Presència, acceptació i perdó

TOT ÉS PERDONABLE

 

Diuen que Buda fou l’home més despert de la seva època. Ningú com ell va comprendre el sofriment humà ni va desenvolupar la benevolència i la compassió.

Entre els seus cosins hi havia el pervers Devadatta, sempre gelós del mestre i capficat en desacreditar-lo, que fins i tot li desitjava la mort.

Un dia, Buda passejava tranquil·lament i Devadatta, amagat al cim d’un turó, llançà una pesada pedra al seu pas. La roca va caure molt a prop de Buda, que s’adonà del que havia passat i romangué impassible sense perdre el somriure.

Dies més tard, Buda es creuà amb el seu cosí i el saludà afectuosament. Molt sorprès, Devadatta preguntà:

−No estàs enfadat, cosí?

−No, és clar que no.

Devadatta insistí:

−Per què no estàs enfadat si saps que he intentat matar-te?

Buda respongué:

−Perquè ni tu ets ja qui va llençar la roca, ni jo sóc ja qui estava allí. Per a qui sap veure, tot és transitori. Per a qui sap estimar, tot és perdonable.

 

Adaptació i traducció del relat Ni tu ni yo somos los mismos del llibre Aplícate el cuento – Relatos de Ecología Emocional de Jaume Soler i M. Mercè Conangla

 

COM UN NENÚFAR

Estar present és ser com un nenúfar: la tija arrela a la terra sota les aigües fangoses per sobre de les quals viu la flor. “Si estàs arrelat en la teva consciència, el fang de les situacions no et cobreix ni et confon.” Això escriu Míriam Subirana a El poder de nuestra presencia - Una guia de coaching espiritual.

Federico Mayor Zaragoza diu al pròleg: “Davant de la situació del món actual, amb tantes asimetries i injustícies, quin tipus de presències necessitem tenir per canviar aquesta espiral de pobresa, violència i manca d’harmonia?

És precís com-partir. Partir amb els altres. Com-padir. Des-viure’s. És precís no deixar-se atrapar per la rutina, pel pessimisme. La desmesura creadora és la nostra esperança. El per-venir, m’agrada repetir-ho, està per-fer. Inventar el futur per llegar a les generacions que ens segueixen la Mare Terra i les condicions de vida que mereixen.

Nelson Mandela va dir que per canviar el món, hem de canviar primer nosaltres mateixos. L’autora ho ratifica així: Converteix-te en un motor de canvi. No tinguis por. Trobaràs nous amics en el camí que et comprendran i acompanyaran en el canvi. Les seves presències, fins ara invisibles per a tu, es faran visibles. Mentre estaves en el vell paradigma no les veies ni eres conscient de la seva existència. En despertar, hi veus amb altres ulls i t’adones de la bellesa de les persones que aposten per un canvi radical en les seves vides i en el planeta. Posa’t en marxa. Quan tu canviïs, el món canviarà.”

 

TENIR PRESÈNCIA I ESTAR PRESENT

Tan sols quan el patiment es torna molt intens ens adonem que hem de fer alguna cosa i que és la nostra responsabilitat sortir-nos-en. Mentre el sofriment és tolerable, ens mantenim en la nostra zona de confort, adormits i sense llum pròpia. Quan iniciem el canvi comença el procés de transformació personal que ens fa brillar amb autenticitat.

Quan actuem com víctimes des de la debilitat estem demanant; quan sentim por, en realitat busquem protecció; des de l’avarícia volem sempre tenir més; des de l’egoisme demanem atenció, poder i privilegis. En canvi, quan estem centrats en el nostre ser actuem en funció dels nostres valors. Des de la plenitud oferim amor, pau, serenor i alegria.

“Passes de ser qui demana a ser qui ofereix i dóna. [...] El món necessita presències amoroses i consoladores. [...] Les persones la presència de les quals millora el món provoquen canvis. No temen l‘opinió dels altres. La seva mera presència provoca reflexió i obertura de consciencia. Plantegen més preguntes que solucions. No temen ser diferents ni quedar-se sols. [...] Estimen el món i volen el millor per a tots. Si ens domina la por, no podem ser creatius ni provocadors.” (Míriam Subirana)

 

“Quina pena que per creure que fas poc, no facis res.” (Burke)

 

VIURE EL PRESENT 

La dependència i l’afecció (apego en espanyol) impedeixen viure el goig. L’afecció és el desig del que no n’hi ha, siguin records del passat, el que va ser i ja no és o el que hi havia i ja no hi és.

Quan estem atrapats en aquests records, no podem gaudir el present. Podem també sentir afecció cap a allò que hi ha o que tenim en el moment present: llavors és quan el temor a la pèrdua ens envaeix.

Viure el present requereix, per tant, desafecció cap al que no hi ha i apreciar i gaudir el que hi ha, sense aferrar-nos-en. Segons Jon Kabat-Zinn, “deixar anar és simplement el que diu. Constitueix una invitació a deixar d’aferrar-nos al que sigui, ja es tracti d’una idea, un objecte, un succés, un moment, una perspectiva o un desig determinat. Constitueix una decisió conscient de deixar anar amb plena acceptació per fluir amb la corrent de moments presents a mesura que aquests es van desplegant. Deixar anar significa deixar de forçar, de resistir-nos,  de lluitar, per rebre a canvi alguna cosa més poderosa i saludable que sorgeix del fet de permetre que les coses siguin com són, sense quedar-nos atrapats en l’atracció o en el rebuig que sentim cap a aquestes, en el fermall del desig, en el que ens agrada o ens disgusta. És extremadament similar a l’acte de permetre que el palmell de la mà s’obri per deixar anar alguna cosa a la que ens hem estat aferrant.”

Viure el present ens ajuda a vèncer les preocupacions i les pors, i a gaudir del regal de l’aquí i l’ara. Viure el present és acceptar la insatisfacció sana que ens mou a no acomodar-nos i a canviar, que és diferent d’aquella que sorgeix quan estem ancorats en la queixa, les preocupacions i emocions com la ràbia i la por.

 

LA VERITABLE FELICITAT

La veritable felicitat no prové de la victòria del nostre equip el diumenge, de tenir un cotxe més luxós que el veí, ni de cap altre estímul exterior per seductor que sigui. Ens hem convertit en espectadors i consumidors d’estímuls i distraccions que ens aboquen al buit existencial. El plaer produït pels estímuls no és felicitat. La felicitat és quelcom més espiritual. La veritable felicitat brolla del nostre interior.

Quan la nostra identitat depèn de l’aspecte físic, del que fem i tenim, del lloc d’on venim o de les creences adquirides, la nostra autoestima fluctua. Ben al contrari, les nostres arrels internes són permanents i indestructibles, i ens donen la confiança en nosaltres mateixos que necessitem. Deixem de dependre de l’aprovació dels altres.

La felicitat és viure en pau, sense aferrar-nos al passat, al que va passar. El que ja ha succeït és passat. No li donem més voltes i evitarem el ressentiment (tornar a sentir). L’acceptació i el perdó ens alliberen. Acceptant que els altres no són com nosaltres haguéssim volgut que fossin, perdonem i ens perdonem, i aquesta és la clau de la pau veritable i de la no-violència.

 

MÓN INTERIOR

Per viure en pau cal treballar el domini del nostre món interior. Meditar i observar les nostres emocions i els pensaments negatius ens ajudarà a no deixar-nos arrossegar. Per viure en pau convé que el nostre dia estigui alineat amb el nostre propòsit. Amb aquesta finalitat, ens servirà crear els nostres propis pensaments positius, a partir d’allò que ens diem a nosaltres mateixos.

 

Meditació: “Tanca els ulls uns instants i mentalment allunya’t del que t’envolta. Com si ascendissis i ho veiessis tot des dalt. Observa. Desenganxa’t. Calma’t. Tot és com ha de ser. No segueixis intentant arreglar el món des de la teva ment accelerada i el teu ser estressat. La teva presència pacífica farà molt més pel món del que t’imagines.” (Míriam Subirana).

 

COMPASSIÓ

Per tenir una presència amorosa ens cal comprendre el sofriment dels altres i compadir-nos-en. La compassió és la forma més universal i inclusiva de l’amor ja que inclou a tothom. En la compassió hi ha acceptació, perdó i generositat amb els altres i amb un mateix. La nostra història no podem ignorar-la o aparcar-la: només podem acceptar-la, abraçar-la i integrar-la. La compassió és l’amor que ens uneix al món.

Només podem sentir compassió cap als altres −no la confonguem amb sentir pena o misericòrdia− si prèviament l’hem sentit cap a nosaltres mateixos, cap a l’infant, el jove, l’home o la dona que fórem i som;  si deixem de ser durs amb nosaltres mateixos i vivim el present acceptant i integrant la nostra història.

De l’amor compassiu en surt la generositat. És un cercle virtuós: quan més amor compartim més amor sentim. Quan deixem de pidolar amor i comencem a estimar amb generositat i compromís, la nostra presència esdevé transformadora.
 

“Quant més generós ets, més retorn reps. L’avarícia et lliga, la generositat t’allibera.” (Míriam Subirana).

 

PRESÈNCIA AMABLE

Des de la nostra presencia “amable” −amable vol dir digne de ser estimat− estem atents al que ens diuen els altres, escoltem activament tots els senyals. Els altres no són “interrupcions amb cames” sinó oportunitats de trobades i retrobades.

Des de l’escolta activa, la nostra resposta és sàvia. Uns minuts de presència amable poden ser decisius per a la vida d’una altra persona. Probablement ho han estat per a tu en el passat. Quina ha estat la darrera vegada que has donat uns minuts de presencia “amable” a un familiar, un company o un amic?

Quan ens resulta molt difícil ser amables, per exemple amb persones que ens han fet mal o ens han enganyat, ens cal ser ferms sense perdre les formes, i sobretot ens cal ser amables amb nosaltres mateixos, per tal de no afegir més dolor. Connectar amb la nostra essència requereix saber recordar i saber oblidar.

Ens serà també d’ajut fer-nos preguntes com:   Què és el que dóna sentit a la meva vida? Què em fa vibrar? Què em mou a l’acció (e-moció)? Quan actuem en base al que és essencial per a nosaltres la nostra presència esdevé essencial.

 

SENZILLESA I "PRIMER EL PRIMER"

La senzillesa facilita que aflorin intuïció i discerniment i que ens puguem concentrar i enfocar en el que realment importa. Per gaudir d’una presència essencial cal descomplicar-nos la vida, fer-ho tot més senzill: abandonar converses inútils, fugues d’energia, distraccions, les coses que ens diuen...  Fer-nos conscients del temps que ens queda per entregar el projecte o, segons les circumstàncies, del temps que ens queda de vida, ens ajudarà a aconseguir-ho. Em ve ara a la memòria la “mentalitat de darrer dia” de què parlava Robin Sharma al El monjo que es va vendre el Ferrari: viure cada dia com si fos l’últim.

També és important recordar allò de “primer el primer”, el tercer d’Els set hàbits de la gent altament efectiva d’Stephen Covey. Aquest és el denominador que comparteixen totes les persones d’èxit. De vegades pensem que el problema és la nostra falta de voluntat o de disciplina. Covey en discrepa: “La major part de les persones diuen que el que principalment  els manca és disciplina. Pensant-ho amb més profunditat, penso que aquest no és el cas. El problema bàsic consisteix que les prioritats no han arrelat en els seus cors i ments. No han internalitzat vertaderament el segon hàbit [començar amb un fi a la ment].”

Quan comencem amb un fi a la ment i actuem primer en el primer deixem de ser esclaus del temps i ens convertim en creadors de temps. Temps per a la reflexió i la creativitat, temps per a solucions efectives. El correu electrònic, les xarxes socials o els telèfons intel·ligents deixen de ser distraccions.

 

“El que importa més, mai ha d’estar a la mercè del que importa menys.” (Goethe)

 

PROPÒSIT I SENTIT

El poder de la nostra presència no emana de l’status ni dels privilegis. Tampoc emana dels altres. El poder de la nostra presència emana de la nostra energia quan tenim un propòsit clar, enfoquem el nostre pensament i actuem en conseqüència. Per tal que les accions que se’n deriven siguin ètiques, el propòsit ha d’estar íntimament connectat amb els nostres valors, amb valors positius i respectuosos amb la humanitat. Els valors són la nostra guia.

John Whitmore, a Coaching – El método para mejorar el rendimiento de las personas, al·ludeix directament a Viktor Frankl quan connecta el coaching amb la cerca de sentit i el propòsit, tot fent una interessant distinció entre ambdós conceptes: “Se sol dir que el sentit i el propòsit van de la mà, però no són idèntics. El sentit és el significat que atorguem a un fet o actuació en retrospectiva, mentre que el propòsit consisteix en la nostra intenció d’embarcar-nos en una acció concreta. El sentit és fonamentalment psicològic, mentre que el propòsit és un concepte més espiritual. Per ser més precisos, hauríem d’especificar si parlem de sentit, de propòsit o d’ambdues coses.”  Les preguntes més poderoses del coaching són aquelles que ens ajuden a connectar amb el sentit i el propòsit.

 

ESTAR EN EL SER

Estar present és estar en el centre del nostre ser, desperts i conscients que no som els nostres pensaments –preocupacions, frustracions, enuig−, ni les creences ni els raonaments. Tampoc som els nostres hàbits i afeccions, que son presons del passat. En el centre del nostre ser està l’energia que belluga el cos i la ment cap a una vida amb sentit, l’energia que fa que la nostra presència sigui transformadora. 

L’impacte de la nostra presència depèn de la nostra actitud. Ens cal una actitud positiva –centrada en el que enforteix−, activa i responsable. Recordem que responsabilitat vol dir habilitat per respondre. Ens cal també una actitud conscient per estar desperts i per saber que som els creadors dels nostres pensaments i sentiments. Finalment, ens cal una actitud de confiança. La confiança és una actitud, una decisió personal envers les persones –que quan hi confiem es desviuen fer-se dignes de confiança− i envers la vida, que ens donarà el que necessitem.

Gràcies a la confiança desenvolupem altres actituds com la generositat i l’altruisme, el coratge –per afrontar, deixar anar i transformar−, la compassió, l’agraïment, la innocència, la serenor i la curiositat. Sense confiança no hi ha esperança, ni llibertat, ni tolerància, ni possibilitat d’aprenentatge a partir dels errors, la qual cosa dificulta la construcció de l’autoestima.

La confiança ens permet no perdre’ns en la incertesa i el dubte –que mai podrem eliminar completament− a l’estar connectats amb la nostra brúixola interior i amb la nostra intuïció.

 

ENEMICS I ALIATS

Els enemics de la nostra presència, i alhora grans consumidors de la nostra energia, són: la confusió mental (no concorda el que pensem, sentim, diem i fem); estar absents (desconnectats del nostre cos o pensant en el passat o en el futur); les pors i la inseguretat; els pensaments negatius, l’estrès i les preocupacions; els judicis i la culpa; les projeccions (confonem el que pensem amb el que és); les comparacions (volem ser o tenir el que és o té l’altre) i la insatisfacció permanent.

Els nostres aliats són els nostres pensaments, els nostres sentiments i el temps: “Crea pensaments que et donin forces. Tingues sentiments que t’omplin. Utilitza el teu temps amb saviesa.” És saber que tenim potencial per desenvolupar, que podem canviar creences, que podem enfortir valors, que som responsables de com estem, que podem deixar d’implicar-nos en discussions estèrils que ens roben l’energia i que podem canalitzar l’energia d’emocions negatives com la ràbia, la por i la tristesa, i convertir-les en compassió, confiança i alegria.

Per activar-nos, ens poden ajudar la meditació i un seguit de remeis i disciplines entre les quals, per raons obvies, citaré el coaching. Un acompanyament de qualitat en les esferes corporal,  mental i espiritual (diguem-li energètica, si ho preferim) ens ajudarà en el procés de transformació de ser espectadors a ser actors.

El coaching, gràcies a les preguntes poderoses, ens ajuda a descobrir el que ens dóna força i apassiona, la nostra raó de ser com a persones i com a membres de la família, les qualitats que ens uneixen, el que hem fet bé i funciona (indagació apreciativa). Aquestes preguntes ens ajuden, en definitiva, a crear realitats positives. En qualsevol cas, cal no oblidar que cadascú ha de salvar-se a si mateix.

 

ACCEPTACIÓ I PERDÒ. HO’OPONOPONO

L’acceptació i el perdó són factors claus en el nostre procés de transformació. Només des de l’acceptació tenim la força per canviar la realitat. Quan fugim de la realitat, no la podem transformar.

L’ho’oponopono és el ritual hawaià del perdó. Segons Ulrich Emil Duprée, l’ho’oponopono és més saviesa que coneixement, perquè la saviesa es manifesta fent el que sabem fer, i l’ho’oponopono és sobretot això, una pràctica.

A Hawaii se l’anomena el país de l’amor o Aloha (que significa en realitat “veig el diví en tu i veig el diví en mi”). L’ Aloha és el fonament de l’ho’oponopono, juntament amb el mana aloha, que és la força de l’univers, l’amor pur, l’essència de Déu, l’energia que ho penetra tot.

Els problemes del món van començar a l’albor de la humanitat quan vam passar de saber que tot era una cosa (la unitat) a la separació dels oposats (el bé i el mal), i de la compassió al judici. “Cada plet, cada judici, cada condemna, cada plany o queixa no porta solament una pèrdua d’energia («estic esgotat»), sinó també la dissonància («no vull ni sentir-ho»). Aquesta falta d’harmonia s’oposa a l’amor i condueix a la malaltia i a la separació («és com per sortir corrent»).”

L'Ho’oponopono, que significa resoldre a fons un problema (Ho’o vol dir fer i pono correcte, o sigui “fer el correcte correcte”), és un sistema senzill per tornar a la unitat, la pau interior i l’harmonia. Un ritual de quatre passos:

• Meditem per obtenir coneixement, valor, força, intel·ligència i calma.
• Analitzem el problema i mirem amb el cor com hi estem contribuint.
• Perdonem de manera incondicional i pronunciem les quatre frases màgiques: “Ho sento. Per favor, perdona’m. T’estimo. Gràcies.”
• Agraïm, confiem i deixem anar.

El perdó ens allibera d’una pesada càrrega de problemes, vells conflictes i pors. És un regal que ens fem a nosaltres mateixos i a la humanitat. Perdonar i oblidar són coses que podem aprendre.

«Quan sentim compassió augmentem la felicitat d’aquest món. Quan pensem negativament, augmentem el patiment.» (Ulrich Emil Duprée)

 

PERDÓ TOLTECA

Els tolteca, societat mil·lenària del sud de Mèxic, eren dones i homes de coneixement, que s’organitzaren per estudiar i conservar el coneixement espiritual i les pràctiques dels seus avantpassats. La seva saviesa es traduïa en una manera de viure que propiciava la felicitat i l’amor.

Segons el saber tolteca, les persones somiem despertes el “somni del planeta”, una il·lusió de realitat dictada per les regles de la societat, les creences, les lleis, les religions i les cultures que cap persona ha triat, que se’ns imposen de petits i a les quals ens rendim: estem d’”acord”.

Els “acords” no ens permeten ser qui realment som ja que estem domesticats i subjugats per la voluntat dels altres. Tots els nostres “acords” formen “el Llibre de la Llei” que dirigeix el nostre somni, somni que “el Jutge interior" de la nostra ment s’encarregarà de fer complir –mitjançant la culpa i el càstig− a la nostra part “Víctima”, captiva de la por i la inseguretat.

Per tenir el poder necessari per alliberar-nos dels milers d’“acords” establerts, n’hem d’adoptar quatre de nous: (1) ser impecables amb les nostres paraules; (2) no prendre’ns res personalment; (3) no fer suposicions i (4) fer sempre el màxim que puguem.

El nostre “somni del planeta” no és funcional perquè té la malaltia de la por. Si ens adonem que estem malats descobrirem que hi ha curació. Segons el coneixement tolteca, el perdó és l’única manera de sanar. Perdonar-nos a nosaltres mateixos, i fins i tot a qui s’ha comportat malament amb nosaltres, és sentir compassió cap a la nostra persona i és acceptar-nos completament tal com som.

“Sabràs que has perdonat una persona quan la vegis i ja no sentis ninguna reacció emocional. Sentiràs el nom d’aquesta persona i no tindràs ninguna reacció emocional. Quan algú et toca el que abans era una ferida i ja no sents dolor, llavors saps que realment has perdonat.” (Miguel Ruiz)

El perdó és el principi de la llibertat personal, el principi d’una vida sense por a estimar pel temor a no ser correspost, és poder d’anar pel món amb el cor obert sense tenir por de ser ferit.

 

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

 

• Què és el que dóna sentit a la meva vida?
• Quin és el meu propòsit?
• Quins són els meus valors?
• Per on em marxa l’energia? Què em treu poder interior i em debilita?
• Què és el que no estic acceptant?
• Què és el que necessito perdonar?

 

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he inspirat en els llibres: El poder de nuestra presencia – Una guia de coaching espiritual, de Míriam Subirana (Kairós, 2012), a qui agraeixo que hagi compartit el seu coneixement i la seva dedicatòria (“que la teva presència sigui brillant”) durant la conferència que va donar un capicua trenta-u de maig de 2013 a Sabadell; Coaching – El método para mejorar el rendimiento de las personas, de John Whitmore (Paidós, 2011); Los sietes hábitos de la gente altamente efectiva, d’Stephen Covey (Paidós, 1989); Ho’oponopono – Un sencillo sistema de cuatro pasos para recuperar la unidad, la armonia i la paz interior, d’Ulrich Emil Duprée (Obelisco, 2012); Mindfulness en la vida cotidiana – Donde quiera que vayas, ahí estás, de Jon Kabat-Zinn; El monjo que es va vendre el Ferrari, de Robin Sharma (Ediciones 62, 2011); Los cuatro acuerdos - Un libro de sabiduría tolteca, de Miguel Ruiz (Urano, 1998).

El meu agraïment per a l’Anna Mascaró i les companyes d’estada al Monestir d’Avellanes durant el taller “Reconstruir el vincles familiars”  pels inoblidables exercicis psicomàgics de perdó i guariment. Amb tot l’agraïment als mestres de vida que m’han ensenyat la necessitat d’acceptar i perdonar.

 

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach