La granoteta Intenció i la granota Perseverança
1. La granoteta Intenció
Tres granotes (Jaume Soler i Mercè Conangla)
Tres petites granotes es troben en una fulla de nenúfar que flota en un estany. Una granoteta decideix llançar-se a l’aigua. Quantes granotetes queden? Dues? Doncs no, en continuen quedant tres, perquè no és el mateix decidir fer una cosa que fer-la. La millor de les intencions no supera l’acció més humil.
La granoteta Intenció decideix llançar-se a l’aigua. Però decidir o tenir la intenció no és el mateix que fer. Quan diem “ho intentarem” en lloc de “ho farem” estem dient que no estem compromesos amb el canvi. El canvi requereix una actuació enèrgica i perseverant. Entre la intenció i l’acció hi pot haver un abisme.
Neenan i Dryden, dos Psicòlegs i Coaches de renom, en el seu llibre Coaching per viure, descriuen com durant una sessió de coaching fan reflexionar el Coachee (client) quan diu “ho intentaré”: Quan acabi la sessió intentarà marxar o ho farà? Aquest matí ha intentat vestir-se o ho ha fet? En altres ocasions li ofereixen un llibre i li demanen que intenti agafar-lo. Quan l’agafa, li recorden que la petició era intentar agafar-lo i no agafar-lo. No és el mateix intentar que fer. Només fent s’aconsegueixen resultats, no hi ha canvi sense acció.
Jo no prometo res.
Només camino
(mullant la ploma al cor,
que és on es suca l'eina...)
Tampoc sé el que em proposo,
perquè el tenir un propòsit no és fer feina.
(Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit,
Joan Manuel Serrat)
2. La granota Perseverança
Les granotes dins la nata (Jorge Bucay)
Hi havia una vegada dues granotes que van caure en un recipient amb nata.
De seguida van adonar-se que s’enfonsaven: era impossible nedar o surar una estona en aquella massa tant espessa com unes arenes movedisses. Al començament, les dues granotes van moure les cames per arribar a la vora del recipient. Però era inútil; només aconseguien xipollejar en el mateix lloc i enfonsar-se. Notaven que cada cop era més difícil sortir a la superfície i respirar.
Una d’elles va dir en veu alta: “No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no s’hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”.
Dit això va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l’espès líquid blanc.
L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: “No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, encara que s’apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l’últim alè. No vull morir ni un segon abans que arribi la meva hora”.
Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.
I de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i sacsejar-se, la nata es va convertir en mantega.
Una d’elles va dir en veu alta: “No puc més. És impossible sortir d’aquí. En aquesta matèria no s’hi pot nedar. Com que he de morir, no veig per què allargar aquest patiment. No entenc quin sentit té morir esgotada per un esforç estèril”.
Dit això va deixar de moure les cames i es va enfonsar ràpidament, literalment engolida per l’espès líquid blanc.
L’altra granota, més persistent o potser més tossuda, va dir-se: “No hi ha manera! No es pot fer res per avançar en aquesta cosa. Però, encara que s’apropi la mort, prefereixo lluitar fins a l’últim alè. No vull morir ni un segon abans que arribi la meva hora”.
Va continuar movent les cames i xipollejant, sempre al mateix lloc, sense avançar ni un centímetre, durant hores i hores.
I de sobte, de tant moure les cames, batre les anques i sacsejar-se, la nata es va convertir en mantega.
La granota, sorpresa, va fer un salt i, patinant, va arribar fins a la vora del recipient. Des d’allà va poder tornar a casa raucant alegrement.
La granota d’aquest conte representa la perseverança necessària per a l’èxit de qualsevol canvi. No defalleix davant la por ni la incertesa, i persevera fins aconseguir el seu objectiu.
Si volem canviar, abandonar un mal hàbit per exemple, hem de tenir absolutament clar que volem canviar. La motivació no és només necessària per trencar l’hàbit, ho és també per perseverar.
Segons Neenan i Dryden, la motivació consta de tres components: direcció (el que volem aconseguir), esforç (fins a quin punt ho intentem) i perseverança (quan de temps ho seguim intentant).
El compromís de canvi de les persones es troba no obstant amb tota classe de “peròs”. No n’hi ha prou amb tenir la determinació de canviar. Ens cal també la determinació de treballar per canviar.
Entre les raons per a no perseverar trobem:
▪ Hedonisme a curt termini: Busquem la satisfacció i el plaer immediats en perjudici dels nostres objectius a llarg termini, objectius que a curt termini porten incomoditat. S’associa a la baixa tolerància a la frustració (BTF).
▪ Trampa del passat: “Si sabés com va començar!” Tenim el convenciment de què si descobrim les causes del problema en el passat, ens en lliurarem espontàniament. Els problemes actuals es basen en idees i conductes actuals i on cal posar l’atenció és en el que és. En parlo més abastament a Què és el que no estàs acceptant?
▪ Etiquetar: “Com he de perseverar si sóc un gandul?” Ens posem una etiqueta general negativa basant-nos en conductes concretes.
▪ Pèrdua d’identitat: “Ja no sóc jo mateix”. La dissonància que origina la tensió entre la nova personalitat incipient –fase inicial del canvi– i l’antiga fa que vulguem tornar a sentir-nos “normals”.
▪ Necessitar l’ajut dels altres: “Ja et vaig dir que no ho deixava si no ho deixaves tu.” Carreguem sobre els altres la responsabilitat del nostre canvi.
▪ Determinisme: “Vaig néixer així i no ho puc canviar”. Confonem la predisposició (tendència) amb la predeterminació (inevitabilitat).
▪ Incertesa: “I si no tinc èxit?” Volem una garantia i, com sabem que ningú ens la donarà, tenim el pretext per a no perseverar.
▪ Desencís: “Com no veig millora, millor que ho deixi”. El desencís es pot produir tant per no saber veure el progressos immediats com per l’ambivalència davant del canvi.
▪ Compromís amb les inversions: “Per què no vaig marxar abans si no era feliç?” Canviar implica haver d’acceptar situacions o relacions “errònies” en què hem invertit molt. Ens sentim culpables (“Soc un fracassat per haver malbaratat deu anys de la meva vida en aquesta feina”) i temorosos d’un futur incert (“I si no trobo una altra feina?").
▪ Creences limitadores, fatalisme: “Ja no tinc edat per canviar”; “Si em moro per no deixar de fumar, mala sort”. El tema de les creences és apassionant; en parlaré en futurs posts.
▪ Saltar d’una tasca a l’altra: Fem accions puntuals però ens costa perseverar en alguna (per exemple una acció acordada amb el Coach per fer entre sessions) degut a l’ansietat que provoca experimentar-la. És una angoixa diferent a la que sentíem abans, quan anticipàvem el problema, quan no l’enfrontàvem. Només si perseverem ens podrem finalment alliberar de l’angoixa.
▪ Motius ocults: Són les veritables raons, no aquelles que manifestem. Per exemple, anem a teràpia de parella perquè no suportem el sentiment de culpa de trencar la relació, que és el que realment volem.
▪ "Els canvis es mantenen per sí sols": Creiem que després d’un període sostingut d’esforç per afrontar amb èxit un problema els nostres progressos es mantindran per si sols.
▪ "Em noto diferent": Tirem la tovallola després de setmanes de perseverança tot i que ja pensem i actuem de manera més productiva. Les emocions necessiten més temps per canviar que els pensaments i les conductes.
▪ Beneficis secundaris: Mantenir l’status quo del problema ens dóna beneficis, com l’atenció i la compassió dels altres. Percebem que les conseqüències del canvi són pitjors que el problema.
▪ “Ara ja veig el problema”: Pensem que veure la causa del problema farà que aquest desaparegui per si sol.
▪ Repetició insuficient: No exercitem prou els nous pensaments d’auto acceptació o les activitats que fomenten la nostra tolerància a la frustració, per exemple. La repetició és absolutament necessària per interioritzar-les.
▪ Trampa del passat: “Si sabés com va començar!” Tenim el convenciment de què si descobrim les causes del problema en el passat, ens en lliurarem espontàniament. Els problemes actuals es basen en idees i conductes actuals i on cal posar l’atenció és en el que és. En parlo més abastament a Què és el que no estàs acceptant?
▪ Etiquetar: “Com he de perseverar si sóc un gandul?” Ens posem una etiqueta general negativa basant-nos en conductes concretes.
▪ Pèrdua d’identitat: “Ja no sóc jo mateix”. La dissonància que origina la tensió entre la nova personalitat incipient –fase inicial del canvi– i l’antiga fa que vulguem tornar a sentir-nos “normals”.
▪ Necessitar l’ajut dels altres: “Ja et vaig dir que no ho deixava si no ho deixaves tu.” Carreguem sobre els altres la responsabilitat del nostre canvi.
▪ Determinisme: “Vaig néixer així i no ho puc canviar”. Confonem la predisposició (tendència) amb la predeterminació (inevitabilitat).
▪ Incertesa: “I si no tinc èxit?” Volem una garantia i, com sabem que ningú ens la donarà, tenim el pretext per a no perseverar.
▪ Desencís: “Com no veig millora, millor que ho deixi”. El desencís es pot produir tant per no saber veure el progressos immediats com per l’ambivalència davant del canvi.
▪ Compromís amb les inversions: “Per què no vaig marxar abans si no era feliç?” Canviar implica haver d’acceptar situacions o relacions “errònies” en què hem invertit molt. Ens sentim culpables (“Soc un fracassat per haver malbaratat deu anys de la meva vida en aquesta feina”) i temorosos d’un futur incert (“I si no trobo una altra feina?").
▪ Creences limitadores, fatalisme: “Ja no tinc edat per canviar”; “Si em moro per no deixar de fumar, mala sort”. El tema de les creences és apassionant; en parlaré en futurs posts.
▪ Saltar d’una tasca a l’altra: Fem accions puntuals però ens costa perseverar en alguna (per exemple una acció acordada amb el Coach per fer entre sessions) degut a l’ansietat que provoca experimentar-la. És una angoixa diferent a la que sentíem abans, quan anticipàvem el problema, quan no l’enfrontàvem. Només si perseverem ens podrem finalment alliberar de l’angoixa.
▪ Motius ocults: Són les veritables raons, no aquelles que manifestem. Per exemple, anem a teràpia de parella perquè no suportem el sentiment de culpa de trencar la relació, que és el que realment volem.
▪ "Els canvis es mantenen per sí sols": Creiem que després d’un període sostingut d’esforç per afrontar amb èxit un problema els nostres progressos es mantindran per si sols.
▪ "Em noto diferent": Tirem la tovallola després de setmanes de perseverança tot i que ja pensem i actuem de manera més productiva. Les emocions necessiten més temps per canviar que els pensaments i les conductes.
▪ Beneficis secundaris: Mantenir l’status quo del problema ens dóna beneficis, com l’atenció i la compassió dels altres. Percebem que les conseqüències del canvi són pitjors que el problema.
▪ “Ara ja veig el problema”: Pensem que veure la causa del problema farà que aquest desaparegui per si sol.
▪ Repetició insuficient: No exercitem prou els nous pensaments d’auto acceptació o les activitats que fomenten la nostra tolerància a la frustració, per exemple. La repetició és absolutament necessària per interioritzar-les.
El Coach, sempre atent al llenguatge verbal i corporal del Coachee, detecta aquestes trampes del pensament, creences limitadores i bloquejos emocionals i facilita que es manifestin i es puguin superar gràcies a la seva acceptació incondicional i sense judicis del client.
És important desenvolupar una filosofia de la perseverança. En altres paraules, que la perseverança sigui un valor en ús. La perseverança ens permetrà assolir els nostres objectius principals tot i que requereixin fer coses que no ens agraden o reduir les que ens agraden. Paradoxalment, perseverar en no perseverar ens portarà més problemes a llarg termini i exigirà finalment major perseverança. “La propera vegada que no perseverem en una activitat important per a nosaltres, recordem que és molt probable que les conseqüències de no perseverar siguin pitjor que la presumpta comoditat d’abandonar.” (Neenan i Dryden)
“No debemos dejar de explorar, porque al final de nuestra exploración llegaremos a nuestro punto de partida y conoceremos el lugar por primera vez.” (T.S.Eliot)
Les meves fonts d'inspiració per escriure aquest article han estat el seminari de gestió del canvi de l'Hermínia Gomà al Màster de Coaching i Lideratge Personal i la seva perseverança en obtenir l’excel•lència dels nous professionals, el llibre "Coaching para vivir" de Michael Neenan i Windy Dryden i els contes “Les granotes dins la nata” (del llibre “Déjame que te cuente” de Jorge Bucay) i “Tres granotes” (del llibre “Sense ànim d’ofendre” de Jaume Soler i Mercè Conangla). Gràcies també pels exemples de perseverança de les meves "mestres de vida".
Ara és temps per a la teva reflexió:
• En què vols passar de la intenció a l’acció?
• En què necessites perseverar?
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach
Psicòleg Coach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada