Infidelitat i gelosia. Amor ferit.

EL PODER D’AFRODITA

Naixement de Venus de Botticelli (detall)

Afrodita era la deessa grega de l’amor i la bellesa. Anomenada Venus pels romans, fou la més bonica de totes les deesses.

Entrà a l’assemblea dels déus de la mà d’Eros (amor) i d’Himeros (desig) i, a diferència d’altres deesses, fou lliure d’escollir. Es casà amb Hefest (déu de la forja i patró dels artesans) amb qui no va tenir cap fill. Afrodita li fou infidel i va tenir fills amb Ares (déu de la guerra) i Hermes (déu missatger).

Afrodita tingué també relacions amb molts mortals, com Adonis, un jove i atractiu caçador. El poder d’Afrodita va ser devastador per a moltes dones (com Fedra, la madrastra d’Hipòlit, el jove encisador que s’havia negat a honrar la deessa de l’amor) i transformador per a d’altres, com Psique, que sortí airosa de les tasques irrealitzables que la deessa l’imposà.

Afrodita és l’arquetip del plaer de l’amor, la bellesa, la sexualitat i la sensualitat femenines. La dona que viu l’arquetip d’Afrodita s’enamora freqüentment i amb facilitat. El seu atractiu sexual i el seu magnetisme personal atrauen els altres dintre d’un camp eròtic d’alt voltatge. Aquesta aclaparadora intensitat, meravellosa quan l’amor és correspost, es transforma en un intens dolor quan la persona se sent rebutjada.

A més de l’impuls sexual i del poder de la passió, Afrodita representa l’instint de procreació per assegurar la continuació de l’espècie així com la fertilitat i la creativitat. Tan bon punt finalitza un projecte ja té una altra possibilitat que la fascina amb la mateixa intensitat que troba en cada nova relació.

Curiosament, les combinacions de parelles Afrodita – Hefest acostumen a funcionar. Hefest (Vulcà en la mitologia romana) és de sentiments intensos però emocionalment contingut, com el volcà a què fa referència el seu nom. Només quan entra en erupció pot reaccionar amb gelosia i hostilitat davant l’atracció que Afrodita exerceix sobre els altres. Hefest sublima la seva còlera amb el treball creatiu.

Traducció i adaptació de fragments del llibre Las diosas de cada mujer – Una nueva psicologia femenina, de Jean Shinoda Bolen

INFIDELITAT i COMPROMÍS

Graffiti Banksy a Bristol (A. Pingstone)

A la nostra societat, que viu sota l’ideal de la monogàmia —monogàmia seqüencial, actualment—, moltes separacions tenen darrere alguna història d’aventura fora de la parella.

Per què el membre “ofensor” de la parella treu importància al que és vist com un esdeveniment traumàtic pel membre “ofès”? Segons Aaron T. Beck, això es deu al significat simbòlic: “En cap altra lloc el pensament tot-o-res es dramatitza amb més claredat que en els assumptes relacionats amb la fidelitat: un cònjuge és fidel o infidel.”

La infidelitat té un sentit de devastació per al membre agreujat —qui sovint s’hi refereix amb termes com traïció, perfídia o engany—, que la veu com una inequívoca amenaça per a la relació i un cop baix a la pròpia autoestima.

La infidelitat és una burla a un compromís tàcit que trenca la confiança essencial que assegurava que la relació era el primer i que no se sacrificaria per cap caprici d’autocomplaença. La infidelitat canvia la perspectiva que es tenia de l’altre membre de la parella, de manera que qualsevol qualitat abans admirada es transforma ara en negativa, superficial o decebedora.

Beck proposa un procés de reestructuració de la perspectiva d’ambos membres de la parella en la línia de “destremenditzar” el succés i “descatrastrofitzar” les conseqüències (“no podré confiar-hi mai més”, “m’ho pot tornar a fer una i una altra vegada”, “ja no tinc cap influència”, etc.). Una comunicació regular i oberta ajudarà a ventilar els conflictes i a conciliar les perspectives.

“En una relació que trontolla, la infidelitat pot sonar a toc de difunts”

(Aaron T. Beck)

INFIDELITAT i DESLLEIALTAT

Contracte matrimonial (Museu Jueu NY)

Infidelitat significa, literalment, incompliment de la fidelitat.

La infidelitat és un procés complex que es dona dintre de la relació de parella, que si bé es defineix com el contacte sexual que una persona manté amb algú que no és la parella socialment establerta, contempla també estar enamorat d’una altra persona, sense necessitat de contacte sexual consumat.

Així doncs, podem distingir dos tipus d’infidelitats: la sexual, quan hi ha activitat sexual amb algú que no és la parella estable, i l’emocional, quan un dels membres de la parella manté un vincle emocional amb una altra persona, a qui dedica temps, atenció, romanticisme o expressions d’afecte.

Deslleialtat no és el mateix que infidelitat. La deslleialtat fa referència a conductes que van en contra de la parella, com aliar-se amb algú per danyar-la. La lleialtat implica posar els interessos de la nostra parella per sobre dels interessos dels altres i per tant no aliar-se ni prendre partit amb altres per posar-nos-hi en contra. La lleialtat implica també recolzar i protegir la parella davant dels altres independentment del judici sobre qui té la raó. La neutralitat és interpretada sovint com deslleialtat, de la mateixa manera que ho és criticar o desafiar la parella en públic. La infidelitat es vista per moltes persones com el súmmum de la deslleialtat, una deslleialtat inacceptable que justifica la separació.

Entre les situacions que estan en l’origen de la infidelitat hi trobem: el sentir-se proper a algú que no sigui la parella, passar molt de temps junts i/o sentir-se atret sexualment; sentir-se lluny o desconnectat de la parella; les situacions on es consumeix alcohol o drogues i, en general, totes aquelles situacions que ofereixen l’oportunitat de ser infidels.

MODEL D’INVERSIÓ

La fidelitat respon a l’anomenat model d’inversió segons el qual la força primera de les relacions és el compromís. 

El compromís implica aferrament psicològic i motivació per protegir i continuar la relació. A major compromís menor probabilitat d’infidelitat.

Des d’un punt de vista diferencial, la insatisfacció conjugal seria la causa principal d’infidelitat per a les dones, mentre que en el cas dels homes ho seria el desig sexual. La probabilitat de que l’home es divorciï a causa de la infidelitat de la parella és més alta que en la dona, fins i tot quan no implica relacions sexuals.

En l’home, la motivació per ser infidel podria estar més determinada per causes “pròpies” que en la dona. En general, les dones són infidels més en relació a característiques de la parella que en relació a característiques pròpies.

LA PARADOXA DE BAUMAN

Totes les persones tenen el desig d’estimar profundament algú, i per trobar la persona estimada cal estar en el mercat de les relacions. No obstant, i aquesta és la paradoxa, estimar profundament algú vol dir comprometre’s i el compromís impedeix estar en el mercat.

“Una parella és una relació contractual i condicional.

La relació incondicional es dóna entre pares i fills, però no entre adults.”

(Joan Garriga)

INFIDELITAT i CULPA

Mart i Venus enxampats per Vulcà, de Guillemot

La infidelitat és un “reintegrament” molt considerable del compte corrent emocional del membre traït de la parella, el compte on s’anoten les operacions del donar i del rebre.  Els números vermells generen una pressió insuportable. El membre infidel quasi bé mai pot saldar el deute, per més que ho intenti amb mostres desesperades d’amor o amb sentiments de culpa pel compromís incomplert.

La culpa pels danys infligits és aquella que ens porta a assumir el nostre potencial de fer mal  i la fi de la nostra suposada innocència. A més, la culpa ajuda —quan és possible— a compensar de forma constructiva els danys causats.  Quan no assumim la culpa, o no la compensem adequadament, probablement l’haurem d’expiar “ull per ull” o alguna cosa pitjor.

Segons Joan Garriga, a El buen amor en la pareja – Cuando uno y uno suman más que dos, els danys causats es compensen fent alguna cosa bona per al altre, el perjudicat, i no quelcom dolent en contra de nosaltres mateixos. Quan en una parella un danya l’altre, la persona objecte del dany ha de compensar el greuge venjant-se amb amor, que vol dir retornar el dany però en una quantitat menor: “Si el perjudicat es limita a perdonar, d’alguna manera queda en una posició de superioritat moral, mentre que si retorna el dany, procurant que sigui una mica menor, restablirà l’equilibri i la igualtat; tot i que pugui semblar el contrari, cuida també de l’amor en la relació, sobretot al retornar en menor mesura. Si al contrari, es retorna el dany en major mesura o amb acarnissament, llavors no solament no es restableix la vivència de justícia, sinó que es fereix l’amor.” Ferir l’amor és el principi de l’escalada de violència i del final de la parella.

“En general, les infidelitats dolen i convé compensar-les,

sobretot si el pacte amb la parella és de fidelitat.” (Joan Garriga)

“És una barbaritat fer-li sentir a la nostra parella

que sense ella ja no hi hauria vida per a nosaltres.” (Joan Garriga)

PARELLA DE TRES

Three of a kind, de Joan Fareham

El pitjor problema de la parella arriba quan deixa de ser un equip de dos, quan apareix un tercer: una parella anterior, una parella idealitzada, un pare o una mare, un fill, una addicció (alcohol, drogues, treball...) o un amant.

Infidelitat i gelosia van de la mà i poden ser intercanviables com causa o efecte. La gelosia infundada cap a un hipotètic amant pot arribar a fer-se realitat com profecia d’autocompliment. De vegades, la gelosia pot representar una invitació inconscient a que la parella marxi.  En altres ocasions, pot respondre al desig ocult de no ser la persona elegida (per exemple quan tenim el convenciment de que no ens mereixem l’amor).  La gelosia pot ser, fins i tot, una recargolada manera de trobar l’autoestima gràcies a la victòria en front d’un rival.

“La gelosia és una invitació paradoxal a la infidelitat i aconsegueix el contrari del que sembla pretendre: perdre la persona estimada en lloc de conservar-la.” (Joan Garriga)

DINÀMIQUES INFIDELS

Enviant el marit de vacances (Wellcome Library, London)

Garriga descriu un seguit de dinàmiques que envolten la infidelitat (m’he pres la llibertat d’adaptar-ne els noms):

• “Amant col·laborador o descompressor”. Es dóna quan un membre de la parella no està disponible sexualment —sigui per lluites de poder, desamor, aprenentatges familiars o socioculturals o per altres motius— i se sent alliberat quan l’altre pren un amant. L’statu quo de la parella sobreviu gràcies a la descompressió que proporciona l’amant. Té un altre avantatge: “la víctima” s’assegura el paper del bo.

• “Amant facilitador o espoleta”. En aquest cas l’amant és l’espoleta de la crisi i del posterior reajustament o separació. O sigui, l’amant és el facilitador d’un canvi que els membres de la parella són incapaços de fer.

• “Escalada bèl·lica”. Un dels dos (o els dos) membres compensen les ferides sofertes intimant sexualment amb d’altres persones, plenament conscients del mal que fan.

• “Coses de família”.  Es dóna quan es repeteix el patró d’infidelitat que vam aprendre a la família: “ho faig igual que vosaltres” o “ho faig en el vostre lloc” (si a vosaltres no us va estar permès).

• “No posar tots els ous en el mateix cistell”. És típic de persones que tenen molta por a l’abandonament o  pànic a deixar-se atrapar en una única relació i diversifiquen el risc tenint un o més amants.

• “Altres misteris”. Qualsevol altra dinàmica que ens resulti incomprensible en aquest moment.

“Ens passem bona part de la vida amorosa perseguint quimeres,

però sols podem estimar en cada moment el que és real.

Estimar el real ens atorga la possibilitat de ser feliços.”

(Joan Garriga)

10 ESTRATÈGIES SEXUALS

El petó, de Marcel Oosterwijk

Cito a continuació els resultats d’un estudi recent sobre estratègies sexuals d’homes i dones.

Estratègies sexuals en les relacions a curt termini

1.  Els homes desitgen mantenir relacions breus amb moltes persones diferents en major mesura que les dones (20% dels homes, 5% de les dones).

2.  Les dones es mostren en major mesura incòmodes davant la insinuació d’una relació sexual immediata, la qual rebutgen fins i tot quan la finalitat és una relació a curt termini (55% dones, 35% homes).

3.  Els homes són menys exigents que les dones a l’hora d’elegir parella a curt termini. Un 50% dels homes, en front d’un 70% de les dones, es declaren bastant o molt exigents.

4.  Els homes manifesten major atracció cap als signes d’accessibilitat sexual de la parella (65% homes, 50% dones).

5.  Les dones confereixen una major importància al fet que la persona ja estigui compromesa, tot i que es tracti d’una relació esporàdica  (75% dones, 65% homes).

6.  Els homes donen més importància a la joventut de les seves parelles, tot i que ambdós (homes i dones) atorguen una extraordinària importància a l’atractiu físic.

Els homes valoren amb major freqüència aspectes relacionats amb la sexualitat i la reproducció: signes d’accessibilitat sexual, destreses sexuals, joventut (tots ells molt poc valorats per les dones), així com la feminitat. Les dones, per contra, valoren molt menys la masculinitat i, fins i tot en les relacions a curt termini, valoren en major mesura aspectes com el romanticisme, la sensibilitat, la sinceritat i la intel·ligència, entesa com adaptabilitat i capacitat per obtenir recursos.

Estratègies sexuals en les relacions a llarg termini

7.   No es confirma la hipòtesi de que les dones se sentirien més geloses davant d’una especial implicació sentimental de la seva parella que davant d’una infidelitat merament sexual, mentre es confirma que els homes se sentirien més gelosos davant d’una infidelitat sexual que davant d’una infidelitat emocional.

8.  Tant homes com dones valoren molt positivament la fidelitat sexual quan es tracta de relacions a llarg termini. La fidelitat sexual ocupa posicions força més baixes quan es tracta de relacions a curt termini.

“Sigui per reduir la incertesa sobre la paternitat, per assegurar la inversió dels recursos de la parella [...], per enfortir l’autoestima, per evitar les sancions socials (comentaris burlescos o reprovatoris) o per tot plegat, el cas és que tant un gènere com l’altre valoren de forma molt destacada la fidelitat sexual de la seva parella.”

9.  Tant homes com dones rebutgen els signes d’accessibilitat sexual en potencials parelles estables.

10.  Els homes donen major importància a l’atractiu físic que les seves parelles quan es tracta d’una relació estable (75% dels homes li concedeixen molta o bastant importància davant d’un 55% de les dones).

Segons Carlos Yela, autor d’aquest estudi, si bé es cert que hi ha trets sexuals universals, com certs desencadenants de l’atracció sexual, que han canviat a partir de canvis socials —com la revolució sexual, l’alliberament femení o l’ús d’anticonceptius—, continuen vigents moltes de les diferencies entre homes i dones presumibles en l’evolució sexual dels nostres ancestres, factors que jugarien a favor de les tesis sociobiològiques sobre la gènesi de les diferències de gènere. Aquestes diferències, segons l’autor, no són una cosa intrínsecament negativa sinó que explicarien la psicologia diferencial, i en cap cas justificarien cap diferència jurídico-sociolaboral.

Font: Análisis de la Teoría de las Estrategias Sexuales en la población española.

DONES i HOMES GELOSOS

Estàs gelós? (Paul Gaugin)

Els psicòlegs que treballen des d’una perspectiva cultural posen les diferències de gelosia entre homes i dones en el procés de socialització (rols i expectatives diferents per a homes i dones) i en la influència social i cultural. La cultura determinaria les situacions generadores de gelosia i les conductes esperables en aquestes situacions.

Des d’un perspectiva socio-cognitivista es posa l’èmfasi en l’avaluació cognitiva que fa la persona que experimenta gelosia, atenent les amenaces i el grau de traïció. La infidelitat és especialment amenaçant quan desafia algun aspecte de l’autoconcepte de la persona que sent la gelosia (el rival es percebut com superior) i quan disminueix algun aspecte de la qualitat de la relació.

Des de la psicologia evolucionista, les diferències entre homes i dones pel que fa a la gelosia s’atribueixen a la desigual energia que uns i altres inverteixen en la reproducció dels seus gens i en la seguretat d’aquesta inversió. L’home, a causa de la seva capacitat de generar espermatozoides, podria fecundar un nombre indeterminat de dones mentre que la dona, amb un període gestació de nou mesos, posaria tota l’energia en l’òvul fecundat. Això explicaria la diferent estratègia sexual: l’home primaria la quantitat de relacions mentre que la dona intentaria assegurar la probabilitat d’èxit reproductiu posant els recursos en un nombre reduït de descendents.

Des d’aquesta perspectiva, la dona compta amb la certesa de que el fill que espera és seu i que, per tant, perpetua els seus gens. L’home, en canvi, necessitaria vigilar el comportament sexual de la parella per assegurar la paternitat i la inversió en els seus propis gens.

“Així doncs, en els homes la gelosia constitueix un mecanisme d’alerta davant les amenaces a la seguretat de la seva paternitat. No obstant, per a les dones la principal amenaça per a les seves cries és que la seva parella desviï recursos cap a les cries d’altres dones amb qui mantingui relacions. D’aquí que les dones evolucionin cap a la gelosia emocional perquè la infidelitat més amenaçant per als seus fills consisteix en que l’home dirigeixi els seus recursos cap a una altra dona i uns altres fills.”

Això és el que diu un estudi de la Universitat de Màlaga de 2014, que vindria a confirmar els patrons descrits pels psicòlegs evolucionistes. L’estudi conclou que les dones experimenten una major intensitat emocional que els homes en ambdós tipus d’infidelitats (emocional i sexual) i que se senten pitjor davant d’una infidelitat emocional. Els homes viurien pitjor la infidelitat sexual.

L’estudi assenyala, no obstant, que el tipus d’infidelitat que més estressa està també influenciat per la importància que cada persona (home o dona) atribueix a les dimensions emocional i sexual de la relació de parella: “Les dones expressen que és la infidelitat emocional la que més els afecta, independentment de la dimensió de la relació de parella que considerin més important per a elles. No obstant, la resposta dels homes està subjecta a certes variacions: es preocupen més per la infidelitat sexual, però quan estimen que la dimensió emocional de la relació és la més important, s’estressen més per la infidelitat emocional.”

Tots els estudis aporten llum si bé, com assenyalen els autors, tota investigació que estableixi diferències psicològiques entre homes i dones ha de ser molt curosa i en cap cas pot ser utilitzada com argument per legitimar la desigualtat de la dona.

Font: Los celos en la infidelidad emocional y en la infidelidad sexual: una perspectiva sociocognitivista.

GELOSIA i RIVALITAT

La gelosia, de Julio Romero de Torres

Davant la infidelitat, sembla que l’autoestima corre més perill amb rivals que no sobresurten en els àmbits que cada gènere considera com pilars de la seva identitat.

“Descobrir que la nostra parella està interessada en un individu no desitjable socialment és un cop dur per a l’autovaloració personal. [...] És més acceptable, des del punt de vista social, que la nostra parella sigui infidel amb una persona valorada; una aventura amb una persona no desitjable suposa un major insult i amenaça l’autoestima. [...] Un tercer no valorat és el que més amenaça l’autoestima mentre que un de valorat amenaça l’exclusivitat de la relació.”

L’home presenta un major sentiment d’inferioritat davant la infidelitat sexual que es podria interpretar com un indicador del dany a l’amor propi masculí. La dona presenta preocupació, amenaça i ansietat més altes davant la infidelitat emocional, mentre que l’home se sent avergonyit, infravalorat i inferior davant la infidelitat sexual.

Font: Reacción de celos ante una infidelidad: diferencias entre hombres y mujeres y características del rival.

GELOSIA PARANOIDE

Venus, Mart i Vulcà, de Tintoretto

Com diu Walter Riso a Amors altament perillosos, les persones amb un estil afectiu paranoide o vigilant (amor desconfiat) perceben el món com un lloc hostil on la gent es dolenta i mai es pot abaixar la guàrdia. Són desconfiades i receloses fins i tot amb els més propers, creuen que en tot hi ha sempre una segona intenció i obliguen els altres —sempre sota sospita— a donar constantment proves de lleialtat i fidelitat.

Les persones amb trets paranoides llegeixen la ment (distorsió cognitiva que consisteix en pensar que sabem el que pensa l’altre) i la seva desconfiança i perspicàcia són tan grans que prefereixen el fet consumat (la infidelitat) a la incertesa que desperta una possible mirada, insinuació o coqueteig.

La gelosia (real o imaginària) sempre fa mal. La gelosia patològica és aquella que no té fonament i que es dispara contínuament fins al punt de poder convertir-se en un trastorn de gelosia delirant.

Les parelles que combinen l’estil paranoide amb el dependent troben en la gelosia un compromís afectiu malaltís. La persona paranoide no pot deixar de vigilar una parella (dependent), la qual frisa per veure-la gelosa. El patiment d’ambdues està assegurat.

Les relacions de parella amb una persona paranoide no són tasca fàcil, sobretot si decidim no subjugar-nos: la seva pertorbació serà directament proporcional al nostre grau de llibertat. D’altra banda, la desconfiança com estil afectiu bàsic és molt difícil d’eradicar. No hi pot haver relació sana si no hi ha confiança.

Com diu Riso, la fidelitat és una qüestió de decisió, de voluntat i d’autocontrol. Les persones desconfiades que es transformen en assetjadores empenyen les seves parelles a buscar l’amor en algú més confiat i respectuós (profecia d’autocompliment).

 “Quan s’ajunten infidelitat i rancúnia tot vola pels aires.

El perdó no hi té cabuda i les segones oportunitats són tan llunyanes com la pau mundial.” (Walter Riso)

“Tant en la vida com en l’amor, de vegades, l’esperança és la primera cosa que cal perdre.” (Walter Riso)

TREURE AIGUA D’UN POU SEC

Pou sec, de Zefram

“Romanem en relacions que no funcionen per dues raons. Primera, perquè esperem que canviïn i, segona, perquè ens van ensenyar que totes les relacions haurien de sortir bé. 

Qui no ha vist una i una altra vegada persones que tornen a antigues relacions que no van funcionar? Qui no coneix dones que tornen amb homes que els han dit que no es comprometrien mai? Si el que es busca és un compromís, per què tornar a la persona que és incapaç de comprometre’s? Per què tornar per treure aigua d’un pou sec?”

(Elisabeth Kübler-Ross)

PSICOLOGIA COACHING PER A LA PARELLA

La psicologia i el coaching ajuden a desvelar (treure el vel, fer visibles) vincles, dinàmiques i realitats interioritzades que actuen des de l’ombra en cada un dels membres de la parella, sovint influïdes per vincles amorosos amb els nostres avantpassats, que tendeixen a propagar-se al llarg de generacions.

La psicologia i el coaching ofereixen una oportunitat de canvi dintre del respecte a la pròpia forma de ser, o sigui, sense tractar d’encaixar les persones al "llit de Procust" d’una relació ideal de parella.

FINAL FELIÇ

Vaig anar a comprar un final feliç, i vaig buscar i buscar però no el vaig poder trobar. Veient que no el podia trobar vaig preferir invertir en un nou començament.

Traducció i adaptació d’un relat de Jorge Bucay del llibre El buen amor en la pareja – Cuando uno y uno suman más que dos, de Joan Garriga

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

• Què és el que més valores de la relació amb la teva parella?
• Quin és el compromís tàcit?
• Què significa per a tu la fidelitat?
• Com es compensen dintre de la parella els “deutes” pels danys infligits?
• En quines situacions has sentit gelosia?
• En quins moments has intentat “treure aigua d’un pou sec”?
• Què diuen de tu aquestes reflexions?

FONTS D’INSPIRACIÓ i AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he basat en el llibres: Las diosas de cada mujer – Una nueva psicologia femenina, de Jean Shinoda Bolen (Kairós, 2011); Con el amor no basta, d’Aaron T. Beck (Paidós, 2011); El buen amor en la pareja – Cuando uno y uno suman más que dos, de Joan Garriga (Destino, 2013); Lecciones de vida d’Elisabeth Kübler-Ross i David Kessler (Luciérnaga, 2012); Amors altament perillosos, de Walter Riso (Edicions 62, 2010); ¿Amar o depender? Cómo superar el apego afectivo y hacer del amor una experiencia plena y saludable, de Walter Riso (Norma, 2004). I en els articles: Los celos en la infidelidad emocional y en la infidelidad sexual: una perspectiva sociocognitivista, de Jesús M. Canto, Patricia García-Leiva, Fabiola Perles, Jesús E. San Martín i Marcos Ruiz (Revista de Psicología Social, 2009. 24 [3], pp. 307-318); Reacción de celos ante una infidelidad: diferencias entre hombres y mujeres y características del rival, de Patricia García-Leiva, Luis Gómez i Jesús Mª Canto (Psicothema, 2001. Vol. 13, nº 4, pp. 611-616); Análisis de la Teoría de las Estrategias Sexuales en la población española, de Carlos Yela (Psicothema, 2012. Vol. 24, nº 1, pp. 48-54).

Amb un profund agraïment a les persones que han compartit les seves històries de gelosia i infidelitat.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach

Talents ocults

EL VIACRUCIS DE HERMANN HESSE

Hermann Hesse, d'Ernst Würtenberger

“Com molts nens, Hesse era difícil de suportar per als seus pares a causa de la seva riquesa interior.

Sovint, els talents i els dons d’un nen (intensitat de sentiments, profunditat vivencial, curiositat, intel·ligència, atenció i sentit crític) enfronten els pares amb conflictes dels quals havien intentat defensar-se amb normes i preceptes, ja feia molt de temps.

I els preceptes han de ser preservats a costa del desenvolupament del nen, arribant a la situació, aparentment paradoxal, de que fins i tot els pares que estan orgullosos del talent del seu fill, pel qual fins i tot l’admiren, tendeixen a rebutjar, reprimir o destruir, pressionats per la seva pròpia necessitat, el millor –per ser el més autèntic– que hi ha en el nen.”

Traducció i adaptació d’un fragment del llibre El drama del niño dotado y la búsqueda del verdadero yo, d’Alice Miller

POTSER HO HAS PENSAT ALGUNA VEGADA

• “No sé què m’apassiona a la vida.”
• “No trobo sentit a les coses que faig cada dia.”
• “M’agradaria llevar-me cada dia amb energia i entusiasme.”
• “La feina que faig no m’omple.”
• “La meva feina m’avorreix.”
• “Vull emprendre un negoci o canviar de feina però no tinc ni idea de què fer.”
• “Vull emprendre un negoci o canviar de feina però tinc massa idees i m’angoixo.”
• “Sento que em manca alguna cosa a la vida.”
• “He perdut les ganes de fer coses.”
• “Em sento atrapat en la meva vida.”
• “M’agradaria canviar radicalment la meva vida.”
• “Estic en el moment de prendre una decisió important i no sé què decidir.”
• “M’agradaria fer alguna cosa més important i satisfactòria a la vida.”
• “Potser és massa tard per fer un gir a la meva vida.”
• “Tinc dubtes de si ara és el moment de canviar.”

Èxit = Talent x Esforç

Sagrada Família, de Joan Vila Grau

Segons Julio Carabaña, talent i esforç és complementen per assolir l’èxit, però se substitueixen malament.

Com vam aprendre a l’escola, quan un dels factors (talent, esforç) és zero, el producte (èxit) és igual a zero. La vida ens ensenya que sense esforç, per més talent que tinguem, no aconseguirem mai res. I tampoc no aconseguirem res amb tot l’esforç del món si ens manca el talent.

No obstant, talent i esforç són de naturalesa diversa. Mentre que l’esforç és visible i mesurable —en podem mesurar la durada i la intensitat—, i depèn de la nostra voluntat, el talent té quelcom de natural o innat, i sovint no és observable.

A més, afegeix Carabaña, la relació entre talent i esforç és “irritantment asimètrica”. Quan ens manca el talent, hem d’esforçar-nos molt per aconseguir allò que altres aconsegueixen gairebé jugant. Fins i tot, sol passar que per més que ens esforcem no hi arribem. La bona nova és que quan estimulem l’esforç en l’exercici dels talents naturals que posseïm, aconseguim resultats extraordinaris.

A simple vista pot semblar injust que, a igual esforç, la persona amb menys talent obtingui pitjors resultats, però —com sàviament apunta aquest autor— “l’injust sembla més aviat permetre als uns no fer el que els resulta fàcil mentre exigim als altres fer el que amb prou feines poden aconseguir.”

“La persona que neix amb un talent que està destinat a utilitzar,

trobarà la major felicitat en fer-lo servir.” (Goethe)

L’ELEMENT

Sagrada Familia, de SBA73

Moltes persones tenim dificultats per connectar amb els nostres talents naturals i amb allò que ens apassiona.

Això es deu principalment a una limitada consciència de les nostres capacitats naturals, del seu abast i de com es relacionen entre sí. Tanmateix, es deu a la poca comprensió del nostre potencial de canvi i creixement. Erròniament, pensem que les nostres capacitats minven amb els temps i que hem perdut les nostres oportunitats per a sempre.

Ken Robinson, expert mundial en el desenvolupament del potencial humà, defineix l’Element com el lloc on convergeixen el que ens agrada fer i el que se’ns dóna especialment bé. El punt on es troben les aptituds naturals (capacitat) i les inclinacions personals (vocació) amb la voluntat (actitud) i l’espai on expressar-les (oportunitat). Sintèticament: ho entenc, m’apassiona, ho vull fer i trobo on fer-ho (capacitat, vocació, actitud i oportunitat).

“Quan les persones estan en el seu Element estableixen contacte amb quelcom fonamental per al seu sentit de la identitat, els seus objectius i el seu benestar. Experimenten una revelació, perceben qui són realment i què han de fer amb la seva vida.”

Per descobrir el nostre Element haurem de sortir de la zona de confort i abandonar —si més no temporalment— el “sentit comú”, ja que, com deia Bertolt Brecht, quan una cosa és del tot evident no fem cap esforç per entendre-la. Haurem de deixar de banda la lògica i la raó, així com el concepte d’intel·ligència reduït al quocient intel·lectual (QI).

Per descobrir el nostre Element ens caldrà, a més, reconèixer les múltiples intel·ligències (concepte que devem a Howard Gardner) que —heterogènies, dinàmiques i singulars com l’empremta dactilar— tots tenim. I ens caldrà ser més creatius. Dissortadament, el sistema educatiu tradicional és un dels principals responsables del nostre encasellament i de l’atrofia de la nostra creativitat, a causa d’una obsessiva estandardització i jerarquització de les matèries i de doblegar les persones sota valors com la productivitat o la seguretat econòmica.

La creativitat no és quelcom exclusiu de persones “creatives”, ni està limitada a determinats camps, com el disseny o la publicitat. La creativitat requereix de la nostra intel·ligència i imaginació. Podríem dir que és la imaginació aplicada, el procés de fer alguna cosa innovadora. Posem en marxa la nostra creativitat quan estimem i gaudim el que fem, quan juguem sense por d’equivocar-nos, més que treballar. La creativitat és una combinació de l’esforç conscient i la confiança en la intuïció, la qual beu a la font de l’inconscient. Seguint els postulats de Robinson, posem en marxa la nostra creativitat quan estem a l’Element.

Estem a l’Element quan tenim una profunda sensació de llibertat i d’autenticitat fent allò que ens agrada, allò que se’ns dóna bé i ens omple d’energia; quan les idees flueixen ràpidament, quan perdem la noció del temps i tot el nostre ser flueix absort en el seu objectiu; quan ens sentim més vius, més connectats amb nosaltres mateixos i amb els altres.

“Trobar l’Element en tu mateix és imprescindible

perquè descobreixis el que de veritat pots fer

i qui ets en realitat.” (Ken Robinson)

OBSTACLES

Sagrada Familia, d'Etan J.Tal

El principal obstacle per trobar l’Element és la por.  En particular la por al fracàs. En general, és un obstacle que ens posem nosaltres mateixos tot i que sovint podem entreveure la influència social i cultural: la por a la desaprovació o la por a no satisfer les expectatives dels altres.

Com diu Wayne W. Dyer a Tus zonas erróneas, el fracàs no existeix. És només l’opinió d’algú sobre com s’han de fer les coses. “Quan et convencis de que no hi ha cap acte que hagi de fer-se d’una manera específica, segons el criteri d’altres persones, llavors els fracàs serà impossible”. I quan el criteri és el nostre, en el pitjor dels casos tot just hem errat en l’execució. No assolir l’èxit en alguna activitat no equival a fracassar com a persona. Irònicament, afegeix: cap gat té una crisi d’ansietat ni se sent un fracassat quan se li escapa un ratolí.

De vegades, el talent fa por. L’oposició dels pares de Paulo Coelho a que es dediqués a l’escriptura els va portar a ingressar-lo en un manicomi en tres ocasions. Afortunadament, la majoria dels casos no són tan extrems però, en general, obligar algú a fer (o a deixar de fer) alguna cosa “pel seu propi bé” resulta contraproduent, sobretot si fem que la persona deixi d’arribar allí on, legítimament, vol i pot arribar. Apartar-nos de les persones (o grups) que ens desaproven —tal vegada perquè ens miren des del prejudici— pot ser un pas necessari.

La cultura, després de la família i dels grups, és l’altre gran obstacle, sobretot quan les nostres passions semblin incongruents. La cultura és un sistema de permisos que determina quines actituds i comportaments són acceptables i quins no. Imperceptiblement, la cultura influeix fins i tot en la manera en què percebem la realitat. Estudis neurocientífics evidencien l’activació de diferents parts del cervell davant d’un mateix estímul en persones de diferents cultures. Semblaria, doncs, que la cultura pot esculpir el cervell: no solament influeix en el que pensem a partir del que veiem, sinó en el que realment veiem del món.

Per tant, expressar els nostres talents i viure les nostres passions pot implicar superar obstacles en l’àmbit personal, social i cultural. Per obtenir el benefici cal pagar un preu. Quin preu estem disposats a pagar?

Finalment, per trobar-nos amb l’Element hem d’anar a buscar la sort. És una qüestió d’actitud. Segons el psicòleg Richard Wiseman, les persones afortunades manifesten quatre actituds: estan atentes i obertes a les oportunitats; escolten i estimulen la seva intuïció; esperen resultats positius (profecia d’autorealització); aprenen dels errors i es recuperen ràpidament quan les coses no van bé (converteixen la mala sort en bona sort).

“L’ensenyament uniforme es basa en el supòsit de que totes les persones són iguals.

Però, de fet, no hi ha dues persones que tinguin exactament el mateix tipus de mentalitat.” (Howard Gardner)

“Existeix una poderosa força motriu dintre de cada ésser humà que,

un cop alliberada, pot fer realitat qualsevol visió, qualsevol somni."

(Anthony Robbins)

HELP, I NEED SOMEBODY

El mirall, de Robert Reid

Sovint, tenim dificultat per trobar l’Element per nosaltres mateixos. L’ajut de persones sensibles i dotades per copsar les capacitats i els talents ocults dels altres —i disposades a esmerçar-hi una mica de temps— esdevé essencial. De vegades, és un familiar. D’altres un professor, un amic de la família, un referent... o algú que fa aquest paper de guia (mentor, coach), tot encenent un llum o atiant les brases d’una passió.

Com? Primer, el guia reconeix (o ajuda la persona a desvelar) les aptituds que altres no han sabut veure i a destriar el simple interès de la passió potencial. Després, estimula i anima de manera que la persona guanyi confiança per vèncer la por. Per a tal fi és indispensable que la persona se senti compresa. En tercer lloc, aplana el camí aportant eines o recuperant els recursos amb què compta la persona. En darrer —però no menys important— lloc, apel·la a la responsabilitat i el compromís de la persona per passar a l’acció.

“Trobar l’Element implica un canvi d’identitat, un canvi en el ser.” (Ken Robinson)

MAI ÉS MASSA TARD

Casa Batlló, de Cyntia Motta

Gairebé mai és massa tard per descobrir les nostres passions i talents. Ben al contrari, quasi sempre és massa aviat per renunciar. La neurociència ha demostrat —contràriament al que hem cregut durant molts anys— que el cervell continua produint noves cèl·lules i nous camins neuronals al llarg de tota la vida. 

Qui més qui menys coneix casos de persones que han descobert (o redescobert) les seves passions i talents a la maduresa. La vida és plena de noves oportunitats per créixer i revitalitzar les nostres capacitats latents.

Sobretot, el que cal és estar atents, mentalitat de principiant i esperit amateur. De vegades, ens cal, a més,  acceptar que —almenys durant un temps— haurem de fer altres coses per guanyar-nos la vida.

“Per a la majoria de les persones, connectar amb altres que comparteixin la mateixa passió i el mateix desig de treure el millor de si mateixos és fonamental per trobar el seu Element”. (Ken Robinson)

QÜESTIÓ DE CREENCES

Malauradament, moltes persones pensen que no són bones en res. Algunes creuen que no tenen res interessant a dir (força recurrentment en sessions de coaching).

Sovint, transmeses per la família generació rere generació, les creences limitadores d’indignitat (“no ho mereixo”) i d’incapacitat (“no puc”) ens fan la guitza, per dir-ho suaument. També ens la fan l’educació uniformitzadora que modela a imatge de l’industrialisme (productivitat, divisió del treball...) i infantilitza i doblega els alumnes sota “lleis immutables” i “interessos superiors”.

Les antigues metàfores mecanicistes i cibernètiques (la persona com a màquina, el cervell com a ordinador) estan canviant per altres d’orgàniques que estimulen la llibertat i la creativitat, i que entenen el creixement i el desenvolupament humà des del reconeixement a la diversitat (biodiversitat, neurodiversitat...), el respecte al medi (ecologia, ecologia emocional...) i la coexistència harmoniosa i energitzant (sincronicitat, sinergia...).

“No hi ha dues persones, dues consciències, dues ments que siguin exactament iguals. Per tant, cadascú de nosaltres es troba en posició de fer una contribució única al món.” (Howard Gardner)

TROBAR LA PRÒPIA VEU

Sky mirror, de Gaius Cornelius

La psicologia i el coaching aporten eines i espais (condicions) per identificar i canviar les creences limitadores per creences funcionals i positives per a la persona; faciliten la lectura de la realitat des de nous paradigmes i la identificació dels talents, dons i vocacions que la fan única; i fomenten la creativitat i la responsabilitat personal, el respecte als trets individuals i a les necessitats més íntimes i genuïnes de cada persona.

El coach ajuda el seus clients a trobar la seva pròpia veu (vocació vol dir “veu en acció”) i a atrevir-se a expressar-la. Com diu l’Hermínia Gomà, un dels nostres principals referents en Coaching: “Com coach, en el nostre exercici professional farem processos en els quals els nostres clients desitgen amb ànsia trobar la seva vocació per donar sentit a les seves vides i realitzar els seus somnis a través dels seus talents. Connectar amb la seva missió, gaudir, aprendre i crear, aportant valor afegit a la societat a la qual pertanyen.”

“Si jo vaig veure més enllà, va ser perquè em vaig recolzar sobre espatlles de gegants”. (Isaac Newton)

EL DRAMA DEL NEN DOTAT

Segons Alice Miller, alguns nens no expressen els talents per por a manifestar els seus sentiments primaris de por a perdre l’amor dels pares.

Alguns pares eduquen els nens perquè siguin com ells voldrien. El nen és algú al nostre abast, que no pot escapar de la manipulació inconscient ni del menyspreu. A causa de la seva necessitat d’amor incondicional, l’adaptació forçosa a les necessitats dels pares condueix sovint, tot i que no sempre, al desenvolupament de la “personalitat-com-si” o “fals jo”.  El nen “desenvoluparà, per tant, quelcom que la mare necessita i que, si bé llavors li salva la vida (l’amor de la mare o del pare), sol impedir-li ser ell mateix durant tota la seva vida.”

L’adaptació forçosa implica haver d’assumir rols (professions, interessos, etc.) que no són els propis, per haver estat objecte de manipulació, prejudicis o desitjos revengistes durant la infantesa. En moltes situacions, el nen se segueix percebent a partir dels altres, preguntant-se en cada moment quina impressió causarà, com hauria de ser, quins sentiments hauria de tenir.

“Moltes persones conserven durant tota la seva vida aquest sentiment de culpa, aquesta sensació opressiva de no haver satisfet les expectatives dels seus pares. És més fort que qualsevol intent d’explicar, des d’una perspectiva intel·lectual, que la tasca d’un nen no pot consistir en satisfer les necessitats dels seus pares. No hi ha argument capaç de contrarestar aquests sentiments de culpa, ja que van tenir el seu origen en una etapa molt inicial i d’ella obtenen la seva intensitat i obstinació.”

ESTIMATS PEL RENDIMENT

Casa Ramon Casas

L’Alice Miller descriu la tragèdia dels nens estimats pel seu rendiment i la necessitat humana universal d’estimar i ser estimats incondicionalment. “És una contradicció habitual que els pares adoptin aquesta actitud de recel i rivalitat envers el seu fill, i que a la vegada l’estimulin a rendir al màxim i estiguin orgullosos dels seus èxits.”

Els pares que retreuen als nens que puguin ser millors que ells gracies a les oportunitats que els han atorgat generen sentiments de culpa i la necessitat d’amagar la seva genuïna forma de ser, els seus interessos i els seus talents. Estimulen que vulguin ser com els altres.

Ni tan sols els pares conscients podran entendre sempre el seu fill, però sí que respectaran els seus sentiments tot i que no sempre puguin comprendre’ls. “En aquests cas, el nen no necessitarà posar-se a resguard de la veritat dolorosa del menyspreu, cosa que, dissortadament, succeeix amb molta freqüència.”

“Les intel·ligències múltiples semblen un do especial de la infantesa. Quan observem els nens podem veure fàcilment com les usen en tota la seva varietat.” (Howard Gardner)

ODI INJUSTIFICAT

Casa Batlló, d'Amadalvarez

Finalment, recullo les reflexions de l’Alice Miller sobre la violència psicològica que van patir algunes persones quan eren petites, i que ens poden ajudar a discernir quan la intervenció psicoterapèutica està més indicada que el coaching, si més no com a pas previ.

“L’odi injustificat i transferit a persones innocents és infinit i no pot apaivagar-se mai. És pertorbador perquè oculta les realitats i fa impossible percebre-les. És destructiu perquè procedeix d’una historia de destrucció reprimida, la crueltat de la qual el cos ha conservat íntegrament en la memòria. Enverina l’ànima, devora la memòria mental, aniquila no sols la capacitat d’endevinar les necessitats dels altres i compenetrar-se, sinó, en el fons, també l’enteniment. Un edifici construït a partir de l’autoengany acabarà esfondrant-se tard o aviat, i destruirà sense pietat vides humanes. Si no la vida del constructor, sí la dels seus fills, que adverteixen les mentides dels pares, però no poden admetre-les i s’arruïnen precisament per això. Paguen el preu del desinterès dels seus pares.”

“Els nens no poden defensar-se de la violència que se’ls infligeix i reprimeixen les reaccions naturals com la ràbia o la por fins que són adults. [...] En realitat, tots els nens tendeixen a culpar-se per la crueltat dels pares, als quals mai deixen d’estimar, eximint-los de tota la responsabilitat.”

Les persones que viuen separades dels seus sentiments des de petites tenen en la teràpia una oportunitat per començar a desenvolupar les capacitats que no va poder tenir lloc en la infantesa, on eren nens “emocionalment adaptats.”

L’Alice Miller fa una recomanació per als psicoterapeutes, que penso que podríem fer extensiva als coach: “Hem d’aprendre a viure i esclarir els nostres sentiments infantils perquè no tinguem la necessitat de manipular insconscientment als nostres pacients a partir de les nostres teories, i deixar que arribin a ser el que són.”

“Una característica prodigiosa de la vida és que tots els éssers humans som diferents i que, malgrat l’homogeneïtzació del món, aquestes diferències no donen senyals de minvar.” (Howard Gardner)

TRES PASSIONS

Casa Batlló, de T.Grasso

Aquest és un senzill exercici inspirat en el Test de la Passió de Janet Bray Attwood.

Fes una llista amb cinc coses que et farien sentir més alegre, apassionat i realitzat. Amb els ulls tancats, imagina durant uns instants les situacions: ambient, llum, temperatura, sensacions... On ets? Amb qui? Què veus? Què escoltes? Què fas? Què sents?

Deixa-ho reposar un dia sencer. L’endemà, tria de la llista les tres passions més importants (per a tu, no per als altres). Aquelles de les quals no en voldries prescindir. Recorda que no has de complaure ni demostrar res a ningú. Fes-ho amb el cor, encertaràs més que amb la ment.

Després, numera-les de l’1 al 3. La número 1 és la més important. A continuació, puntua de 0 a 10 cadascuna de les tres passions segons el grau en què l'estiguis vivint en aquests moments (0=gens; 10=totalment). Puntuacions altes indiquen que la teva vida està alineada amb les teves passions.

Finalment, escriu una acció per a cadascuna de les passions. Aquestes accions poden ser grans passos o petits passos (que pots iniciar avui mateix) i que et compromets a fer en el termini d’una setmana. Anota-les a l’agenda. Al cap d'una setmana comprova els resultats.

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

Paolo da Reggio

Aquesta vegada et proposo una bateria de preguntes. Suggereixo que en triïs tres i les responguis.

Si ets coach, espero que aquestes preguntes serveixin per preparar sessions dedicades als talents, dons, vocacions i somnis del teus clients. Si fas servir altres preguntes et convido a compartir-les en un comentari al post.

• Quin és el teu somni?
• Què suposarà per a tu que el facis realitat? I per als altres?
• Com connecta el teu somni amb el que somiaves de petit?
• Què vols ser quan siguis “gran”?
• Quins talents requereix el teu somni?
• Quins somnis has “oblidat” o deixat de banda?
• Quins talents vols posar al servei dels altres?
• Quina és la passió de la teva vida? Quines altres coses t’apassionen?
• Què et fa vibrar?
• Què et carrega les piles?
• Què és el què et mou?
• Què és el que més t’agrada fer?
• En quins ambients t’agrada moure’t?
• Amb quines persones t’agrada relacionar-te?
• En què ets bo?
• En què destaques?
• Quines habilitats veuen en tu els altres? Quines virtuts?
• Per a quines coses venen a demanar-te consell o ajut?
• Què és el que fas millor (o més ràpid, amb més facilitat o menys esforç) que els altres?
• Quines són les teves habilitats o talents únics?
• En què eres bo de petit? Quines qualitats veien en tu?
• En què passaves les hores?
• Què hauries fet si haguessis pogut?
• Si no hagués cap mena d’obstacle, què faries?
• En quina classe d’activitats tendeixes a implicar-te voluntàriament? Quin tipus d’habilitats suggereixen?
• Què absorbeix més el teu interès?
• Per quina cosa deixaries qualsevol cosa que estiguessis fent?
• Quin tipus de preguntes fas? Quin tipus d’observacions?
• A quines persones (grups, col·lectius,etc) t’agradaria conèixer? Què t’atreu?
• Amb qui t’agradaria connectar?  Què té d’especial?
• Segons tu, qui té talent? Quin talent té?
• En què ets especial?
• Què has descobert de tu al llarg de la vida?
• Què fas quan et passa el temps sense adonar-te’n?
• Què t’agrada?
• Què és el que només tu saps fer?
• Què és el que els altres et diuen que fas (expresses, sents, penses...) millor?
• Què fas de manera especial?
• A què has renunciat prematurament?
• En què t’has acomodat?
• Quin és el lloc on hauries estar? On voldries d’estar?
• On podries treure el millor de tu mateix?
• Què estàs evitant en secret?
• Què faries per amor a l’art?
• De què voldries ser un aficionat tota la vida?
• En quins moments has perdut de vista el món fent alguna cosa que t’agrada?
• En quins moments has sentit la major sensació de felicitat? I de ser tu mateix?
• En quines situacions les idees et venen més ràpidament?
• En quines situacions et sents com connectat a una font d’energia?
• Quines passions estàs deixant de banda quan et dius: “No puc...” ?
• Què és el que no et canses de fer encara que estiguis esgotat físicament?
• En quines activitats, quan t’inspires, pots inspirar també els altres?
• Quina és la teva autèntica vocació? I el teu do? On voldries aplicar-los? Amb qui? Fent què?
• Què t’impedeix fer el que més estimes?
• On vols arribar amb la teva professió?
• Què té d’atractiva la teva professió? Què et sedueix?
• Quin és el teu desig més atrevit?
• Qui ets en realitat?
• Qui vols ser? Què respon el teu cap a aquesta pregunta? I el cor? I la teva intuïció?

GLOSSARI

aptitud Disposició o capacitat per fer bé una tasca o exercir un càrrec: té aptitud per a la pintura.  SINÒNIMS: capacitat, disposició, talent.

capacitat 1  Possibilitat que una cosa en contingui una altra o diverses altres dins d'uns límits: aquest local té capacitat per a molta gent.  2  Conjunt de condicions intel·lectuals o físiques per al compliment d'una funció o d'un càrrec. SINÒNIMS: aptitud.

do  1  Qualitat, habilitat o capacitat que té una persona per fer alguna cosa: té un do per als treballs manuals.    SINÒNIMS: dot.  do de gents Habilitat per tractar amb altres persones i atraure la seva simpatia.  do de llengües Facilitat per aprendre a parlar altres idiomes.  2  Cosa que es dóna voluntàriament com a senyal d'afecte o agraïment.

habilitat 1  Capacitat per fer bé, amb facilitat i rapidesa, una cosa que és més difícil per als altres: té molta habilitat per al dibuix.  2  Cosa que fa una persona o un animal hàbil: el malabarista del circ ens va sorprendre amb les habilitats que ens va fer.

passió 1  Sentiment molt fort i intens que domina la voluntat i la raó d'una persona, com ara l'amor, l'odi, la gelosia o la ràbia: la passió va arrossegar els dos amants.  SINÒNIMS: ardor. 2  Inclinació o preferència molt intensa cap a una persona o una cosa: els seus fills són la seva gran passió.  3  Sofriment, especialment el de Jesucrist des de l'entrada a Jerusalem fins a la mort, narrat a l'Evangeli: hem llegit la passió segons sant Joan.

talent 1  Capacitat per realitzar satisfactòriament una tasca o exercir un càrrec: té molt talent per la música.  SINÒNIMS: aptitud, disposició. 2  Intel·ligència que té algú i capacitat per fer-la servir per aconseguir bons resultats.

vocació 1  Inclinació, interès que sent una persona cap a una forma de vida o de feina: des de ben petit ja va mostrar la seva vocació perla música.  2  Crida que se sent procedent de Déu per anar cap a ell i portar una forma de vida religiosa.

Diccionari Manual llengua catalana Vox © Larousse Editorial, SL

FONTS D’INSPIRACIÓ i AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he basat en el llibres El Elemento – Descubrir tu pasión lo cambia todo, de Ken Robinson (Debolsillo, 2010); El drama del niño dotado, d’Alice Miller (Fábula Tusquets, 2014); La inteligencia reformulada – Las inteligencias múltiples en el siglo XXI, de Howard Gardner (Paidós, 2012); Tus zonas erróneas, de Wayne W. Dyer (Debolsillo, 2010); El test de la pasión: el camino más fácil para descubrir su destino, de Janet Bray Attwood i Chris Attwood (Grupo Editorial Norma, 2008);  i els articles Enamorados de nuestra profesión, d’Hermínia Gomà i Talent per esforç, igual a èxit – Substituts molt imperfectes, de Julio Carabaña (La Vanguardia, 12 d’octubre de 2014).

Amb un profund agraïment a totes les persones que m’han ajudat a trobar el meu Element (tot i que intueixo que això no s’ha acabat) i amb admiració tant per aquelles que ja han trobat el seu com per aquelles que, esperançades, segueixen buscant.

Un afectuosa abraçada a l’Àngels Rovira, companya de màster amb qui vam confegir una primera bateria de preguntes sobre dons, talents i vocacions, i a l’Hermínia Gomà pel seu coneixement i l'entusiasme amb què ens va il·luminar també en aquest tema.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach