MINOTAURE
“El rei Minos de Creta
demanà a Posidó que li enviés un toro per sacrificar-lo. El toro que sorgí del
mar era tan extraordinari que Minos decidí quedar-se’l en lloc de sacrificar-lo
com havia promès.
Enfurismat amb el rei Minos per faltar a la seva paraula, Posidó feu que la reina Parsifae tingués una apassionada aventura amb el brau.
El fruit d’aquesta unió fou el Minotaure, un monstre mig brau mig home, que fou empresonat en el centre del laberint que es trobava sota el seu palau.”
Enfurismat amb el rei Minos per faltar a la seva paraula, Posidó feu que la reina Parsifae tingués una apassionada aventura amb el brau.
El fruit d’aquesta unió fou el Minotaure, un monstre mig brau mig home, que fou empresonat en el centre del laberint que es trobava sota el seu palau.”
Adaptació i traducció del mite El
Minotaure del llibre de Jean
Shinoda Bolen Los dioses de cada hombre – Una
nueva psicologia masculina
MITE i REALITAT
Segons Mircea Eliade a Mito y
realidad, el mite a les societats arcaiques no té l’accepció de faula,
invenció o ficció, sinó d’història vertadera: “una història d’inapreciable
valor perquè és sagrada, exemplar i significativa”.
En les societats primitives, el mite proporciona models de conducta humana
i dóna sentit i valor a l’existència. És només a partir dels grecs que el mite
(mythos) passa a ser l’oposat al logos i a la història, a significar “el
que no pot existir en la realitat”.
Eliade cita Teó, el sofista alexandrí que ja a principis del segle II
diferenciava mite i narració: el mite és “una exposició falsa que descriu
quelcom vertader” mentre que la narració és “una exposició que descriu esdeveniments
que van tenir lloc o que en van poder tenir”.
El mite glossa una història sagrada, un esdeveniment que va tenir lloc en
el “temps primordial”, al principi, una gesta d’éssers sobrenaturals que relata
una creació, una cosa que ha començat a ser, una irrupció del sagrat en el món.
El mite, en tant que història sagrada, es considera una “història vertadera” que
explica l’existència del món i els seus orígens: el mite cosmogònic.
Els mites són doncs “històries vertaderes” que –a diferencia de les faules
i els contes– no es poden explicar en qualsevol moment, ni davant de qualsevol
persona. S’expliquen als neòfits durant
els rituals d’iniciació (per exemple als nens que transiten cap a la categoria
d’homes) que tenen lloc en lapsus de temps sagrats (de nit, a l’hivern). Les
històries narrades als mites són un coneixement esotèric, en tant que secret,
transmès en el curs d’una iniciació i acompanyat d’un poder màgic-religiós.
El que es relata en els mites –tot i que els seus personatges són generalment
déus i éssers sobrenaturals que no pertanyen al món quotidià– concerneix
directament a les persones. “Els mites relaten no sols l‘origen del món, dels
animals, de les plantes i de l’home, sinó també tots els esdeveniments
primordials a conseqüència dels quals l’home ha arribat a ser qui és avui, és a
dir, un ser mortal, sexuat, organitzat en societat, obligat a treballar per
viure, i que treballa segons certes regles.”
“La funció principal del
mite és revelar els models exemplars de tots els ritus i activitats humanes
significatives: tant l’alimentació o el matrimoni com el treball, l’educació,
l’art o la saviesa.” (Mircea Eliade)
MITE i HISTÒRIA
Una altra diferència important rau en el fet que la història és irreversible,
mentre que el mite, a través del ritual, repeteix periòdicament el que va
succeir a l’origen: “No solament perquè els mites li ofereixen [a l’home] una
explicació del món i de la seva pròpia manera d’existir en el món, sinó,
sobretot, perquè al rememorar-los, al reactualizar-los, és capaç de repetir el
que els déus, els herois, o els avantpassats van fer ab origine. Conèixer els mites és aprendre el secret de l’origen de
les coses. En altres paraules: s’aprèn no sols com les coses han arribat a
l’existència, sinó també on trobar-les i com fer-les reaparèixer quan
desapareixen.”
Conèixer l’origen d’un cereal o d’una medicina equival a adquirir el poder
màgic per dominar-lo, multiplicar-lo o produir-lo a voluntat, com quan va aparèixer
per primera vegada: equival al poder de reiterar la seva creació exemplar. És
més, el ritual no es pot complir si no es coneix l’origen –o sigui, el mite que
narra com es va produir la primera vegada– i si no es recita de nou.
L’ETERN RETORN
El mite no és una resposta a la necessitat de saber sinó un relat que fa reviure una realitat original, i que respon a una profunda necessitat religiosa com també a necessitats d’ordre eminentment pràctic.
“En les civilitzacions primitives el mite realitza una funció
indispensable: expressa, realça i codifica les creences; salvaguarda els
principis morals i els imposa; garanteix l’eficàcia de les cerimònies rituals i
ofereix regles pràctiques per a l’ús de l’home. El mite és, doncs, un element
essencial de la civilització humana: lluny de ser una vana faula, és, ben el
contrari, una realitat vivent a la qual no es deixa de recórrer; no és de cap
manera una teoria abstracta o una desfilada d’imatges, sinó una vertadera
codificació de la religió primitiva i de la saviesa pràctica.”
MITE COSMOGÒNIC
Gràcies al retorn a l’origen s’espera néixer una altra vegada: “Per a les
societats arcaiques, la vida no pot ser reparada, sinó solament recreada per un
retorn a les fonts. I la font per excel·lència és el brot prodigiós d’energia,
de vida i de fertilitat que va tenir lloc durant la creació del món.”
En conseqüència, el mite cosmogònic té un valor terapèutic intrínsec. Heus
aquí perquè, a títol d’exemple, les paraules amb què el déu suprem polinesi Io va modelar l’univers eren les
mateixes paraules pronunciades en el ritus de fecundació d’una matriu estèril.
En les societats tradicionals el mite cosmogònic s’aplica a totes les
esferes de l’ésser humà on hi ha patiment, sigui la guerra, la malaltia, l’esterilitat
o qualsevol altra situació existencial on l’home experimenta desesperació,
inclosa la mort.
Perquè la cosmogonia és el model exemplar o arquetip de tota creació harmoniosa: el cosmos és una obra divina. “Retornar a l’origen és retornar a allò que és significatiu i vàlid. Reviure el temps en què les coses es van manifestar per primera vegada constitueix una experiència d’importància capital per a les societats arcaiques.”
Perquè la cosmogonia és el model exemplar o arquetip de tota creació harmoniosa: el cosmos és una obra divina. “Retornar a l’origen és retornar a allò que és significatiu i vàlid. Reviure el temps en què les coses es van manifestar per primera vegada constitueix una experiència d’importància capital per a les societats arcaiques.”
Els pobles arcaics pensen que el món ha de ser renovat anualment i aquesta
renovació es fa segons el model de la cosmogonia o del mite d’origen. Al final (o
al principi) d’un cicle es fan els rituals de renovació on es repeteix el que
els immortals van fer in illo tempore,
tot reiterant la creació. Com diu Eliade, “el cosmos ha de ser recreat
periòdicament, i l’escenari cosmogònic per mitjà del qual s’opera la renovació
està en relació amb la nova recol·lecció i la sacramentalització de l’aliment.”
LA PERFECCIÓ DEL COMENÇAMENT
Tot començament arriba després d’un final que el precedeix, el caos,
requisit sine qua non per a l’inici
esperat. El mite respon a l’esperança de la regeneració periòdica del món que
necessita de la destrucció simbòlica del vell món. Final i principi estan implícits
l’un en l’altre i donen peu al concepte de temps còsmic circular. Aquesta
renovació anual va associada a la idea de “la perfecció del començament”, del
record d’un paradís perdut i de la beatitud que precedia a la condició humana.
Si el començament –retorn a l’origen– ha de ser
absolut, també ho ha de ser el final: la destrucció del vell cicle ha de ser
radical. L’escatologia és el pas previ a
la cosmogonia. No es pot regenerar el que ha degenerat: s’ha de destruir el
vell món per poder recrear-lo de nou.
Els mites de la fi del món (com els mites diluvians) són tan importants com els de la seva creació. La fi del món esdevé un pas previ a la creació futura del món, creació que ens portarà paradoxalment a recrear els orígens. És la idea de l’etern retorn a un origen ple de perfecció i beatitud: “Per aquesta raó trobem, en les concepcions de l’escatologia entesa com una cosmogonia del futur, les fonts de totes les creences que proclamen l’Edat d’Or no solament (o ja no) en el passat, sinó tanmateix (o únicament) en el futur.”
Els mites de la fi del món (com els mites diluvians) són tan importants com els de la seva creació. La fi del món esdevé un pas previ a la creació futura del món, creació que ens portarà paradoxalment a recrear els orígens. És la idea de l’etern retorn a un origen ple de perfecció i beatitud: “Per aquesta raó trobem, en les concepcions de l’escatologia entesa com una cosmogonia del futur, les fonts de totes les creences que proclamen l’Edat d’Or no solament (o ja no) en el passat, sinó tanmateix (o únicament) en el futur.”
El principi bàsic de tota mitologia és aquest del principi en la fi, i la
primera fase del cicle cosmogònic és sempre el pas de lo informe a la forma. El
final d’un cicle es pot donar tant per causes naturals –el cicle anual de la
naturalesa i l’agricultura– com per càstig dels éssers divins que imposen un fi
apocalíptic a la humanitat (diluvi universal), o per simple decrepitud, fatiga
còsmica o desig de repòs absolut (mort).
La novetat en la tradició judeocristiana –a diferència de les mitologies
primitives– és que tant la fi del món com la seva creació (cosmogonia) són
úniques, només passen una vegada. El temps deixa de ser circular (etern retorn)
i passa a ser lineal i irreversible. L’acció humana comença a tenir valor
religiós i a partir d’ara un “judici” (el judici final) determinarà quins seran
els elegits que viuran l’eterna beatitud. En el que coincideixen ambdues –religions
còsmiques i judeocristianisme– és en la restauració final del paradís.
UN MÓN SENSE FI
El cicle cosmogònic implica una repetició de si mateix en un món sense fi.
Cada gran cicle inclou dissolucions menors, com el cicle del son i la vigília que
es succeeixen al llarg vida.
Segons Joseph Campbell a El héroe de
las mil caras – Psicoanálisis del mito, “el cicle cosmogònic ha de ser
comprès com el pas de la consciència universal, de la profunda zona de lo no
manifest , a través del son, al ple dia del despertar, i després el retorn, a
través del son, a l’obscuritat intemporal. Com en l’experiència real de cada
ser viu, així succeeix tot en la figura grandiosa de l’univers viu: en l’abisme
del son les energies es refresquen i en el treball del dia s’esgoten; la vida
de l’univers es gasta i ha de ser renovada.”
LA FI DEL MÓN
El cristianisme va condemnar les mitologies mil·lenaristes que el precedien
i va fer desaparèixer la corresponent pressió escatològica. El judici final i
la fi del món ja no eren imminents. El mil·lenarisme va reaparèixer a Europa
amb el nazisme i el comunisme, moviments carregats d’elements escatològics que
anunciaven la fi del món i el principi d’una era d’abundància i beatitud: després
de la “lluita final” es compensaria els “elegits” per tots els sofriments.
Segons Eliade, la fi del món reviu durant la guerra freda amb la por a la
guerra atòmica. En molts moments de la història es vaticina que no pot haver
principi sense destrucció. L’art modern, el nihilisme i el pessimisme
contribueixen a la destrucció d’un univers que és condició sine qua non per a un nou començament: “Es constataria que els
artistes, lluny de ser els neuròtics del quals se’ns parla de vegades, són, al
contrari, molt més sans psíquicament que molts homes moderns. Han comprés que
un vertader recomençament no pot tenir lloc més que després d’un final
vertader. I són els artistes els primers dels moderns que s’han dedicat a
destruir realment el seu món per recrear un univers artístic en el qual l’home
pugui al mateix temps existir, contemplar i somiar.”
Per a l’home de les societats arcaiques els mites representen el
coneixement de l’origen de cada cosa (del animals i les plantes, per exemple) i
aquest coneixement els confereix un domini màgic. Sabem on trobar-la i com
fer-la reaparèixer, i això proporciona esperança i seguretat. La periòdica
destrucció del món no és una idea tan pessimista, perquè el món sempre estarà “allí”.
El desig de conèixer l’origen de les coses és també característic de la
cultura occidental. Freud i la psicoanàlisi estableixen el paral·lelisme entre
la beatitud del paradís i la infantesa, i la capacitat de reviure els incidents
traumàtics amb la regressió.
RETORN A L’ÚTER
El retorn a l’úter representa, en els mites iniciàtics, la regressió a un univers
en estat caòtic o embrionari que no permet el renaixement físic però sí l’espiritual:
l’accés a una nova existència, més madura i integrada. El trobem en doctrines i
tradicions com la taoista i la budista on, mitjançant la pràctica del ioga, es torna enrere fins deixar la
temporalitat dels karma i arribar a
l’origen, a la primera existència, al moment anterior a l’esclat del món i del
temps, a l’eternitat i la immortalitat.
Sigui de manera immediata o progressiva mitjançant els records (anamnesi),
el retorn a l’origen i el seu coneixement confereix un domini màgic sobre les
coses. “La memòria es considera el coneixement per excel·lència. Qui sigui
capaç de recordar disposa d’una força màgico-religiosa més preciosa encara que
la de qui coneix l’origen de les coses.”
La importància del coneixement dels orígens i de la història antiga
(existències anteriors) deriva de la importància concedida als mites en quant
que relaten –i periòdicament rememoren– la constitució de la condició humana.
HOMO RELIGIOSUS
L’ homo religiosus neix quan
l’home rep la comunicació de l’historia primordial i n’assumeix les conseqüències.
De fet, les religions apareixen després de la desaparició dels déus creadors. Aquests
déus (ociosos) se separen de la humanitat després de la creació i només s’acudeix
a ells quan s’han esgotat tots els altres recursos. Altres déus són assassinats
per l’home qui, en conseqüència, canvia radicalment la seva forma de ser i es transforma
de l’home natural (nen) en l’home cultural, mortal i sexuat (adult).
Alguns ritus iniciàtics (com els ritus africans de circumsició a la pubertat) rememoren el drama d’un animal primordial que matava els humans
per ressuscitar-los “canviats”, animal del qual l’home –desconeixedor del
sentit d’aquesta mort iniciàtica– es venja acabant amb la seva vida.
Els rituals religiosos recorden contínuament aquests esdeveniments
primordials. Les cerimònies de pubertat, les cerimònies funeràries (viatge al
regne dels morts), els sacrificis humans (o animals) i el canibalisme (en què l’home
es menja la divinitat), rememoren intensament l’assassinat primordial per tal
d’evitar el sacrilegi d’oblidar que l’existència humana és el resultat d’una
acció divina. És en aquest punt on el que és essencial deixa de ser el temps
primer, el temps cosmogònic de la creació, i com el món ha arribat a ser
(ontologia), per donar tota la rellevància a la història, la història resultant
del drama representat pels avantpassats de l’home i pels sers sobrenaturals,
totpoderosos i immortals distints dels déus creadors.
Les mitologies del politeisme indo-asiàtic s’interessen cada cop més en el
que va succeir després de la creació del món i dels homes. L’èmfasi recau en el
que ha succeït als déus més que en el que els déus han creat. La mitologia
grega comença a narrar la gesta dels déus per assistir, amb posterioritat, a un
lent procés de desmitificació: decau l’interès en la història divina mentre
augmenta la cerca de la font, del principi (arche).
No obstant, l’aparició de la filosofia rigorosa i sistemàtica de Sòcrates i de Plató
no aboleix definitivament el pensament mític.
“Només gràcies al descobriment de la història, i més exactament, en
despertar la consciència històrica en el judeocristianisme i el seu
desenvolupament amb Hegel i els seus successors, només gràcies a l’assimilació
radical d’aquesta nova manera de ser en el món que representa l’existència
humana, es va poder superar el mite. Però es dubta en afirmar que el pensament
mític hagi estat abolit.”
MEMÒRIA i OBLIT
En la mitologia pan-india de l’Edat Mitjana destaca el tema de l’amnèsia o
oblit, del son i de la pèrdua de consciència, la qual va associada a la il·lusió
de la ignorància i a les debilitats de la condició humana, com el desig carnal
i la dependència de les coses mundanes.
La superació de la condició humana –la seva transcendència, la
llibertat, el nirvana– s’obté trencant el vel (desvelant), arrencant la bena
que cobreix els ulls o despertant al coneixement; comprenent que l’existència
no és més que una cadena de moments dolorosos i que l’esperit observa impassible
el drama de la personalitat.
Em sembla apropiat remarcar en aquest punt que en els processos de coaching utilitzem aquestes mateixes
metàfores (desvelar, descobrir, despertar, etc.) i en el mateix sentit de
despertar a la consciència i observar els pensaments des d’una perspectiva
elevada.
En la mitologia índia, Buda és el “despert” per excel·lència, és qui coneix
totes les existències anteriors: només ell és omniscient. En la mitologia grega,
memòria i oblit també hi són presents. Segons Hesíode, la deessa Mnemosyne –germana
de Cronos i mare de les muses– és
omniscient: sap “tot el que ha sigut, és i serà”. L’oblit (la font Lethe)
s’equipara a la mort. Els morts són els que han perdut la memòria. Per tal de fer
immortal el seu fill Etalida, Hermes li concedeix una memòria inalterable.
Gràcies a l’anamnesi es poden unificar els fragments de la història i unir
el principi amb el final. Per a Plató, aprendre equival a recordar. Entre dues
existències terrestres, l’ànima contempla les idees i comparteix el
coneixement. En reencarnar-se, l’ànima beu a la font Lethe i oblida. “La mort
és el retorn a un estat primordial i perfecte, perdut periòdicament per la
reencarnació de l’ànima.”
L’home de les societats arcaiques troba en els mites models exemplars: “Els
mites li afirmen que tot el que fa, o tracta de fer, ha sigut ja fet al
principi del temps, in illo tempore.
Els mites constitueixen, doncs, la suma del saber útil. Una existència
individual es fa i es manté com existència plenament humana, responsable i
significativa, en la mesura que s’inspira en aquest acerb d’actes ja efectuats
i de pensaments ja formulats. Ignorar o oblidar el contingut d’aquesta ‘memòria
col·lectiva’ constituïda per la tradició equival a una regressió a l’estat
‘natural’ (la condició acultural del nen) o a un ‘pecat’, a un desastre.”
HYPNOS i THANATOS
 |
| © Marie-Lan Nguyen / Wikimedia Commons |
En la mitologia grega, el son i la mort, Hypnos i Thanatos, són germans
bessons.
Sòcrates, pare de la maièutica i del diàleg socràtic –del qual parteix
el coaching–, és conscient de l’origen diví de la seva missió de “despertar”
les persones: “Un de semblant a mi, atenencs, no el trobareu fàcilment, com
gents endormiscades a les quals es desperta; potser em colpejareu [...] i em condemnareu
a mort irreflexivament; i a continuació dormireu tota la vida, a no ser que Déu
us en envií un altre, per amor a vosaltres.”
Romandre despert implica, més enllà de vèncer la fatiga física, estar
plenament conscient i present en el món de l’esperit. “Vetlleu i reseu” exhortava
Jesús als seus deixebles. Per als gnòstics, al despertar desapareixien el sofriments
inherents a l’existència humana.
A partir del segle XIX, es produeix en la cultura occidental un prodigiós
esforç d’anamnesi historiogràfica per tal de descobrir el passat complet de la
humanitat, el passat que ens fa solidaris amb la resta de pobles del món.
Durant
mil·lennis, els rituals i les mitologies es van basar en les analogies entre el
macrocosmos i el microcosmos. La dimensió còsmica va quedar vedada a partir del
Renaixement amb la constatació de la infinitud de l’univers.
El mite, en quant que es rememora i reactualitza periòdicament pels
rituals, proporciona la certesa que alguna cosa existeix de manera absoluta que
és sagrada –transhumana i transmundana– al temps que accessible i part integral
de l’experiència humana.
“Aquest món ‘transcendent’ dels déus, dels herois i dels avantpassats mítics és accessible perquè l’home arcaic no accepta la irreversibilitat del temps. Ho hem comprovat sovint: el ritual aconsegueix abolir el temps profà, cronològic, i recuperar el temps sagrat del mite. L’home es fa contemporani de les gestes que els déus van portar a terme in illo tempore. La rebel·lió contra la irreversibilitat del temps ajuda l’home a ‘construir la realitat’ i, d’altra banda, l’allibera del pes del temps mort, li dóna la seguretat que és capaç d’abolir el passat, de recomençar la seva vida i de recrear el seu món.”
El mite garanteix l’home que el que es disposa a fer ja ha estat fet i això
redueix la incertesa. La redueix també la repetició del ritual cosmogònic pel
qual el caos es transforma en cosmos, un món legitimat ritualment. Les
revelacions que proporcionen els mites, no obstant, no es converteixen en
coneixement i per tant no esvaeixen el misteri de les realitats còsmiques i
humanes.
Punt de reflexió: Com estem gestionant la incertesa en temps d’absència de
mites i decadència de les religions? Com
gestionem des de la psicologia i el coaching el neguit existencial que aflora
insistentment durant les sessions?
LLENGUATGE SIMBÒLIC
El mite parla a través d’un llenguatge simbòlic farcit de símbols familiars
per a l’home (astres, plantes, animals, rius...) i en aquest sentit li és
transparent. “Si el món és transparent per a l’home arcaic, aquest sent a més
que el món el “mira” i el comprèn. La caça el mira i el comprèn (sovint
l’animal es deixa capturar perquè sap que l’home té fam), però també la roca, l’arbre
i el riu. Cada un té la seva ‘història’ que explicar-li, un consell que
donar-li.”
No obstant, això no implica una concepció bucòlica de l’existència. Els
rituals estan farcits de sacrificis, tortures i altres fets tràgics que són peatges
necessaris per recollir els beneficis. “El mite no és, en si mateix, una
garantia de ‘bondat’ ni de moral. La seva funció és revelar models,
proporcionar una significació al món i a l’existència humana. [...] Gràcies al
mite, el món es deixa aprehendre en quant cosmos perfectament articulat, intel·ligible
i significatiu. Al relatar com van ser fetes les coses, els mites revelen per
qui i per què ho van ser i en quines circumstàncies. Totes aquestes revelacions
comprometen més o menys directament l’home, ja que constitueixen una història
sagrada.”
Un altre aspecte de la imitació dels gestos divins del ritual és que força
l’home a superar els seus límits i condicionaments i a situar-se junt als déus
i als herois mítics per portar a terme els seus actes: “directa o indirectament
el mite opera una ‘elevació’ de l’home.”
TRIOMF de LOGOS
“El cristianisme, tal com ha estat comprés i viscut en els quasi dos mil·lennis
de la seva història, no pot desolidaritzar-se per complert del pensament
mític.” L’expansió del cristianisme a Europa, al topar amb les deïtats i els
herois pagans mitològics existents, opta per incorporar-los al seu calendari en
forma de sants de culte –com Sant Jordi–, tot perllongant fins als nostres dies
les essències del pensament mític.
A l’Edat Mitjana, les classes socials i els gremis s’atribueixen tradicions
mitològiques pròpies, tot adoptant un mite d’origen per a cada vocació. L’existència
d’aquestes mitologies potser serveixi per entendre com institucions com les
monarquies –i certs lideratges polítics– sobreviuen a la suposada racionalitat
de les societats actuals: “El prestigi religiós i la funció escatològica dels
reis s’ha mantingut a Europa fins el segle XVII. La secularització del concepte
de rei escatològic no ha abolit l’esperança, inserida en el més profund de
l’ànima col·lectiva, d’una renovació universal operada per l’heroi exemplar
sota una de les seves noves formes: el reformador, el revolucionari, el màrtir
(en nom de la llibertat dels pobles), el cap del partit. El paper i la missió
dels fundadors i dels caps dels moviments totalitaris moderns comporten un nombre
considerable d’elements escatològics i soteriològics.”
Orígens –erudit alexandrí difusor del
cristianisme– evidencia la no autenticitat històrica d’alguns episodis dels
Evangelis, tot defensant que són vertaders en el pla espiritual. En qualsevol
cas, com a defensor de l’exegesi (interpretació) al·legòrica, recomana no
insistir massa en la historicitat de Jesús i atendre sobretot al sentit profund
i al missatge de la seva vida. Segons Eliade, la religió cristiana conserva el
pensament mític en quant es recolza en la imitació de Crist com a model
exemplar i en la repetició litúrgica de la seva vida, mort i resurrecció. No
obstant, es diferencia de la mitologia arcaica en que, si en aquesta el temps litúrgic
és circular, el cristianisme accepta el temps lineal de l’historia: “el món va
ser creat d’una vegada per a sempre i tindrà un únic final; l’encarnació va
tenir lloc una sola vegada, en els temps històric, i hi haurà un sol judici.”
MITE i NATURALESA HUMANA
“Certs ‘comportaments mítics’ perduren encara davant dels nostres ulls. No
es tracta de ‘supervivències’ d’una mentalitat arcaica, sinó que certs aspectes
i funcions del pensament mític són constitutius de l’ésser humà.” Un d‘ells és
la necessitat de retornar a un origen “noble”, pròpia de les històries
nacionals –no exemptes de contradiccions en les nostres contrades– i de grans
transformacions com la revolució francesa (retorn als paradigmes romans i
espartans) o grans sistemes de pensament com el neoliberal (mitjançant la
lliure competència i el consum aconseguim la felicitat primordial del paradís
terrenal).
Personatges de ficció i estrelles mediàtiques ens permeten –mitjançant la
projecció i la identificació– compensar
les nostres frustracions i revelar-nos, si més no temporalment, com a herois i
personatges excepcionals. Segons Eliade, l’obsessió per l’èxit en la nostra
societat satisfà el desig ocult de transcendir els límits de la condició humana
i assolir la perfecció primordial.
L’art i la literatura èpica es poden veure com extensions de la narració
mitològica, d’igual manera que la novel·la, la qual ocuparia en la societat
moderna el lloc que va ocupar la recitació de mites i contes de les societats
tradicionals. Ambdues es caracteritzen per la fascinació pels relats d’esdeveniments
significatius i personatges exemplars, que reflecteixen la realitat històrica i
psicològica dels membres d’una societat.
El conte és una forma dessacralitzada del mite on les figures divines han
estat substituïdes per protectors, adversaris i companys de l’heroi, que exerceixen
la mateixa funció. El final feliç no els resta serietat. La iniciació –o “transit
gràcies a l’artifici d’una mort i d’una resurrecció simbòliques de la
ignorància i de la immaduresa a l’edat espiritual de l’adult”– arriba de forma
divertida i actualitzada gràcies al conte (com La Caputxeta Vermella), representant modern del mite i dels ritus
iniciàtics. “Avui comença a estendre’s la idea que el que s’anomena “iniciació”
coexisteix amb la condició humana, que tota existència està constituïda per una
sèrie ininterrompuda de ‘proves’, ‘morts’ i ‘resurreccions’, qualssevol que
siguin els termes dels quals se serveixi el llenguatge modern per traduir
aquestes experiències”.
Em pregunto fins a quin punt l’eclosió de la literatura de l’autoajuda i de
la industria de la felicitat sustentada per alguns corrents de la psicologia –permeteu-me
el punt d’autocrítica–, o la veneració compulsiva de la innovació –malgrat
l’obsolescència programada–, per citar alguns exemples, es poden llegir en clau
de cerca obsessiva de la “perfecció del començament” de la mitologia, de fascinació
per lo difícil i lo ocult, o de revifalla de ritus iniciàtics en forma d’estada
espiritual amb forfait de cap de
setmana en un monestir.
“La Veritat és una, els
savis parlen d’ella amb molts noms.” (Els Vedes)
TEMPS PER A LA REFLEXIÓ
- Què necessites tancar (acabar,
eliminar) per poder-te renovar i començar de nou?
- Què pots retrobar als teus inicis? Què
és el que necessites recordar? I oblidar?
- Quin és el teu mite (persona real o
personatge històric o de ficció) preferit? Què el caracteritza?
- Què significa per a tu “despertar”?
Què veuràs (escoltaràs, notaràs) quan “despertis”?
- Qui seràs quan superis els teus límits
i condicionaments?
FONTS
D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS
Per a aquest post m’he basat en els llibres Mito y realidad de Mircea Eliade (Kairós, 2013); El
héroe de las mil caras – Psicoanálisis del mito de Joseph Campbell (Fondo de Cultura Económica, 2013); Los
dioses de cada hombre – Una nueva psicología masculina de Jean Shinoda
Bolen (Kairós, 2011).
El meu agraïment a la Pepa, la meva parella, i a les meves filles
Georgina i Laura, sense les quals no seria on sóc
en aquesta aventura.
A la meva mare Núria, al cel sia, i al meu pare Lluís.
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada