Quan la vergonya fa vergonya

MAI ES CONEGUEREN

Hi havia una vegada una dona que vivia disfressada de dona i un home que vivia disfressat d’home. Quan es trobaren, cregueren aquella comèdia i s’emparellaren. L’home fals i la dona falsa, amb formidable afany, assoliren una nyonya a la qual anomenaren felicitat.

L’home i la dona vertaders mai es conegueren.

(Traducció d'un relat d’Alejandro Jodorowsky publicat a Aplícate el cuento – Relatos de Ecología Emocional de Jaume Soler i M. Mercè Conangla)

EM MORO DE VERGONYA

La vergonya és un sentiment que ens inhibeix i que imposa limitacions a la nostra vida. Sorgeix del supòsit que hem revelat públicament presumptes defectes, debilitats o ineptituds essencials per a la nostra identitat que els altres avaluaran negativament.

Aaron Beck defineix la vergonya com “un afecte [emoció] relacionat amb la concepció que té una persona de la seva imatge pública quan es observada per altres o creu que està sent observada. La noció que té de la seva imatge social pot ser exacta o inexacta; però si creu que aquesta imatge s’ha tacat i li preocupa l’opinió que l’observador en pugui tenir, llavors és probable que senti vergonya” (Neenan i Dryden).

Davant del temor a un judici sever ens sentim torbats, abaixem els cap i evitem la mirada dels altres. Ens volem fer fonedissos. El que provoca el nostre sentiment de vergonya no és tant la possible reprovació o la burla aliena com el significat que els atorguem.

També sentim vergonya quan nosaltres mateixos ens menyspreem per haver traït algun valor o model interioritzat. Per exemple, quan una persona fuma per suportar la tensió i se sent malament perquè es creu dèbil. El problema rau en associar una conducta (fumar) a la nostra identitat (“sóc dèbil”).

«En la meva actuació no em fan por les censures que puguin dirigir-se’m; tinc por més aviat per les debilitats que m’escaigui tenir.» (Joan Salvat-Papasseit)

UNA FERIDA A L’ÀNIMA

La vergonya és l’emoció que Boris Cyrulnik descriu com una ferida a l’ànima.

El seu llibre Morirse de vergüenza - El miedo a la mirada del otro fa que em qüestioni la veritable raó per la qual escric aquest bloc. La ferida de la vergonya es guareix compartint, confessant en primera persona la nostra biografia a un altre -que fa de mirall- o en tercera persona per mitjà d’un portaveu, un relat, una història, una fantasia, un compromís social altruista o una representació artística que ens faci sentir compresos i acceptats.

Quan ens obrim als altres, intentem introduir-los en l’ànima una representació suportable de nosaltres mateixos per tal de sentir-nos menys avergonyits.

No obstant, “l’emoció compartida alleuja el ferit, però arrossega al seu sofriment les persones a les quals estima”. La vergonya, verí de l’ànima, ens exposa a un terrible dilema: silenci o culpa. Si callem, ens protegim, però el silenci enterboleix la relació, s’enquista allò “no dit”. Si parlem, afegim patiment i ens exposem al rebuig i a la incomprensió. Quan parlem, ens lliurem al poder de la mirada l’altre, a la seva crítica, al seu judici.

La inhibició (el “no dir”) ens esgota, com s’esgota la presa quan queda immòbil en estat d’alerta. El mutisme ens protegeix en un context d’agressió, però es transforma en l’agressor íntim quan l’agressió externa cessa.

La bona memòria del nostre detractor íntim ens juga una mala passada. És el tribunal que sempre ens condemna per un immens crim imaginari: “És culpa teva”.

 

VERGONYA I CULPA

Vergonya i culpa tenen molt en comú. A la vergonya que ens fa callar s’hi afegeix, si parlem, la culpa d’arrossegar els altres a sentir la nostra malaurança. Amb tot, vergonya i culpa es diferencien en la seu de l’avaluació, que és externa en la vergonya (els altres)  i interna en la culpa (un mateix).

Quan la mort esperada del familiar terminal, que combina la tristor per la pèrdua afectiva amb l’alegria per la llibertat recuperada, ens avergonyeix i ens fa sentir culpables, se solen activar estratègies inconscients d’expiació.

Segons Cyrulnik, “la vergonya no va associada forçosament a la culpabilitat. La primera, repleta d’amargor, omple el món de menysteniment, mentre que la segona, està plena de sofriment. Aquests móns diversos organitzen estils relacionals diferents. El sentiment d’haver fet mal provoca estratègies de redempció, d’expiació o d’autopunició, mentre que el sentiment de ser menyspreat basteix relacions d’evitació, ocultament o ràbia desesperada”.

Neenan i Dryden diuen que ansietat, vergonya i culpa són, respectivament, els obstacles primari, secundari i terciari que impedeixen comportar-nos assertivament. En reclamar a un amic el llibre que li vam deixar, ens podem sentim neguitosos (primari), avergonyits pel que pugui pensar de nosaltres -o per no ser capaços de demanar-li- (secundari), i culpables per haver posat l’egoisme per sobre de l’amistat o per haver-li demanat de mala manera per la tensió acumulada (terciari).

VERGONYA I ACNE

La vergonya té un moment àlgid en l’adolescència, perquè la mirada de l’altre compromet la nostra vida futura. Sóc desitjable? Qui m’acceptarà?  És el moment de màxima distància entre el somni d’un mateix i la realització adulta encara per fer.  Amb l’edat, la vergonya s’apaivaga. Les persones grans s’accepten més tal com són i donen menys poder a la mirada dels altres. No necessiten la inhibició de la vergonya per ser socialment acceptables.

La vergonya, com les altres emocions, redueixen la seva presència quan les persones se senten melancòliques, tristes o deprimides.

La vergonya és una conseqüència de l’escissió entre el que pensem que som i el que aspirem a ser -el nostre ideal- o el que crèiem que érem. I és també conseqüència del fet que ens sentim transparents. Les nostres febleses, els valors violats, les fantasies prohibides, les agressions suportades, els pecats dels pares, els traumes i els dilemes morals (“si estimo els pares adoptius traeixo els pares desapareguts”) es faran visibles al sever esguard dels altres, com es fa visible la pobresa a través del vestit rosegat.

El menyspreu dels altres no sempre provoca vergonya. Ens avergonyim quan creiem que l’altre pensa que som menyspreables, quan el situem per sobre nostre i esperem la seva estimació.

«Shyness is nice and shyness can stop you from doing all the things in life you’d like to.» (Morrissey)

  

LA VERGONYA FA VERGONYA

Una emoció positiva com l’alegria es regula compartint-la.  La vergonya és l’emoció que menys fàcilment compartim. Menys que la ràbia i la tristesa. Fins i tot menys que la depressió. Compartir la vergonya fa vergonya, perquè temem al jutge de l’altre. La seva indiferència, el seu esguard burlesc o la seva desaprovació ens fan emmudir.

Ens tapem la cara amb les mans quan no suportem la mirada dels altres. La negació és el mecanisme de defensa més segur per lluitar contra la representació de l’agressió. El temps de negació és necessari perquè permet reduir el patiment, però és com una bomba d’efecte retardat. El dol endarrerit colpeja amb més força, com quan una persona  s’enfronta al passat de la prostitució. El silenci és el tirà mut que fa sofrir en soledat i que impedeix el treball d’autoreconstrucció. El silenci i la resignació no permeten que aprenguem a protegir-nos de nous atacs i impedeixen la prevenció de futures agressions.

Ens alliberem de la vergonya quan modifiquem l’ànima dels altres. El relat de l’agressió forja una passarel·la de relacions, construïda amb les paraules que un s’atreveix a dir a algú que s’atreveix a escoltar-les. El relat permet iniciar el procés de reestructuració.

El factor de resiliència més eficaç és el teixit d’un vincle afectiu estable. En les parelles estables augmenta l’esperança de vida i es redueix el nombre de malalties físiques i de depressions. Poder comptar amb l’altre alleuja l’angoixa i proporciona la confiança necessària per sortir airós.

LES MÀSCARES DE LA VERGONYA

De vegades, parlem per amagar en les nostres paraules el que no es pot dir. Amb la vergonya passa com amb la por: ambdues condicionen de manera emmascarada les nostres respostes, que els altres sovint no interpreten bé.

La dificultat d’expressar la vergonya fa que inventem estratègies. Una estratègia és l’èxit. “L’èxit no sempre és una prova de felicitat, sovint és el benefici secundari d’un sofriment ocult”. Recordem l’etimologia de la paraula: èxit ve del mot llatí exitus, sortida. L’èxit pot ser una sortida a la nostra vergonya, una legítima defensa. L’èxit no sempre és sinònim de plenitud. El nostre èxit en la feina ha millorat les nostres relacions afectives?

D’altra banda, el fracàs no provoca la vergonya. Qui la provoca és el sentiment de fracàs. Podem fracassar sense vergonya i podem avergonyir-nos de no haver fet el cim després d’una vida plena d’èxits.

Una altra “sortida” és l’orgull. Vergonya i orgull són els extrems i, com resa la saviesa popular, els extrems es toquen.  Pel mecanisme de la transformació en el contrari, pobles i persones que han comés les pitjors atrocitats de la història se n’han sentit orgulloses. No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. Paradoxalment, els autoritaris arrogants usen la vergonya per subjugar les seves víctimes. Perquè la vergonya és, probablement, l’instrument de submissió més poderós.

També la fantasia és una sortida. Ens  endinsem en el somni d’allò que ens reconforta i ens fa feliços, que ens promet el que esperem, tot i que sabem que no ens ho donarà. Es tracta d’un refugi d’efecte antidepressiu que permet veure una cara menys terrible del món i adquirir el valor per intentar més tard construir el projecte de retorn a la vida. Somiejar en els pares que no vam tenir o que vam perdre de petits, que ens estimaven i protegien, en són exemples.

“Els no somiadors, adherits a la realitat, presoners de l’instant, són incapaços d’anticipar un projecte d’existència. Per contra, els que només somien fugen de la realitat. Prefereixen submergir-se en les faules i acontentar-se amb les paraules abans que afrontar una desesperació ineludible.”

De vegades, aquesta il·lusió de realitat es converteix en un relat inventat (tal vegada una mentida) que compartim amb els altres i que ens permet suportar la seva mirada. Som capaços d’escenificar el que no ens atrevim a dir. En definitiva, és el relat el que dóna sentit.

Entenc ara que els relats dels avis són la seva manera, cada cop més resumida i repetitiva, de “tematitzar” la seva existència i d’apaivagar judicis propis i aliens a l’espera de l’inexorable judici final.

Mites i contes són il·lusions compartides per fer front a la realitat. En Polset (Pulgarcito durant la meva infantesa, temps de vergonya lingüística i cultural) salva els germans i redimeix el pecat dels pares amb el seu enginy i unes humils pedretes blanques.

De vegades, compensem l’auto-decepció i la vergonya projectant-nos en els nostres fills. Aquests suporten el pes d’haver de fer realitat els nostres somnis, per la qual cosa poden veure minvada la seva autoestima i sentir, al seu torn, vergonya per haver-nos decebut. Aquesta vergonya sovint es transforma en ràbia que, a mode de revenja inconscient, dirigiran contra l’objecte estimat dels pares. Fer-se esgarrapades, suspendre els exàmens o carregar-se el cotxe que els hem regalat en són exemples.

La vergonya pot compensar-se també amb l’altruisme. Quan vivim els nostres privilegis com una humiliació per als altres, podem decidir consagrar la nostra existència a ajudar els més desfavorits o als oprimits. Decidim salvar els altres en representació de nosaltres mateixos.

BIOLOGIA DE LA VERGONYA

La “susceptibilitat genètica induïda” és conseqüència d’una mutació genètica que dificulta en els mamífers el transport de la serotonina. Aquesta susceptibilitat fa que els costi adquirir la independència, ja que qualsevol percepció desencadena una alarma que els domina i que només poden calmar mitjançant un contacte tranquil·litzador. Els torna temorosos i poc exploradors. Igualment, es tornen també hipersensibles aquells que han estat separats de les seves mares (factor ambiental), tot i que s’adapten millor quan tornen a tenir suport matern. De tota manera, el desenvolupament de l’animal, en ambdós casos, depèn de les transaccions que faciliti l’entorn. Així doncs, la tendència genètica no és inexorable, no és un destí.

L’alarma del nadó és entesa pel progenitor, que el calma als seus braços. Però la resposta d’una mare (o pare) vulnerable que, per exemple, interpreta aquesta alarma com una agressió, pot provocar la privació de la base de seguretat que el nadó necessita i un desastre per al seu desenvolupament, com també ho és l’afecció ansiosa dels pares.

Tot i que, a partir dels tres mesos, el nen ja ha començat a sentir el temor a la mirada del l’altre, és a partir dels quatre anys quan comença a tenir la sensació de sentir-se desvaloritzat, sensació que, com dèiem, està a la base del sentiment de vergonya.

PSICOLOGIA DE LA VERGONYA

Segons Cyrulnik, “el jo només existeix en l’altre”.

El nen petit repeteix com un lloro el que diuen els adults protectors. En fer-ho, se sent estimat i segur. Però aviat descobrirà que el món es representa també en la ment dels altres i aquest procés d’individualització, en circumstàncies normals, el portarà a recórrer amb alegria l’aventura de descobrir els altres i a entendre la incertesa de la veritat.

Vet aquí la importància de la presència física i psicològica dels pares (o d’aquelles persones amb el paper d’adults significatius). El nen aïllat no pot representar en la seva ment la representació dels altres, simplement perquè no hi són. No pot desenvolupar l’empatia al mancar-li la sintonia afectiva, la passarel·la per la qual discorren les paraules i els gestos necessaris. En casos límit, l’aïllament implica no poder desenvolupar la vergonya “sana”, aquella que resulta de fer-nos conscients de la visió de l’altre.

En l’extrem oposat, el nen sobreestimulat de manera penetrant pot deixar-se subjugar pel judici de l’altre i adquirir un torbador sentiment de vergonya.

Quan el vincle s’estableix a base de missatges “t’hauria de fer vergonya” i de gestos i mirades (o no-mirades) de rebuig o menyspreu (“vull que no existeixis en el meu món”), el dolor es tradueix en vergonya. I la vergonya en conductes d’evitació i desafiliació, o en una resposta orgullosa quan els missatges s’interpreten com una humiliació. “Ja veig que et decebo, ... no estic a l’altura dels teus somnis, ... és normal que em menyspreïs” és la resposta a la imatge desvaloritzada que veuen els ulls del nen en el mirall dels ulls de les figures significatives.

Una personalitat ferida s’escindeix en dues parts: una amable, sociable i austera, de bon minyó, que porta a l’èxit social i una altra que es mor de vergonya davant de qualsevol fet que desperta la representació insuportable.

La vergonya que provoca el trauma no neix després del primer cop. El primer cop ens pot humiliar. És quan el representem més tard en el discurs íntim, que la vergonya ens enrojola i ens trenca el cor, ens sentim inferiors.

Un bri de vergonya, talment una petita sospita de culpabilitat, permeten coexistir amb respecte mutu i acceptar les regles que estructuren la societat. Però quan la vergonya suposa l’anulació d’un mateix es converteix en una arma perillosíssima de control social, perquè la sentim independentment de si l’altre (progenitor, poderós, cap del clan, etc.) és o no present.

VERGONYA I AUTOESTIMA

 

En el rerefons de la vergonya hi ha sempre una pèrdua d’autoestima, però les causes d’aquesta poden ser diverses. Les externes poden ser familiars (pares menyspreadors, pares que imposen unes expectatives inassolibles, pares que s’avergonyeixen dels seus orígens, l’èxit humiliant d’un germà), socials (poble vençut en la guerra) o culturals (“son muy suyos”). Però aquestes causes només es transformen en vergonya quan les interioritzem, quan les fem nostres, quan les creiem.

“La connotació afectiva del que percebem procedeix de l’expressió de les emocions de les persones que estimem. És la por de la cuidadora el que espanta al nadó, que encara no sap el que és bo o dolent. Quan, en els seus primers mesos de vida, el nadó percep un objecte, és el temor o l’alegria expressada per la mare el que atribueix a l’objecte una connotació de repulsió o d’atracció. El nadó respon a aquesta afectivitat exterior mitjançant un comportament d’exploració o d’evitació”.

Quan recompensem el nen per les seves petites victòries (les primeres passes, agafar la cullera, etc.) fomentem l’orgull. L’orgull és afiliatiu, teixeix vincles. Quan, per contra, ens enrabiem per les seves conductes, el nen aprèn a témer la mirada d’aquells que suposadament li donen seguretat.

En els primers anys de vida, mentre el nen no es preocupa de com existeix en l’esperit de l’altre, no té cap motiu per sentir vergonya ni per posar fre als seus instints. Quan es capaç de representar que la seva pulsió pot molestar l’altre és quan es torna apte per a la vergonya: és l’inici de la moral.

Una mica de vergonya és, doncs, una prova de maduració i un requisit per construir les relacions. L’absència de vergonya demostraria una incapacitat per representar móns diversos al nostre, per empatitzar. En excés, revela una hipersensibilitat que provoca temor i una tendència a despersonalitzar-se per cedir tot l’espai a l’altre.

VERGONYA ANIMAL

Compartim amb els animals el cervell arcaic que regula les funcions bàsiques de supervivència i les emocions. L’etologia (estudi del comportament animal) ens ha ensenyat que tant el dolor infligit de manera persistent com la total absència de sofriment (un animal que no hagi estat mai agredit) tenen conseqüències negatives per a la socialització.

En el primer cas (dolor persistent), augmenta el nivell de colecistoquinina, hormona relacionada amb la pèrdua i la inseguretat. L’animal està permanentment estressat, té una sensació constant de perill i es mostra esquiu i submís en qualsevol interacció.

En el segon cas (total absència de dolor), l’animal sobreprotegit, que no ha estat mai agredit durant la infantesa, no té por, ataca a la mínima i acaba sol i separat del grup. La hiperprotecció, que comporta un augment de les secrecions opioides,  l’ha fet vulnerable.

La millor situació es dóna quan, davant l’experiència de dolor o sofriment, la cria pot resguardar-se en el cos de la mare i restablir la seguretat (augmenta el nivell d’oxitocina). Això li permetrà sortir a explorar altra vegada.

El vincle protector fa que el nen recuperi el domini de si mateix i se senti fort i tranquil. Ha obtingut del vincle la força per protegir-se. El temps no ho cura tot, però farà que la representació del dolor s’atenuï. Aquesta és la funció socialitzant del dolor, diferent de l’efecte desocialitzant del sofriment moral, com el que pateixen, per exemple, els torturats.

“Podem anomenar timidesa, temor o vergonya a aquell estil de reacció emocional que empeny el nen a voler “amagar-se sota terra” i explica perquè els vergonyosos s’aïllen ells mateixos, provocant amb això una patologia de la soledat. Parlem de “protovergonya” quan, en els estadis inicials del desenvolupament, l’emoció encara no està provocada per un relat”.

«Jo no estimo el dolor, però crec en l’eficàcia del dolor: es creu en una idea mentre costa parir-la i mantenir-la». (Joan Salvat-Papasseit)

PSICOLOGIA I COACHING PER AFRONTAR LA VERGONYA

Per afrontar la vergonya convé que no jutgem (ni etiquetem) la nostra persona pel nostre comportament. Un esclat de ràbia puntual en una reunió no implica “ser” un histèric, de la mateixa manera que no ho implica que algú pensi que ho som (o que pensem que algú ho pensa).

“Si interioritzem una filosofia d’autoacceptació, no haurem de mantenir constantment la nostra imatge pública per guardar les aparences ni preocupar-nos per no comportar-nos d’una manera ideal perquè ja no suposarà que quedem malament” (Neenan i Dryden).

De fet, la vergonya és precisament un dels principals obstacles per admetre que tenim dificultats personals, per tractar-nos a nosaltres mateixos amb compassió i afrontar un procés de canvi com el que podem emprendre amb l’ajut de la psicologia i del coaching.

Els professionals de la psicologia i del coaching proporcionen un espai segur per compartir. Actuen com un mirall on la persona es pot mirar sense por al judici, on es reconeix i es comprèn. Un espai per trobar el seu sentit.

La confidència és més fàcil amb el professional. La intimitat del secret compartit crea un vincle que dissol l’ansietat que segueix el desvelament al parent o amic (haurà canviat la seva mirada cap a mi? em menysprearà?). Quan fem l’esforç de verbalitzar la nostra vulnerabilitat, ens sorprèn veure amb claredat i sentir-nos millor. Assossegats, perquè hem compartit el  món íntim. Reforçats, perquè hem creat alguna cosa amb la nostra ferida i ja no estem sols al món.

El coaching, a través de la conversa i del feedback cognitiu, emocional i corporal –que assenyala conductes no verbals com l’expressió facial, mirar als ulls, etc.– i de tècniques d’identificació i canvi de creences, ajuda el client a augmentar l’autoconeixement i l’autoacceptació necessàries per facilitar el canvi i millorar la regulació emocional.

«El millor regal que pots fer a una persona és la qualitat de la teva escolta». (Robert Dilts)

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

• Què et fa vergonya?
• Què diu aquesta vergonya de tu?
• Què diuen els teus silencis?
• Què oculten les teves paraules?

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he inspirat en els llibres Morirse de vergüenza – El miedo a la mirada del otro de Boris Cyrulnik (Mondadori, 2011), Coaching para vivir – Aprende a organizarte y a ser más asertivo de Michael Neenan i Windy Dryden (Paidós, 2011) i Adiós, ansiedad – Cómo superar la timidez, los miedos, las fobias y las situaciones de pánico de David Burns (Paidós, 2012).

En aquest bloc pots trobar articles relacionats: Ansietat, depressió i felicitat i La Resiliència: un cant a l’esperança

Amb tot l’agraïment i amor a aquelles persones que em confien la seva vergonya i a aquelles que m’han regalat l’escolta per poder-los confiar la meva.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach