat d’influència?
• Si és “directe”, què vols “ser” (o “ser més”) per eixamplar el teu cercle d’influència?

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach