dilluns, 24 de setembre de 2012

Quan la ràbia fa ràbia


LA IRA DEIXA SENYALS



Hi havia una vegada un nen que estava sempre de mal geni. Quan s’enfadava, es deixava portar per la seva ira i deia i feia coses que ferien a qui tenia al voltant. 

Un dia, el seu pare li va donar un martell i una capsa de claus i li va dir que, cada cop que tingués un atac d’ira, en clavés un a la porta de la seva habitació.

El primer dia, en va clavar trenta-set. En el transcurs de les setmanes següents, el nombre va anar disminuint. De mica en mica, descobrí que li era més fàcil controlar la ira que clavar claus en aquella porta massissa.

Finalment, arribà un dia en què el nen no en va clavar cap. Li ho va dir al seu pare i aquest li suggerí que, a partir d’aquell moment,  cada dia en què no s’enfadés, desclavés un dels claus de la porta.

Passà el temps i vet aquí que un dia el nen digué al pare que ja havia tret tots els claus. El pare l’agafà de la mà, l’acompanyà fins la porta de l’habitació i li va dir:

—Fill, ho has fet molt bé, però mira els forats que han quedat a la porta. Quan una persona es deixa portar per la ira, les paraules deixen cicatrius com aquestes. Una ferida verbal pot ser tan dolorosa com una ferida física. La ira deixa senyals. No ho oblidis mai!


(Traducció i adaptació del conte “La ira deja señales” del llibre Aplícate el cuento – Relatos de ecologia emocional, de Jaume Soler i M. Mercè Conangla).


LA RÀBIA ÉS UNA EMOCIÓ



La ràbia és una emoció que apareix quan sentim o vivim una situació que ens sembla injusta o que amenaça el nostre amor propi, quan percebem alguna mena de transgressió cap a nosaltres:

• Quan algú o alguna cosa ens impedeix assolir un objectiu important, per exemple, un ascens a la feina.

• Quan s’ha violat una regla que és important per a nosaltres, tant si la trenca una altra persona (algú no em torna la salutació) com si ho fem nosaltres mateixos (encenc una cigarreta després de dos mesos sense fumar).


• Quan el nostre amor propi està amenaçat (algú ens reclama un deute).


Quan ens sentim “agredits” sovint optem per “contraatacar”, física o verbalment. Si estimem que aquesta resposta no és “apropiada” per al destinatari (per exemple, el nostre cap), la dirigim cap a una altra persona (la parella, un fill...) o cap a un objecte (la vaixella, un retrat).

Algunes vegades, en lloc de contraatacar, ens “retirem” aïradament (cop de porta) i, d’altres, ens vengem d’una forma indirecta, per exemple amb ironia o sarcasme (“agressivitat passiva”).

La ràbia es caracteritza per ser una emoció “expulsiva”: necessita sortir fora, com el gas d’una ampolla de cava. Li cal espai per poder-se expressar, per “esbravar-se”.  La ràbia és també una emoció “acumulativa”: les frustracions acumulades —sovint a causa de la nostra inseguretat— solen explotar en forma de ira.

La ràbia té una funció personal, social i històrica.  La ràbia és un senyal que hi ha hagut una injustícia, real o imaginaria.  Està a la base de tot canvi social en forma de rebel·lió davant la injustícia. Però aquesta ràbia no ha de sortir necessàriament de manera violenta i agressiva. Diuen que el jazz va sorgir com una forma creativa de refredar (cool) el sentiment causat per la discriminació racial envers els negres. La festiva i pacífica manifestació multitudinària a Barcelona en la diada de l’11 de setembre n’és un altre exemple.
En el nostre procés de socialització hem aprés, no obstant, que enrabiar-se és dolent, que si ens enrabiem els altres no ens estimaran. Tothom té ràbia acumulada i fer-nos-en conscients no és fàcil.  Hi ha persones que sempre estan enrabiades i no s’adonen.

«Qualsevol es pot enfadar, això és una cosa molt senzilla. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, això, certament, no resulta tant senzill.» (Aristòtil)


LEGITIMAR LA RÀBIA


Com diu l’Hermínia Gomà, cal que legitimem la ràbia, que l’acceptem, que la deixem sortir “regulada”.


Quan no podem treure la ràbia, agafem depressions. Per a moltes dones, plorar va ser durant anys la principal via de sortida de la ràbia i ho van ser també addiccions com el menjar (“a las penas, puñaladas”).  «La dona deprimida en realitat és una dona enrabiada».
 
Així com l’expressió de la por és força universal, l’expressió de la ràbia és diferent en homes i dones, per la seva diferent socialització.  Mentre el nens apreníem de petits els jocs de pegar,  les nenes havien de ser bones i maques: no se’ls deixava expressar la ràbia.  Quan a l’home li sortia la ràbia, expressava el seu “geni”.  Quan ho feia la dona, era una "histèrica".


El problema es produeix quan ens “empassem” la ràbia o la “descarreguem” contra els altres, sovint contra els més dèbils.  La qüestió, doncs, és saber com desfogar-la sense fer-nos mal a nosaltres mateixos ni als altres. En definitiva, es tracta de “regular” la ràbia, és a dir,  donar-li la sortida menys nociva, en el lloc i el moment més apropiat. 


L’activitat física i l’esport (fins i tot els nostres renecs quan xiulen penalti a favor de l’etern rival) són mitjans socialment acceptats per canalitzar la ràbia. Per regular-la en són bones alternatives l’escriptura (“les cartes de la ràbia”), la meditació i el Coaching.


«En el terreny del sentir tot està permès, en el de l’acció no. En altres paraules, tota emoció és legítima, però no tota conducta ho és.» (Eva Bach i Anna Forés)




ELS NOSTRES PENSAMENTS SÓN L'ORIGEN




Per afrontar la ràbia, no obstant, el primer que hem de deixar enrere és la idea de què la nostra ràbia la provoquen els altres.

La veritable causa de la ràbia és la lectura que fem de les situacions, la manera en què les percebem. El que determina la nostra manera de respondre a una situació és el que "ens diem". És el nostre pensament i no la situació el que determina el resultat.


Com deia a La proactivitat. Reaccionar o respondre?  aquí és on trobem l’oportunitat de decidir entre respondre o reaccionar, fent ús de la llibertat interior de la qual sàviament parlava Viktor Frankl.

Aquesta és una decisió fonamental ja que, si simplement reaccionem i deixem explotar la ira, ens fem mal a nosaltres mateixos —més tard o més  aviat es despertaran els sentiments de culpa—, fem mal als altres —tot provocant ressentiment i revenja—, i malmetem les nostres relacions.

 

«Els pensaments creen un món que ampliem i engrandim al posar-lo en paraules. Recreem un passat que ja no existeix i això influeix en les nostres interaccions i relacions.» (Míriam Subirana)



Entendre que som “responsables” de la nostra ràbia és el primer pas per poder-la:

• Identificar: «Estic alerta. Sento que els músculs es posen tensos. M’estic enfadant. Sé que estàs aquí, et reconec».
• Legitimar: Independentment de què passi, com passi o amb qui «Em sento ferit o tractat injustament».
• Acceptar: «Sé que sentir ràbia és humà, i ser humà és ser fal·lible, imperfecte. No sóc abominable».
• Desactivar: «Guardo silenci o em retiro fins que m’hagi calmat.  Manifestaré el que sento i el que penso, una mica més tard, de manera assertiva.»
• Comprendre: Reflexió posterior: «Quins han estat els meus pensaments automàtics? Contenen distorsions? Quins pensaments alternatius són més racionals?»

L’autoafirmació és necessària per poder comportar-nos de manera assertiva. Hauck definia l'autoafirmació com «fer valdre els nostres drets sense necessitat d’ira» i l’agressivitat com «fer valdre els nostres drets amb ira». Ens ajudarà també treballar l’acceptació i la tolerància.



DECÀLEG DE LA RÀBIA


Segons David Burns a Sentirse bien – Una nueva terapia contra las depresiones, hi ha deu coses que ens convé saber sobre la ràbia i la irritació:

1. Jo sóc el responsable de la meva irritació.

Els meus sentiments de ràbia o ira no els causen els esdeveniments, sinó el significat que els atribueixo. En definitiva, els causen els meus pensaments.

Això són bones notícies! Tenim una oportunitat de canviar aquests pensaments i decidir com ens volem sentir. Som conscients de quina influencia pot tenir això en les nostres relacions?

2. La meva irritació no pot ajudar-me.

En general, la irritació no em portarà a trobar una solució operativa a les situacions que em presenta la vida.

3. Els pensaments que generen la ràbia contenen distorsions.

La correcció d’aquestes distorsions atenua la irritació.

4. La ràbia apareix quan crec que una cosa és injusta.

Sigui el comportament d’una persona o un esdeveniment, la intensitat de la irritació augmenta proporcionalment a la gravetat i a la intencionalitat de la maldat percebuda.

5. La injustícia és una il·lusió.

Una il·lusió que existeix només en la nostra ment. Depèn del nostre punt de vista. Quan entenc que conceptes com veritat, justícia i equitat poden interpretar-se de maneres diverses, s’esvaeix gran part del meu ressentiment i de la meva frustració. (Llegir això t’irrita? Has sentit que és injust?).

6. La meva ràbia deteriora les meves relacions.

Les persones exposades als meus brots d’ira o còlera sentiran ressentiment i rancúnia a llarg termini.

7. La meva irritabilitat pot tenir a veure amb pèrdua d’autoestima.

Especialment quan em poso a la defensiva si sento que els altres em critiquen, estan en desacord amb mi o no es comporten com jo vull, quan els carrego la culpa pels meus sentiments d’inutilitat. Només els meus pensaments negatius distorsionats poden fer-me perdre autoestima.

8. La frustració prové d’expectatives no satisfetes.

El fet que m’ha decebut és real. Per tant la meva frustració és sempre conseqüència d’una expectativa no realista. Sempre podem intentar influir per aconseguir canviar la realitat, però serà millor canviar les nostres expectatives quan aquestes siguin irracionals:

• «Si desitjo una cosa, me la mereixo.»
• «Si treballo dur en un projecte, hauria de tenir èxit.»
• «Les altres persones haurien de creure'm quan els dic que una cosa és injusta.»
• «Hauria de ser capaç de resoldre qualsevol problema amb rapidesa i amb facilitat.»
• «Si sóc una bona persona, la meva parella ha d’estimar-me.»
• «La gent hauria de pensar i actuar com jo.»
• «Si sóc atent amb una persona, aquesta hauria de ser atenta amb mi.»

9. Tinc dret a enfadar-me, però no em convé.

 

10. La irritació no és necessària.

Deixar d’irritar-me no em converteix en un robot o una persona sense sentiments. «En realitat, quan s’alliberi d’aquesta amarga irritabilitat sentirà més vigor, alegria, pau i productivitat. Experimentarà una sensació d’alliberament i il·luminació.»

 

EL COACHING


Durant la conversa de Coaching, el Coachee (client) té espai per parlar sobre la seva ràbia. El Coach, amb la seva expertesa i acceptació, li proporciona l’ “aire psicològic” que necessita per expressar i entendre els seus pensaments, sentiments i emocions, per connectar amb el seu ser essencial, amb el seu propòsit i sentit, i amb les seves fortaleses. Així, podrà afrontar els canvis necessaris (nous paradigmes) i adquirir hàbits més funcionals que, per exemple, el de culpar els altres.

El Coach utilitza el diàleg “socràtic”  i un plegat d’eines com l'escenificació (role-playing) i la visualització —com la de les quatre posicions perceptives de la Programació Neurolingüística (PNL)— per tal d’identificar la conducta actual, la conducta desitjada, posar-la en pràctica i veure’n les conseqüències en els plans cognitiu, emocional, corporal i conductual. Pel tema que ens ocupa també poden ser útils les prescripcions estratègiques com “les cartes de la ràbia”.

El moment més elevat del canvi es produirà quan el Coachee, a més d’entendre i acceptar com funciona i ser ja capaç de respondre de manera assertiva en lloc de reaccionar, arribi a comprendre no només el que hi ha darrere de l’esdeveniment o conducta pròpia sinó què hi ha darrere d’aquelles conductes dels altres (de vegades veritablement agressives) que disparen la nostra ira.   Quin caràcter, quins sentiments i quina lògica o pensament les sustenten. Els grecs clàssics s’hi referien fa més de dos mil anys: ethos, pathos i logos.


«Gradualment, el que van ser uns veritables tsunamis emocionals, succionant la teva energia, que ets tu, remeten per convertir-se en suau onatge a través de la superfície de la teva consciència.» (Míriam Subirana)


TEMPS PER A LA REFLEXIÓ


En un lloc i un moment tranquil, seu amb l’esquena recta i els peus tocant el terra. Respira profundament i pensa en una situació en què has sentit ràbia:
• Què té d’injusta (frustració / impotència) aquesta situació per a mi?
• Què té a veure amb mi?
• Què he de treure (desfogar) encara?  Com?
• Amb què connectaré per "respondre" en lloc de "reaccionar" amb ràbia?
• De què m’he fet conscient?

 

... i per a l'agraïment


Les meves fonts d'inspiració per aquest article han estat el seminari “Món emocional” de l'Hermínia Gomà al Màster de Coaching i Lideratge Personal  i els llibres Coaching para vivir de Michael Neenan i Windy Dryden, Sentirse bien – Una nueva terapia contra las depresiones de David Burns, Serenidad mental – Decide con lucidez de Míriam Subirana, La asertividad para gente extraordinaria d'Eva Bach i Anna Forés, i Aplícate el cuento – Relatos de ecologia emocional, de Jaume Soler i M. Mercè Conangla.

El dedico amb amor a les meves mestres de vida.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

3 comentaris:

  1. I tot depèn de les ulleres amb què ho mirem! Gràcies, sobretot per les preguntes de reflexió!

    ResponElimina
  2. M'ha encantat, Lluís. Gràcies!!!!!

    ResponElimina