L’exigència és cosa de dos

LA GALLINA DELS OUS D’OR 

Hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de pondre ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, ponia ous d'or pur.

I cada matí anava el granger a veure si la seva gallina predilecta havia post un ou d'or, i cada matí el trobava allà.

El granger, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per vendre l'ou d'or. Les nits les passava sense dormir comptant la fortuna que, poc a poc, li anava donant la gallina. I, en una d'aquelles nits, es va preguntar com s'ho deuria fer la gallina per pondre ous d'or.

Després de descartar moltes idees, pensà que la gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia fer els ous d'or. Llavors, va començar a rumiar que, si li extreia la màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i milionari.  I més ràpidament!

Aquesta idea el va anar absorbint. Cada dia era més cobejós i volia més ous, més or. Es va anar obsessionant fins que, un dia, anà al galliner disposat a recuperar la màquina de fer ous d'or que la gallina tenia al seu interior.

I sense cap mena de remordiment, cec de la cobdícia, matà la gallina i corregué cap a casa, imaginant els sumptuosos palaus en què viuria, i la desplomà. En obrir-la, quina va ser la seva sorpresa al comprovar que la gallina dels ous d'or no tenia cap màquina, sinó que era exactament com qualsevol altra gallina.

Com feia els ous d'or? Això encara és un misteri, però el cert és que per culpa de la seva cobdícia, el granger es va quedar sense la gallina dels ous d'or.

http://www.totcontes.com/grans-classics/47/la-gallina-dels-ous-d-or

 

L’EXIGÈNCIA ÉS COSA DE DOS

L’exigència és una actitud que s’origina a partir de la generalització de la creença “voler és poder” a totes les àrees de l’experiència humana.

“Voler” té a veure amb l’energia, l’orientació i la intencionalitat mentre que “poder” fa referència als recursos necessaris.

I aquests són els dos termes de l’equació de l’exigència. Ho entendrem millor amb la metàfora del genet i el cavall.

El genet és el terme exigent. Se sent tan atret per la seva meta que se n’oblida del cavall, que representa el terme exigit. El genet s’oblida de si el cavall té gana o set o de si està esgotat. L’únic que espera és que segueixi les ordres de les regnes i els estreps.

Norberto Levy, a La sabiduría de las emociones, utilitza aquesta metàfora per descriure els dos protagonistes de la nostra personalitat, exigent i exigit, que formen l’estructura de l’exigència. L’altre element en joc és la meta que l’exigent demanda a l’exigit.

Levy proposa una tècnica per comprendre com actua la relació exigent-exigit. Li demana a la persona que completi les frases: a) “Jo m’exigeixo ser...” i b) “I en canvi em sento...”. Aquestes frases permeten desvelar la meta específica reclamada per l’aspecte exigent i les característiques de l’aspecte exigit, respectivament. El proper pas serà esbrinar de quina manera l’exigent tracta l’exigit.

No obstant això, ens convé comprendre els trets característics de l’aspecte exigent. El primer: té una meta “legítima” que vol assolir. El segon: no sent la necessitat de consultar a l’exigit si comparteix o no la seva meta. Com tot amo despòtic considera que l’esclau ha d’estar sempre a punt per satisfer les seves ordres. I el tercer: creu que per tal que l’exigit assoleixi la meta n’hi ha prou amb exigir-la, sí o sí, imperiosament. L'habitual resposta submisa de l’exigit confirma la bondat de la creença, “voler és poder”. Aquesta és l’actitud prototípica de l’actitud exigent.

Quan l’aspecte exigit no té la força o la lucidesa per dir “no”, respon amb una submissió superficial i un profund ressentiment que, amb el temps, es farà cada cop més visible i explosiu.

L’exigit pot reaccionar també amb un intens sentiment de culpa per no poder satisfer les exigències i amb la pèrdua de l’autoestima i la motivació, especialment quan la persona és “perfeccionista” o té un perfil “autoatributiu”, propi de les persones que s’atribueixen a si mateixes tot el negatiu que els passa.

La disminució del rendiment de l’exigit serà interpretada per l’exigent com un senyal de què cal intensificar el nivell d’exigència, i això desembocarà en un cercle viciós de malestar i desavinença entre ambdós protagonistes. La capacitat productiva de l’exigit minvarà irremediablement.

El següent pas de l’estratègia terapèutica proposada per Levy consisteix a ajudar l’exigit a prendre consciència i verbalitzar els seus sentiments i necessitats, ja que ha perdut la capacitat de saber què vol, pertorbat per la intensa i constant pressió que ha sofert.

A continuació, avançant cap a la propera posició perceptiva, demana a l’aspecte exigent què ha après després d’escoltar l’efecte devastador del seu modus operandi i les demandes que, ara en pla d’igualtat, li fa el component executor de la relació, el seu valuós aliat intern, l’exigit.

Si aquest diàleg flueix, estem a l’inici d’una relació més madura i respectuosa d’interdependència, en què ambdós protagonistes treballaran efectivament pel benestar mutu.

Quan el rol exigit sent que l’exigent s’ocupa de les seves necessitats, experimenta una profunda commoció que desperta el seu procés transformador. L’actitud d’exigència es transforma en l’actitud de l’excel·lència: tenir cura i interès en fer les coses de la forma més efectiva possible.

«L’exigència pot manifestar-se en l’univers interpersonal, és a dir en la relació entre dues o mes persones, o en l’espai intrapersonal, en la relació d’un amb si mateix.»

L’EXIGÈNCIA MATÀ LA GALLINA (VIDEO KILLED THE RADIO STAR)

Permeteu-me aquí una breu referència a Stephen Covey i al seu llibre Els set hàbits de les persones altament efectives, on defineix l’efectivitat com l’equilibri entre la Producció i la Capacitat de Producció (P/CP).

“Mantenir l’equilibri P/CP, l’equilibri entre els ous d’or (la producció) i la salut i el benestar de la gallina (capacitat de producció) sol exigir un judici delicat. Però sostinc que és l’essència de l’efectivitat. Equilibra el curt termini amb el llarg termini.”

“Aquest és un principi que podem trobar validat en la nostra pròpia vida quan anem fins al límit de les nostres forces per aconseguir més ous d’or, i emmalaltim o quedem exhaustos, incapaços de produir res; o quan dormim bé a la nit i ens despertem disposats a treballar durant tot el dia.”

LA TIRANIA DELS “HAURIA DE”

La psiquiatra Karen Horney, a la dècada dels cinquanta del segle passat, va ser la primera a referir-se a “la tirania dels hauria de”.

Més recentment, el psicòleg Albert Ellis va explicar que la major part del sofriment emocional es deu als “hauria de” i a les exigències absolutistes que exercim sobre nosaltres mateixos i sobre els altres.

Amb sentit de l’humor, Ellis parlava de musturbation, paraula inventada a partir de masturbation (masturbació) i must (deure, obligació).

Stephen Covey assenyalava que quan ens diem “hauria de” estem utilitzant un llenguatge reactiu: les circumstàncies o altres persones ens obliguen a fer el que fem; no tenim llibertat per elegir les nostres pròpies accions.

El psiquiatra nord-americà David Burns diu que és molt difícil alliberar-nos de les afirmacions “hauria de” perquè són addictives i perquè fan que un se senti superior moralment.

“A més, [vostè] pot pensar que quan les coses no li van com vol, pot passar alguna cosa bona si protesta amb la força suficient. Per exemple, pot creure que si cada vegada que no assoleix els seus objectius vostè es renya, es castiga a si mateix i s’obliga a sentir-se desgraciat, acabarà per aconseguir coses fantàstiques.”

EXIGÈNCIA I EXCEL·LÈNCIA

Levy afegeix un matís que no voldria deixar passar per alt: cal no confondre l’excel·lència amb l'“alt rendiment” que es produeix en alguns moments de la malaltissa relació de maltractament entre exigent i exigit. L’exigència produeix puntualment un alt rendiment, però a un cost molt alt, com quan prenem estimulants com les amfetamines.

L’excel·lència, conclou Levy, no és filla de l’exigència. “L’excel·lència interior significa relacions internes harmòniques, respectuoses i fèrtils. És el que es dóna quan la relació exigent-exigit es transforma en [una relació] assitent-assistit amb papers dinàmics i alternatius. En aquest marc no hi ha divisió entre el gaudi i la tasca, i per tant el rendiment és sostingut i es retroalimenta en l’experiència del seu propi gaudi.”

“Això no significa que la persona produirà sempre el màxim i que el seu rendiment es mantindrà en aquest nivell, sinó que produirà el seu màxim possible, moment a moment, en una atmosfera interior de benestar amb la tasca i sense consumir-se ni destruir-se mentre la realitza.”

L’excel·lència és gaudi mentre que l’exigència és sofriment i confrontació. L’exigència està a la base de mols trastorns d’estrès. Quan estem connectats amb l’excel·lència no hi ha diferència entre treballar i jugar.

Ara, si vols, connecta per un moment amb el sentiment que et despertava la pregunta que tantes vegades et van fer de petit: "Jugues?"

«L’actitud exigent està a la base de l’esgotament psicològic (burn out) i de la síndrome de fatiga crònica.»

UNA UNITAT

Exigent i exigit són parts d’una unitat, membres inseparables i complementaris d’un equip, que treballen plegats en favor de la persona (win - win) quan s’instal·la una relació assertiva de respecte i tolerància a partir de la presa de consciència de la ineficàcia i el dolor que provoca l’exigència.

L’orientació desmesurada a l’assoliment pot portar-nos a una autoexigència també desmesurada, entesa erròniament com el pol oposat de la complaença, que repercutirà finalment de forma negativa en els nostres legítims objectius.

«L’havien capturat el món, el plaer, les exigències, la peresa i, per últim, també, aquell vici que per ser el més insensat, sempre havia menyspreat més: la cobdícia.» (Siddharta, Hermann Hesse)

PSICOLOGIA I COACHING PER AFRONTAR L’EXIGÈNCIA

En un entorn de comprensió, respecte i confidencialitat com el que ofereix el coaching, el coach facilitarà, mitjançant les preguntes adients, que l’aspecte exigit del client descobreixi com se sent, com vol sentir-se i com vol que el tracti el seu soci intern, l’aspecte exigent. De quina manera vol ser partícip en l’elecció de la meta i com vol que es respectin el seu estat i les seves necessitats.

Rescato aquí el concepte de “distinció” del Coaching Ontològic, que serveix per identificar entre parelles d’opcions contraposades quina és la bona, per exemple viure des de l’exigència o des de l’excel·lència, la confiança o la por, l’opressió o l’alliberament.  Per tal d’ajudar la persona a obrir portes, podem passar de la distinció “o” a la distinció “i/o” –pensar com seria viure-ho des de “una cosa i l’altra”– quan, davant del dilema, el client necessita preservar-ne –si més no temporalment– alguna part. Una bona pregunta per saber què no està disposat a deixar anar de cadascun dels dos aspectes del dilema és: Què necessites mantenir de cada aspecte?

Des del Coaching Teleològic estimulem la persona a descobrir la millor alternativa en base al propòsit o sentit que atorga a la seva vida. No des del “per què?” sinó del “per a què?”: Quin sentit té? Quina finalitat? Amb quins valors connecta aquest canvi? Qui serè quan hagi transformat la meva exigència?

«El sentit de la vida és la pregunta més inajornable.» (Albert Camus)

Durant el procés de coaching ajudem les persones que tendeixen a atribuir indiscriminadament l’exigència a l’exterior, a transitar del “paradigma del tu” (jo dependent infantil) al “paradigma del jo” (jo responsable adult), pas necessari i ineludible per arribar –dins del continuum de la maduresa– al jo interdependent (nosaltres). El procés de coaching només avança a partir del jo responsable, el qual, perdoneu la redundància, es fa responsable dels resultats del procés, mentre que el coach és fa responsable del procés en si.

Com diu l’Hermínia Gomà, identificar on es troba el coachee dins del continuum de la maduresa (jo dependent, jo rebel, jo independent, jo interdependent) és com un far, i per això ens cal escoltar-lo molt bé.

  

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

• Què m’exigeixo ser?
• Com em sento sota aquesta exigència?
• Quina meta té el meu “exigent” interior?
• Quines són les meves necessitats?
• Què li vull dir al meu “exigent” interior?
• Un cop he expressat les meves necessitats i ens posem d’acord amb la meta, quin canvi vull fer?
• Qui seré quan m’hagi transformat?

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he inspirat en els llibres La sabiduría de las emociones de Norberto Levy (Debolsillo, 2012), Los siete hábitos de la gente altamente efectiva de Stephen R. Covey (Paidós, 1997) i Adiós, ansiedad – Cómo superar la timidez, los miedos, las fobias y las situaciones de pánico de David Burns (Paidós, 2012), i en els seminaris Fases del procés de Coaching per a la presa de decisions - Coaching Ontològic de Mireia Cabero i Els set hàbits de l’excel·lència d’Hermínia Gomà del Màster de Coaching i Lideratge Personal de la Universitat de Barcelona.

Amb tot l’agraïment i amor a aquelles persones que havent sofert la meva exigència han tingut la valentia (i l’amor) de dir-mo i m’han donat l'oportunitat d’aprendre.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach

Alerta al suïcidi

 

VIURE ÉS CONFIAR

“Viure és confiar malgrat tot; és esperar malgrat tot; és somriure malgrat tot. Però també és admirar-se, perquè val la pena; també és i·lusionar-se perquè val la pena; i és abraçar-ho tot, perquè com podríem viure sense abraçar?”

Del llibre Viure, de Jordi Llimona

LLEGIR ELS SENYALS

El suïcidi és una de les primeres causes de mort en tot el món. Des de 2008, és la primera causa de mort violenta a l’estat espanyol, per sobre dels accidents de trànsit. 

Però sembla que la societat no reacciona a aquesta realitat, ja sigui per falta de coneixement, o pels mites, creences, estereotips o arguments morals existents.

El propòsit d’aquest article és fer ressò de la Guía de Práctica Clínica de Prevención y Tratamiento de la Conducta Suicida.

Recomano especialment els annexes: 1) Información para pacientes y familiares sobre la ideación y conducta suicidas; i 2) Información para familiares y allegados sobre el duelo tras un suicidio.

Aquesta guia  explica, de forma clara i concisa, la realitat del suïcidi i ens ensenya com procedir davant dels senyals d’alerta, qualsevol comunicació explícita o implícita, verbal o no verbal, que suggereixi ideació, pla o intent de suïcidi. Saber llegir aquests senyals ens brinda una valuosíssima oportunitat per intervenir i evitar un fatal desenllaç.
 

“Les persones amb conducta suïcida no sempre entenen el que els està passant [...], sovint se senten soles, per la qual cosa necessiten que se’ls faciliti més informació [...]. També és important que es faci extensiva a familiars i cuidadors i a la societat en general, de manera que es redueixi l’estigma d'aquesta situació.”

El suport familiar i social, especialment la seva força i qualitat, és un dels principals factors de protecció  i resiliència.
 

“La desesperança es considera el factor psicològic més influent

en relació amb el risc de conducta suïcida”.

 

QUINS COMPORTAMENTS

Quins comportaments presenten les persones que volen suïcidar-se?

Solen presentar canvis en les emocions, en els pensaments, en els hàbits i en el comportament habitual:  

• Tristesa i desesperança.
• Sentir-se atrapats, no veure sortida.
• Idees, amenaces, plans o intents consumats de suïcidi.
• Escriure notes de comiat.
• Donació de pertinences valuoses.
• Aïllament.
• Increment del consum de fàrmacs, alcohol o d’altres drogues.
• Canvis dràstics d’humor.
• Trastorns del son i de la gana.

 

“Totes les persones que fan un intent de suïcidi desitgen expressar que alguna cosa no va bé, que ens adonem que se senten malament i incapaces d’adaptar-se a les exigències que els demana la vida.”

 

IMPORTANT!!  No traguem importància als senyals d'ideació o realització d’actes suïcides, ni tan sols si ens semblen maneres de cridar l’atenció. 

 

 

 

QUÈ PODEM FER

Què podem fer quan vegem senyals d’alerta d’ideació suïcida en un familiar o conegut?

• ESTAR ATENTS per actuar i assegurar la seva seguretat.
• CONSERVAR LA CALMA.
• PARLAR AMB LA PERSONA.

 

Escoltar-la i mostrar-li comprensió i acceptació, sense reprimendes ni judicis, ni  banalitzar.

Dir-li que ARA està travessant una situació molt difícil, que hi ha ajut disponible i que amb aquest ajut la podrà superar. Demanar-li el seu COMPROMÍS a parlar amb algú de les seves preocupacions si tornen les idees de suïcidi.

Contràriament al que es creu, “està demostrat que parlar del suïcidi redueix el risc de realitzar-lo i pot ser la única possibilitat que s’ofereixi a la persona per analitzar els seus propòsits autodestructius.”

• ELIMINAR L’ACCÉS A QUALSEVOL MÈTODE DE SUÏCIDI i no deixar sola la persona.
• VALORAR EL RISC. Té un pla per llevar-se la vida? Té els mitjans per fer-ho? Cal trucar immediatament al 061 o al 112 o acompanyar-la al Servei d’Urgències.
• PARLAR AMB ALTRES PERSONES que la coneguin.
• OFERIR AJUT EN TASQUES PRÀCTIQUES mentre es resol la situació.
• DEMANAR AJUT als professionals. Acompanyar la persona al seu Centre de Salut.
• CUIDAR-NOS a nosaltres mateixos.

 

 

CREENCES ERRÒNIES

Aquests són alguns dels mites o idees errònies sobre el suïcidi: 

• Qui es vol suïcidar no ho diu.
• Qui ho diu no ho fa.
• Tots els suïcides són malalts mentals.
• Parlar sobre el suïcidi pot incitar al suïcidi.
• El suïcida desitja morir.
• Qui intenta suïcidar-se és un covard.
• Qui intenta suïcidar-se és un valent.
• Només els vells se suïciden.
• Si es desafia a un suïcida, aquest no ho intenta.

 

 

DOL

Cap persona està preparada per rebre la notícia que algú estimat s’ha llevat la vida. El profund dolor que provoca és la reacció normal a l’experiència més difícil que pot viure una persona.
 

Com es pot ajudar al familiar o a l’amic d’una persona que s’ha suïcidat?

 

 

“El primer que hem de fer es permetre-li expressar la seva pena i les seves emocions. El dol per una persona que s’ha suïcidat es veu acompanyat amb freqüència de sentiments de culpa, la cerca del perquè, viure-ho com una taca per a la família i moltes altres emocions. Superar aquesta situació pot portar dos o més anys.”

El procés de dol és necessari i diferent per a cada persona i grup d’edat (per exemple en nens i adolescents).

«Permet que la persona s’expressi i pugui desfogar-se.

Una de les coses més importants és saber escoltar.»

«És millor dir "no sé què dir",

que evitar parlar del que ha passat.»

 

 

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

Voldria felicitar-te per haver arribat fins aquí en la lectura d’aquest post! Aquest és un tema molt dur que les persones sovint preferim evitar.

 

• Què has après d’aquesta lectura?
• Què has après de tu?

 

 

 

AGRAÏMENTS

Amb tot l’agraïment i admiració per a aquelles persones que amb empatia i enteresa ajuden d’altres a superar els moments de desesperança més amargs.

 

Lluís Sanmiquel 
Psicòleg Coach

Quan la vergonya fa vergonya

MAI ES CONEGUEREN

Hi havia una vegada una dona que vivia disfressada de dona i un home que vivia disfressat d’home. Quan es trobaren, cregueren aquella comèdia i s’emparellaren. L’home fals i la dona falsa, amb formidable afany, assoliren una nyonya a la qual anomenaren felicitat.

L’home i la dona vertaders mai es conegueren.

(Traducció d'un relat d’Alejandro Jodorowsky publicat a Aplícate el cuento – Relatos de Ecología Emocional de Jaume Soler i M. Mercè Conangla)

EM MORO DE VERGONYA

La vergonya és un sentiment que ens inhibeix i que imposa limitacions a la nostra vida. Sorgeix del supòsit que hem revelat públicament presumptes defectes, debilitats o ineptituds essencials per a la nostra identitat que els altres avaluaran negativament.

Aaron Beck defineix la vergonya com “un afecte [emoció] relacionat amb la concepció que té una persona de la seva imatge pública quan es observada per altres o creu que està sent observada. La noció que té de la seva imatge social pot ser exacta o inexacta; però si creu que aquesta imatge s’ha tacat i li preocupa l’opinió que l’observador en pugui tenir, llavors és probable que senti vergonya” (Neenan i Dryden).

Davant del temor a un judici sever ens sentim torbats, abaixem els cap i evitem la mirada dels altres. Ens volem fer fonedissos. El que provoca el nostre sentiment de vergonya no és tant la possible reprovació o la burla aliena com el significat que els atorguem.

També sentim vergonya quan nosaltres mateixos ens menyspreem per haver traït algun valor o model interioritzat. Per exemple, quan una persona fuma per suportar la tensió i se sent malament perquè es creu dèbil. El problema rau en associar una conducta (fumar) a la nostra identitat (“sóc dèbil”).

«En la meva actuació no em fan por les censures que puguin dirigir-se’m; tinc por més aviat per les debilitats que m’escaigui tenir.» (Joan Salvat-Papasseit)

UNA FERIDA A L’ÀNIMA

La vergonya és l’emoció que Boris Cyrulnik descriu com una ferida a l’ànima.

El seu llibre Morirse de vergüenza - El miedo a la mirada del otro fa que em qüestioni la veritable raó per la qual escric aquest bloc. La ferida de la vergonya es guareix compartint, confessant en primera persona la nostra biografia a un altre -que fa de mirall- o en tercera persona per mitjà d’un portaveu, un relat, una història, una fantasia, un compromís social altruista o una representació artística que ens faci sentir compresos i acceptats.

Quan ens obrim als altres, intentem introduir-los en l’ànima una representació suportable de nosaltres mateixos per tal de sentir-nos menys avergonyits.

No obstant, “l’emoció compartida alleuja el ferit, però arrossega al seu sofriment les persones a les quals estima”. La vergonya, verí de l’ànima, ens exposa a un terrible dilema: silenci o culpa. Si callem, ens protegim, però el silenci enterboleix la relació, s’enquista allò “no dit”. Si parlem, afegim patiment i ens exposem al rebuig i a la incomprensió. Quan parlem, ens lliurem al poder de la mirada l’altre, a la seva crítica, al seu judici.

La inhibició (el “no dir”) ens esgota, com s’esgota la presa quan queda immòbil en estat d’alerta. El mutisme ens protegeix en un context d’agressió, però es transforma en l’agressor íntim quan l’agressió externa cessa.

La bona memòria del nostre detractor íntim ens juga una mala passada. És el tribunal que sempre ens condemna per un immens crim imaginari: “És culpa teva”.

 

VERGONYA I CULPA

Vergonya i culpa tenen molt en comú. A la vergonya que ens fa callar s’hi afegeix, si parlem, la culpa d’arrossegar els altres a sentir la nostra malaurança. Amb tot, vergonya i culpa es diferencien en la seu de l’avaluació, que és externa en la vergonya (els altres)  i interna en la culpa (un mateix).

Quan la mort esperada del familiar terminal, que combina la tristor per la pèrdua afectiva amb l’alegria per la llibertat recuperada, ens avergonyeix i ens fa sentir culpables, se solen activar estratègies inconscients d’expiació.

Segons Cyrulnik, “la vergonya no va associada forçosament a la culpabilitat. La primera, repleta d’amargor, omple el món de menysteniment, mentre que la segona, està plena de sofriment. Aquests móns diversos organitzen estils relacionals diferents. El sentiment d’haver fet mal provoca estratègies de redempció, d’expiació o d’autopunició, mentre que el sentiment de ser menyspreat basteix relacions d’evitació, ocultament o ràbia desesperada”.

Neenan i Dryden diuen que ansietat, vergonya i culpa són, respectivament, els obstacles primari, secundari i terciari que impedeixen comportar-nos assertivament. En reclamar a un amic el llibre que li vam deixar, ens podem sentim neguitosos (primari), avergonyits pel que pugui pensar de nosaltres -o per no ser capaços de demanar-li- (secundari), i culpables per haver posat l’egoisme per sobre de l’amistat o per haver-li demanat de mala manera per la tensió acumulada (terciari).

VERGONYA I ACNE

La vergonya té un moment àlgid en l’adolescència, perquè la mirada de l’altre compromet la nostra vida futura. Sóc desitjable? Qui m’acceptarà?  És el moment de màxima distància entre el somni d’un mateix i la realització adulta encara per fer.  Amb l’edat, la vergonya s’apaivaga. Les persones grans s’accepten més tal com són i donen menys poder a la mirada dels altres. No necessiten la inhibició de la vergonya per ser socialment acceptables.

La vergonya, com les altres emocions, redueixen la seva presència quan les persones se senten melancòliques, tristes o deprimides.

La vergonya és una conseqüència de l’escissió entre el que pensem que som i el que aspirem a ser -el nostre ideal- o el que crèiem que érem. I és també conseqüència del fet que ens sentim transparents. Les nostres febleses, els valors violats, les fantasies prohibides, les agressions suportades, els pecats dels pares, els traumes i els dilemes morals (“si estimo els pares adoptius traeixo els pares desapareguts”) es faran visibles al sever esguard dels altres, com es fa visible la pobresa a través del vestit rosegat.

El menyspreu dels altres no sempre provoca vergonya. Ens avergonyim quan creiem que l’altre pensa que som menyspreables, quan el situem per sobre nostre i esperem la seva estimació.

«Shyness is nice and shyness can stop you from doing all the things in life you’d like to.» (Morrissey)

  

LA VERGONYA FA VERGONYA

Una emoció positiva com l’alegria es regula compartint-la.  La vergonya és l’emoció que menys fàcilment compartim. Menys que la ràbia i la tristesa. Fins i tot menys que la depressió. Compartir la vergonya fa vergonya, perquè temem al jutge de l’altre. La seva indiferència, el seu esguard burlesc o la seva desaprovació ens fan emmudir.

Ens tapem la cara amb les mans quan no suportem la mirada dels altres. La negació és el mecanisme de defensa més segur per lluitar contra la representació de l’agressió. El temps de negació és necessari perquè permet reduir el patiment, però és com una bomba d’efecte retardat. El dol endarrerit colpeja amb més força, com quan una persona  s’enfronta al passat de la prostitució. El silenci és el tirà mut que fa sofrir en soledat i que impedeix el treball d’autoreconstrucció. El silenci i la resignació no permeten que aprenguem a protegir-nos de nous atacs i impedeixen la prevenció de futures agressions.

Ens alliberem de la vergonya quan modifiquem l’ànima dels altres. El relat de l’agressió forja una passarel·la de relacions, construïda amb les paraules que un s’atreveix a dir a algú que s’atreveix a escoltar-les. El relat permet iniciar el procés de reestructuració.

El factor de resiliència més eficaç és el teixit d’un vincle afectiu estable. En les parelles estables augmenta l’esperança de vida i es redueix el nombre de malalties físiques i de depressions. Poder comptar amb l’altre alleuja l’angoixa i proporciona la confiança necessària per sortir airós.

LES MÀSCARES DE LA VERGONYA

De vegades, parlem per amagar en les nostres paraules el que no es pot dir. Amb la vergonya passa com amb la por: ambdues condicionen de manera emmascarada les nostres respostes, que els altres sovint no interpreten bé.

La dificultat d’expressar la vergonya fa que inventem estratègies. Una estratègia és l’èxit. “L’èxit no sempre és una prova de felicitat, sovint és el benefici secundari d’un sofriment ocult”. Recordem l’etimologia de la paraula: èxit ve del mot llatí exitus, sortida. L’èxit pot ser una sortida a la nostra vergonya, una legítima defensa. L’èxit no sempre és sinònim de plenitud. El nostre èxit en la feina ha millorat les nostres relacions afectives?

D’altra banda, el fracàs no provoca la vergonya. Qui la provoca és el sentiment de fracàs. Podem fracassar sense vergonya i podem avergonyir-nos de no haver fet el cim després d’una vida plena d’èxits.

Una altra “sortida” és l’orgull. Vergonya i orgull són els extrems i, com resa la saviesa popular, els extrems es toquen.  Pel mecanisme de la transformació en el contrari, pobles i persones que han comés les pitjors atrocitats de la història se n’han sentit orgulloses. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Paradoxalment, els autoritaris arrogants usen la vergonya per subjugar les seves víctimes. Perquè la vergonya és, probablement, l’instrument de submissió més poderós.

També la fantasia és una sortida. Ens  endinsem en el somni d’allò que ens reconforta i ens fa feliços, que ens promet el que esperem, tot i que sabem que no ens ho donarà. Es tracta d’un refugi d’efecte antidepressiu que permet veure una cara menys terrible del món i adquirir el valor per intentar més tard construir el projecte de retorn a la vida. Somiejar en els pares que no vam tenir o que vam perdre de petits, que ens estimaven i protegien, en són exemples.

“Els no somiadors, adherits a la realitat, presoners de l’instant, són incapaços d’anticipar un projecte d’existència. Per contra, els que només somien fugen de la realitat. Prefereixen submergir-se en les faules i acontentar-se amb les paraules abans que afrontar una desesperació ineludible.”

De vegades, aquesta il·lusió de realitat es converteix en un relat inventat (tal vegada una mentida) que compartim amb els altres i que ens permet suportar la seva mirada. Som capaços d’escenificar el que no ens atrevim a dir. En definitiva, és el relat el que dóna sentit.

Entenc ara que els relats dels avis són la seva manera, cada cop més resumida i repetitiva, de “tematitzar” la seva existència i d’apaivagar judicis propis i aliens a l’espera de l’inexorable judici final.

Mites i contes són il·lusions compartides per fer front a la realitat. En Polset (Pulgarcito durant la meva infantesa, temps de vergonya lingüística i cultural) salva els germans i redimeix el pecat dels pares amb el seu enginy i unes humils pedretes blanques.

De vegades, compensem l’auto-decepció i la vergonya projectant-nos en els nostres fills. Aquests suporten el pes d’haver de fer realitat els nostres somnis, per la qual cosa poden veure minvada la seva autoestima i sentir, al seu torn, vergonya per haver-nos decebut. Aquesta vergonya sovint es transforma en ràbia que, a mode de revenja inconscient, dirigiran contra l’objecte estimat dels pares. Fer-se esgarrapades, suspendre els exàmens o carregar-se el cotxe que els hem regalat en són exemples.

La vergonya pot compensar-se també amb l’altruisme. Quan vivim els nostres privilegis com una humiliació per als altres, podem decidir consagrar la nostra existència a ajudar els més desfavorits o als oprimits. Decidim salvar els altres en representació de nosaltres mateixos.

BIOLOGIA DE LA VERGONYA

La “susceptibilitat genètica induïda” és conseqüència d’una mutació genètica que dificulta en els mamífers el transport de la serotonina. Aquesta susceptibilitat fa que els costi adquirir la independència, ja que qualsevol percepció desencadena una alarma que els domina i que només poden calmar mitjançant un contacte tranquil·litzador. Els torna temorosos i poc exploradors. Igualment, es tornen també hipersensibles aquells que han estat separats de les seves mares (factor ambiental), tot i que s’adapten millor quan tornen a tenir suport matern. De tota manera, el desenvolupament de l’animal, en ambdós casos, depèn de les transaccions que faciliti l’entorn. Així doncs, la tendència genètica no és inexorable, no és un destí.

L’alarma del nadó és entesa pel progenitor, que el calma als seus braços. Però la resposta d’una mare (o pare) vulnerable que, per exemple, interpreta aquesta alarma com una agressió, pot provocar la privació de la base de seguretat que el nadó necessita i un desastre per al seu desenvolupament, com també ho és l’afecció ansiosa dels pares.

Tot i que, a partir dels tres mesos, el nen ja ha començat a sentir el temor a la mirada del l’altre, és a partir dels quatre anys quan comença a tenir la sensació de sentir-se desvaloritzat, sensació que, com dèiem, està a la base del sentiment de vergonya.

PSICOLOGIA DE LA VERGONYA

Segons Cyrulnik, “el jo només existeix en l’altre”.

El nen petit repeteix com un lloro el que diuen els adults protectors. En fer-ho, se sent estimat i segur. Però aviat descobrirà que el món es representa també en la ment dels altres i aquest procés d’individualització, en circumstàncies normals, el portarà a recórrer amb alegria l’aventura de descobrir els altres i a entendre la incertesa de la veritat.

Vet aquí la importància de la presència física i psicològica dels pares (o d’aquelles persones amb el paper d’adults significatius). El nen aïllat no pot representar en la seva ment la representació dels altres, simplement perquè no hi són. No pot desenvolupar l’empatia al mancar-li la sintonia afectiva, la passarel·la per la qual discorren les paraules i els gestos necessaris. En casos límit, l’aïllament implica no poder desenvolupar la vergonya “sana”, aquella que resulta de fer-nos conscients de la visió de l’altre.

En l’extrem oposat, el nen sobreestimulat de manera penetrant pot deixar-se subjugar pel judici de l’altre i adquirir un torbador sentiment de vergonya.

Quan el vincle s’estableix a base de missatges “t’hauria de fer vergonya” i de gestos i mirades (o no-mirades) de rebuig o menyspreu (“vull que no existeixis en el meu món”), el dolor es tradueix en vergonya. I la vergonya en conductes d’evitació i desafiliació, o en una resposta orgullosa quan els missatges s’interpreten com una humiliació. “Ja veig que et decebo, ... no estic a l’altura dels teus somnis, ... és normal que em menyspreïs” és la resposta a la imatge desvaloritzada que veuen els ulls del nen en el mirall dels ulls de les figures significatives.

Una personalitat ferida s’escindeix en dues parts: una amable, sociable i austera, de bon minyó, que porta a l’èxit social i una altra que es mor de vergonya davant de qualsevol fet que desperta la representació insuportable.

La vergonya que provoca el trauma no neix després del primer cop. El primer cop ens pot humiliar. És quan el representem més tard en el discurs íntim, que la vergonya ens enrojola i ens trenca el cor, ens sentim inferiors.

Un bri de vergonya, talment una petita sospita de culpabilitat, permeten coexistir amb respecte mutu i acceptar les regles que estructuren la societat. Però quan la vergonya suposa l’anulació d’un mateix es converteix en una arma perillosíssima de control social, perquè la sentim independentment de si l’altre (progenitor, poderós, cap del clan, etc.) és o no present.

VERGONYA I AUTOESTIMA

 

En el rerefons de la vergonya hi ha sempre una pèrdua d’autoestima, però les causes d’aquesta poden ser diverses. Les externes poden ser familiars (pares menyspreadors, pares que imposen unes expectatives inassolibles, pares que s’avergonyeixen dels seus orígens, l’èxit humiliant d’un germà), socials (poble vençut en la guerra) o culturals (“son muy suyos”). Però aquestes causes només es transformen en vergonya quan les interioritzem, quan les fem nostres, quan les creiem.

“La connotació afectiva del que percebem procedeix de l’expressió de les emocions de les persones que estimem. És la por de la cuidadora el que espanta al nadó, que encara no sap el que és bo o dolent. Quan, en els seus primers mesos de vida, el nadó percep un objecte, és el temor o l’alegria expressada per la mare el que atribueix a l’objecte una connotació de repulsió o d’atracció. El nadó respon a aquesta afectivitat exterior mitjançant un comportament d’exploració o d’evitació”.

Quan recompensem el nen per les seves petites victòries (les primeres passes, agafar la cullera, etc.) fomentem l’orgull. L’orgull és afiliatiu, teixeix vincles. Quan, per contra, ens enrabiem per les seves conductes, el nen aprèn a témer la mirada d’aquells que suposadament li donen seguretat.

En els primers anys de vida, mentre el nen no es preocupa de com existeix en l’esperit de l’altre, no té cap motiu per sentir vergonya ni per posar fre als seus instints. Quan es capaç de representar que la seva pulsió pot molestar l’altre és quan es torna apte per a la vergonya: és l’inici de la moral.

Una mica de vergonya és, doncs, una prova de maduració i un requisit per construir les relacions. L’absència de vergonya demostraria una incapacitat per representar móns diversos al nostre, per empatitzar. En excés, revela una hipersensibilitat que provoca temor i una tendència a despersonalitzar-se per cedir tot l’espai a l’altre.

VERGONYA ANIMAL

Compartim amb els animals el cervell arcaic que regula les funcions bàsiques de supervivència i les emocions. L’etologia (estudi del comportament animal) ens ha ensenyat que tant el dolor infligit de manera persistent com la total absència de sofriment (un animal que no hagi estat mai agredit) tenen conseqüències negatives per a la socialització.

En el primer cas (dolor persistent), augmenta el nivell de colecistoquinina, hormona relacionada amb la pèrdua i la inseguretat. L’animal està permanentment estressat, té una sensació constant de perill i es mostra esquiu i submís en qualsevol interacció.

En el segon cas (total absència de dolor), l’animal sobreprotegit, que no ha estat mai agredit durant la infantesa, no té por, ataca a la mínima i acaba sol i separat del grup. La hiperprotecció, que comporta un augment de les secrecions opioides,  l’ha fet vulnerable.

La millor situació es dóna quan, davant l’experiència de dolor o sofriment, la cria pot resguardar-se en el cos de la mare i restablir la seguretat (augmenta el nivell d’oxitocina). Això li permetrà sortir a explorar altra vegada.

El vincle protector fa que el nen recuperi el domini de si mateix i se senti fort i tranquil. Ha obtingut del vincle la força per protegir-se. El temps no ho cura tot, però farà que la representació del dolor s’atenuï. Aquesta és la funció socialitzant del dolor, diferent de l’efecte desocialitzant del sofriment moral, com el que pateixen, per exemple, els torturats.

“Podem anomenar timidesa, temor o vergonya a aquell estil de reacció emocional que empeny el nen a voler “amagar-se sota terra” i explica perquè els vergonyosos s’aïllen ells mateixos, provocant amb això una patologia de la soledat. Parlem de “protovergonya” quan, en els estadis inicials del desenvolupament, l’emoció encara no està provocada per un relat”.

«Jo no estimo el dolor, però crec en l’eficàcia del dolor: es creu en una idea mentre costa parir-la i mantenir-la». (Joan Salvat-Papasseit)

PSICOLOGIA I COACHING PER AFRONTAR LA VERGONYA

Per afrontar la vergonya convé que no jutgem (ni etiquetem) la nostra persona pel nostre comportament. Un esclat de ràbia puntual en una reunió no implica “ser” un histèric, de la mateixa manera que no ho implica que algú pensi que ho som (o que pensem que algú ho pensa).

“Si interioritzem una filosofia d’autoacceptació, no haurem de mantenir constantment la nostra imatge pública per guardar les aparences ni preocupar-nos per no comportar-nos d’una manera ideal perquè ja no suposarà que quedem malament” (Neenan i Dryden).

De fet, la vergonya és precisament un dels principals obstacles per admetre que tenim dificultats personals, per tractar-nos a nosaltres mateixos amb compassió i afrontar un procés de canvi com el que podem emprendre amb l’ajut de la psicologia i del coaching.

Els professionals de la psicologia i del coaching proporcionen un espai segur per compartir. Actuen com un mirall on la persona es pot mirar sense por al judici, on es reconeix i es comprèn. Un espai per trobar el seu sentit.

La confidència és més fàcil amb el professional. La intimitat del secret compartit crea un vincle que dissol l’ansietat que segueix el desvelament al parent o amic (haurà canviat la seva mirada cap a mi? em menysprearà?). Quan fem l’esforç de verbalitzar la nostra vulnerabilitat, ens sorprèn veure amb claredat i sentir-nos millor. Assossegats, perquè hem compartit el  món íntim. Reforçats, perquè hem creat alguna cosa amb la nostra ferida i ja no estem sols al món.

El coaching, a través de la conversa i del feedback cognitiu, emocional i corporal –que assenyala conductes no verbals com l’expressió facial, mirar als ulls, etc.– i de tècniques d’identificació i canvi de creences, ajuda el client a augmentar l’autoconeixement i l’autoacceptació necessàries per facilitar el canvi i millorar la regulació emocional.

«El millor regal que pots fer a una persona és la qualitat de la teva escolta». (Robert Dilts)

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

• Què et fa vergonya?
• Què diu aquesta vergonya de tu?
• Què diuen els teus silencis?
• Què oculten les teves paraules?

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he inspirat en els llibres Morirse de vergüenza – El miedo a la mirada del otro de Boris Cyrulnik (Mondadori, 2011), Coaching para vivir – Aprende a organizarte y a ser más asertivo de Michael Neenan i Windy Dryden (Paidós, 2011) i Adiós, ansiedad – Cómo superar la timidez, los miedos, las fobias y las situaciones de pánico de David Burns (Paidós, 2012).

En aquest bloc pots trobar articles relacionats: Ansietat, depressió i felicitat i La Resiliència: un cant a l’esperança

Amb tot l’agraïment i amor a aquelles persones que em confien la seva vergonya i a aquelles que m’han regalat l’escolta per poder-los confiar la meva.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach