Relacions positives

 

SABER JUGAR

Estem en un parc. Assegudes en un banc, dues mares observen els nens mentre juguen tranquil·lament. De sobte senten que un li diu a l’altre:

—T’odio! No vull tornar a jugar mai més amb tu!

Durant uns minuts cada nen juga pel seu compte, sense parlar ni parar atenció al company.

Al poc temps les mares observen com els dos nens ja tornen a jugar junts. Una comenta:

—Com poden fer això els nens? Passen d’enfurismar-se i barallar-se a tornar a jugar com si res hagués passat.

—És fàcil –comenta l’altra−. Prefereixen la felicitat i l’alegria de compartir a la intransigència i la soledat.

Traducció i adaptació del relat Saber jugar del llibre Aplícate el cuento – Relatos de Ecología Emocional de Jaume Soler i M. Mercè Conangla)

EMOCIONS POSITIVES, RELACIONS POSITIVES

L’anomenat sistema límbic és el centre cerebral que regula les emocions. Segons Daniel Goleman, és un sistema obert que, a diferència dels tancats, com el circulatori, es troba condicionat externament. Per això, la nostra estabilitat emocional depèn, en part, de les relacions que establim amb les altres.

Com dèiem a La proactivitat. Reaccionar o respondre?, la gestió de les nostres emocions és la nostra responsabilitat (o “habilitat per respondre”).  És la llibertat interior de la qual sàviament parlava Viktor Frankl.

Mireia Cabero, al seu llibre Invertir en felicitat – Psicologia i Coaching aplicats a la felicitat, diu que les emocions positives no només les creem en nosaltres, sinó que també les podem crear en la nostra relació amb els altres i ens recomana un seguit de bons hàbits:

• Reconèixer l’altre com a persona, respectar-la i tenir-li consideració.
• Manifestar un interès genuí per conèixer-la i comprendre-la.
• Empatitzar amb ella.
• Acceptar les diferències (la diferència ens enriqueix).
• Autoobservar les nostres reaccions quan estem amb ella.
• Acceptar les emocions negatives que sentim per ella i regular-les de la millor manera.
• Identificar des de quina emoció ens hi relacionem preferentment (amor, admiració, enveja, ràbia...)
• Esbrinar com estem contribuint al conflicte amb ella i afrontar les dificultats de forma resolutiva i no culpabilitzadora.
• Dialogar més que imposar.
• Tolerar els seus errors (també ella té dret a equivocar-se).
• Cooperar més que competir.
• Valorar-la pel que és més que pel que ha aconseguit o té.
• Felicitar-la i reconèixer-la per les seves virtuts, valors o resultats.
• Aprendre d’ella allò que té de valuós i desenvolupar-ho nosaltres.
• Mostrar-li agraïment.
• Obrir-nos i compartir amb ella el que ens vingui de gust.
• Ser autèntics i naturals. Mostrar-nos tal com som.
• Sentir afecte i compassió (en el sentit de comprendre i d’acompanyar en el patiment).
• Ser generosos i altruistes més que egocèntrics.
• Estimar més i millor.
• Acompanyar-la en el seu procés emocional, permetre-li expressar les seves emocions, respectar el seu ritme.
• Mostrar-nos confiables o dignes de confiança, gràcies a la nostra disposició a l’escolta.
• Aportar-li tranquil·litat,  benestar i alegria.
• Comunicar-nos des de la positivitat, el bon humor i l’amabilitat.
• Viure (o conviure) amb ella i no per a ella.
• Posar-li límits quan no respecti la nostra dignitat o els nostres drets.
• Comunicar-nos assertivament, expressant sentiments, opinions i pensaments, sense agressivitat.
• Criticar constructivament actes i actituds, mai la persona (ser) ni les seves emocions.

PRIMER COMPRENDRE

Stephen Covey deia que el principi més important que va aprendre en el camp de les relacions interpersonals fou el de “primer comprendre i després ser comprès” (el cinquè hàbit del seu best seller Los siete hábitos de la gente altamente efectiva).

“La major part de les persones no escolten amb la intenció de comprendre, sinó de contestar. Estan parlant o preparant-se per parlar. Ho filtren tot a través del seus propis paradigmes, llegeixen la seva autobiografia en les vides de les altres persones. […] Constantment projecten la seva pròpia pel·lícula sobre la conducta de les altres persones. Els recepten les seves pròpies ulleres a tots aquells amb qui interactuen.”

Covey utilitzava la metàfora del compte corrent emocional per descriure el, també metafòric, “comerç entre els cors”. És com si tinguéssim un compte corrent emocional en cada persona amb qui ens relacionem. Fem reintegraments quan, a tall d’exemple, la traïm, l'escridassem o incomplim les nostres promeses. Fem dipòsits quan:

1. L’entenem (cosa difícil quan volem tenir la raó).
2. Parem atenció als detalls (en una relació les coses grans són les coses petites).
3. Complim els compromisos.
4. Aclarim les expectatives (expressem el que esperem, no ho donem tot per suposat).
5. Demostrem integritat i interès genuí.
6. Demanem disculpes (quan ens equivoquem o quan percebem que l’hem ferit).

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

Et suggereixo el següent: pensa per uns instants en una relació personal que et pertorba o que, simplement, t’agradaria millorar. Visualitza la situació i observa què està passant. A continuació repassa la llista d’hàbits i les formes de fer reintegraments i dipòsits en el seu compte corrent emocional i anota les teves observacions.

• Quines emocions desperta aquesta relació?
• Quins pensaments o creences hi ha al darrere?
• Quines decisions has pres i quines conductes has tingut en conseqüència?
• Quins hàbits generadors d’emocions positives ja has practicat? Quins has d’adquirir encara?
• Quins han estat els teus darrers “reintegraments”? Quins “dipòsits”?
• Què és el que no estàs acceptant de l’altre?
• Què és el que no estàs acceptant de tu mateix?
• Què necessites canviar?
• Quin serà el teu primer pas?

El canvi depèn de nosaltres. Quan les persones arribem al coaching instal·lats en la queixa envers l’altre, els processos no avancen. El canvi de paradigma s'inicia quan comencem a fer-nos responsables i a actuar des del nostre cercle  d’influència.

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he inspirat en el llibres Invertir en felicitat – Psicologia i Coaching aplicats a la felicitat (Editorial UOC, 2012) de Mireia Cabero Jounou, Los siete hábitos de la gente altamente efectiva (Paidós Plural, 1997) d’Stephen R. Covey i El líder resonante crea más (Debolsillo, 2002) de Daniel Goleman.

En el bloc pots trobar dos articles relacionats: La proactivitat. Reaccionar o respondre? i Què és el que no estàs acceptant?

Amb tot l’agraïment a aquelles persones amb qui em relaciono i que són “mestres de vida”.  Diuen que “mestres de vida” són aquelles persones que no fan el que a nosaltres ens agrada i que tal vegada pensem que ens volen fer la guitza. Quan ens adonem de com reaccionem al que fan, aprenem. I quan el que fan no ens afecta –responem més que reaccionar– podem comprendre-les, i fins i tot ajudar-les.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach

L'ATUR NO S'ATURA - REPORTATGE A 8TV

Solidaritat i suport emocional

Per veure el reportatge CLICA AQUÍ

L’exigència és cosa de dos

LA GALLINA DELS OUS D’OR 

Hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de pondre ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, ponia ous d'or pur.

I cada matí anava el granger a veure si la seva gallina predilecta havia post un ou d'or, i cada matí el trobava allà.

El granger, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per vendre l'ou d'or. Les nits les passava sense dormir comptant la fortuna que, poc a poc, li anava donant la gallina. I, en una d'aquelles nits, es va preguntar com s'ho deuria fer la gallina per pondre ous d'or.

Després de descartar moltes idees, pensà que la gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia fer els ous d'or. Llavors, va començar a rumiar que, si li extreia la màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i milionari.  I més ràpidament!

Aquesta idea el va anar absorbint. Cada dia era més cobejós i volia més ous, més or. Es va anar obsessionant fins que, un dia, anà al galliner disposat a recuperar la màquina de fer ous d'or que la gallina tenia al seu interior.

I sense cap mena de remordiment, cec de la cobdícia, matà la gallina i corregué cap a casa, imaginant els sumptuosos palaus en què viuria, i la desplomà. En obrir-la, quina va ser la seva sorpresa al comprovar que la gallina dels ous d'or no tenia cap màquina, sinó que era exactament com qualsevol altra gallina.

Com feia els ous d'or? Això encara és un misteri, però el cert és que per culpa de la seva cobdícia, el granger es va quedar sense la gallina dels ous d'or.

http://www.totcontes.com/grans-classics/47/la-gallina-dels-ous-d-or

 

L’EXIGÈNCIA ÉS COSA DE DOS

L’exigència és una actitud que s’origina a partir de la generalització de la creença “voler és poder” a totes les àrees de l’experiència humana.

“Voler” té a veure amb l’energia, l’orientació i la intencionalitat mentre que “poder” fa referència als recursos necessaris.

I aquests són els dos termes de l’equació de l’exigència. Ho entendrem millor amb la metàfora del genet i el cavall.

El genet és el terme exigent. Se sent tan atret per la seva meta que se n’oblida del cavall, que representa el terme exigit. El genet s’oblida de si el cavall té gana o set o de si està esgotat. L’únic que espera és que segueixi les ordres de les regnes i els estreps.

Norberto Levy, a La sabiduría de las emociones, utilitza aquesta metàfora per descriure els dos protagonistes de la nostra personalitat, exigent i exigit, que formen l’estructura de l’exigència. L’altre element en joc és la meta que l’exigent demanda a l’exigit.

Levy proposa una tècnica per comprendre com actua la relació exigent-exigit. Li demana a la persona que completi les frases: a) “Jo m’exigeixo ser...” i b) “I en canvi em sento...”. Aquestes frases permeten desvelar la meta específica reclamada per l’aspecte exigent i les característiques de l’aspecte exigit, respectivament. El proper pas serà esbrinar de quina manera l’exigent tracta l’exigit.

No obstant això, ens convé comprendre els trets característics de l’aspecte exigent. El primer: té una meta “legítima” que vol assolir. El segon: no sent la necessitat de consultar a l’exigit si comparteix o no la seva meta. Com tot amo despòtic considera que l’esclau ha d’estar sempre a punt per satisfer les seves ordres. I el tercer: creu que per tal que l’exigit assoleixi la meta n’hi ha prou amb exigir-la, sí o sí, imperiosament. L'habitual resposta submisa de l’exigit confirma la bondat de la creença, “voler és poder”. Aquesta és l’actitud prototípica de l’actitud exigent.

Quan l’aspecte exigit no té la força o la lucidesa per dir “no”, respon amb una submissió superficial i un profund ressentiment que, amb el temps, es farà cada cop més visible i explosiu.

L’exigit pot reaccionar també amb un intens sentiment de culpa per no poder satisfer les exigències i amb la pèrdua de l’autoestima i la motivació, especialment quan la persona és “perfeccionista” o té un perfil “autoatributiu”, propi de les persones que s’atribueixen a si mateixes tot el negatiu que els passa.

La disminució del rendiment de l’exigit serà interpretada per l’exigent com un senyal de què cal intensificar el nivell d’exigència, i això desembocarà en un cercle viciós de malestar i desavinença entre ambdós protagonistes. La capacitat productiva de l’exigit minvarà irremediablement.

El següent pas de l’estratègia terapèutica proposada per Levy consisteix a ajudar l’exigit a prendre consciència i verbalitzar els seus sentiments i necessitats, ja que ha perdut la capacitat de saber què vol, pertorbat per la intensa i constant pressió que ha sofert.

A continuació, avançant cap a la propera posició perceptiva, demana a l’aspecte exigent què ha après després d’escoltar l’efecte devastador del seu modus operandi i les demandes que, ara en pla d’igualtat, li fa el component executor de la relació, el seu valuós aliat intern, l’exigit.

Si aquest diàleg flueix, estem a l’inici d’una relació més madura i respectuosa d’interdependència, en què ambdós protagonistes treballaran efectivament pel benestar mutu.

Quan el rol exigit sent que l’exigent s’ocupa de les seves necessitats, experimenta una profunda commoció que desperta el seu procés transformador. L’actitud d’exigència es transforma en l’actitud de l’excel·lència: tenir cura i interès en fer les coses de la forma més efectiva possible.

«L’exigència pot manifestar-se en l’univers interpersonal, és a dir en la relació entre dues o mes persones, o en l’espai intrapersonal, en la relació d’un amb si mateix.»

L’EXIGÈNCIA MATÀ LA GALLINA (VIDEO KILLED THE RADIO STAR)

Permeteu-me aquí una breu referència a Stephen Covey i al seu llibre Els set hàbits de les persones altament efectives, on defineix l’efectivitat com l’equilibri entre la Producció i la Capacitat de Producció (P/CP).

“Mantenir l’equilibri P/CP, l’equilibri entre els ous d’or (la producció) i la salut i el benestar de la gallina (capacitat de producció) sol exigir un judici delicat. Però sostinc que és l’essència de l’efectivitat. Equilibra el curt termini amb el llarg termini.”

“Aquest és un principi que podem trobar validat en la nostra pròpia vida quan anem fins al límit de les nostres forces per aconseguir més ous d’or, i emmalaltim o quedem exhaustos, incapaços de produir res; o quan dormim bé a la nit i ens despertem disposats a treballar durant tot el dia.”

LA TIRANIA DELS “HAURIA DE”

La psiquiatra Karen Horney, a la dècada dels cinquanta del segle passat, va ser la primera a referir-se a “la tirania dels hauria de”.

Més recentment, el psicòleg Albert Ellis va explicar que la major part del sofriment emocional es deu als “hauria de” i a les exigències absolutistes que exercim sobre nosaltres mateixos i sobre els altres.

Amb sentit de l’humor, Ellis parlava de musturbation, paraula inventada a partir de masturbation (masturbació) i must (deure, obligació).

Stephen Covey assenyalava que quan ens diem “hauria de” estem utilitzant un llenguatge reactiu: les circumstàncies o altres persones ens obliguen a fer el que fem; no tenim llibertat per elegir les nostres pròpies accions.

El psiquiatra nord-americà David Burns diu que és molt difícil alliberar-nos de les afirmacions “hauria de” perquè són addictives i perquè fan que un se senti superior moralment.

“A més, [vostè] pot pensar que quan les coses no li van com vol, pot passar alguna cosa bona si protesta amb la força suficient. Per exemple, pot creure que si cada vegada que no assoleix els seus objectius vostè es renya, es castiga a si mateix i s’obliga a sentir-se desgraciat, acabarà per aconseguir coses fantàstiques.”

EXIGÈNCIA I EXCEL·LÈNCIA

Levy afegeix un matís que no voldria deixar passar per alt: cal no confondre l’excel·lència amb l'“alt rendiment” que es produeix en alguns moments de la malaltissa relació de maltractament entre exigent i exigit. L’exigència produeix puntualment un alt rendiment, però a un cost molt alt, com quan prenem estimulants com les amfetamines.

L’excel·lència, conclou Levy, no és filla de l’exigència. “L’excel·lència interior significa relacions internes harmòniques, respectuoses i fèrtils. És el que es dóna quan la relació exigent-exigit es transforma en [una relació] assitent-assistit amb papers dinàmics i alternatius. En aquest marc no hi ha divisió entre el gaudi i la tasca, i per tant el rendiment és sostingut i es retroalimenta en l’experiència del seu propi gaudi.”

“Això no significa que la persona produirà sempre el màxim i que el seu rendiment es mantindrà en aquest nivell, sinó que produirà el seu màxim possible, moment a moment, en una atmosfera interior de benestar amb la tasca i sense consumir-se ni destruir-se mentre la realitza.”

L’excel·lència és gaudi mentre que l’exigència és sofriment i confrontació. L’exigència està a la base de mols trastorns d’estrès. Quan estem connectats amb l’excel·lència no hi ha diferència entre treballar i jugar.

Ara, si vols, connecta per un moment amb el sentiment que et despertava la pregunta que tantes vegades et van fer de petit: "Jugues?"

«L’actitud exigent està a la base de l’esgotament psicològic (burn out) i de la síndrome de fatiga crònica.»

UNA UNITAT

Exigent i exigit són parts d’una unitat, membres inseparables i complementaris d’un equip, que treballen plegats en favor de la persona (win - win) quan s’instal·la una relació assertiva de respecte i tolerància a partir de la presa de consciència de la ineficàcia i el dolor que provoca l’exigència.

L’orientació desmesurada a l’assoliment pot portar-nos a una autoexigència també desmesurada, entesa erròniament com el pol oposat de la complaença, que repercutirà finalment de forma negativa en els nostres legítims objectius.

«L’havien capturat el món, el plaer, les exigències, la peresa i, per últim, també, aquell vici que per ser el més insensat, sempre havia menyspreat més: la cobdícia.» (Siddharta, Hermann Hesse)

PSICOLOGIA I COACHING PER AFRONTAR L’EXIGÈNCIA

En un entorn de comprensió, respecte i confidencialitat com el que ofereix el coaching, el coach facilitarà, mitjançant les preguntes adients, que l’aspecte exigit del client descobreixi com se sent, com vol sentir-se i com vol que el tracti el seu soci intern, l’aspecte exigent. De quina manera vol ser partícip en l’elecció de la meta i com vol que es respectin el seu estat i les seves necessitats.

Rescato aquí el concepte de “distinció” del Coaching Ontològic, que serveix per identificar entre parelles d’opcions contraposades quina és la bona, per exemple viure des de l’exigència o des de l’excel·lència, la confiança o la por, l’opressió o l’alliberament.  Per tal d’ajudar la persona a obrir portes, podem passar de la distinció “o” a la distinció “i/o” –pensar com seria viure-ho des de “una cosa i l’altra”– quan, davant del dilema, el client necessita preservar-ne –si més no temporalment– alguna part. Una bona pregunta per saber què no està disposat a deixar anar de cadascun dels dos aspectes del dilema és: Què necessites mantenir de cada aspecte?

Des del Coaching Teleològic estimulem la persona a descobrir la millor alternativa en base al propòsit o sentit que atorga a la seva vida. No des del “per què?” sinó del “per a què?”: Quin sentit té? Quina finalitat? Amb quins valors connecta aquest canvi? Qui serè quan hagi transformat la meva exigència?

«El sentit de la vida és la pregunta més inajornable.» (Albert Camus)

Durant el procés de coaching ajudem les persones que tendeixen a atribuir indiscriminadament l’exigència a l’exterior, a transitar del “paradigma del tu” (jo dependent infantil) al “paradigma del jo” (jo responsable adult), pas necessari i ineludible per arribar –dins del continuum de la maduresa– al jo interdependent (nosaltres). El procés de coaching només avança a partir del jo responsable, el qual, perdoneu la redundància, es fa responsable dels resultats del procés, mentre que el coach és fa responsable del procés en si.

Com diu l’Hermínia Gomà, identificar on es troba el coachee dins del continuum de la maduresa (jo dependent, jo rebel, jo independent, jo interdependent) és com un far, i per això ens cal escoltar-lo molt bé.

  

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

• Què m’exigeixo ser?
• Com em sento sota aquesta exigència?
• Quina meta té el meu “exigent” interior?
• Quines són les meves necessitats?
• Què li vull dir al meu “exigent” interior?
• Un cop he expressat les meves necessitats i ens posem d’acord amb la meta, quin canvi vull fer?
• Qui seré quan m’hagi transformat?

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he inspirat en els llibres La sabiduría de las emociones de Norberto Levy (Debolsillo, 2012), Los siete hábitos de la gente altamente efectiva de Stephen R. Covey (Paidós, 1997) i Adiós, ansiedad – Cómo superar la timidez, los miedos, las fobias y las situaciones de pánico de David Burns (Paidós, 2012), i en els seminaris Fases del procés de Coaching per a la presa de decisions - Coaching Ontològic de Mireia Cabero i Els set hàbits de l’excel·lència d’Hermínia Gomà del Màster de Coaching i Lideratge Personal de la Universitat de Barcelona.

Amb tot l’agraïment i amor a aquelles persones que havent sofert la meva exigència han tingut la valentia (i l’amor) de dir-mo i m’han donat l'oportunitat d’aprendre.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach

Alerta al suïcidi

 

VIURE ÉS CONFIAR

“Viure és confiar malgrat tot; és esperar malgrat tot; és somriure malgrat tot. Però també és admirar-se, perquè val la pena; també és i·lusionar-se perquè val la pena; i és abraçar-ho tot, perquè com podríem viure sense abraçar?”

Del llibre Viure, de Jordi Llimona

LLEGIR ELS SENYALS

El suïcidi és una de les primeres causes de mort en tot el món. Des de 2008, és la primera causa de mort violenta a l’estat espanyol, per sobre dels accidents de trànsit. 

Però sembla que la societat no reacciona a aquesta realitat, ja sigui per falta de coneixement, o pels mites, creences, estereotips o arguments morals existents.

El propòsit d’aquest article és fer ressò de la Guía de Práctica Clínica de Prevención y Tratamiento de la Conducta Suicida.

Recomano especialment els annexes: 1) Información para pacientes y familiares sobre la ideación y conducta suicidas; i 2) Información para familiares y allegados sobre el duelo tras un suicidio.

Aquesta guia  explica, de forma clara i concisa, la realitat del suïcidi i ens ensenya com procedir davant dels senyals d’alerta, qualsevol comunicació explícita o implícita, verbal o no verbal, que suggereixi ideació, pla o intent de suïcidi. Saber llegir aquests senyals ens brinda una valuosíssima oportunitat per intervenir i evitar un fatal desenllaç.
 

“Les persones amb conducta suïcida no sempre entenen el que els està passant [...], sovint se senten soles, per la qual cosa necessiten que se’ls faciliti més informació [...]. També és important que es faci extensiva a familiars i cuidadors i a la societat en general, de manera que es redueixi l’estigma d'aquesta situació.”

El suport familiar i social, especialment la seva força i qualitat, és un dels principals factors de protecció  i resiliència.
 

“La desesperança es considera el factor psicològic més influent

en relació amb el risc de conducta suïcida”.

 

QUINS COMPORTAMENTS

Quins comportaments presenten les persones que volen suïcidar-se?

Solen presentar canvis en les emocions, en els pensaments, en els hàbits i en el comportament habitual:  

• Tristesa i desesperança.
• Sentir-se atrapats, no veure sortida.
• Idees, amenaces, plans o intents consumats de suïcidi.
• Escriure notes de comiat.
• Donació de pertinences valuoses.
• Aïllament.
• Increment del consum de fàrmacs, alcohol o d’altres drogues.
• Canvis dràstics d’humor.
• Trastorns del son i de la gana.

 

“Totes les persones que fan un intent de suïcidi desitgen expressar que alguna cosa no va bé, que ens adonem que se senten malament i incapaces d’adaptar-se a les exigències que els demana la vida.”

 

IMPORTANT!!  No traguem importància als senyals d'ideació o realització d’actes suïcides, ni tan sols si ens semblen maneres de cridar l’atenció. 

 

 

 

QUÈ PODEM FER

Què podem fer quan vegem senyals d’alerta d’ideació suïcida en un familiar o conegut?

• ESTAR ATENTS per actuar i assegurar la seva seguretat.
• CONSERVAR LA CALMA.
• PARLAR AMB LA PERSONA.

 

Escoltar-la i mostrar-li comprensió i acceptació, sense reprimendes ni judicis, ni  banalitzar.

Dir-li que ARA està travessant una situació molt difícil, que hi ha ajut disponible i que amb aquest ajut la podrà superar. Demanar-li el seu COMPROMÍS a parlar amb algú de les seves preocupacions si tornen les idees de suïcidi.

Contràriament al que es creu, “està demostrat que parlar del suïcidi redueix el risc de realitzar-lo i pot ser la única possibilitat que s’ofereixi a la persona per analitzar els seus propòsits autodestructius.”

• ELIMINAR L’ACCÉS A QUALSEVOL MÈTODE DE SUÏCIDI i no deixar sola la persona.
• VALORAR EL RISC. Té un pla per llevar-se la vida? Té els mitjans per fer-ho? Cal trucar immediatament al 061 o al 112 o acompanyar-la al Servei d’Urgències.
• PARLAR AMB ALTRES PERSONES que la coneguin.
• OFERIR AJUT EN TASQUES PRÀCTIQUES mentre es resol la situació.
• DEMANAR AJUT als professionals. Acompanyar la persona al seu Centre de Salut.
• CUIDAR-NOS a nosaltres mateixos.

 

 

CREENCES ERRÒNIES

Aquests són alguns dels mites o idees errònies sobre el suïcidi: 

• Qui es vol suïcidar no ho diu.
• Qui ho diu no ho fa.
• Tots els suïcides són malalts mentals.
• Parlar sobre el suïcidi pot incitar al suïcidi.
• El suïcida desitja morir.
• Qui intenta suïcidar-se és un covard.
• Qui intenta suïcidar-se és un valent.
• Només els vells se suïciden.
• Si es desafia a un suïcida, aquest no ho intenta.

 

 

DOL

Cap persona està preparada per rebre la notícia que algú estimat s’ha llevat la vida. El profund dolor que provoca és la reacció normal a l’experiència més difícil que pot viure una persona.
 

Com es pot ajudar al familiar o a l’amic d’una persona que s’ha suïcidat?

 

 

“El primer que hem de fer es permetre-li expressar la seva pena i les seves emocions. El dol per una persona que s’ha suïcidat es veu acompanyat amb freqüència de sentiments de culpa, la cerca del perquè, viure-ho com una taca per a la família i moltes altres emocions. Superar aquesta situació pot portar dos o més anys.”

El procés de dol és necessari i diferent per a cada persona i grup d’edat (per exemple en nens i adolescents).

«Permet que la persona s’expressi i pugui desfogar-se.

Una de les coses més importants és saber escoltar.»

«És millor dir "no sé què dir",

que evitar parlar del que ha passat.»

 

 

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

Voldria felicitar-te per haver arribat fins aquí en la lectura d’aquest post! Aquest és un tema molt dur que les persones sovint preferim evitar.

 

• Què has après d’aquesta lectura?
• Què has après de tu?

 

 

 

AGRAÏMENTS

Amb tot l’agraïment i admiració per a aquelles persones que amb empatia i enteresa ajuden d’altres a superar els moments de desesperança més amargs.

 

Lluís Sanmiquel 
Psicòleg Coach