dijous, 13 de setembre de 2018

Paternitat - La cerca del pare


LA IMATGE DEL PARE



De Cme
Segons Luigi Zoja (El gesto de Héctor – Prehistoria, historia y actualidad de la figura del padre), la imatge del pare a Occident prové del mite grec i es configura al llarg de la història amb les aportacions del dret romà, el cristianisme, la revolució francesa i la revolució industrial.

La psicologia profunda vol conèixer la imatge col·lectiva del pare, transmesa per l'inconscient i la cultura. El pare és una construcció, un artifici, a diferència de la mare que té un paper consolidat i omnipresent, una simbiosi pre-social.

La paternitat exigeix l’«adopció» del fill −fins i tot en el cas del fills engendrats− que és un fet psicològic i cultural. La responsabilitat cap al fill seria el fruit d’una elecció voluntària, no instintiva. “Per a la mare, el nen és el mateix que portava al ventre; per al pare, esperma i fill són dues coses diferents”, rebla Zoja, parlant dels principis de la humanitat.

A l’actualitat, la imatge preferida és la del pare que compateix les tasques amb la mare: hem passat del pare de família al co-parent.



PREHUMANITAT


Els mascles de les especies prehumanes tenien una funció quantitativa orientada a transmetre el seu patrimoni genètic a un gran nombre de descendents. Les femelles, en canvi, tenien una funció més qualitativa a causa del temps necessari per a la producció dels òvuls i la gestació. Zoja ho resumeix amb ironia: “En resum, les mares no poden permetre’s no ser bones mares. Els mascles, en canvi, poden concedir-se fins i tot no ser pares.”

Els simis mascles competien entre ells per l’harem. Pocs exemplars ho aconseguien. Els altres eren exclosos i no podien aparellar-se. “De la mateixa manera que la majoria dels espermatozoides que composen el semen d’una ejaculació acaba en no res, la majoria dels mascles neixen per a si mateixos i porten una existència ja descartada, un cul de sal en el camí de la vida. [...] Aquesta desbordant potència masculina resulta tan inútil com el seu oceà d’esperma.”

“Mater semper certa, pater numquam”.



MONOGÀMIA


Durant el paleolític, la humanitat altera la societat animal –en què el tipus d’aparellament s’hereta genèticament− amb la invenció de la família monògama i la figura del pare. Els mascles de les espècies monògames interactuen més amb la seva prole, la qual cosa en la societat humana ja no serà una característica únicament instintiva.

Aquesta nova configuració fomenta la necessitat del “retorn al punt de partença”: el retorn a casa després de llargs desplaçament per a la caça o la recol·lecció. L’enyorança de la parella i dels fills podria haver estat el preludi de l’amor. La sexualitat experimenta un canvi revolucionari: es fa contínua i esdevé quelcom més complex que l’ansiós, promiscu i frenètic desfogament instintiu. L’home retarda l’ejaculació i arriba l’orgasme femení. La constància en la sexualitat i la fidelitat esdevenen trets psicològics essencials per a la vida de l’espècie. La sexualitat, més enllà de la reproducció, condueix a un treball psíquic de construcció de vincles: la mare guia la mirada del fill cap al pare.

La monogàmia redueix la rivalitat entre els mascles així com el dimorfisme (diferències entre mascles i femelles d’una mateixa espècie) causat per la selecció sistemàtica del mascles més forts –els King Kong de l’imaginari col·lectiu− que regia en els sistemes anteriors.



FLORS I VIOLES


Però no tot són flors i violes. Mentre la naturalesa llimava les diferències físiques, la cultura en creava d’altres. L’home comença a tenir por de la simbiosi amb la parella al si de la família, condicionat potser per la seva orientació primordial a la conquesta d’espais nous, i queda atrapat en una esquinçadora ambivalència: guanya una comunicació més profunda però comença a témer per la seva individualitat.

Aquesta necessitat de diferenciar-se s’ha relacionat amb les supersticions misògines i amb la separació de tasques entre els sexes. Potser ho estigui també amb les fantasies d’exaltació masculines: Zeus −prototipus de l’autoritat paterna− partí en dos els humans, originalment andrògins, i des d’aquell moment homes i dones es cerquen ansiosament amb l’anhel de fondre’s en la unitat.



EXOGÀMIA


El pas del quadrumà a l’humà –o de la zoologia a la psicologia− és més que un canvi físic, és una transformació en la relació entre els sexes. Els humans aporten l’exogàmia: no busquen la parella dins la família d’origen. Surten a cercar-la a la societat i això té conseqüències positives: “En la societat actual, sovint la solidesa d’una parella és proporcional a la diversitat d’origen dels seus membres. [...] Tot això es remunta a la universal atracció pel complementari i pel nou; fins a cert llindar de diversitat, passat el qual el diferent comença a ser percebut com quelcom monstruós, i en l’ambivalència cognoscitiva preval la repulsió”, rebla Zoja.

L’exogàmia implica la repressió cultural de l’instint incestuós, tasca especialment ingent per a l’home primitiu que “no coneix” la seva relació de parentiu amb els fills.



MITES


Zoja ressalta l’asimetria primigènia en el paper de pares i mares. El món dels pares no podia fer altra cosa que considerar el de les mares en termes d’igualtat, d’inferioritat o de superioritat; les mares –com les Amazones de la mitologia grega– podien simplement ignorar els pares.

Grècia va crear els models ideals, universals i estètics del nostre món imaginari inconscient. Les deesses gregues eren imatges venerables –que no imitables− fruit de les fantasies i supersticions d’admiració i desconfiança amb què els homes miraven les dones.

Primer va ser el Caos (desordre i possibilitat) i després Gea (la Terra). Gea crea Urà (el Cel) a imatge i semblança seva, sense necessitat d’aparellament. Més tard, Urà retorna al ventre de Gea els fills que havia engendrat. Gea, enrabiada, demana els fills que el castiguin. Cronos es col·loca entre Gea i Urà quan aquest −ple de desig− s’estén sobre Gea, i el castra amb la falç. Amb aquest acte es trenca violentament la unitat primordial del cel i la terra (home i dona, respectivament).

Més endavant, Cronos s’uneix a Rea i decideix devorar tots els fills, pel temor de que li arrabassin el control. Quan arriba el torn de Zeus, Gea l’amaga i enganya Cronos fent-lo menjar una pedra embolicada amb bolquers.  Zeus rep de Gea l’autoritat absoluta al regne dels cels i allibera els seus germans, que l’obsequien amb el tro i el llamp.

Si bé Gea –que representa la força de la “mare” naturalesa– té un paper privilegiat entre les divinitats, en general a la mitologia grega les dones representen la imprevisibilitat, la curiositat malaltissa i l’avarícia (tot el contrari dels atributs materns reals): Zeus regala Pandora a Prometeu com a càstig per haver robat el foc dels déus.

Zeus exerceix la violència del mascle primigeni i es constitueix en progenitor únic: engendra tot sol Atenea, que neix del seu cap. Atenea és la “filla del pare”, masculina, calculadora i fascinant, protectora dels mascles vencedors. “Amb actes de guerra, d’astúcia, de seducció o de procreació, el nou poder masculí havia estès la seva autoritat sobre les principals qualitats de la vida, sense excloure les que tenien per emblema una deïtat femenina.”


“Per a l’home occidental, l’horitzó històric del pare és el grec.”



HÈCTOR


De D.J.Shin
A la Ilíada d’Homer, Hèctor −heroi i l’últim defensor de Troia durant el genocidi portat a terme pels grecs− és alhora guerrer i pare. Pare de família i pare de la pàtria (del llatí patria, terra dels pares), Hèctor combina la força èpica del guerrer −sense la supèrbia (hibris) dels herois antics− amb l’afectivitat del pare.

No obstant, aquesta afectivitat s’amaga darrere la cuirassa (protecció del cor) que Hèctor té posada quan abraça Astiniacte, el seu fill. Astiniacte s’espanta. La cuirassa representa la recorrent barrera comunicacional entre pares i fills, barrera inexistent per a la mares.

Abandonat pels Déus, Hèctor és assassinat per Aquil·les, representant de les formes virils més instintives i violentes. Aquil·les li perfora els tendons i els lliga al carro mentre emet els esgarips d’un caçador. La regressió des de la responsabilitat a l’instint i la dissolució del projecte patern planen sobre la humanitat. Una terrible profecia cau sobre Astiniacte: “En el codi cruel de l’antiguitat, el nen sense pare no té identitat ni honor, ja que pare i societat constitueixen una sola cosa; sense pare un queda fora de la societat, fora del respecte, en el no res.” Més endavant, Astiniacte serà assassinat per Neoptolem, fill d’Aquil·les, qui rebrà com a esclava a Andròmaca (mare d’Astiniacte i dona d’Hèctor).

“En la ment dels pares, i en la de Zeus, que és la projecció mítica de la seva afirmació, es troba la consciència d’haver aconseguit el seu poder recentment mitjançant una lluita i d’haver-se endurit per defensar-lo: d’aquí l’armadura psíquica d’Hèctor que amaga el pare fins als nostres dies.”


“Troia simbolitza la inseguretat del pare i el perill de la regressió a l’animal.”

“A totes les èpoques, a tot arreu, el pare vesteix la cuirassa d’Hèctor.”



PATRIARCAT


L’aparició del pare és el signe sota el qual neix la civilització. “Per enfortir-se davant del perill de regressió, la societat patricèntrica es va exaltar a si mateixa cada cop mes: va elevar l’orgull per la pròpia civilització i va continuar enaltint també el pare, la qual cosa la va conduir a l’extremisme. [...] Un dels terribles preus que es va pagar per aquest esforç va ser l’esquinçador desequilibri entre pares i mares.”

Zoja afegeix: “el respecte il·limitat per la capacitat generativa de la dona va ser rebutjat amb un fanatisme cec, que recorda el dels racistes de totes les èpoques, i va ser substituït per la fe en l’omnipotència generativa dels barons. L’úter no és més que un estable calent o una terra de cultiu; el pare, tanmateix, constitueix el verdader, únic i autèntic progenitor del fill. S’havia completat el que, ahir Heràclit i avui Jung, han anomenat “enantiodromia”: la inversió de l’oposat.”

Més endavant, amb Aristòtil, la substància del mite patern es vesteix amb arguments racionals. El pare posa l’esperma, la llavor que es desenvoluparà dins l’úter de la mare. El ser engendrat és fill del pare ja que creixerà segons els gens continguts al semen. El pare fa una contribució activa mentre que passiva és la de la mare. La mare és totalment reemplaçable perquè entre mare i fill no hi ha consanguinitat.

El mite segons el qual només engendra el pare és anterior als grecs i es troba en moltes cultures: la dona és el camp, l’home la llavor. Aquest prejudici cultural resisteix de forma sorprenent a occident malgrat els avenços de la ciència. Al 1660, Nicola Stenone descriu la naturalesa dels ovaris i caldrà esperar al segle XIX per tenir una explicació autèntica de la fecundació humana.

En la tradició judeocristiana la supremacia de l’home sobre la dona no ve donada per la capacitat d’engendrar (Déu engendra Crist al cos de Maria) sinó per la primogenitura (primer Adam, després Eva).



PATERNITAT MODERNA



De Michael L.Baird
A partir de la segona meitat del segle XX comença a extingir-se la paternitat tradicional. Tant les funcions psicològiques com les materials que exercia el pare es transfereixen a les mares i a les institucions. El pare treballa cada vegada més lluny o senzillament se n’ha anat. Cada cop dedica més diners i menys temps als fills. Els pares nord-americans dels 90 compartien 7 minuts al dia amb els seus fills. A finals del segle XX, la meitat dels nens nord-americans passaven la infància (tota o una part) només amb un dels progenitors mentre els naixements fora del matrimoni superaven el 30 per cent.

El nombre de pares que es queden a casa (stay at home dads) per decisió pròpia ha augmentat considerablement en els darrers anys així com les hores setmanals dedicades als fills, tot i ser encara la meitat del temps que hi dediquen les mares.

Zoja relaciona l’absència del pare al nucli familiar amb la pobresa i la marginalitat així com amb el consum de drogues i la delinqüència juvenil. Comenta l’exemple d’algunes zones de Brasil amb famílies “matrifocals”, que són les famílies on la figura paterna no és del tot absent però és força irrellevant, el vincle pare-fill és dèbil i les dones prenen les decisions importants. Afegeix que no és casual que s’hagi definit Llatinoamèrica com “el continent del pare absent”.

La desaparició del pare –que representava el passatge obligat de la família a la societat− esdevé un col·lapse psicològic amb conseqüències. El pare s’avergonyeix davant del fill, de qui perd l’admiració de forma irreparable. Privat del paper que la civilització li atorgava, el pare corre el risc de que la seva psique retrocedeixi al mascle animal que el precedia, que es regia per les normes de la biologia enlloc de les lleis i l’ètica.



LA MANADA


Zoja fa una interessant digressió sobre el −dissortadament encara actual− fenomen de la violació en grup. La manada es composa d’un grup de fills units per la llei horitzontal que precedia la llei vertical del progenitor, que funciona com una tribu que ritualitza la regressió a una masculinitat primitiva i restaura una relació sexual anterior a la responsabilitat civil. La seva acció transgressora no seria tant la manifestació d’un eros heterosexual com de l’eros homosexual de la manada excitada. “A un grup com aquest, per tant, no li falta el pare només en sentit material, ja que sovint els seus components no el tenen, o perquè el seu pare hagi estat ineficaç. Els manca el pare també en sentit simbòlic i cultural: han tornat a l'estadi pre-patern de l’escala evolutiva.”

La manada es diferencia del grup en que es composa d’iguals que van junts, sense autoritat superior, sense pare. Com que sempre cal una jerarquia (altrament la manada es destruiria per la lluita entre els seus membres) aquesta l’assumeix el mascle alfa. La força de l’autoritat (pare) torna a estar substituïda per l’autoritat de la força (mascle).


“De forma inconscient, una de les principals funcions de les bandes és desafiar el pare.”



NOUS PARES



Font Pixabay.com
Zoja critica la estereotípia dels “nous pares”, els pares moderns, joves i bells que apareixen banalitzats a la publicitat amb el tors nu i una criatura als braços en una suposada relació simbiòtica. La seva manca d’especificitat psicològica vindria donada, sempre segons el sociòleg, pel fet que la nutrició arquetípica que poden oferir els pares no és material sinó cultural i espiritual.

El pare primari dedicat a la cura natural és, segons ell, una fantasia cultural, una fugida endavant. El paper del pare és iniciar el fill al món i això es manifestaria, per exemple, en la diferent manera que tenen pares i mares d’agafar les criatures: les mares ho fan en posició d’alletament i mirant-les als ulls mentre els pares, sovint, les giren i les fan mirar cap a l’exterior (la societat) amb una mirada paral·lela a la seva o, alternativament, les eleven amb els braços cap al cel.

L’absència del paper socialitzador i iniciador del pare propiciaria la triomfal cursa cap a allò primari, la necessitat desenfrenada de consum, la idolatria de la comoditat i de l’absència de dolor, en front de la continua alternança del donar i rebre en què consisteix la condició de ser morals.


“La societat ha decidit despullar Hèctor perquè no espanti el nen.”




BENEDICCIÓ PATERNA


La benedicció paterna correspon a una necessitat psicològica arquetípica d’ambdós, pare i fill. La benedicció té un rerefons important tant si es rep com si no es rep. El fet de rebre la benedicció paterna projecta el fill cap al futur, li passa el testimoni i la responsabilitat de perpetuar el model patern. No rebre la benedicció deixa un buit al cor i la necessitat de buscar models horitzontalment (d’altres joves).

“Transformat en un ser incapaç de moure’s pel món dels ritus i dels símbols, el pare, de ser qui beneeix, ha estat reduït al benefactor: en lloc de paraula sagrada ha donat objectes terrenals. Precisament aquí resulta fàcil imaginar que s’insereixi en el fill la fantasia inconscient: el pare ha sigut castigat i expropiat, perquè li ha amagat un gran tresor que ell esperava. La imatge de la benedicció paterna –juntament amb les altres dues figures d’acompanyament del fill que són l’elevació i la iniciació– ens ajuda a comprendre el buit dels fills en termes simbòlics.”

Al pare se’l culpa per allò que no ha dit o no ha fet més que pel que ha dit o ha fet. El silenci del pare deixa insatisfeta la necessitat del fill de ser reconegut pels resultats assolits amb esforç i sacrifici.

El pare passa de ser el mestre de vida a ser el “caçador d’ingressos” (breadwinner) i el co-partner que comparteix amb la mare les tasques domèstiques. El breadwinner és un pare triomfador –mentre així ho indiqui el compte corrent– però és regressiu ja que ens transporta al pare caçador primitiu que s’absentava durant llargs períodes per portar menjar a casa. Per al breadwinner, l’èxit ocupa el lloc de la moral i la seva autoestima depèn de la seva capacitat de generar ingressos: la fallida el convertirà en un pare indigne.

“Sabem que les ansietats dels progenitors influeixen en els fills fins i tot quan no siguin comunicades de manera directa. En conseqüència, els fills retiren l’afecte al pare que no s’estima a si mateix, que no s’estima perquè no és un «triomfador».” Zoja es pregunta: “Podran aquests pares que viuen solament de matèria reprovar els fills que hagin perdut el respecte per l’autoritat i que hagin retornat a la manada?”


“A l’assassinat d’Hèctor, l’heroi patern, només sobreviu el mascle competitiu.”



LA CERCA DEL PARE


Però heu de saber
Que el vostre pare va perdre un pare,
I que aquest pare va perdre el seu,
I que el supervivent està obligat,
Pel deure filial, durant un temps,
A donar mostra obsequiosa de la seva pena.

Hamlet (Shakespeare, citat per Zoja)


La cerca del pare és un tema antic i arquetípic, que indica simbòlicament a l’individu i a la societat que un pare constitueix un esforç continu, que no acaba mai. [...] Residu inconscient d’una memòria filogenètica, aquesta cerca descriu una inseguretat existencial. [...] El pare –tant el personal i real com el principi psicològic que permet al fill convertir-se al seu torn en pare– no ens és donat. [...] Mentre el pare ha retrocedit i ha oblidat els fills, els fills no l’han oblidat a ell.” 

El buit deixat pel pare absent s’associa a possibles dificultats emocionals en l’orfe adolescent. En la jove, l’absència del pare és menys crítica ja que és la mare qui li dona el model adult; el buit, no obstant, pot implicar dificultats quan a l’hora de elegir company li falti un referent.

Les condicions de la cerca del pare es regulen a partir de la legislació romana ja que el nombre de nens abandonats ha estat sempre enorme. El fet de reconèixer un fill engendrat ha tingut de ben antic en l’home una discrecionalitat que no tenia en la dona. Per ser realment pare no era suficient engendrar, calia –amb una elecció voluntària– “reconèixer” i “adoptar” el fill. Si és greu l’absència del pare, molt més greu seria encara l’absència de la necessitat psicològica de la cerca del pare.

La inseguretat que ens porta a buscar el pare absent és, diu Zoja, de la mateixa família que la que condueix uns fins als tirans i d’altres fins a terapeutes i gurús. Patern és el projecte i la capacitat de posposar la necessitat.

La divisió reduccionista i fantasiosa de les dones en mares i amants és fruit de la projecció que fa l’home de l’antiga lluita entre les seves identitats en litigi: el pare i el mascle.

Occident accepta ja majoritàriament que Déu és una metàfora que, des del fons del cor, pot inspirar (o no) la nostra vida. El pare arquetípic de la nostra psique inspira l’ordre, el projecte i la capacitat de posposar les necessitats immediates. És un producte de la cultura i de l’inconscient col·lectiu que pot ser reproduït i modificat pels homes i les dones.



FONTS D’INSPIRACIÓ i AGRAÏMENTS


Aquest article l’he preparat a partir de la lectura del llibre El gesto de Héctor – Prehistoria, historia y actualidad de la figura del padre, de Luigi Zoja (Penguin Random House Grupo Editorial, 2018).

L’article resumeix una petita part de les aportacions d’aquest assaig, probablement aquelles que em ressonen a l’ombra com la figura del pare absent, la cerca del pare i la benedicció paterna, altrament molt presents en les biografies que vaig coneixent.

Tot i que la visió del patriarcat i de les diferències entre homes i dones que fa Zoja pot semblar parcial, poc igualitària i un tant determinista, l’autor té en compte, més enllà de la influència de les figures arquetípiques de l’inconscient col·lectiu, el paper de l’aprenentatge i del modelat social en la configuració dels rols de gènere. Hi ha doncs espai per a la transformació i els canvis que necessariament han de deixar enrere els privilegis i els abusos de la societat patriarcal.

Amb tot l’agraïment, amor i admiració per les meves filles i la meva parella, contrapesos essencials de la meva part masculina.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

1 comentari: