Què et fa dubtar?

Pensant, així pateixo

«Si hi ha solució, per què et preocupes?

Si no hi ha solució, per què et preocupes?»

(Giorgio Nardone)

Dubtar és una activitat quotidiana en la nostra ment. Anem al restaurant i obrim la carta. Sovint, al cap d’uns instants, ja hem decidit: demanem, mengem, el compte i fins una altra. D'altres vegades, amb una certa incomoditat, ens hi estem una bona estona, rumiant les múltiples opcions. Preguntem al cambrer i la cosa es complica: plats del dia, guarnicions, temps d’espera, els vins...  Prosseguim amb el clàssic “què em recomana?” i, en ocasions, acabem demanant que decideixi per nosaltres. Finalment, marxem dubtant de si aquesta ha estat la millor elecció.

Giorgio Nardone —fundador amb Paul Watzlawick del Centre de Teràpia Estratègica d’Arezzo— al seu llibre Pienso, luego sufro – Cuando pensar demasiado hace daño ens parla del dubte. Des d’aquell que és lleu i acceptable —el del restaurant si ho deixem en aquest punt— passant pels nivells intermedis, encara gestionables, però no lliures de patiment; fins al dubte patològic i invalidant.

«Quan la inseguretat en busca de certeses ens domina,
el pensament es converteix en enemic nostre.» (Krishnamurti)

A causa de l’increment d’eleccions possibles, a l’actual il·lusió de poder controlar-ho tot a través de la lògica i a l’arcaica necessitat de trobar certesa en respostes tranquil·litzadores, el dubte esdevé una pandèmica perversió de la raó. Voler ponderar les diverses possibilitats amb el raonament —cosa fonamental i necessària en la ciència— pot esdevenir una veritable trampa en la vida quotidiana. Inútil, a més, perquè finalment el cervell acabarà triant, la major part de les vegades, segons les emocions o les sensacions, i no pas per un procés d’anàlisi i valoració d’alternatives.  Quantes més alternatives tenim, més sovint renunciem a l’elecció i recorrem a un expert a qui deleguem la responsabilitat.

El dubte comença a ser un problema quan la delegació passa a ser la nostra forma habitual de diluir les complicacions de la vida i de tranquil·litzar-nos. Quan deleguem a la parella, afavorim una relació ambivalent i li assignem a l’altre la total responsabilitat, li atorguem el poder.  Una altra forma d’autoengany particularment devastadora és la delegació de la nostra responsabilitat als fills petits, als quals se suposa que hem de tutelar, i els tornem més indecisos i insegurs.

Justament, aquesta insana delegació no fa més que confirmar-nos la nostra incapacitat per decidir. Aviat s’esvaeix l’efecte tranquil·litzador inicial i es minen la nostra confiança i els nostres recursos.

El món del pensament és ple de paradoxes. Quant més avançats som i més competències tenim, més complexos es fan el problemes a resoldre. A més, cada cop volem anar més lluny i controlar més la realitat. D’altra banda, pensar en excés en detriment de viure i experimentar fa que ens abstraguem de les sensacions i visquem en una torre de marfil.

Reflexionar ens ha de servir per enriquir l’experiència i no per limitar-la. Com deia Paul Watzlawick a L’art d’amargar-nos la vida, reflexionar sobre el sentit profund de cada cosa que vivim, només serviria per amargar-nos la vida.

El dubte patològic

 

«El dubte és la rampa de llançament del pensament creatiu però, al mateix temps, és el ressort del pensament obsessiu.»
(Giorgio Nardone)
 

El dubte esdevé patològic quan és incessant, quan ens perdem i ens paralitzem per l’excés d’anàlisi; pel relativisme o per la cerca obsessiva de la perfecció, la justícia, la certesa o el control; quan ens encaparrem en dilemes “indecidibles”; ens torturem amb sentiments de culpa (fins i tot per coses que un dia podríem arribar a fer) o ens autosabotegem pensant que ho fem tot malament.

La paradoxa de l’elecció del filòsof de l’Edat Mitjana Joan de Buridan descriu com un ase, que té davant seu dos feixos de palla equivalents i equidistants, mor de gana bloquejat per la incapacitat d’escollir l'un o l’altre.

Les qüestions indecidibles són aquelles preguntes a les quals la raó no pot donar resposta, per exemple: “com puc estar segur/a de què la meva parella no em serà infidel?”

El dubte patològic pot esdevenir una “profecia d’autocompliment” i provocar allò de què dubtem (infidelitat de la parella, tendències sexuals, incapacitat per exercir la professió, etc.). 

El dubte persecutori no és un problema exclusiu de persones tímides o insegures. Afecta també a persones que exerceixen funcions de responsabilitat que es torturen amb la por de no estar a l’altura o la por d’un col·lapse futur que posarà al descobert la seva incapacitat i fragilitat.

El dubte patològic és també un agent eficaç per posar en crisi els fills, quan dubtem incessantment de què és el millor per a ells i acabem imposant-los coses que, a més, volem que els agradin per força, cosa que paradoxalment els genera aversió.

El dubte terapèutic

L’autor proposa el dubte terapèutic com a mitjà per tractar el dubte patològic. En lloc de donar respostes als dilemes presentats, es tracta d’ajudar la persona a descobrir com funciona el seu problema a través de preguntes estratègiques i paràfrasis reestructurants. Després s’utilitzen prescripcions terapèutiques ad hoc per a cada tipus de trastorn, que busquen bloquejar la resposta (i així inhibir la pregunta) en base a crear una autèntica aversió amb estratagemes de saturació com “la pitjor fantasia”.

Aquestes intervencions necessiten generar noves experiències emocionals per ser eficaces. Només amb la raó no n’hi ha prou per desmuntar el cercle viciós del dubte.

«No pot haver respostes correctes
a preguntes incorrectes.» (Kant)

Nardone clou el llibre dient: “Vèncer sense combatre és, efectivament, l’estratagema essencial per a totes les situacions alimentades pels intents d’anul·lar-les, com el dubte patològic.”

Paral·lelisme amb el Coaching

La persona intel·ligent dóna respostes encertades,
el savi planteja les preguntes adequades.

Hi ha un paral·lelisme entre la pregunta estratègica i la paràfrasi reestructurant de la psicoteràpia breu estratègica de Giorgio Nardone i la pregunta poderosa i el feedback del Coaching, respectivament.

També el trobem entre les prescripcions terapèutiques de l’escola estratègica i l’ampli ventall de tècniques i dinàmiques —provinents de la Psicologia, la PNL o la bioenergètica, a tall d’exemple— que s’utilitzen en les sessions de Coaching.

El Coaching té per objectiu ajudar les persones a canviar paradigmes: veure amb altres ulleres, amb altres perspectives. A més, busca desenvolupar creences més funcionals i potenciadores per tal d’assolir fites de creixement personal —incloent l'àmbit professional—, resoldre problemes i millorar les relacions. No obstant, els trastorns patològics  requereixen una intervenció terapèutica.

 

«No sempre fem el que volem, però de tota manera
som responsables del que som.» (Jean Paul Sartre)

Com de costum, dediquem uns minuts a la reflexió:

• Què et fa dubtar?

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach