La proactivitat. Reaccionar o respondre?

 

Què escullo avui?

Diuen que el deixeble d’un venerable savi estava estranyat i sorprès que el seu mestre estigués sempre somrient i feliç, malgrat les dificultats que tenia a la vida. Tot intrigat, un dia li preguntà: “Mestre, com és que sempre et veig tan content i satisfet?”. El mestre va respondre: “Amic meu, no hi ha cap secret en això. Cada matí, en llevar-me, em faig aquesta pregunta: Què escullo avui? Alegria o tristesa? I sempre escullo alegria.

(Del llibre Aplícate el cuento – Relatos de Ecología Emocional de Jaume Soler i M. Mercè Conangla).

La proactivitat, un cercle?

Aquesta és nomes una pregunta retòrica, una  benintencionada estratagema per parlar de “cercle de preocupació”, “cercle d’influència” i de “proactivitat”, el primer d’Els set hàbits de les persones altament efectives de Stephen Covey.

Per conèixer el nostre grau de proactivitat, dibuixem un primer cercle, el cercle de preocupació (CP).  En el CP hi són totes les nostres preocupacions: la salut, els fills, les relacions de parella, els conflictes a la feina, les retallades...

Ara dibuixem un cercle més petit al seu interior que anomenarem cercle d’influència (CI). Dintre del CI es troben aquelles preocupacions sobre les quals podem fer alguna cosa.

El nostre grau de proactivitat depèn del  cercle en què invertim la major part del nostre temps i de la nostra energia. Quan la nostra energia es perd en el CP, atorguem a les coses el poder de controlar-nos. Per contra, quan som proactius centrem els nostres esforços en el CI i ens dediquem a aquelles coses sobre les quals podem actuar; incrementem la nostrra energia positiva i expandim progressivament el nostre CI.

Quan afrontem els problemes, ens adonem que alguns els podem resoldre exclusivament a través de la nostra conducta (“control directe”); uns altres requereixen involucrar d’altres persones (“control indirecte”) –aquí entra en joc la capacitat d’influència–; la resta són els problemes amb els quals no podem fer res (“control inexistent”). Per a aquests, la recomanació és simple: “somriure, acceptar-los autèntica i pacíficament, i aprendre a viure amb ells tot i que no ens agradi. D’aquest manera no els atorguem el poder de controlar-nos.”

«La capacitat per subordinar els impulsos als valors
és l’essència de la persona proactiva.»

(Stephen Covey)

Alerta, un parany!

L'Hermínia Gomà ens alerta d’un parany de la nostra societat: el paradigma que preocupar-nos és estimar, que per estimar els nostres fills hem d'estar sempre preocupats. Aquest paradigma parteix de la por i de la culpa que, suposadament, expiarem amb la preocupació.

En el seu blog planteja la fórmula PROACTIVITAT = INICIATIVA + RECURSOS:

«Les persones proactives, són persones que prenen la iniciativa per fer possible que les coses succeeixin, per a la qual cosa compten amb els seus propis recursos i inspiren a altres persones perquè hi sumin els seus...»

«Senyor, doneu-me el coratge per canviar les coses que puc canviar,

la serenitat d'acceptar les coses que no puc canviar

i la saviesa de distingir les primeres de les segones.»

(Alcohòlics Anònims)

La llibertat interior 

La proactivitat es basa en el principi de “la llibertat interior” de la qual ens en parlava Viktor Frankl a L’home a la recerca de sentit:  La llibertat interior es troba en l’espai que hi ha entre la reacció i la resposta als estímuls.

«Al camp de concentració t’ho poden prendre tot menys una cosa: l’últim vestigi de llibertat per adoptar una actitud o una altra davant determinades condicions.  I hi havia una actitud o una altra.» (Viktor Frankl)

El que Frankl ens va ensenyar és vàlid també per a les situacions menys transcendents de la vida quotidiana. Als camps de concentració la dignitat humana –i la vida– estaven constantment en joc.

Per més que, de vegades, ens costi creure-ho, sempre tenim la llibertat –i la responsabilitat– de decidir respondre en lloc de reaccionar. Recordem que 'responsabilitat' vol dir 'habilitat per respondre'. Podem ser amos dels nostres pensaments i dels nostres sentiments. A això em referia a  Què és el que no estàs acceptant? quan deia que, a diferència del dolor, "el sofriment és opcional".

«El que ens fereix i ens fa mal no és el que ens passa,
sinó la nostra resposta al que ens passa.» (Stephen Covey)

Per aprendre a respondre en lloc de reaccionar, ens cal la reflexió i l’autoconeixement;  l’autoconsciència –l’aptitud per pensar en els propis processos de pensament–; la nostra imaginació i creativitat –per dissenyar el nostre futur–; la capacitat de resoldre problemes; l’aprenentatge de nous hàbits i la regulació emocional.

Quan som “reactius”, la nostra vida emocional depèn de la conducta dels altres i ens afecta més el “clima social”: quan ens tracten bé, ens sentim bé i, quan no ens tracten bé, ens posem a la defensiva, ens protegim.

Miriam Subirana, en el seu llibre Serenitat mental - Decideix amb lucidesa parla del poder de la paciència d'un segon, la paciència que tenim per a aquest segon abans de reaccionar. Un segon és molt valuós: pot ser la diferència entre reaccionar i respondre. Només ens cal pràctica. És com quan estàs al despatx amb la taula plena de "problemes" per resoldre i, de sobte, enretires la cadira. Amb aquest pas enrere has creat un espai entre tu i la realitat. Reflexiones, et reenergitzes i, tot seguit, fas un pas endins, tornes a la feina amb més claredat.

Com a experta en meditació, ens en proposa una de ben simple: Para-ho tot un moment. Seu bé i pensa «sóc pau» durant uns instants, mentre respires. Al cap d'uns segons ja ho sents, has connectat amb la teva serenor i la teva energia. Practica-ho fins que sigui un hàbit, fins que sigui part de tu. Quan la situació ho requereixi, aquest pensament et donarà el segon que necessites.

«La proactivitat no significa només prendre la iniciativa. Significa que, com a éssers humans, som responsables de les nostres pròpies vides. La nostra conducta està en funció de les nostres decisions, no de les nostres condicions. Podem subordinar els sentiments als valors. Tenim la iniciativa i la responsabilitat de fer que les coses succeeixin.» (Stephen Covey)

Què em dic a mi mateix?

Ens hem parat a pensar sobre què ens diem a nosaltres mateixos? El nostre llenguatge “parla” de la nostra proactivitat:

• “Jo sóc així, això és tot.” (Estic determinat, no puc fer res al respecte).
• “M’estic tornant boig!” (No sóc responsable, la meva vida emocional està fora del meu control).
• “No puc fer-ho. No tinc temps.” (Em controla alguna cosa que està fora de mi: el temps limitat).
• “Si la meva parella fos menys impacient...” (La conducta d’una altra persona m’està limitant).
• “He de fer-ho.” (Les circumstàncies o altres persones em forcen a fer el que faig. No tinc llibertat per decidir).

Aquests missatges provenen d’un paradigma determinista  –no sóc responsable, no puc elegir la meva resposta– que té com a filosofia transferir la responsabilitat. El llenguatge reactiu es perpetua com a profecia d’autocompliment: el que em repeteixo constantment s’acaba fent realitat.

El cercle de preocupació és ple de “tenir” (“si tingués un títol...”, “si tingués sort...”, “si tingués parella...”). En el cercle d’influència parlem del “ser” (ser més pacient, amorós, cooperatiu, creatiu, etc.).

Al cap i a la fi

Ser proactiu és canviar de dintre cap a fora. Liderar el canvi en nosaltres mateixos és la manera d’influir en els altres i poder canviar el que està fora:  «Sempre que pensem que el problema està “allà fora”, aquest pensament és el problema.» (Stephen Covey)

Al cap i a la fi, la proactivitat és fer actes d’amor cap a un mateix i envers els altres. Però, si et semblà bé, de l’amor en parlarem més endavant.

Temps per a la reflexió

Com de costum, et proposo uns minuts per a la reflexió:

• En què has sigut proactiu recentment? (Felicita't pels exemples que has trobat!).
• Què t’està preocupant en aquest moments?
• Què et dius a tu mateix?
• Quin tipus de control hi tens: “directe”, “indirecte” o “inexistent”?
• Si és “inexistent”, és absolutament cert que no pots fer res?
• Si és “indirecte”, què faràs per incrementar la teva capacitat d’influència?
• Si és “directe”, què vols “ser” (o “ser més”) per eixamplar el teu cercle d’influència?

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach