DUES FLETXES
 |
| Bliznieta, Stanislaw Wyspianski |
“Quan una persona ordinària
experimenta una sensació corporal dolorosa es preocupa, s’angoixa i s’afligeix.
Llavors, sent dos tipus de dolor: el dolor físic i el patiment mental. És com
si es veiés travessada per una fletxa i, immediatament després, per una segona
i experimentés el dolor d’ambdues.
Després d’haver estat tocada
per una sensació dolorosa, la persona es resisteix i desenvolupa aversió al dolor.
Llavors, intenta distreure’s
compulsivament, sovint, a través de la cerca del plaer. Per què? Perquè no
coneix altra forma d’escapar a la sensació dolorosa.
Desbordada i sotmesa al
dolor, a través de la resistència i la distracció compulsiva, la persona ordinària
es veu enfrontada al sofriment i a l’estrès.
Quan la persona sàvia
experimenta sensacions corporals doloroses no es preocupa ni s’angoixa ni se
sent inquieta. Experimenta dolor físic, però no sofriment
mental. És com si es veiés travessada per una fletxa, però no per una segona,
de manera que tan sols experimenta el dolor d’aquella.
A diferència de la persona ordinària, la persona sàvia no esta
lligada al patiment ni a l’estrès.”
Traducció i adaptació de la metàfora de les dues fletxes (Buda) recollida
al llibre Vivir bien con el dolor y la
enfermedad - Mindfulness para liberarte del sufrimiento, de Vidyamala Burch
QUÈ ÉS EL DOLOR?
Comencem amb una possible definició: “El
dolor és una experiència sensorial i emocional desagradable associada a una
lesió tissular real o potencial o que es descriu en termes de tal dany”. Segons
Burch, el fonamental és que el dolor és una experiència personal i, per tant, subjectiva, en la qual hi ha moltes variables en joc (emocions; pensaments; creences i actituds socials; i la nostra experiència
passada).
El dolor agut és el que
experimentem, en general, després d’una lesió i té una durada limitada mentre
que el dolor crònic, del qual no en
sabem sempre l’origen, és aquell que prossegueix en el temps fins a conformar l’anomenada
“síndrome del dolor crònic”.
El dolor neuropàtic és aquell
que no depèn tant del dany tissular com del sistema nerviós i al qual rarament
l’exploració mèdica li troba la causa, però que és tan real, intens i demolidor
com ho pot ser un altre.
El dolor ocult és –com diu Bertherat
a partir dels ensenyaments de Mézières– aquell dolor del qual no som
conscients i que genera automatismes de defensa que provoquen alhora dolor en
altres parts del cos. El dolor ocult pot haver estar causat tant per
un traumatisme o una altra causa física com per un conflicte psicològic.
BLOQUEIG i DESBORDAMENT
 |
| Door lock, Rosser Roger Griffith |
Hi ha dues tendències recurrents
de resistència al dolor: el bloqueig i el desbordament.
El bloqueig sorgeix de l’intent compulsiu d’escapar d’una cosa desagradable
(per exemple amb les addiccions) i ens porta a un carreró sense sortida, a un bucle
interminable.
El desbordament es produeix quan sentim que el dolor esdevé la totalitat de
la nostra experiència (ens convertim en el nostre dolor), sentim que ja no
podem fugir més, es trenquen les defenses i ens col·lapsem.
L’emoció que destaca durant
el bloqueig és l’ansietat. Ens sentim fràgils i irritables. Neguem la realitat. Predominen la
hiperactivitat i el control. Durant el desbordament despunten la passivitat, el
catastrofisme, el victimisme i la llàstima per un mateix. Eventualment, la
depressió.
Les persones que conviuen
amb el dolor tendeixen a seguir el cicle expansió-contracció. Fan més coses de les que els convé quan
es troben bé (fase d’expansió o hiperactivitat). Llavors, el dolor
s’intensifica per a que redueixin l’activitat i passen a la fase
de contracció (infraactivitat). Un cop comencen a trobar-se millor, per tal de recuperar
el temps perdut, entren de nou en la fase d’expansió i el cicle es repeteix
indefinidament (dins d’un mateix dia o al llarg de dies o setmanes).
CANVIAR LA RELACIÓ AMB EL DOLOR
Com diu Burch, “canviar la relació
amb el dolor és, per als que vivim amb dolor crònic, la millor de les medecines.“
La batalla amb el dolor és esgotadora i reforça la sensació de que hi ha alguna
cosa que fem malament. “Renunciar a la resistència i aprendre a romandre amb el
que realment està passant pot suposar, per al cor, el retorn a casa.”
Una actitud amable, oberta i
receptiva envers el nostre cos –i per extensió envers els nostres pensaments i emocions– és essencial. De la mateixa manera que quan ens relaxem és quan recordem on hem
deixat les claus o el nom de la persona que –impacientment– ens esforçàvem a
recordar, quan prenem consciència d’una tensió –sigui al coll o a l’esquena,
per exemple–, la resposta natural és
relaxar-la.
“Doneu-me senyor serenor per
acceptar les coses que no puc canviar,
valor per canviar les que sí puc canviar
i saviesa per saber distingir-les.”
(Antiga pregària cristiana)
“Si vols saber com van ser
els teus pensaments d’ahir, mira el teu cos avui.
Si vols saber com serà el teu
cos demà, mira els teus pensaments avui.”
(Antiga dita india)
ATENCIÓ PLENA (MINDFULNESS)
 |
| Doors with Aum sign, Varanasi |
La pràctica de l’atenció plena i la meditació cerquen que
aprenguem a discernir i entendre el
nostre dolor (primera fletxa) i els nostres sentiments (segona fletxa) en
el moment present, sense intentar bloquejar-los ni sentir-nos desbordats.
L’atenció plena és viure intencionalment
el moment, adonar-nos del
que està passant sense jutjar –hàbit irracional, insaciable i tirà– i respondre
a la nostra experiència, fins i tot la dolorosa, en lloc de reaccionar.
Viure intencionalment el
moment amplia la nostra consciència d’un entorn que canvia constantment, ens permet enforcar-nos en aquelles
coses que són importants –les coses que tenen més sentit per a nosaltres– i, en
conseqüència, prendre millors decisions. Un dels avantatges de viure en el
present és que el recordem millor, la qual cosa significa que no hem d’estar
aprenent constantment les mateixes lliçons.
Practicar l’atenció plena
ens fa més conscients de la nostra experiència –del cos, sensacions, pensaments i emocions–, el
nostre autoconeixement adquireix profunditat i ampliem la perspectiva fins
prendre consciència de l’estat físic i anímic dels altres, la qual cosa és la
base de la nostra empatia i humanitat. “Tots tenim un cos que experimenta
sensacions, tots tenim pensaments i emocions i tots tractem, de formes molt
semblants, d’evitar el dolor i aferrar-nos al plaer.”
Paradoxalment, el dolor que ens aïlla
pot ser la font de connexió amb el altres, amb qui –també invisibles i
silenciosos– compartim el drama humà. El canvi de paradigma es produeix quan
podem mirar el dolor als ulls amb una actitud amable i bondadosa i acceptar-lo, així com a nosaltres mateixos i als altres. "Acceptar" ve del llatí acceptāre que vol
dir 'rebre voluntàriament', 'aprovar', 'assumir'. Quan acceptem, aprenem a respondre en
lloc de reaccionar. A més, cal no confondre acceptació amb resignació o passivitat.
“Tot i que durant segles la meditació ha estat envoltada en una aura de misticisme, és, en essència, un sistema summament pràctic i poc místic per asserenar la ment; el mitjà més segur d’obrir una via de curació.”
(Deepak Chopra)
“La meditació et porta progressivament al fons de tu mateix, fins que arribes a la zona on la malaltia no t’afecta. Aquesta és una part molt real de tu mateix.” (Deepak Chopra)
ATENT A L'ESDEVENIDOR
Traducció i adaptació d’un fragment d’una conversa entre Faust i La Inquietud del Faust de Goethe
LA INQUIETUD. —A aquell que
un cop està sota el meu poder, de res li serveix el món sencer; per a ell
descendeix una eterna foscor; per a ell no surt ni es pon el sol; tenint
sentits exteriors perfectes, nien les tenebres en el seu interior. De cap
tresor sap posar-se en possessió. Felicitat o desgràcia resulten quimeres; es
mor de gana en el si de l’abundància; siguin delícies, siguin pesars, tot ho
remet al dia de demà; només està atent a l’esdevenidor, i així no acaba mai.”
FAUST. —Ja n’hi ha prou!
Així no m’atraparàs. No vull escoltar tals bestieses. Vés-te’n! Aquesta
empipadora lletania podria enganyar fins l’home més llest.
LA PARADOXA DEL CANVI
Segons “la paradoxa del canvi”, la
millor manera d’anar d’A a B és estar completament present en A. Tot
parlant dels beneficis de la meditació, Burch diu: “Aquest mateix principi
s’aplica a connectar amb les sensacions físicament doloroses. En lloc de
tractar –en un va intent d’escapar del dolor– de sortir del cos, la qüestió
consisteix a apropar-nos a ell, és a dir, a capbussar-nos cada cop més
profundament en el cos. [...] Només asseient-nos amb el dolor és possible accedir a l’alegria intensa.”
I, per fer aquest recorregut, ens cal adoptar
la “ment de principiant” (de la tradició budista Zen) que és aquella
actitud curiosa i innocent que estimula la humilitat i la disposició a
aprendre.
“Són moltes les coses que
caben en la ment del principiant,
però molt poques les que caben en la del
expert”
(Shunryu Suzuki, mestre Zen, citat per Burch)
MINDFULNESS A LA PRÀCTICA
 |
| Contemplation, Ghassan Salman Faidi |
El programa d’atenció plena que
Burch proposa es basa en la respiració (una àncora a la consciència corporal i
al present, efectiva per assossegar la ment); l’escàner corporal (recórrer el cos meditant per alliberar tensions i dolor); la
consciència amable (que inclou els aspectes agradables i desagradables de la nostra experiència); i la gestió de pensaments i emocions (aprendre a mirar-les enlloc de
mirar des d’aquestes).
Per trencar el cicle expansió-contracció
que hem comentat, és important establir a la vida un ritme estable i sostingut
–on no ens perdem en la hiperactivitat–
amb descansos programats abans d’arribar al punt d’esgotament, pauses que
aprofitarem per fer coses agradables. Serà útil també intercalar espais de
respiració de 2-3 minuts durant el dia (aturem tota activitat i ens relaxem posant tota l’atenció en la respiració) i establir rutines saludables per
menjar i dormir.
“Para de moure’t i quedat quiet i la
tranquil·litat et mourà.”
(Poema Zen citat per Vidyamala Burch)
EL COS TÉ LES SEVES RAONS
El dualisme cartesià –separació de
ment i cos– i la Il·lustració –fe cega en el poder de la raó– han dominat durant
segles el pensament occidental. No fa massa anys que comencem a ser conscients de la unitat que formen la nostra psique, el
cos i l’entorn social que ens envolta. No és vana l’arrel comuna dels termes healing (curació), health (salut), holy
(sagrat) i wholeness (totalitat).
El cos, de la mateixa manera que el pensament i
les emocions, té les seves raons. Ara coneixem el rol
protagonista que tenen les emocions en la conservació i la pèrdua de la salut i
sabem que cos, pensaments i emocions interactuen i s’influeixen mútuament (com en les malalties crònico-degeneratives).
Segons Alexander Lowen, quan
intentem suprimir les emocions (per exemple la ira) tensem els músculs i es
produeix una aguda contracció. Quan la tensió es fa crònica, els músculs queden
immobilitzats i la retenció de l’impuls es fa inconscient. La zona queda rígida
i insensible fins que, anys més tard, el múscul es debilita i arriba el dolor.
La persona difícilment pot establir una connexió entre el dolor, la tensió i la
supressió del sentiment.
Els estats d’ànim negatius, com el que poden tenir les persones amb
dolor crònic, s’associen a un major realisme (“realisme depressiu”) a l’hora de
fer previsions d’èxit que els
estats d’ànim positius. El problema, segons Benjamín Domínguez, és que les
probabilitats de millora són molt baixes i que l’estat d’ànim negatiu més l’encert
en les previsions desencoratgen la persona per fer nous intents. Millorar
l’estat d’ànim té com a conseqüència inflar les expectatives i animar-se a
provar sort (i potencialment encertar-la). Paradoxalment, alinear les nostres
expectatives a les possibilitats reals d’èxit pot tenir com a conseqüència
l’empitjorament.
“La fatiga és l’ombra d’antigues
tensions que s’acumulen en el sistema nerviós.” (Deepak Chopra)
“Cada cop que el cor exerceix les seves raons,
testimoniem la presència de la selecció natural, que va dissenyar les nostres
emocions justament com ha dissenyat altres facultats mentals: per ajudar-nos a
sobreviure i reproduir-nos de la millor manera en un món perillós, incert i volàtil.
Emocionant.” (Benjamín Domínguez)
HABITAR EL NOSTRE COS
Fer-nos càrrec de la
totalitat de la nostra persona –incloent el cos i les experiències més doloroses– és un signe de
maduresa. Quan ens fem conscients del nostre cos, com una unitat, podem al fi
habitar la nostra casa, sentir-nos com a casa en el nostre cos. És prendre
consciència de nosaltres mateixos i alhora el requisit necessari per poder comprendre
el que experimenten els altres. “L’experiència del nostre cos ens acosta al
seu.”
Pel que fa als professionals de la salut, prendre consciència del propi cos
(i dels seus bloquejos musculars, dolor, malalties...) permet veure els
pacients com éssers complets en lloc de com “casos”.
Bertherat fa una interessant reflexió: “Pensament,
sentiment, raonament, sense dubte. Som tot això, i encara
més. Però amb freqüència ho som perquè diem que ho som. Ens servim únicament de paraules –traïdores, contradictòries,
fugitives– per informar-nos de nosaltres mateixos, per inventar-nos. És possible i essencial sentir en el nostre
cos qui som, què som. Siguem cossos, primer de tot cossos. Siguem cossos a
la fi. Siguem.”
“Al prendre consciència del
nostre cos, li concedim una influència sobre la vida.”
(Thérèse Bertherat)
“L’autodomini consisteix més a deixar-se portar
que a tractar de dominar per la força el propi cos.” (Deepak Chopra)
“La intel·ligència interior
del cos és el geni últim i suprem de la naturalesa. Reflecteix la saviesa del
cosmos.” (versicle vèdic, citat per Deepak Chopra)
DOLOR i DOL
Podem experimentar el dolor i la fatiga
cròniques com una pèrdua irreversible de la salut. En aquest cas, ens endinsem en un procés
de dol, com els que magistralment va descriure l’Elisabeth Kübler-Ross.
Més tard o més aviat, perdem tot el que posseïm. Perdre la
salut i estar sotmesos a un dolor incurable és un capítol més del nostre
currículum a l’escola de pèrdues de la vida, utilitzant la metàfora de l'autora.
Probablement, passarem –a un ritme i una seqüència únics per a cada persona– per
les cinc fases del procés de dol que
ella va identificar (negació, ira, pacte, depressió, acceptació) i, finalment, entendrem
que, fins i tot en el cas de no recuperar el que vam perdre, sempre podrem “sanar”, paraula amb
que descriuríem aquest darrer estat d’acceptació. No recuperarem allò que
–erròniament– pensàvem que ens pertanyia, però comprendrem que, d’alguna
manera, sempre ho tindrem.
Aprendrem també a conviure amb els
“llimbs” de la incertesa de saber si la pèrdua és o no definitiva, tan difícil
com la pèrdua mateixa. “Estar en suspens davant d’una possible pèrdua és en sí
una pèrdua. Sigui quin sigui el desenllaç de la situació, es tracta d’una
pèrdua que cal afrontar.” La sanació
implica acceptar també que no podrem impedir futures pèrdues i entendre que si
intentem protegir-nos-en, només aconseguirem incórrer-hi.
Em permeto, per acabar, citar aquestes sàvies recomanacions de Kübler-Ross:
“Hi ha molts passos per sanar una pèrdua. Sent i reconeix la pèrdua quan
estiguis preparat. Deixa que la gràcia de la negació faci la seva feina; i
recorda que percebràs els teus sentiments quan sigui el moment apropiat.
Descobriràs que l’únic camí per sortir
del dolor és a través del dolor. Ho entendràs quan estiguis preparat.
Moltes vegades, comprendre la pèrdua porta anys, no dies o mesos. Descobriràs
que pots acceptar un món en què ha ocorregut la pèrdua.”
EL DILEMA
Traducció i adaptació d’un fragment del capítol "El dilema" del llibre El árbol de la ciencia, de Pío Baroja
La inacció l’irritava. [...] Tots els sistemes que barrinava per encarrilar la seva vida deixaven precipitats insolubles, que demostraven l’error inicial dels seus sistemes.
Començava a sentir una irritació profunda contra tot. Als vuit o nou mesos de viure així, excitat i aixafat alhora, començà a patir dolors articulars; a més, el cabell li queia abundantment.
−És la castedat −es deia.
Era lògic. Era un neuro-artrític. De petit, el seu artritisme s’havia manifestat en mal de cap i tendència hipocondríaca. El seu estat hipocondríac s’aguditzava. S’anaven acumulant en l’organisme els residus, i això devia engendrar productes d’oxidació incomplerta, àcid úric sobretot.
Va considerar com exacte el diagnòstic, el tractament era el difícil.
S’enfrontava a aquest dilema. Si volia viure amb una dona, havia de casar-se, sotmetre’s. És a dir, donar per una cosa de la vida tota la seva independència espiritual, resignar-se a complir obligacions i deures socials, prendre en consideració un sogre, una sogra, un cunyat; cosa que l’horroritzava.
TEMPS PER A LA REFLEXIÓ
Aquesta vegada et proposo de seguir la següent visualització i reflexionar
a continuació sobre com t’ha anat.
Asseu-te en silenci amb els
ull tancats, centra l’atenció en el cor i pensa en tot allò de què et sents
agraït/da. Ara, centra’t en deixar anar qualsevol motiu de queixa, remordiment
o hostilitat que puguis tenir; deixa’l momentàniament a banda.
Digues en silenci la frase
“Que es faci la teva voluntat”, dirigeix-la cap a Déu (o cap a allò que sigui transcendental per a tu) i repeteix-la com un mantra. El teu diàleg
intern queda en silenci.
Estigues ara atent a la teva
respiració. Primer, observa-la i després intenta alentir-la. A continuació, desplaça l’atenció al cor. Pren
consciència dels batecs. Intenta disminuir-ne el ritme. Concentra’t ara en les
teves mans i sent el pols, el pessigolleig i l’escalfor que emanen del cor.
Intenta augmentar la circulació i la temperatura de les mans.
Deixa que l’atenció
recorri lliurement el cos. Nota l’escalfor i el formigueig de les palpitacions
allà on tu vulguis. Si trobes una zona que necessita curació, intenta enviar-li
calor. Porta l’escalfor palpitant dels
batecs del cor a qualsevol zona que vulguis vigoritzar o curar.
Ara, amb la consciència i la
intenció de guarir aquesta zona del teu cos, repeteix durant uns minuts
aquest mantra: “curació” (mentre inspires), “transformació” (mentre expires).
Desplaça la teva atenció de
nou al cor i als seus batecs. A
continuació, torna a centrar-te en la respiració. Al cap d’uns instants,
obre lentament els ulls per completar la meditació curativa.
Traducció i adaptació de la Visualització Curativa del llibre Salud perfecta – La guía completa para tener
una salud perfecta, basada en el equilibrio cuerpo-mente, de Deepak Chopra.
FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS
Per a aquest post m’he basat en el llibres Vivir
bien con el dolor y la enfermedad - Mindfulness para liberarte del sufrimiento,
de Vidyamala Burch (Kairós, 2014), El cuerpo tiene sus razones – Autocura y
antigimnasia de Thérèse Bertherat
i Carol Bernstein (Paidós, 2010), Lecciones de vida d’Elisabeth Kübler-Ross i David Kessler (Luciérnaga, 2012), Salud perfecta – La guía completa para tener
una salud perfecta, basada en el equilibrio cuerpo-mente, de Deepak Chopra (Zeta, 2010) i en
l’article La búsqueda de una “teoría
útil” sobre el funcionamiento emocional humano en problemas de dolor crónico e
hipertensión, de Benjamín Domínguez Trejo (Psicología y Salud, Vol 17, gener-juny de 2007).
El post inclou petits fragments dels llibres El árbol de la ciencia, de Pío
Baroja (Cátedra, 2010) i
Fausto, de Johann Wolfgang Von
Goethe (Cátedra, 2005).
Amb agraïment i admiració per a totes les persones que han compartit amb mi
el seu dolor i les lliçons de vida que han aprés.
Lluís Sanmiquel
Psicòleg
Coach
