divendres, 3 de gener de 2014

Mite i renovació


MINOTAURE


“El rei Minos de Creta demanà a Posidó que li enviés un toro per sacrificar-lo. El toro que sorgí del mar era tan extraordinari que Minos decidí quedar-se’l en lloc de sacrificar-lo com havia promès.

Enfurismat amb el rei Minos per faltar a la seva paraula, Posidó feu que la reina Parsifae tingués una apassionada aventura amb el brau.

El fruit d’aquesta unió fou el Minotaure, un monstre mig brau mig home, que fou empresonat en el centre del laberint que es trobava sota el seu palau.”
 
Adaptació i traducció del mite El Minotaure del llibre de Jean Shinoda Bolen Los dioses de cada hombre – Una nueva psicologia masculina

 

MITE i REALITAT


Segons Mircea Eliade a Mito y realidad, el mite a les societats arcaiques no té l’accepció de faula, invenció o ficció, sinó d’història vertadera: “una història d’inapreciable valor perquè és sagrada, exemplar i significativa”.

En les societats primitives, el mite proporciona models de conducta humana i dóna sentit i valor a l’existència. És només a partir dels grecs que el mite (mythos) passa a ser l’oposat al logos i a la història, a significar “el que no pot existir en la realitat”.
Eliade cita Teó, el sofista alexandrí que ja a principis del segle II diferenciava mite i narració: el mite és “una exposició falsa que descriu quelcom vertader” mentre que la narració és “una exposició que descriu esdeveniments que van tenir lloc o que en van poder tenir”.
El mite glossa una història sagrada, un esdeveniment que va tenir lloc en el “temps primordial”, al principi, una gesta d’éssers sobrenaturals que relata una creació, una cosa que ha començat a ser, una irrupció del sagrat en el món. El mite, en tant que història sagrada, es considera una “història vertadera” que explica l’existència del món i els seus orígens: el mite cosmogònic.
Els mites són doncs “històries vertaderes” que –a diferencia de les faules i els contes– no es poden explicar en qualsevol moment, ni davant de qualsevol persona.  S’expliquen als neòfits durant els rituals d’iniciació (per exemple als nens que transiten cap a la categoria d’homes) que tenen lloc en lapsus de temps sagrats (de nit, a l’hivern). Les històries narrades als mites són un coneixement esotèric, en tant que secret, transmès en el curs d’una iniciació i acompanyat d’un poder màgic-religiós.
El que es relata en els mites –tot i que els seus personatges són generalment déus i éssers sobrenaturals que no pertanyen al món quotidià– concerneix directament a les persones. “Els mites relaten no sols l‘origen del món, dels animals, de les plantes i de l’home, sinó també tots els esdeveniments primordials a conseqüència dels quals l’home ha arribat a ser qui és avui, és a dir, un ser mortal, sexuat, organitzat en societat, obligat a treballar per viure, i que treballa segons certes regles.”

“La funció principal del mite és revelar els models exemplars de tots els ritus i activitats humanes significatives: tant l’alimentació o el matrimoni com el treball, l’educació, l’art o la saviesa.” (Mircea Eliade)


MITE i HISTÒRIA


L’home és, de fet, el resultat dels esdeveniments mítics, està constituït per aquests esdeveniments. El mite és per a la societat primitiva el que la història és per a l’home modern: som el que som per un seguit d’esdeveniments que van passar abans que nosaltres. La diferència és, segons Eliade, que la història és quelcom “opcional” per a nosaltres, mentre que per a l’home de les societats arcaiques, el mite és una cosa d’obligat coneixement que cal rememorar (reactualitzar) periòdicament.
Una altra diferència important rau en el fet que la història és irreversible, mentre que el mite, a través del ritual, repeteix periòdicament el que va succeir a l’origen: “No solament perquè els mites li ofereixen [a l’home] una explicació del món i de la seva pròpia manera d’existir en el món, sinó, sobretot, perquè al rememorar-los, al reactualizar-los, és capaç de repetir el que els déus, els herois, o els avantpassats van fer ab origine. Conèixer els mites és aprendre el secret de l’origen de les coses. En altres paraules: s’aprèn no sols com les coses han arribat a l’existència, sinó també on trobar-les i com fer-les reaparèixer quan desapareixen.”
Conèixer l’origen d’un cereal o d’una medicina equival a adquirir el poder màgic per dominar-lo, multiplicar-lo o produir-lo a voluntat, com quan va aparèixer per primera vegada: equival al poder de reiterar la seva creació exemplar. És més, el ritual no es pot complir si no es coneix l’origen –o sigui, el mite que narra com es va produir la primera vegada– i si no es recita de nou.


L’ETERN RETORN


El temps mític dels orígens és un temps ‘fort’, perquè ha sigut transfigurat per l’activa presència creadora dels éssers sobrenaturals. Al recitar els mites es reintegra aquest temps fabulós i, en conseqüència, un es fa d’alguna manera ’contemporani’ dels esdeveniments evocats, es comparteix la presència dels déus o dels herois. De forma resumida, es podria dir que al ‘viure’ els mites se surt del temps profà, cronològic, i es desemboca en un temps qualitativament diferent, en un temps ‘sagrat’ primordial i indefinidament recuperable.”  Aquest és el mite de l’etern retorn.

El mite no és una resposta a la necessitat de saber sinó un relat que fa reviure una realitat original, i que respon a una profunda necessitat religiosa com també a necessitats d’ordre eminentment pràctic.
“En les civilitzacions primitives el mite realitza una funció indispensable: expressa, realça i codifica les creences; salvaguarda els principis morals i els imposa; garanteix l’eficàcia de les cerimònies rituals i ofereix regles pràctiques per a l’ús de l’home. El mite és, doncs, un element essencial de la civilització humana: lluny de ser una vana faula, és, ben el contrari, una realitat vivent a la qual no es deixa de recórrer; no és de cap manera una teoria abstracta o una desfilada d’imatges, sinó una vertadera codificació de la religió primitiva i de la saviesa pràctica.”


MITE COSMOGÒNIC

 
Gràcies al retorn a l’origen s’espera néixer una altra vegada: “Per a les societats arcaiques, la vida no pot ser reparada, sinó solament recreada per un retorn a les fonts. I la font per excel·lència és el brot prodigiós d’energia, de vida i de fertilitat que va tenir lloc durant la creació del món.”
En conseqüència, el mite cosmogònic té un valor terapèutic intrínsec. Heus aquí perquè, a títol d’exemple, les paraules amb què el déu suprem polinesi Io va modelar l’univers eren les mateixes paraules pronunciades en el ritus de fecundació d’una matriu estèril.
En les societats tradicionals el mite cosmogònic s’aplica a totes les esferes de l’ésser humà on hi ha patiment, sigui la guerra, la malaltia, l’esterilitat o qualsevol altra situació existencial on l’home experimenta desesperació, inclosa la mort.

Perquè la cosmogonia és el model exemplar o arquetip de tota creació harmoniosa: el cosmos és una obra divina. “Retornar a l’origen és retornar a allò que és significatiu i vàlid. Reviure el temps en què les coses es van manifestar per primera vegada constitueix una experiència d’importància capital per a les societats arcaiques.”
Els pobles arcaics pensen que el món ha de ser renovat anualment i aquesta renovació es fa segons el model de la cosmogonia o del mite d’origen. Al final (o al principi) d’un cicle es fan els rituals de renovació on es repeteix el que els immortals van fer in illo tempore, tot reiterant la creació. Com diu Eliade, “el cosmos ha de ser recreat periòdicament, i l’escenari cosmogònic per mitjà del qual s’opera la renovació està en relació amb la nova recol·lecció i la sacramentalització de l’aliment.”


LA PERFECCIÓ DEL COMENÇAMENT


Tot començament arriba després d’un final que el precedeix, el caos, requisit sine qua non per a l’inici esperat. El mite respon a l’esperança de la regeneració periòdica del món que necessita de la destrucció simbòlica del vell món. Final i principi estan implícits l’un en l’altre i donen peu al concepte de temps còsmic circular. Aquesta renovació anual va associada a la idea de “la perfecció del començament”, del record d’un paradís perdut i de la beatitud que precedia a la condició humana.
Si el començament –retorn a l’origen– ha de ser absolut, també ho ha de ser el final: la destrucció del vell cicle ha de ser radical.  L’escatologia és el pas previ a la cosmogonia. No es pot regenerar el que ha degenerat: s’ha de destruir el vell món per poder recrear-lo de nou.

Els mites de la fi del món (com els mites diluvians) són tan importants com els de la seva creació. La fi del món esdevé un pas previ a la creació futura del món, creació que ens portarà paradoxalment a recrear els orígens. És la idea de l’etern retorn a un origen ple de perfecció i beatitud: “Per aquesta raó trobem, en les concepcions de l’escatologia entesa com una cosmogonia del futur, les fonts de totes les creences que proclamen l’Edat d’Or no solament (o ja no) en el passat, sinó tanmateix (o únicament) en el futur.”
El principi bàsic de tota mitologia és aquest del principi en la fi, i la primera fase del cicle cosmogònic és sempre el pas de lo informe a la forma. El final d’un cicle es pot donar tant per causes naturals –el cicle anual de la naturalesa i l’agricultura– com per càstig dels éssers divins que imposen un fi apocalíptic a la humanitat (diluvi universal), o per simple decrepitud, fatiga còsmica o desig de repòs absolut (mort).
La novetat en la tradició judeocristiana –a diferència de les mitologies primitives– és que tant la fi del món com la seva creació (cosmogonia) són úniques, només passen una vegada. El temps deixa de ser circular (etern retorn) i passa a ser lineal i irreversible. L’acció humana comença a tenir valor religiós i a partir d’ara un “judici” (el judici final) determinarà quins seran els elegits que viuran l’eterna beatitud. En el que coincideixen ambdues –religions còsmiques i judeocristianisme– és en la restauració final del paradís.


UN MÓN SENSE FI



El cicle cosmogònic implica una repetició de si mateix en un món sense fi. Cada gran cicle inclou dissolucions menors, com el cicle del son i la vigília que es succeeixen al llarg vida.

Segons Joseph Campbell a El héroe de las mil caras – Psicoanálisis del mito, “el cicle cosmogònic ha de ser comprès com el pas de la consciència universal, de la profunda zona de lo no manifest , a través del son, al ple dia del despertar, i després el retorn, a través del son, a l’obscuritat intemporal. Com en l’experiència real de cada ser viu, així succeeix tot en la figura grandiosa de l’univers viu: en l’abisme del son les energies es refresquen i en el treball del dia s’esgoten; la vida de l’univers es gasta i ha de ser renovada.”
 
 

LA FI DEL MÓN 

 
 
 El cristianisme va condemnar les mitologies mil·lenaristes que el precedien i va fer desaparèixer la corresponent pressió escatològica. El judici final i la fi del món ja no eren imminents. El mil·lenarisme va reaparèixer a Europa amb el nazisme i el comunisme, moviments carregats d’elements escatològics que anunciaven la fi del món i el principi d’una era d’abundància i beatitud: després de la “lluita final” es compensaria els “elegits” per tots els sofriments.

Segons Eliade, la fi del món reviu durant la guerra freda amb la por a la guerra atòmica. En molts moments de la història es vaticina que no pot haver principi sense destrucció. L’art modern, el nihilisme i el pessimisme contribueixen a la destrucció d’un univers que és condició sine qua non per a un nou començament: “Es constataria que els artistes, lluny de ser els neuròtics del quals se’ns parla de vegades, són, al contrari, molt més sans psíquicament que molts homes moderns. Han comprés que un vertader recomençament no pot tenir lloc més que després d’un final vertader. I són els artistes els primers dels moderns que s’han dedicat a destruir realment el seu món per recrear un univers artístic en el qual l’home pugui al mateix temps existir, contemplar i somiar.”
Per a l’home de les societats arcaiques els mites representen el coneixement de l’origen de cada cosa (del animals i les plantes, per exemple) i aquest coneixement els confereix un domini màgic. Sabem on trobar-la i com fer-la reaparèixer, i això proporciona esperança i seguretat. La periòdica destrucció del món no és una idea tan pessimista, perquè el món sempre estarà “allí”.
El desig de conèixer l’origen de les coses és també característic de la cultura occidental. Freud i la psicoanàlisi estableixen el paral·lelisme entre la beatitud del paradís i la infantesa, i la capacitat de reviure els incidents traumàtics amb la regressió.


RETORN A L’ÚTER


El retorn a l’úter representa, en els mites iniciàtics, la regressió a un univers en estat caòtic o embrionari que no permet el renaixement físic però sí l’espiritual: l’accés a una nova existència, més madura i integrada. El trobem en doctrines i tradicions com la taoista i la budista on, mitjançant la pràctica del ioga, es torna enrere fins deixar la temporalitat dels karma i arribar a l’origen, a la primera existència, al moment anterior a l’esclat del món i del temps, a l’eternitat i la immortalitat.

Sigui de manera immediata o progressiva mitjançant els records (anamnesi), el retorn a l’origen i el seu coneixement confereix un domini màgic sobre les coses. “La memòria es considera el coneixement per excel·lència. Qui sigui capaç de recordar disposa d’una força màgico-religiosa més preciosa encara que la de qui coneix l’origen de les coses.”
 
La importància del coneixement dels orígens i de la història antiga (existències anteriors) deriva de la importància concedida als mites en quant que relaten –i periòdicament rememoren– la constitució de la condició humana.


HOMO RELIGIOSUS


L’ homo religiosus neix quan l’home rep la comunicació de l’historia primordial i n’assumeix les conseqüències. De fet, les religions apareixen després de la desaparició dels déus creadors. Aquests déus (ociosos) se separen de la humanitat després de la creació i només s’acudeix a ells quan s’han esgotat tots els altres recursos. Altres déus són assassinats per l’home qui, en conseqüència, canvia radicalment la seva forma de ser i es transforma de l’home natural (nen) en l’home cultural, mortal i sexuat (adult).
 
Alguns ritus iniciàtics (com els ritus africans de circumsició a la pubertat) rememoren el drama d’un animal primordial que matava els humans per ressuscitar-los “canviats”, animal del qual l’home –desconeixedor del sentit d’aquesta mort iniciàtica– es venja acabant amb la seva vida.
 
Els rituals religiosos recorden contínuament aquests esdeveniments primordials. Les cerimònies de pubertat, les cerimònies funeràries (viatge al regne dels morts), els sacrificis humans (o animals) i el canibalisme (en què l’home es menja la divinitat), rememoren intensament l’assassinat primordial per tal d’evitar el sacrilegi d’oblidar que l’existència humana és el resultat d’una acció divina. És en aquest punt on el que és essencial deixa de ser el temps primer, el temps cosmogònic de la creació, i com el món ha arribat a ser (ontologia), per donar tota la rellevància a la història, la història resultant del drama representat pels avantpassats de l’home i pels sers sobrenaturals, totpoderosos i immortals distints dels déus creadors.
 
Les mitologies del politeisme indo-asiàtic s’interessen cada cop més en el que va succeir després de la creació del món i dels homes. L’èmfasi recau en el que ha succeït als déus més que en el que els déus han creat. La mitologia grega comença a narrar la gesta dels déus per assistir, amb posterioritat, a un lent procés de desmitificació: decau l’interès en la història divina mentre augmenta la cerca de la font, del principi (arche). No obstant, l’aparició de la filosofia rigorosa i sistemàtica de Sòcrates i de Plató no aboleix definitivament el pensament mític.

Només gràcies al descobriment de la història, i més exactament, en despertar la consciència històrica en el judeocristianisme i el seu desenvolupament amb Hegel i els seus successors, només gràcies a l’assimilació radical d’aquesta nova manera de ser en el món que representa l’existència humana, es va poder superar el mite. Però es dubta en afirmar que el pensament mític hagi estat abolit.”


MEMÒRIA i OBLIT


En la mitologia pan-india de l’Edat Mitjana destaca el tema de l’amnèsia o oblit, del son i de la pèrdua de consciència, la qual va associada a la il·lusió de la ignorància i a les debilitats de la condició humana, com el desig carnal i la dependència de les coses mundanes.  La superació de la condició humana –la seva transcendència, la llibertat, el nirvana– s’obté trencant el vel (desvelant), arrencant la bena que cobreix els ulls o despertant al coneixement; comprenent que l’existència no és més que una cadena de moments dolorosos i que l’esperit observa impassible el drama de la personalitat.
Em sembla apropiat remarcar en aquest punt que en els processos de coaching utilitzem aquestes mateixes metàfores (desvelar, descobrir, despertar, etc.) i en el mateix sentit de despertar a la consciència i observar els pensaments des d’una perspectiva elevada.
En la mitologia índia, Buda és el “despert” per excel·lència, és qui coneix totes les existències anteriors: només ell és omniscient. En la mitologia grega, memòria i oblit també hi són presents. Segons Hesíode, la deessa Mnemosyne –germana de Cronos i mare de les muses–  és omniscient: sap “tot el que ha sigut, és i serà”. L’oblit (la font Lethe) s’equipara a la mort. Els morts són els que han perdut la memòria. Per tal de fer immortal el seu fill Etalida, Hermes li concedeix una memòria inalterable.
Gràcies a l’anamnesi es poden unificar els fragments de la història i unir el principi amb el final. Per a Plató, aprendre equival a recordar. Entre dues existències terrestres, l’ànima contempla les idees i comparteix el coneixement. En reencarnar-se, l’ànima beu a la font Lethe i oblida. “La mort és el retorn a un estat primordial i perfecte, perdut periòdicament per la reencarnació de l’ànima.”
L’home de les societats arcaiques troba en els mites models exemplars: “Els mites li afirmen que tot el que fa, o tracta de fer, ha sigut ja fet al principi del temps, in illo tempore. Els mites constitueixen, doncs, la suma del saber útil. Una existència individual es fa i es manté com existència plenament humana, responsable i significativa, en la mesura que s’inspira en aquest acerb d’actes ja efectuats i de pensaments ja formulats. Ignorar o oblidar el contingut d’aquesta ‘memòria col·lectiva’ constituïda per la tradició equival a una regressió a l’estat ‘natural’ (la condició acultural del nen) o a un ‘pecat’, a un desastre.”


HYPNOS i THANATOS



 © Marie-Lan Nguyen / Wikimedia Commons

En la mitologia grega, el son i la mort, Hypnos i Thanatos, són germans bessons.
 
Sòcrates, pare de la maièutica i del diàleg socràtic –del qual parteix el coaching–, és conscient de l’origen diví de la seva missió de “despertar” les persones: “Un de semblant a mi, atenencs, no el trobareu fàcilment, com gents endormiscades a les quals es desperta; potser em colpejareu [...] i em condemnareu a mort irreflexivament; i a continuació dormireu tota la vida, a no ser que Déu us en envií un altre, per amor a vosaltres.”
 
Romandre despert implica, més enllà de vèncer la fatiga física, estar plenament conscient i present en el món de l’esperit. “Vetlleu i reseu” exhortava Jesús als seus deixebles. Per als gnòstics, al despertar desapareixien el sofriments inherents a l’existència humana.
 
A partir del segle XIX, es produeix en la cultura occidental un prodigiós esforç d’anamnesi historiogràfica per tal de descobrir el passat complet de la humanitat, el passat que ens fa solidaris amb la resta de pobles del món.
 
Durant mil·lennis, els rituals i les mitologies es van basar en les analogies entre el macrocosmos i el microcosmos. La dimensió còsmica va quedar vedada a partir del Renaixement amb la constatació de la infinitud de l’univers.
 
El mite, en quant que es rememora i reactualitza periòdicament pels rituals, proporciona la certesa que alguna cosa existeix de manera absoluta que és sagrada –transhumana i transmundana– al temps que accessible i part integral de l’experiència humana.

“Aquest món ‘transcendent’ dels déus, dels herois i dels avantpassats mítics és accessible perquè l’home arcaic no accepta la irreversibilitat del temps. Ho hem comprovat sovint: el ritual aconsegueix abolir el temps profà, cronològic, i recuperar el temps sagrat del mite. L’home es fa contemporani de les gestes que els déus van portar a terme in illo tempore. La rebel·lió contra la irreversibilitat del temps ajuda l’home a ‘construir la realitat’ i, d’altra banda, l’allibera del pes del temps mort, li dóna la seguretat que és capaç d’abolir el passat, de recomençar la seva vida i de recrear el seu món.”
El mite garanteix l’home que el que es disposa a fer ja ha estat fet i això redueix la incertesa. La redueix també la repetició del ritual cosmogònic pel qual el caos es transforma en cosmos, un món legitimat ritualment. Les revelacions que proporcionen els mites, no obstant, no es converteixen en coneixement i per tant no esvaeixen el misteri de les realitats còsmiques i humanes.
Punt de reflexió: Com estem gestionant la incertesa en temps d’absència de mites i  decadència de les religions? Com gestionem des de la psicologia i el coaching el neguit existencial que aflora insistentment durant les sessions?


LLENGUATGE SIMBÒLIC


El mite parla a través d’un llenguatge simbòlic farcit de símbols familiars per a l’home (astres, plantes, animals, rius...) i en aquest sentit li és transparent. “Si el món és transparent per a l’home arcaic, aquest sent a més que el món el “mira” i el comprèn. La caça el mira i el comprèn (sovint l’animal es deixa capturar perquè sap que l’home té fam), però també la roca, l’arbre i el riu. Cada un té la seva ‘història’ que explicar-li, un consell que donar-li.”
No obstant, això no implica una concepció bucòlica de l’existència. Els rituals estan farcits de sacrificis, tortures i altres fets tràgics que són peatges necessaris per recollir els beneficis. “El mite no és, en si mateix, una garantia de ‘bondat’ ni de moral. La seva funció és revelar models, proporcionar una significació al món i a l’existència humana. [...] Gràcies al mite, el món es deixa aprehendre en quant cosmos perfectament articulat, intel·ligible i significatiu. Al relatar com van ser fetes les coses, els mites revelen per qui i per què ho van ser i en quines circumstàncies. Totes aquestes revelacions comprometen més o menys directament l’home, ja que constitueixen una història sagrada.”
Un altre aspecte de la imitació dels gestos divins del ritual és que força l’home a superar els seus límits i condicionaments i a situar-se junt als déus i als herois mítics per portar a terme els seus actes: “directa o indirectament el mite opera una ‘elevació’ de l’home.”


TRIOMF de LOGOS


Eliade parla del paper de la cultura en la desacralització dels mites, del triomf de logos sobre mythos, de la victòria del llibre sobre la tradició oral, de la diferència entre escriure i viure, i de l’obra literària en relació a la creença religiosa. “Que les formes clàssiques del pensament mític hagin estat ‘compromeses’ per la crítica racionalitat no vol dir que aquesta forma de pensar hagi estat abolida definitivament. “
El cristianisme, tal com ha estat comprés i viscut en els quasi dos mil·lennis de la seva història, no pot desolidaritzar-se per complert del pensament mític.” L’expansió del cristianisme a Europa, al topar amb les deïtats i els herois pagans mitològics existents, opta per incorporar-los al seu calendari en forma de sants de culte –com Sant Jordi–, tot perllongant fins als nostres dies les essències del pensament mític.
A l’Edat Mitjana, les classes socials i els gremis s’atribueixen tradicions mitològiques pròpies, tot adoptant un mite d’origen per a cada vocació. L’existència d’aquestes mitologies potser serveixi per entendre com institucions com les monarquies –i certs lideratges polítics– sobreviuen a la suposada racionalitat de les societats actuals: “El prestigi religiós i la funció escatològica dels reis s’ha mantingut a Europa fins el segle XVII. La secularització del concepte de rei escatològic no ha abolit l’esperança, inserida en el més profund de l’ànima col·lectiva, d’una renovació universal operada per l’heroi exemplar sota una de les seves noves formes: el reformador, el revolucionari, el màrtir (en nom de la llibertat dels pobles), el cap del partit. El paper i la missió dels fundadors i dels caps dels moviments totalitaris moderns comporten un nombre considerable d’elements escatològics i soteriològics.”
Orígens –erudit alexandrí difusor del cristianisme– evidencia la no autenticitat històrica d’alguns episodis dels Evangelis, tot defensant que són vertaders en el pla espiritual. En qualsevol cas, com a defensor de l’exegesi (interpretació) al·legòrica, recomana no insistir massa en la historicitat de Jesús i atendre sobretot al sentit profund i al missatge de la seva vida. Segons Eliade, la religió cristiana conserva el pensament mític en quant es recolza en la imitació de Crist com a model exemplar i en la repetició litúrgica de la seva vida, mort i resurrecció. No obstant, es diferencia de la mitologia arcaica en que, si en aquesta el temps litúrgic és circular, el cristianisme accepta el temps lineal de l’historia: “el món va ser creat d’una vegada per a sempre i tindrà un únic final; l’encarnació va tenir lloc una sola vegada, en els temps històric, i hi haurà un sol judici.”


MITE i NATURALESA HUMANA


Certs ‘comportaments mítics’ perduren encara davant dels nostres ulls. No es tracta de ‘supervivències’ d’una mentalitat arcaica, sinó que certs aspectes i funcions del pensament mític són constitutius de l’ésser humà.” Un d‘ells és la necessitat de retornar a un origen “noble”, pròpia de les històries nacionals –no exemptes de contradiccions en les nostres contrades– i de grans transformacions com la revolució francesa (retorn als paradigmes romans i espartans) o grans sistemes de pensament com el neoliberal (mitjançant la lliure competència i el consum aconseguim la felicitat primordial del paradís terrenal).
 
Personatges de ficció i estrelles mediàtiques ens permeten –mitjançant la projecció i la identificació–  compensar les nostres frustracions i revelar-nos, si més no temporalment, com a herois i personatges excepcionals. Segons Eliade, l’obsessió per l’èxit en la nostra societat satisfà el desig ocult de transcendir els límits de la condició humana i assolir la perfecció primordial.
 
L’art i la literatura èpica es poden veure com extensions de la narració mitològica, d’igual manera que la novel·la, la qual ocuparia en la societat moderna el lloc que va ocupar la recitació de mites i contes de les societats tradicionals. Ambdues es caracteritzen per la fascinació pels relats d’esdeveniments significatius i personatges exemplars, que reflecteixen la realitat històrica i psicològica dels membres d’una societat.
 
El conte és una forma dessacralitzada del mite on les figures divines han estat substituïdes per protectors, adversaris i companys de l’heroi, que exerceixen la mateixa funció. El final feliç no els resta serietat. La iniciació –o “transit gràcies a l’artifici d’una mort i d’una resurrecció simbòliques de la ignorància i de la immaduresa a l’edat espiritual de l’adult”– arriba de forma divertida i actualitzada gràcies al conte (com La Caputxeta Vermella), representant modern del mite i dels ritus iniciàtics. “Avui comença a estendre’s la idea que el que s’anomena “iniciació” coexisteix amb la condició humana, que tota existència està constituïda per una sèrie ininterrompuda de ‘proves’, ‘morts’ i ‘resurreccions’, qualssevol que siguin els termes dels quals se serveixi el llenguatge modern per traduir aquestes experiències”.
 
Em pregunto fins a quin punt l’eclosió de la literatura de l’autoajuda i de la industria de la felicitat sustentada per alguns corrents de la psicologia –permeteu-me el punt d’autocrítica–, o la veneració compulsiva de la innovació –malgrat l’obsolescència programada–, per citar alguns exemples, es poden llegir en clau de cerca obsessiva de la “perfecció del començament” de la mitologia, de fascinació per lo difícil i lo ocult, o de revifalla de ritus iniciàtics en forma d’estada espiritual amb forfait de cap de setmana en un monestir.


“La Veritat és una, els savis parlen d’ella amb molts noms.” (Els Vedes)


TEMPS PER A LA REFLEXIÓ


  • Què necessites tancar (acabar, eliminar) per poder-te renovar i començar de nou?
  • Què pots retrobar als teus inicis? Què és el que necessites recordar? I oblidar?
  • Quin és el teu mite (persona real o personatge històric o de ficció) preferit? Què el caracteritza?
  • Què significa per a tu “despertar”? Què veuràs (escoltaràs, notaràs) quan “despertis”?
  • Qui seràs quan superis els teus límits i condicionaments?

 

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS


Per a aquest post m’he basat en els llibres Mito y realidad de Mircea Eliade (Kairós, 2013); El héroe de las mil caras – Psicoanálisis del mito de Joseph Campbell (Fondo de Cultura Económica, 2013); Los dioses de cada hombre – Una nueva psicología masculina de Jean Shinoda Bolen (Kairós, 2011).
El meu agraïment a la Pepa, la meva parella, i a les meves filles Georgina i Laura, sense les quals no seria on sóc en aquesta aventura.  A la meva mare Núria, al cel sia, i al meu pare Lluís.
 
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada