MAI ES CONEGUEREN
Hi havia una vegada una dona
que vivia disfressada de dona i un home que vivia disfressat d’home. Quan es
trobaren, cregueren aquella comèdia i s’emparellaren. L’home fals i la dona
falsa, amb formidable afany, assoliren una nyonya a la qual anomenaren
felicitat.
L’home i la dona vertaders
mai es conegueren.
(Traducció d'un relat d’Alejandro Jodorowsky publicat a Aplícate el cuento – Relatos de Ecología
Emocional de Jaume Soler i M.
Mercè Conangla)
EM MORO DE VERGONYA
La vergonya és un sentiment que ens inhibeix i que imposa limitacions a la
nostra vida. Sorgeix del supòsit que hem revelat públicament presumptes
defectes, debilitats o ineptituds essencials per a la nostra identitat que els
altres avaluaran negativament.
Aaron Beck defineix la vergonya com “un afecte [emoció] relacionat amb la
concepció que té una persona de la seva imatge pública quan es observada per
altres o creu que està sent observada. La noció que té de la seva imatge social
pot ser exacta o inexacta; però si creu que aquesta imatge s’ha tacat i li
preocupa l’opinió que l’observador en pugui tenir, llavors és probable que
senti vergonya” (Neenan i Dryden).
Davant del temor a un judici sever ens sentim torbats, abaixem els cap i
evitem la mirada dels altres. Ens volem fer fonedissos. El que provoca el nostre
sentiment de vergonya no és tant la possible reprovació o la burla aliena com el
significat que els atorguem.
També sentim vergonya quan nosaltres mateixos ens menyspreem per haver
traït algun valor o model interioritzat. Per exemple, quan una persona fuma per
suportar la tensió i se sent malament perquè es creu dèbil. El problema rau en
associar una conducta (fumar) a la nostra identitat (“sóc dèbil”).
«En
la meva actuació no em fan por les censures que puguin dirigir-se’m; tinc por
més aviat per les debilitats que m’escaigui tenir.» (Joan Salvat-Papasseit)
UNA FERIDA A L’ÀNIMA
La vergonya és l’emoció que Boris Cyrulnik descriu com una ferida a
l’ànima.
El seu llibre Morirse de vergüenza - El miedo a la mirada del otro fa que
em qüestioni la veritable raó per la qual escric aquest bloc. La ferida de la
vergonya es guareix compartint, confessant en primera persona la nostra
biografia a un altre -que fa de mirall- o en tercera persona per mitjà d’un portaveu,
un relat, una història, una fantasia, un compromís social altruista o una
representació artística que ens faci sentir compresos i acceptats.
Quan ens obrim als altres, intentem introduir-los en l’ànima una
representació suportable de nosaltres mateixos per tal de sentir-nos menys
avergonyits.
No obstant, “l’emoció compartida alleuja el ferit, però arrossega al seu
sofriment les persones a les quals estima”. La vergonya, verí de l’ànima, ens
exposa a un terrible dilema: silenci o culpa. Si callem, ens protegim, però el
silenci enterboleix la relació, s’enquista allò “no dit”. Si parlem, afegim
patiment i ens exposem al rebuig i a la incomprensió. Quan parlem, ens lliurem al
poder de la mirada l’altre, a la seva crítica, al seu judici.
La inhibició (el “no dir”) ens esgota, com s’esgota la presa quan queda
immòbil en estat d’alerta. El mutisme ens protegeix en un context d’agressió,
però es transforma en l’agressor íntim quan l’agressió externa cessa.
La bona memòria del nostre detractor íntim ens juga una mala passada. És el
tribunal que sempre ens condemna per un immens crim imaginari: “És culpa teva”.
VERGONYA I CULPA
Vergonya i culpa tenen molt en comú. A
la vergonya que ens fa callar s’hi afegeix, si parlem, la culpa d’arrossegar
els altres a sentir la nostra malaurança. Amb tot, vergonya i culpa es diferencien
en la seu de l’avaluació, que és externa en la vergonya (els altres) i interna en la culpa (un mateix).
Quan la mort esperada del familiar terminal, que combina la tristor per la pèrdua
afectiva amb l’alegria per la llibertat recuperada, ens avergonyeix i ens fa
sentir culpables, se solen activar estratègies inconscients d’expiació.
Segons Cyrulnik, “la vergonya no va associada forçosament a la culpabilitat.
La primera, repleta d’amargor, omple el món de menysteniment, mentre que la
segona, està plena de sofriment. Aquests móns diversos organitzen estils
relacionals diferents. El sentiment d’haver fet mal provoca estratègies de
redempció, d’expiació o d’autopunició, mentre que el sentiment de ser menyspreat
basteix relacions d’evitació, ocultament o ràbia desesperada”.
Neenan i Dryden diuen que ansietat, vergonya i culpa són, respectivament,
els obstacles primari, secundari i terciari que impedeixen comportar-nos
assertivament. En reclamar a un amic el llibre que li vam deixar, ens podem
sentim neguitosos (primari), avergonyits pel que pugui pensar de nosaltres -o
per no ser capaços de demanar-li- (secundari), i culpables per haver posat
l’egoisme per sobre de l’amistat o per haver-li demanat de mala manera per la
tensió acumulada (terciari).
VERGONYA I ACNE
La vergonya té un moment àlgid en l’adolescència, perquè la mirada de
l’altre compromet la nostra vida futura. Sóc desitjable? Qui m’acceptarà? És el moment de màxima distància entre el
somni d’un mateix i la realització adulta encara per fer. Amb l’edat, la vergonya s’apaivaga. Les persones
grans s’accepten més tal com són i donen menys poder a la mirada dels altres. No
necessiten la inhibició de la vergonya per ser socialment acceptables.
La vergonya, com les altres emocions, redueixen la seva presència quan les
persones se senten melancòliques, tristes o deprimides.
La vergonya és una conseqüència de l’escissió entre el que pensem que som i
el que aspirem a ser -el nostre ideal- o el que crèiem que érem. I és també conseqüència
del fet que ens sentim transparents. Les nostres febleses, els valors violats, les
fantasies prohibides, les agressions suportades, els pecats dels pares, els
traumes i els dilemes morals (“si estimo els pares adoptius traeixo els pares
desapareguts”) es faran visibles al sever esguard dels altres, com es fa
visible la pobresa a través del vestit rosegat.
El menyspreu dels altres no sempre provoca vergonya. Ens avergonyim quan
creiem que l’altre pensa que som menyspreables, quan el situem per sobre nostre
i esperem la seva estimació.
«Shyness
is nice and shyness can stop you from doing all the things in life you’d like
to.» (Morrissey)
LA VERGONYA FA VERGONYA
Una emoció positiva com l’alegria es regula compartint-la. La vergonya és l’emoció que menys fàcilment
compartim. Menys que la ràbia i la tristesa. Fins i tot menys que la depressió.
Compartir la vergonya fa vergonya, perquè temem al jutge de l’altre. La seva indiferència,
el seu esguard burlesc o la seva desaprovació ens fan emmudir.
Ens tapem la cara amb les mans quan no suportem la mirada dels altres. La
negació és el mecanisme de defensa més segur per lluitar contra la
representació de l’agressió. El temps de negació és necessari perquè permet
reduir el patiment, però és com una bomba d’efecte retardat. El dol endarrerit
colpeja amb més força, com quan una persona
s’enfronta al passat de la prostitució. El silenci és el tirà mut que fa
sofrir en soledat i que impedeix el treball d’autoreconstrucció. El silenci i
la resignació no permeten que aprenguem a protegir-nos de nous atacs i impedeixen
la prevenció de futures agressions.
Ens alliberem de la vergonya quan modifiquem l’ànima dels altres. El relat
de l’agressió forja una passarel·la de relacions, construïda amb les paraules
que un s’atreveix a dir a algú que s’atreveix a escoltar-les. El relat permet iniciar
el procés de reestructuració.
El factor de resiliència més eficaç és el teixit d’un vincle afectiu
estable. En les parelles estables augmenta l’esperança de vida i es redueix el
nombre de malalties físiques i de depressions. Poder comptar amb l’altre
alleuja l’angoixa i proporciona la confiança necessària per sortir airós.
LES MÀSCARES DE LA VERGONYA
De vegades, parlem per amagar en les nostres paraules el que no es pot dir.
Amb la vergonya passa com amb la por: ambdues condicionen de manera emmascarada
les nostres respostes, que els altres sovint no interpreten bé.
La dificultat d’expressar la vergonya fa que inventem estratègies. Una
estratègia és l’èxit. “L’èxit no sempre és una prova de felicitat, sovint és el
benefici secundari d’un sofriment ocult”. Recordem l’etimologia de la paraula: èxit
ve del mot llatí exitus, sortida. L’èxit pot ser una sortida a la nostra
vergonya, una legítima defensa. L’èxit no sempre és sinònim de plenitud. El
nostre èxit en la feina ha millorat les nostres relacions afectives?
D’altra banda, el fracàs no provoca la vergonya. Qui la provoca és el sentiment
de fracàs. Podem fracassar sense vergonya i podem avergonyir-nos de no haver
fet el cim després d’una vida plena d’èxits.
Una altra “sortida” és l’orgull. Vergonya i orgull són els extrems i, com
resa la saviesa popular, els extrems es toquen. Pel mecanisme de la transformació en el
contrari, pobles i persones que han comés les pitjors atrocitats de la història
se n’han sentit orgulloses. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples.
Paradoxalment, els autoritaris arrogants usen la vergonya per subjugar les
seves víctimes. Perquè la vergonya és, probablement, l’instrument de submissió
més poderós.
També la fantasia és una sortida. Ens endinsem en el somni d’allò que ens reconforta
i ens fa feliços, que ens promet el que esperem, tot i que sabem que no ens ho donarà.
Es tracta d’un refugi d’efecte antidepressiu que permet veure una cara menys
terrible del món i adquirir el valor per intentar més tard construir el
projecte de retorn a la vida. Somiejar
en els pares que no vam tenir o que vam perdre de petits, que ens estimaven i protegien, en són exemples.
“Els no somiadors, adherits a la realitat, presoners de l’instant, són
incapaços d’anticipar un projecte d’existència. Per contra, els que només
somien fugen de la realitat. Prefereixen submergir-se en les faules i
acontentar-se amb les paraules abans que afrontar una desesperació ineludible.”
De vegades, aquesta il·lusió de realitat es converteix en un relat inventat
(tal vegada una mentida) que compartim amb els altres i que ens permet suportar
la seva mirada. Som capaços d’escenificar el que no ens atrevim a dir. En
definitiva, és el relat el que dóna sentit.
Entenc ara que els relats dels avis són la seva manera, cada cop més resumida
i repetitiva, de “tematitzar” la seva existència i d’apaivagar judicis propis i
aliens a l’espera de l’inexorable judici final.
Mites i contes són il·lusions compartides per fer front a la realitat. En Polset
(Pulgarcito durant la meva infantesa, temps de vergonya lingüística i cultural)
salva els germans i redimeix el pecat dels pares amb el seu enginy i unes
humils pedretes blanques.
De vegades, compensem l’auto-decepció i la vergonya projectant-nos en els
nostres fills. Aquests suporten el pes d’haver de fer realitat els nostres
somnis, per la qual cosa poden veure minvada la seva autoestima i sentir, al
seu torn, vergonya per haver-nos decebut. Aquesta vergonya sovint es transforma
en ràbia que, a mode de revenja inconscient, dirigiran contra l’objecte estimat
dels pares. Fer-se esgarrapades, suspendre els exàmens o carregar-se el cotxe que
els hem regalat en són exemples.
La vergonya pot compensar-se també amb l’altruisme. Quan vivim els nostres
privilegis com una humiliació per als altres, podem decidir consagrar la nostra
existència a ajudar els més desfavorits o als oprimits. Decidim salvar els
altres en representació de nosaltres mateixos.
BIOLOGIA DE LA VERGONYA
La “susceptibilitat genètica induïda” és conseqüència d’una mutació genètica
que dificulta en els mamífers el transport de la serotonina. Aquesta
susceptibilitat fa que els costi adquirir la independència, ja que qualsevol
percepció desencadena una alarma que els domina i que només poden calmar mitjançant
un contacte tranquil·litzador. Els torna temorosos i poc exploradors. Igualment,
es tornen també hipersensibles aquells que han estat separats de les seves mares
(factor ambiental), tot i que s’adapten millor quan tornen a tenir suport
matern. De tota manera, el desenvolupament de l’animal, en ambdós casos, depèn
de les transaccions que faciliti l’entorn. Així doncs, la tendència genètica no
és inexorable, no és un destí.
L’alarma del nadó és entesa pel progenitor, que el calma als seus braços. Però
la resposta d’una mare (o pare) vulnerable que, per exemple, interpreta aquesta
alarma com una agressió, pot provocar la privació de la base de seguretat que
el nadó necessita i un desastre per al seu desenvolupament, com també ho és l’afecció ansiosa dels pares.
Tot i que, a partir dels tres mesos, el nen ja ha començat a sentir el
temor a la mirada del l’altre, és a partir dels quatre anys quan comença a
tenir la sensació de sentir-se desvaloritzat, sensació que, com dèiem, està a
la base del sentiment de vergonya.
PSICOLOGIA DE LA VERGONYA
Segons Cyrulnik, “el jo només existeix en l’altre”.
El nen petit repeteix com un lloro el que diuen els adults protectors. En
fer-ho, se sent estimat i segur. Però aviat descobrirà que el món es representa
també en la ment dels altres i aquest procés d’individualització, en
circumstàncies normals, el portarà a recórrer amb alegria l’aventura de
descobrir els altres i a entendre la incertesa de la veritat.
Vet aquí la importància de la presència física i psicològica dels pares (o d’aquelles
persones amb el paper d’adults significatius). El nen aïllat no pot representar
en la seva ment la representació dels altres, simplement perquè no hi són. No
pot desenvolupar l’empatia al mancar-li la sintonia afectiva, la passarel·la
per la qual discorren les paraules i els gestos necessaris. En casos límit,
l’aïllament implica no poder desenvolupar la vergonya “sana”, aquella que
resulta de fer-nos conscients de la visió de l’altre.
En l’extrem oposat, el nen sobreestimulat de manera penetrant pot deixar-se
subjugar pel judici de l’altre i adquirir un torbador sentiment de vergonya.
Quan el vincle s’estableix a base de missatges “t’hauria de fer vergonya” i
de gestos i mirades (o no-mirades) de rebuig o menyspreu (“vull que no
existeixis en el meu món”), el dolor es tradueix en vergonya. I la vergonya en
conductes d’evitació i desafiliació, o en una resposta orgullosa quan els
missatges s’interpreten com una humiliació. “Ja veig que et decebo, ... no
estic a l’altura dels teus somnis, ... és normal que em menyspreïs” és la
resposta a la imatge desvaloritzada que veuen els ulls del nen en el mirall
dels ulls de les figures significatives.
Una personalitat ferida s’escindeix en dues parts: una amable, sociable i
austera, de bon minyó, que porta a l’èxit social i una altra que es mor de
vergonya davant de qualsevol fet que desperta la representació insuportable.
La vergonya que provoca el trauma no neix després del primer cop. El primer
cop ens pot humiliar. És quan el representem més tard en el discurs íntim, que
la vergonya ens enrojola i ens trenca el cor, ens sentim inferiors.
Un bri de vergonya, talment una petita sospita de culpabilitat, permeten
coexistir amb respecte mutu i acceptar les regles que estructuren la societat.
Però quan la vergonya suposa l’anulació d’un mateix es converteix en una arma perillosíssima
de control social, perquè la sentim independentment de si l’altre (progenitor,
poderós, cap del clan, etc.) és o no present.
VERGONYA I AUTOESTIMA
En el rerefons de la vergonya hi ha sempre una pèrdua d’autoestima, però
les causes d’aquesta poden ser diverses. Les externes poden ser familiars (pares
menyspreadors, pares que imposen unes expectatives inassolibles, pares que
s’avergonyeixen dels seus orígens, l’èxit humiliant d’un germà), socials (poble
vençut en la guerra) o culturals (“son muy suyos”). Però aquestes causes només
es transformen en vergonya quan les interioritzem, quan les fem nostres, quan les
creiem.
“La connotació afectiva del que percebem procedeix de l’expressió de les
emocions de les persones que estimem. És la por de la cuidadora el que espanta
al nadó, que encara no sap el que és bo o dolent. Quan, en els seus primers
mesos de vida, el nadó percep un objecte, és el temor o l’alegria expressada
per la mare el que atribueix a l’objecte una connotació de repulsió o
d’atracció. El nadó respon a aquesta afectivitat exterior mitjançant un
comportament d’exploració o d’evitació”.
Quan recompensem el nen per les seves petites victòries (les primeres
passes, agafar la cullera, etc.) fomentem l’orgull. L’orgull és afiliatiu, teixeix
vincles. Quan, per contra, ens enrabiem per les seves conductes, el nen aprèn a
témer la mirada d’aquells que suposadament li donen seguretat.
En els primers anys de vida, mentre el nen no es preocupa de com existeix
en l’esperit de l’altre, no té cap motiu per sentir vergonya ni per posar fre
als seus instints. Quan es capaç de representar que la seva pulsió pot molestar
l’altre és quan es torna apte per a la vergonya: és l’inici de la moral.
Una mica de vergonya és, doncs, una prova de maduració i un requisit per
construir les relacions. L’absència de vergonya demostraria una incapacitat per
representar móns diversos al nostre, per empatitzar. En excés, revela una hipersensibilitat
que provoca temor i una tendència a despersonalitzar-se per cedir tot l’espai a
l’altre.
VERGONYA ANIMAL
Compartim amb els animals el cervell arcaic que regula les funcions
bàsiques de supervivència i les emocions. L’etologia (estudi del comportament
animal) ens ha ensenyat que tant el dolor infligit de manera persistent com la
total absència de sofriment (un animal que no hagi estat mai agredit) tenen conseqüències
negatives per a la socialització.
En el primer cas (dolor persistent), augmenta el nivell de
colecistoquinina, hormona relacionada amb la pèrdua i la inseguretat. L’animal està
permanentment estressat, té una sensació constant de perill i es mostra esquiu i
submís en qualsevol interacció.
En el segon cas (total absència de dolor), l’animal sobreprotegit, que no
ha estat mai agredit durant la infantesa, no té por, ataca a la mínima i acaba
sol i separat del grup. La hiperprotecció, que comporta un augment de les
secrecions opioides, l’ha fet
vulnerable.
La millor situació es dóna quan, davant l’experiència de dolor o sofriment,
la cria pot resguardar-se en el cos de la mare i restablir la seguretat
(augmenta el nivell d’oxitocina). Això li permetrà sortir a explorar altra
vegada.
El vincle protector fa que el nen recuperi el domini de si mateix i se
senti fort i tranquil. Ha obtingut del vincle la força per protegir-se. El
temps no ho cura tot, però farà que la representació del dolor s’atenuï.
Aquesta és la funció socialitzant del dolor, diferent de l’efecte desocialitzant
del sofriment moral, com el que pateixen, per exemple, els torturats.
“Podem anomenar timidesa, temor o vergonya a aquell estil de reacció emocional
que empeny el nen a voler “amagar-se sota terra” i explica perquè els
vergonyosos s’aïllen ells mateixos, provocant amb això una patologia de la
soledat. Parlem de “protovergonya” quan, en els estadis inicials del desenvolupament,
l’emoció encara no està provocada per un relat”.
«Jo
no estimo el dolor, però crec en l’eficàcia del dolor: es creu en una idea
mentre costa parir-la i mantenir-la».
(Joan Salvat-Papasseit)
PSICOLOGIA I COACHING PER AFRONTAR LA VERGONYA
Per afrontar la vergonya convé que no jutgem (ni etiquetem) la nostra persona
pel nostre comportament. Un esclat de ràbia puntual en una reunió no implica
“ser” un histèric, de la mateixa manera que no ho implica que algú pensi que ho
som (o que pensem que algú ho pensa).
“Si interioritzem una filosofia
d’autoacceptació, no haurem de mantenir constantment la nostra imatge pública
per guardar les aparences ni preocupar-nos per no comportar-nos d’una manera
ideal perquè ja no suposarà que quedem malament” (Neenan i Dryden).
De fet, la vergonya és precisament un dels principals obstacles per admetre
que tenim dificultats personals, per tractar-nos a nosaltres mateixos amb
compassió i afrontar un procés de canvi com el que podem emprendre amb l’ajut
de la psicologia i del coaching.
Els professionals de la psicologia i del coaching proporcionen un espai
segur per compartir. Actuen com un mirall on la persona es pot mirar sense por
al judici, on es reconeix i es comprèn. Un espai per trobar el seu sentit.
La confidència és més fàcil amb el professional. La intimitat del secret compartit
crea un vincle que dissol l’ansietat que segueix el desvelament al parent o
amic (haurà canviat la seva mirada cap a mi? em menysprearà?). Quan fem
l’esforç de verbalitzar la nostra vulnerabilitat, ens sorprèn veure amb claredat
i sentir-nos millor. Assossegats, perquè hem compartit el món íntim. Reforçats, perquè hem creat alguna
cosa amb la nostra ferida i ja no estem sols al món.
El coaching, a través de la conversa i del feedback cognitiu, emocional i corporal
–que assenyala conductes no verbals com l’expressió facial, mirar als ulls,
etc.– i de tècniques d’identificació i canvi de creences, ajuda el client a
augmentar l’autoconeixement i l’autoacceptació necessàries per facilitar el
canvi i millorar la regulació emocional.
«El
millor regal que pots fer a una persona és la qualitat de la teva escolta». (Robert Dilts)
TEMPS PER A LA
REFLEXIÓ
- Què et fa vergonya?
- Què diu aquesta vergonya de tu?
- Què diuen els teus silencis?
- Què oculten les teves paraules?
FONTS D’INSPIRACIÓ
I AGRAÏMENTS
Per a aquest post m’he inspirat en els llibres Morirse de vergüenza – El
miedo a la mirada del otro de Boris Cyrulnik (Mondadori, 2011), Coaching para
vivir – Aprende a organizarte y a ser más asertivo de Michael Neenan i Windy
Dryden (Paidós, 2011) i Adiós, ansiedad – Cómo superar la timidez, los miedos,
las fobias y las situaciones de pánico de David Burns (Paidós, 2012).
Amb tot
l’agraïment i amor a aquelles persones que em confien la seva vergonya i a aquelles
que m’han regalat l’escolta per poder-los confiar la meva.
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach
El suïcidi és una
de les primeres causes de mort en tot el món. Des de 2008, és la primera causa
de mort violenta a l’estat espanyol, per sobre dels accidents de trànsit. 
Quins
comportaments presenten les persones que volen suïcidar-se?
Aquests són
alguns dels mites o idees errònies sobre el suïcidi: 
