dimecres, 15 d’agost de 2012

L'economia del bé comú


L’economia del bé comú i els valors bàsics del ser humà


Una de les meves lectures d’aquest estiu, i que et vull recomanar, ha estat el llibre “La economía del bien común” de Christian Felber.

El llibre explica en detall aquest nou model econòmic (l’economia del bé comú) i com aquesta iniciativa atrau cada dia més persones, empreses i organitzacions d’arreu.


Trobaràs a continuació un petit resum de les idees principals i passo tot seguit a dibuixar la connexió amb l’essència d’aquest bloc, el Coaching –i per extensió el lideratge personal– i la Psicologia.

Com diu Juan Carlos Cubeiro al pròleg: “El capitalisme està cridat a reinventar-se, perquè la situació és insostenible”.  Creix el nombre de persones que desitgen un model econòmic diferent de l’actual (9 de cada 10 a Àustria, per exemple).  I també creix el nombre de persones que pensen que no estem només en una crisi econòmica o financera aïllada, sinó en una crisi general del sistema amb símptomes tan variats com bombolles especulatives, atur, desigualtat estructural, canvi climàtic, crisi energètica, fam, consumisme, crisi de la democràcia, crisi d’identitat i crisi de valors. 
L’arrel comú de totes aquestes crisis no és altre que l’incentiu central del sistema econòmic: l’ambició pel benefici i la competència. “Aquesta motivació essencial potencia un comportament egoista i desaprensiu, permet que les relacions entre les persones fracassin i posa en perill la pau espiritual, social i ecològica.”

L’economia del bé comú busca recuperar els valors bàsics del ser humà, el bé comú i la cooperació –sovint recollits en les constitucions dels països- i que són incompatibles amb l’actual model basat en l’afany de lucre i la competència.

La cooperació és un mitjà per a fins més elevats que la “competència ferotge” i la “contra cooperació”, exactament la relació equivocada. (Christian Felber)


La mà invisible



La “mà invisible” que segons Adam Smith havia de conduir l’excés d’egoisme individual del capitalisme cap al benestar social és, efectivament, invisible: no es veu per enlloc.

La suposada bondat de la competència i del mercat, si aquesta era la mà a la qual es referia Smith, ja no és una il•lusió vàlida en el món de les societats anònimes i dels fons d’inversió globals, del canibalisme econòmic sistèmic i la immanent pressió cap al creixement hipertròfic, l’estrangulament econòmic (i polític) per l’endeutament perpetu, el rescat de la banca privada a càrrec dels contribuents (en lloc dels accionistes), els lobbies i la maquiavèl•lica fusió entre elits econòmiques i polítiques, l’irrefrenable augment de les desigualtats i l’escletxa entre rics i pobres, el nombre de persones expulsades del sistema, la temerària privatització de les pensions en els mercats financers, la destrucció ecològica, el deteriorament dels valors, la pèrdua de sentit, i la supressió de la democràcia.

“Multinacionals, bancs i fons d’inversió s’han fet tremendament poderosos a través de grups de pressió, la possessió de grups mediàtics, el finançament de partits polítics, o la influència en parlaments i governs, per maximitzar els seus propis interessos i no el bé comú. La democràcia es converteix així en la última i més prominent víctima del mercat lliure.”

L’economia del bé comú es fonamenta en la utilitat social de l’empresa –satisfer les necessitats de les persones–  i això és el que mesurarà i recompensarà en lloc del benefici propi. “El producte del bé comú d’una economia nacional i el balanç del bé comú d’una empresa reemplacen respectivament el PIB i els balanços financers”.

El bé comú ja no és una possible conseqüència del benefici sinó l’objectiu fonamental en si mateix i es mesurarà en termes de dignitat humana, solidaritat, justícia, sostenibilitat mediambiental i democràcia. El benefici passa de ser finalitat a convertir-se en mitjà. “En el futur es desplaçarà una part cada vegada més gran del capital cap a la cerca del sentit” i es premiarà més el treball que la propietat.


 

Com afecten competència i afany de lucre a les persones?


Els valors de l’ “economia real” no és que discrepin una mica dels nostres valors humans fonamentals, sinó que són diametralment oposats. (Christian Felber)


Patim una desesperant contradicció per la discrepància entre els valors dominants en l’economia d’avui (egoisme, competència, cobdícia)  i els valors ètics que desitgem en les nostres relacions personals (confiança, cooperació, voluntat de compartir).

I és que a la base d’aquests darrers valors hi ha un principi: la dignitat. Dignitat vol dir el  “valor en igualtat, sense condicions i inalienable” que posseïm tots els essers humans pel fer de ser. La  igualtat vol dir que les persones han de gaudir de la mateixa llibertat, drets i oportunitats. De fet la dignitat humana és la premissa per a la llibertat. “En el lliure mercat és, no obstant, legal i usual que instrumentalitzem als altres i amb això vulnerem la seva dignitat. No és la nostra meta preservar la seva dignitat. La nostra meta és assolir el benefici propi.” En el lliure mercat estem vulnerant la dignitat humana i restringint la llibertat de la majoria dels essers humans.

El lliure mercat seria lliure si tots els que hi participen fossin lliures. La majoria de les persones i de les empreses no són lliures, per la gran desigualtat de poder. De fet aquesta desigualtat és l’avantatge competitiu que incentiva als més poderosos.

En el lliure mercat el que predomina és la por.  Por a que s’aprofitin de nosaltres i por a que si no mengem (als altres) serem menjats.  L' economia del bé comú es basa en la confiança.  “La confiança és el major be social i cultural que coneixem. La confiança és allò que manté unida la societat en lo més profund, no l’eficàcia.” La confiança és també el pilar sobre el que s’aixequen les relacions interpersonals genuïnes i duradores.


I en quins principis psicològics es sustenta tot això?





Doncs amb paradigmes i creences: “no hi ha alternativa”, “tornarem a la misèria o als règims antidemocràtics”, “la competitivitat és el que motiva l’eficiència”, etc., etc.

Es sustenta també amb la disminució de l’autoestima:  el desig de triomfar i de sobresortir a costa dels altres, que el nostre valor depengui de què els altres siguin pitjors, ens porta a un narcisisme malaltís.

A més, les desigualtats extremes no incentiven ni el rendiment ni la responsabilitat, els rics són envejats però infeliços i avariciosos, els pobres se senten menystinguts i ferits, creix el malestar, l’estrès, les patologies, la desconfiança...

No obstant, segons Felber, la veritable arrel del problema rau en el buit interior de moltes persones. Persones que no troben el sentit de la seva pròpia vida i que, mancades d’autoestima, no es reconeixen com “les últimes i úniques responsables de la seva vida i de les seves decisions”.

Atribueix aquesta incapacitat a l’educació i a la manca d’amor incondicional. L’amor rebut ha estat, generació rere generació, condicionat a l’obediència i al rendiment: “Així aprenen els nens, en els primers anys, a reprimir els seus propis sentiments, necessitats i pensaments i, en canvi, aprenen a sentir, pensar i voler el que han de.” I aquesta exigència es perpetua també quan de grans exigeixen l’amor dels altres, també a través del rendiment.

Aquest buit interior ens torna insensibles i durs i això és més notori quan més amunt pugem en l’escala directiva, amb manifestacions com incapacitat per sentir empatia i trets de personalitat addictiva i narcisista molt superiors a la mitja de la població. Per això Felber insisteix en la importància de l’educació emocional, a més de l’educació ètica, l’educació de les habilitats comunicatives, l’educació per a la democràcia, l’educació per al descobriment de la naturalesa i l’educació per al coneixement del cos.

L’autor confirma allò que defensem des del Coaching i la Psicologia: que el canvi comença a l’interior de les persones (la porta que s’obre des de dintre) com a fruit del nostre lideratge, de la nostra proactivitat, consciència i responsabilitat, de la motivació intrínseca que dóna el sentit.

A més, les persones tenim la necessitat bàsica d’aportar –segons els nostres interessos, habilitats, formació i preferències– i de formar part d’un tot amb sentit.  “Si nosaltres, les persones, no aprenem a cooperar i a ser solidaris, no posarem en tela de judici les relacions de poder ni les canviarem amb la força unida. Més aviat intentarem lluitar a la nostra manera, sense pietat, en l’àmbit del poder i de les elits socials. No obstant, d’aquest manera la majoria es queda pel camí. El clima social s’enrareix progressivament perquè en la nostra persecució del benefici propi ens aprofitem permanentment els uns dels altres, ens utilitzem, ens degradem... I amb això, debilitem i fins i tot destrossem la confiança social i l’autoestima de la majoria de les persones.”

Les persones s’aparten humiliades de la competició i aterren destrossades en l’atur, es queden sense llar, cauen en la depressió i en la pobresa més absoluta.” Davant les esgarrifoses xifres d’atur juvenil a Europa, l’autor es pregunta: “On es sustenta la creença profundament arrelada dels beneficiosos efectes de la competència i per què es qüestiona tan poc?”


Què poden aportar el Coaching i la Psicologia?




Pensem per un moment d’on ha d’arribar el canvi necessari. Qui ha de canviar? On son les resistències?


El Coaching i la Psicologia es basen en escoltar i entendre el sofriment i les necessitats de cada persona, amb absolut respecte pels seus valors i motivacions, i en contribuir al canvi de paradigma (com veiem les coses) i a substituir creences poc funcionals i limitadores per altres de més funcionals i potenciadores.

Mitjançant la conversa de Coaching i la reflexió cerquem i avaluem alternatives i augmentem la nostra consciència, la responsabilitat personal i el lideratge. Guanyem confiança i avancem en el desenvolupament personal.

El Coaching ajuda a millorar la comunicació i les relacions amb les altres persones, a nivell individual i en les organitzacions, i facilita la cooperació i la interdependència.

En la economia del bé comú, l’èxit empresarial tindrà un significat molt diferent al d’avui i es requeriran altres qualitats de lideratge. Ja no es busquen els directius més despietats, egoistes i “racionals amb els números”, sinó persones que actuen de forma competent i amb responsabilitat social, que son compassius i empàtics, que veuen en la participació una oportunitat i un benefici, que pensen en la sostenibilitat a llarg termini. Ells seran els nous models. (Christian Felber)


 

El paradigma de l’abundància  



Segons Felber, amb el nou model “la dinàmica del sistema s’invertirà, de la supremacia de l’agafar a la preeminència del donar; així es produeix de forma sistèmica no escassetat sinó abundància.”

En el post Benvinguda ! Benvingut ! parlava del quart hàbit –dels set hàbits de les persones altament efectives- del recentment desaparegut Stephen Covey: Guanyar/Guanyar.

"Guanyar/Guanyar es basa en el paradigma de l’abundància, de què hi ha molt per a tothom, de què l’èxit d’una persona no s’aconsegueix a costa o amb exclusió de l’èxit dels altres."

Què ens cal per deixar enrere l’actual sistema Guanyar/Perdre, on només es pot guanyar o perdre i on molt pocs guanyen mentre la immensa majoria perd? Què esperem per començar a cooperar enlloc de competir?




La iniciativa de l’economia del bé comú  (www.economia-del-bien-comun.org) és un procés participatiu que busca sinergies. Penso que és una bona font d’inspiració i de reflexió. TV3 li va dedicar recentment un Singulars.

Et proposo que li dediquis uns minuts per a la teva reflexió personal:

• Quines conclusions treus de “l’economia del bé comú”?
• En quins valors personals teus connecta?

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada