diumenge, 29 de juliol de 2012

Quin serà el teu primer pas?



Vivim moments molt durs de deteriorament continuat.  En Joan Subirats, en el seu article En el fons (El País 29/07/2012) parla de canvi d’època: "Estem en el fons de lo antic, lo nou amb prou feines s’entreveu." I respon amb claredat la pregunta que encapçalava el meu darrer post: Què és el que no estàs acceptant? "Els polítics que afirmen governar-nos haurien de fer una cura d'humilitat i reconèixer aquest nou escenari. Ens abandonem als mercats o aprofitem les malmeses forces de les institucions públiques per facilitar la potencialitat de persones i les comunitats i grups on s'integren? El que és realment públic és la capacitat col•lectiva per afrontar problemes comuns.”

Després de recórrer irònicament al popular acudit (“hi ha algú més allí fora?”) apel•la a la nostra responsabilitat: "Ningú millor que nosaltres mateixos per reconèixer-nos en el fons i emprendre nous camins."

Aquest mateix matí de diumenge llegeixo a El País l’article de Moisés Naím, La fi del poder. En ell utilitza la metàfora de l’autobús ple de passatgers corrent directe cap el precipici. El conductor ni frena ni canvia de direcció. En l’autobús hi anem tots, tant veïns com persones dels llocs més remots, també veïns en el món global d’avui.  No triga gaire a dir-nos que, de fet, la metàfora és errònia: no tenim un sol conductor, n’hi ha molts però cap amb el poder de decidir el rumb ni la  velocitat.  Tant és que parlem de la crisi econòmica al nostre país, dels efectes del canvi climàtic al planeta o de les massacres a la Síria de torn.  No es tracta de què el poder desaparegui o que no hi hagi poderosos amb una immensa capacitat per imposar la seva voluntat;  significa que “el poder s’ha fet cada cop més difícil d’exercir i més fàcil de perdre.”  Així clou l’article: “La fi del poder és, segons la meva opinió, una de les principals tendències que definiran el nostre temps."

Crisi de sentit, crisi de valors

Estem les persones, les organitzacions i les empreses travessant una crisi de sentit col•lectiva i sistèmica? Què més ens cal per adonar-nos-en? Quina és la realitat que no estem acceptant?

Ens en parlen a diari un munt de persones excepcionals i de prestigi reconegut. Entre elles John Whitmore, cofundador i referent mundial en l’art del Coaching, al seu llibre Coaching, El mètode per millorar el rendiment de les persones: “Em sento profundament decebut per lo dolorosament lent i insuficient de la nostra resposta a allò que no podria ser més evident. Quan passarem de les paraules a l’acció? O necessitem una crisi natural increïblement greu, o una provocada per l’home per acabar de despertar-nos?”

Una edició especial de la revista Newsweek dedicada als problemes més importants del món identificava la globalització com la principal influència futura i en treia dues conclusions: les empreses privades hauran d’assumir més càrrega pública per resoldre els problemes socials; el mercat no és la resposta per a tot.

La globalització i les comunicacions difuminen les fronteres i la separació entre nosaltres i ells. Whitmore es pregunta: “Acceptarem finalment que tots compartim un destí comú del que tots som responsables?

En el llibre cita a Claude Smadja, del Fòrum Econòmic Mundial: “Les empreses privades han d’assumir un sentit de responsabilitat social corporativa molt més ampli i potent. I hem d’escoltar les veus responsables d’una nova societat civil. L’augment de les ONG també reflecteix el creixent desencís de la població amb totes les institucions: governs, empreses, organitzacions internacionals, mitjans de comunicació...”

Cita també un premonitori article del Financial Times anterior als atacs de l’11 de setembre de 2001 amb el següent títol: “Tornar als valors fonamentals: l’avarícia trencarà el sac en aquest nova era empresarial.”

Segons Whitmore, en un moment d’enormes reptes econòmics i mediambientals, creixent tensió i malestar social, el Coaching té molt a oferir: “On hi ha confusió, el Coaching porta claredat. On hi ha por, el Coaching porta confiança. On hi ha preocupació, el Coaching porta esperança. On hi ha aïllament el Coaching porta connexió. I on hi ha rivalitat, el Coaching porta cooperació."

Ja no podem –ni volem– tornar als temps del pal i la pastanaga, de l'ordeno i mano, del control de la informació (i dels horaris, etc.) i de la manca de confiança, del jo guanyo / tu perds, de la dependència obligada, del dret de conquesta, del creixement il•limitat, del curt termini, d’apagar focs, del ja ho arreglarà qui vingui darrere, del pa avui i gana demà, de la irresponsabilitat, la negligència, l'engany, l'amenaça i el xantatge.

Coaching i responsabilitat personal

La responsabilitat personal és el principal producte del Coaching. El Coaching ens ajuda a passar del paradigma de la por al paradigma de la confiança, promovent una cultura de recolzament orientada a les persones i a les relacions, a escoltar i entendre les veritables necessitats i a fomentar el creixement personal a partir de les nostres potencialitats.

Per què és tan important el Coaching en aquest aspecte? “Perquè ninguna autoritat externa pot prescriure un futur basat en valors.” Els valors primer cal descobrir-los (o redescobrir-los si ho preferiu). D’altra banda, no podem obligar les persones a canviar: “sense una visió col•lectiva, el canvi no tindrà efecte.”

La responsabilitat personal requereix capacitat d'elecció, i la capacitat d'elecció implica llibertat:  "En lloc de sentir-se amenaçats, els directius haurien d'adonar-se de què poden retornar la responsabilitat a les persones, les quals, a la seva vegada, els hi donaran lo millor de si mateixes. Així, tothom sortiria guanyant."

Per a què el Coaching funcioni cal adoptar una mentalitat optimista. Fa molt de temps la Psicologia ens va ensenyar el significat de la profecia d'autorealització, de l'efecte Pigmalió. I doncs,  què ens cal per confiar en els altres?  La resposta és simple: només cal confiar. Quan confiem en les altres persones, aquestes fan tot allò del que són capaces per tal de fer-se dignes de confiança, i nosaltres hi responem confiant. Aquest és el cercle virtuós de la confiança

Segons Whitmore "el Coaching consisteix en alliberar el potencial de les persones per a què puguin portar el seu rendiment al màxim. Consisteix en ajudar-les a aprendre en lloc d'ensenyar-les.  En definitiva, com vam aprendre a caminar? Ens van ensenyar les nostres mares? L’ensenyament entorpeix la capacitat natural i innata d'aprenentatge".

L’objectiu del Coaching és augmentar la consciència, la responsabilitat personal i l'autoestima. L'autoestima augmenta quan ens sentim segurs, i ens sentim segurs quan ens fem responsables, quan sentim que els nostres èxits són fruit del nostre esforç i quan sentim que altres persones creuen en nosaltres.

El Coaching beu de la Psicologia humanística (ser conscient) i de la Psicologia transpersonal (tenir voluntat, ser responsable). Fent referència a Tim Gallwey -un dels pares del Coaching i autor de diversos llibres sobre El joc interior-  Whitmore diu que més que a recipients buits que cal omplir (visió conductista) ens assemblem als aglans, “ja que cada un de nosaltres amaga en el seu interior el potencial per convertir-se en un magnífic roure”.


El Coach, i per extensió el líder coach, és com el jardiner que trasplanta el brot i desenrotlla i enterra amb cura les arrels en un forat profund perquè arreli i creixi fort amb tot el seu potencial.  El líder coach no diu què s'ha de fer. Es limita a fer que el Coachee observi i reflexioni el sobre els efectes de les seves actuacions.

El nostre oponent en la pista de tenis és en realitat el nostre aliat, qui fa que ens esforcem i millorem. El nostre veritable oponent és la nostra ment, els paradigmes (les ulleres) amb que veiem la realitat i els hàbits que tant costen de canviar. I la por, sigui por al fracàs, manca de confiança, inseguretat o manca d'autoestima.

Em permeto acabar recordant el que ja sabíem: que lo extraordinari neix de les crisis. La capacitat, el potencial estan esperant. També el teu somni.



Per llegir més sobre Coaching i valors:

http://www.coachingparadirectivos.com/2012/05/crecer-en-valores-liderazgo-personal-y-coaching-teleologico/

I com de costum, unes preguntes per a la reflexió personal:

• De què tens por?
• A qui atorgues el teu poder personal?
• A què esperes per fer-te responsable?
• Quin serà el teu primer pas?

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada