diumenge, 16 de febrer de 2014

L’aventura de l'heroi

 

 

ELS QUATRE SENYALS



“El jove príncep Gautama, el Futur Buda, havia estat preservat pel seu pare de tot coneixement de la vellesa, la malaltia, la mort i la vida monàstica, perquè temia despertar en ell pensaments de renúncia a la vida: havia estat profetitzat al néixer que seria emperador del món o Buda.

El rei, procliu a la vocació reial, lliurà al seu fill tres palaus i quaranta mil ballarines per mantenir la seva ment aferrada al món. Però això sols serví per avançar l’inevitable perquè, ja de ben jove, gaudí de totes les parcel·les dels plaers carnals i madurà per a la futura experiència. Quan el príncep estigué preparat, els missatgers aparegueren automàticament:
Un dia, el Futur Buda desitjà anar al parc i demanà al seu cotxer que enllestís la carrossa. L’home portà una carrossa elegant i luxosa, col·locà als arnesos quatre formosos cavalls de la sang de Shindava, tan blancs com els pètals dels lotus blancs, i anuncià al Futur Buda que tot estava preparat. El Futur Buda pujà a la carrossa, que era com un palau per als déus, i es dirigí al parc.
‘El moment de la il·luminació del príncep Siddhartha s’acosta –pensaren els déus–. Hem de fer-li un senyal.’ I convertiren un dels cavalls en un decrèpit ancià amb les dents trencades, els cabells grisos i l’esquena encorbada, que es recolzava tremolós en un bastó, i l'hi mostraren al Futur Buda.
Llavors, el Futur Buda digué al cotxer: ‘Amic, digues-me qui és aquest home. Ni tan sols els seus cabells són com el dels altres homes.’ I quan sentí la resposta, digué: ‘Vergonya de néixer, si tot aquell que ha nascut ha de fer-se vell’. I amb el cor agitat tornà a palau.
‘Per què ha tornat tan aviat el meu fill?’, preguntà el rei.
‘Senyor, ha vist un ancià –fou la resposta–, i perquè l’ha vist vol retirar-se del món.’
‘Vols matar-me, que dius aquestes coses? Que preparin immediatament unes funcions perquè les vegi el meu fill. Si aconseguim que gaudeixi del plaer deixarà de pensar en retirar-se del món.’ Llavors, el rei ordenà que la seva guàrdia s’estengués mitja llegua en cada direcció.
Un altre dia que el Futur Buda desitjà anar al parc, veié un home malalt que els déus li havien enviat i, després de fer la mateixa pregunta, tornà a palau amb el cor agitat. El rei interpel·là de nou, donà la mateixa ordre que abans i augmentà la guàrdia, que col·locà a tres quarts de llegua a la rodona.
Un altre dia que el Futur Buda tornà al parc, veié un home mort que els déus li havien enviat i, després de fer la mateixa pregunta, tornà a palau amb el cor agitat. El rei exigí de nou explicacions, donà les mateixes ordres i estengué la guàrdia a una llegua a la rodona.
Finalment, un altre dia que el Futur Buda tornà a anar al parc, veié un monjo, curosa i decentment abillat, que els déus li havien enviat i preguntà al cotxer: ‘Digues-me, qui és aquest home?’ ‘Senyor, aquest és un dels que s’han retirat del món’ i el cotxer començà a lloar el retir del món. La idea del retir del món va commoure el Futur Buda.”

Traducció i adaptació del mite Els quatre senyals del llibre de Joseph Campbell El héroe de las mil caras – Psicoanálisis del mito.


MITE i PSICOLOGIA

 

Segons Joseph Campbell a El héroe de las mil caras – Psicoanálisis del mito, el mite és l’entrada secreta per la qual les inesgotables energies dels cosmos s’aboquen en les manifestacions culturals humanes. Els símbols de la mitologia “són productes espontanis de la psique i cadascú porta dintre de si mateix, intacta, la força germinal de la seva font”. Els herois i les gestes del mite sobreviuen en els temps.

El regne dels humans oculta, sota el terra del petit compartiment relativament clar que anomenem consciència [...], forces psicològiques inconvenients o reprimides que no hem pensat o que no ens hem atrevit a integrar en les nostres vides, i que poden romandre imperceptibles, [...] que una paraula casual, un record o una olor, per exemple, poden despertar i que són perilloses perquè amenacen l’estructura de seguretat que hem construït, al temps que fascinants perquè tenen les claus per descobrir el nostre jo.”
Els ritus mitològics de les tribus primitives i les antigues civilitzacions tenien com a fi conduir els pobles a través dels llindars de les transformacions. “Els ritus iniciàtics són exercicis de separació formals usualment severs, on la ment talla de forma radical amb les actituds, lligams i normes de vida de l’estat que s’ha deixat enrere, [...] amb la finalitat d’introduir a qui passa per l’aventura de la vida a les formes i sentiments propis del seu nou estat”.
La funció primària de la mitologia i el ritus ha estat proveir els símbols que fan avançar l’esperit humà (psique), contrarestant aquelles altres fantasies que el lligaven al passat. Si aquestes imatges iniciadores no arriben de fora ho faran des del nostre interior per mitjà dels somnis. Però mentre que el somni està distorsionat per la personalitat única de qui somia, els problemes i les solucions que ofereixen els mites són directament vàlids per a tota la humanitat.


“El somni és el mite personalitzat, el mite és el somni despersonalitzat.” (Joseph Campbell)


 

MONSTRES i TIRANS

 

La figura del monstre-tirà de mites, somnis i llegendes representa l’avarícia i l’ego desproporcionat, que esdevé una maledicció per al propi tirà i per al seu món. “Aterrit de si mateix, perseguit pel temor, desconfiat de les mans que se li estenen i lluitant contra les agressions que anticipa del seu medi, que són en principi reflex dels impulsos incontrolables d’apropiació que en ell s’allotgen, el gegant de la independència adquirida per si mateix és el missatger mundial del desastre, fins i tot en el cas que en la seva ment s’alimentin intencions humanes. On posa la mà sorgeix el crit, si no des dels sostres de les cases, sí, més amargament, dintre de cada cor; un crit per a l’heroi redemptor, el que porta la brillant espasa, de la qual el cop [...] alliberarà la terra.”

A la mitologia és omnipresent la recurrència al naixement (palingenèsia) precedit de la mort inexorable que tanca el cercle. Aquest cicle ens permet retornar a la màgia de la infantesa, a la potencialitat vital no realitzada, als dons latents i a les llavors ocultes que poden germinar. Permeteu-me fer aquí un paral·lelisme amb el despertar o presa de consciència, l’explosió de la potencialitat i la renovada oportunitat de treure “la millor versió de nosaltres mateixos” que faciliten els processos de coaching.


“Res no és mesquí,
perquè els dies no passen;
i no arriba la mort ni si l'heu demanada.
I si l'heu demanada us dissimula un clot
perquè per tornar a néixer necessiteu morir.”
Joan Salvat-Papasseit


L’AVENTURA DE L’HEROI

 

L’heroi [...] és l’home o la dona que ha estat capaç de combatre i triomfar sobre les seves limitacions històriques personals i locals i que ha assolit les formes humanes, generals, vàlides i normals.” L’heroi –segons totes les mitologies– retorna de la seva aventura transfigurat per ensenyar les lliçons que ha après sobre la renovació de la vida.

L’heroi ha de superar la difícil i perillosa tasca de descobrir-se a si mateix, tasca que no haurà de fer la multitud de persones que es limiten a seguir les litúrgies dels mites. Aquells altres que ni segueixen la crida interior de l’heroi ni la doctrina del ritual mític es perden en el laberint del cor.
Teseu, l’heroi del mite del Minotaure, compta amb l’ajut d’Arianna –filla del rei Minos–  qui obtingué de Dèdal el rodet de fil de lli que simplement cal lligar a l’entrada i desenrotllar a mesura que avança pel laberint en la recerca del Minotaure.
La gesta de l’heroi no és impossible, ni en el fons tan solitària:  “Ni tan sols hem d’arriscar-nos sols en l’aventura, perquè els herois de tots el temps se’ns han avançat, el laberint es coneix meticulosament; només hem de seguir el fil del camí de l’heroi. I on havíem pensat que trobaríem quelcom abominable, trobarem un déu; i on havíem pensat matar a un altre, ens matarem a nosaltres mateixos; i on havíem pensat que sortiríem, arribarem al centre de la nostra pròpia existència; i on havíem pensat que estaríem sols, estarem amb el món.”
El mateix déu colèric i destructiu és, quan mostra la seva bondat, un vivificador principi del món. Ens debatem entre el terror que ens paralitza davant la gravetat i constància del sofriment humà, i la pietat que ens connecta amb la paciència davant d’aquest mateix patiment. Només l’acceptació de la nostra provisionalitat, el reconeixement de la vida universal i l’amor al destí –que és la mort– poden desfer-nos de l’amargor del fracàs i dels contes de fades de la felicitat.
El final feliç del conte de fades, del mite i de la divina comèdia de l’ànima ha de llegir-se no com una contradicció, sinó com la transcendència de la tragèdia universal de l’home. El món objectiu segueix sent el que era, però com l’èmfasi ha canviat dins del subjecte, se’ns mostra transformat. On abans lluitaven la vida i la mort es manifesta ara un ser perdurable, tan indiferent als accidents del temps com l’aigua que bull en un recipient ho és al destí d’una bombolla, o com ho és el cosmos a l’aparició i desaparició d’una galàxia d’estrelles.”


“Totes les coses canvien; res mor. L’esperit vaga d’aquí cap a allà, i ocupa el marc que li plau. Perquè allò que una vegada va existir ja no és, i el que no era ha arribat a ser. Així l’enorme cercle de moviment ha girat una vegada més.” (Ovidi)


LA TRAVESSIA DEL DESERT 

 

La travessia de l’heroi mitològic és fonamentalment interior: té lloc en les profunditats on cal vèncer obscures resistències, on reviuen forces perdudes i oblidades durant molt de temps. “Quan aquesta gesta es realitza, la vida ja no sofreix desesperadament sota les terribles mutilacions del desastre ubic, agreujat pel temps, terrible a través de l’espai; sinó que, encara visible en el seu horror, amb crits d’angoixa encara tumultuosos, queda penetrada amb el coneixement  d’un amor que tot ho envaeix i tot ho alimenta i amb el coneixement també de la seva pròpia força inconquerida.”

L’aventura de l’heroi segueix el mateix model en totes les mitologies: la separació del món (l’heroi o el món sofreixen una mancança simbòlica), la iniciació (l’etapa de les proves i les victòries) i el retorn triomfant a la vida per viure-la amb més sentit.

Típicament, l’heroi del conte de fades assoleix un triomf domèstic i microscòpic, mentre que l’heroi del mite té un triomf macroscòpic, històric-mundial. Mentre que el primer, que de vegades és el nen més petit o menyspreat, s’apodera de poders extraordinaris i venç els seus opressors personals, el segon, torna de la seva aventura amb els mitjans per aconseguir la regeneració de la seva societat com un tot. Els herois tribals o locals, com l’emperador Huang Ti, Moisés o l’asteca Tezcatlipoca, lliuren la seva ofrena a un sol poble; els herois universals, com Mahoma, Jesús o Gautama Buda, porten un missatge per al món sencer.”
El cicle cosmogònic revela que les forces divines buscades i perillosament guanyades han estat sempre dintre del cor de l’heroi i que només esperaven a ser “re-conegudes” i restituïdes. L’heroi com a encarnació de Déu és el melic del món a través del qual les energies de l’eternitat irrompen en el temps. “L’efecte de l’aventura de l’heroi quan ha triomfat és desencadenar i alliberar de nou el fluir de la vida en el cos del món. El miracle d’aquesta fluència pot representar-se en termes físics com la circulació de la substància alimentícia, en termes dinàmics com un corrent d’energia, i espiritualment com una manifestació de la gràcia. Tals varietats en la imatge s’alternen fàcilment i representen tres graus de concentració d’una única força vital.”



LA CRIDA DE L’AVENTURA



El primer estadi de l’aventura mitològica de l’heroi és “la crida de l’aventura”, que arriba a través d’un missatger –el príncep de la Bella Dorment–, d’un error –que segons Freud no és mai accidental sinó un destí que s’obre–,  o d’un seguit de senyals que, un cop superades les resistències, no podran ser desoïdes. Això és el que relata la llegenda d’“Els quatre senyals”.

Per als que no rebutgen la crida, la primera trobada de la jornada de l’heroi és amb una figura protectora (la fada madrina o la verge cristiana, per exemple) que proporciona “amulets” (com el rodet de fil de lli d’Arianna) contra les forces del monstre que ha d’eliminar.

La figura protectora representa l’omnipotent força defensora i benigna del destí, la seguretat del ventre matern i del paradís passat i futur que permet l’heroi seguir la crida i assumir-ne amb coratge les conseqüències, recolzat per les forces de l’inconscient.



El GUARDIÀ DEL LLINDAR


L’heroi avança en la seva aventura fins que es troba amb el guardià del llindar –típicament un monstre devorador d’homes– a l’entrada de la zona desconeguda –el desert, la selva, els oceans o les profunditats de l’inconscient– , és a dir, allà on acaba la zona de confort.

L’arcàdic déu Pan és un exemple paradigmàtic: “L’emoció que provocava en els seus dominis era el terror ‘pànic’, un terror sobtat i sense causa. Qualsevol motiu trivial, una branca que es trenca, el moviment d’una fulla, farà que la ment s’estremeixi amb un perill imaginari i, en l’esforç embogit per escapar del seu propi inconscient despert, la víctima expiri en la seva fuga aterrida.”

L’aventura és sempre i arreu anar més enllà, del conegut al desconegut. Les forces custòdies de la frontera són perilloses i afrontar-les  és arriscat, però el perill desapareix per a qui és capaç i valerós.

L’aventura implica transcendir l’afecció al món dels sentits, alliberar-nos de l’ego i arribar al coneixement transcendent per superar les parelles d’oposats (vida i mort, bé i mal, i totes les altres polaritats). “La idea que el pas pel llindar màgic és un trànsit a una esfera de renaixement queda simbolitzada en la imatge mundial del ventre, el ventre de la balena. L’heroi, en lloc de conquerir o conciliar la força del llindar, és engolit pel desconegut i semblaria que hagués mort.”
La caputxeta vermella fou engolida pel llop, com ho foren els déus grecs germans de Zeus pel seu pare (Cronos). Traspassar el llindar i entrar –sigui al ventre de la balena o a un temple– és una forma d’auto aniquilació, de metamorfosi, de renovació de la vida.



EL MITE DE PSIQUE


Un cop travessat el llindar, l’heroi es mou en un paisatge de somni on ha de passar per una sèrie de difícils proves, com els que Psique va haver d’afrontar per recuperar Cupido, l’amant perdut.

“Quan Psique es presentà suplicant davant de Venus, la deessa l’agafà violentament pels cabells i li estampà el cap al terra. Després, Venus prengué una gran quantitat de blat, civada, mill, llavors de cascall, pèsols, llenties i fesols, els barrejà i ordenà la jove que els separés abans que es fes de nit. Psique rebé l’ajut d’un exèrcit de formigues.

Més tard, Venus li demanà que tallés la llana d’or de cert animal salvatge, de cornamenta aguda i mossegada verinosa, que habitava en una vall inaccessible d’un bosc perillós. Però una canya verda la instruí sobre com recollir de les canyes de la vall els flocs d’or que deixava el bestiar al seu pas.

La deessa li demanà després una ampolla d’aigua d’una font glaçada que estava en una roca alta com una torre i flanquejada per dracs insomnes. Una àliga s’acostà i portà a terme la meravellosa proesa.

Finalment, Venus ordenà a Psique que portés de l’abisme del món subterrani una capsa plena de la bellesa sobrenatural. Una alta torre li digué com baixar a aquest món, li donà diners per a Caronte i menjar per al Cèrber i la posà en camí.

Quan Psique completà tots els difícils treballs, el mateix Júpiter li concedí l’elixir de la immortalitat, de manera que per sempre estigué unida a Cupido, el seu estimat, en el paradís de la forma perfecta.”

Aquestes figures instructores i ajudants secrets els trobem també en els somnis per donar-nos la clau de què hem de fer per salvar-nos. Una jove que temia enrojolar-se (eritrofòbia), i que quan ho feia li suava la cara, va tenir aquest somni: “Estava al costat d'un llac que aparentava completa quietud, una tempesta vingué de cop i s’aixecaren altes onades, de tal manera que la meva cara quedà totalment esquitxada d’aigua.”

Josep Campbell fa en aquest punt una interessant reflexió: “No hi ha dubte que els perills psicològics, a través dels quals eren guiades les generacions anteriors per mitjà de símbols i d’exercicis espirituals de la seva herència mitològica i religiosa, ara, [...] en la mesura que les nostres creences heretades no representen els problemes reals de la vida contemporània, hem d’enfrontar-nos-hi sols [...]. Aquest és el nostre problema com a individus moderns, ‘il·lustrats’, per als quals tots el déus i el dimonis han estat racionalitzats com inexistents.”



LA FIGURA FEMENINA


Un cop passades les proves i vençuts els ogres, l’última aventura de l’heroi és la trobada amb la figura femenina, la dona anhelada com a mare, germana, amant o esposa. La mare universal nutritiva, protectora, bona, bella i jove dels inicis és l’encarnació de la promesa de la perfecció i de la seguretat al final de l’exili, al final del llarg periple “de la tomba del ventre al ventre de la tomba”.

Però aquesta és també la trobada amb la mare absent, inassolible, possessiva, punitiva, desitjada i prohibida:La dona, en el llenguatge gràfic de la mitologia, representa la totalitat del que es pot conèixer. L’heroi és qui arriba a conèixer-la.”

L’encontre amb la deessa (encarnada en cada dona) és la prova final del talent de l’heroi per guanyar el do de l’amor, que és la vida en si mateixa.

Durant les sessions de teràpia i coaching, apareix sovint el tema de l’acceptació que Campbell descriu magistralment: “L’eix de la curiosa dificultat es troba en el fet que els nostres punts de vista conscients del que la vida hauria de ser, poques vegades corresponen al que la vida realment és. Generalment, refusem admetre dintre de nosaltres mateixos o dintre del nostres amics la plenitud d’aquesta febre incitant, protegida en si mateixa, pudent, carnívora i lasciva que és la veritable naturalesa de la cèl·lula orgànica. Més aviat tendim a perfumar, blanquejar i reinterpretar imaginant mentrestant que totes les mosques en l’ungüent i tots els pèls en la sopa són els errors d’algun altre ser, ben desagradable. Però quan sobtadament se’ns revela o s’imposa davant la nostra atenció que cada una de les coses que pensem o fem participa necessàriament de l’olor de la carn, llavors no és poc comú que s’experimenti un moment de repulsió [...].”



RECONCILIACIÓ AMB EL PARE


La reconciliació amb el pare –el proper pas en el periple de l’heroi– només és possible en reconèixer que “el pare ogre” és un reflex del propi ego del “fill víctima” que hem deixat enrere, i abandonem el monstre en forma de déu (superjò) o de pecat (l’allò). La confiança en la protecció materna ens farà superar les aterridores experiències d’iniciació en el pare i suportar les crisis “per descobrir, al final, que el pare i la mare es reflecteixen l’un a l’altre i que són en essència el mateix.”

El pare és el sacerdot iniciador a través del qual l’adolescent –després d’haver purgat els llasts infantils i bescanviat el pit matern pel fal·lus masculí mitjançant el dolorós ritus de la circumcisió– entra en el món adult i adquireix el poder que el converteix, ara a ell, en pare. És la mitologia del segon naixement. “A través de l’Església Cristiana (en la mitologia de la Caiguda i la Redempció, la Crucifixió i la Resurrecció, el “segon naixement” del Baptisme, la palmellada iniciadora a la galta que és la Confirmació, i el simbòlic menjar la Carn i beure la Sang), solemnement i de vegades en forma efectiva, estem units a aquelles imatges immortals de força iniciadora gràcies a les quals i, a través de llur operació sacramental, l’home, des del principi del seus dies sobre la Terra, ha dissipat els terrors de la seva fenomenalitat i ha assolit la visió que tot ho transfigura del ser immortal.”

El pare guarda el secret de la paradoxa de la creació, tot i que cap sistema ni teologia el pot explicar completament, i aquest és el punt cec per on l’heroi ha de passar tot acceptant les tragèdies del món gràcies a una visió de la font (Déu): “Contempla la cara del pare, comprèn i els dos es reconcilien. [...] Per al fill que ha arribat a conèixer el pare veritablement, les agonies de la prova passen amb rapidesa; el món ja no és una vall de llàgrimes, sinó la perpètua i benaurada manifestació de la Presència.”


“L’innocent delit d’Èdip després d’haver posseït la reina per primera vegada, es converteix en agonia de l’esperit quan descobreix qui és ella.”  (Joseph Campbell)




APOTEOSI

 

Arribat al llindar del nirvana –l’eternitat subsegüent a l’extinció de la triple força que mou l’univers: el foc del desig, l’hostilitat i l’engany–, l’heroi s’adona de l’aparent distinció que fa la ment entre l’eternitat i el temps, arriba al coneixement perfecte i transcendeix les parelles de contraris.

Androgin era l’estat d’Adam quan fou creat abans de ser engendrat l’aspecte femení (Eva), abans que s’alcés el mur del Paradís i comencés la dualitat dels contraris –cel i terra, home i dona, etc.–, i que l’eternitat es convertís en temps i la vida es generés a partir de la divisió.
En la mística oriental, la presència reposada i perdurable s’associa a l’estat androgin original al que s’arriba amb la meditació. Segons la visió mística de Plató, l’experiència última de l’amor és comprendre que per sobre de la dualitat està la identitat (“cadascun és ambdós”) i que per sobre de les individualitats està l’univers, amb la qual cosa l’amor esdevé una experiència còsmica.

En la mitologia maori, Rangi (el Cel) jeia tan a prop del ventre de Papa (la Mare Terra) que els fills amb prou feina podien sortir. Després d’un tràgic debat, els fills van decidir separar-los amb l’ajut dels déus: “És millor separar-los i deixar que el cel es converteixi en un estrany per a nosaltres i que la terra jegui sota els nostres peus, però que la terra romangui a prop, com la mare que ha d’alimentar-nos.” El mateix tema el trobem en la mitologia grega quan Hesíode narra la separació d’Urà (Pare Cel) i Gea (Mare Terra): Cronos castra el seu pare, Urà, amb la falç que la seva mateixa mare (Gea) li proporciona.
El pare, l’intrús en el paradís del nen amb la seva mare, esdevé l’arquetip de l’enemic que cal matar i de la irresistible compulsió a la guerra i la violència. El divorci entre els principis de l’odi i l’amor fa visible l’immemorial repte psicològic de vèncer l’odi per mitjà de l’amor.


“Si coneixeu el buit de totes les coses, la Compassió es produirà en els vostres cors; si perdeu tota diferència entre vosaltres i els vostres semblants, esteu preparats per servir els altres; i quan al servir-los tingueu èxit, llavors m’haureu trobat. I si em trobeu, haureu arribat a l’estat de Buda.” (Himne dels preceptes Ioga, Milarepa)



IMMORTALITAT


En el mite s’observen les angoixes i fantasies pròpies de la psique infantil: “Angoixes per la integritat del seu cos, fantasies de restitució i un silenciós i profund desig d’indestructibilitat i protecció contra les forces “dolentes” interiors i exteriors, comencen a dirigir la seva psique en formació; i tots ells romanen com factors determinants en les posteriors activitats de la vida, neuròtiques o fins i tot normals, en els seus esforços espirituals, en les seves creences religioses i en les pràctiques rituals de l’adult.”

La possibilitat de la immortalitat física és un tema que fascina la humanitat –píndoles de la immortalitat, elixirs, etc.– mentre no es veu com un fet present que, com afirma Lao Tse, “totes les coses esdevenen, s’eleven i retornen. Les plantes floreixen, però només per retornar a l’arrel. El tornar a l’arrel és com la cerca de la tranquil·litat. La cerca de la tranquil·litat és com un moviment cap al destí. Moure’s cap al destí és com l’eternitat. Reconèixer l’eternitat és la il·luminació i no reconèixer-la porta el desordre i el mal. El coneixement de l’eternitat fa l’home comprensiu i la comprensió amplia la seva ment; l’amplitud de visió porta noblesa i la noblesa és com el cel. El que és celestial és Tao. Tao és allò Etern. No s’ha de témer la decadència del cos.”

En la mitologia grega trobem la història del Rei Mides, que va tenir la fortuna d’obtenir de Bacus el present que més desitgés:

“Mides demanà que tot el que toqués es convertís en or. Quan tornava a casa, tocà, per tal d’experimentar, la branca d’una alzina que immediatament es convertí en or; tocà una pedra i es convertí en or; i una poma a la seva mà fou una llavor d’or. Fascinat, ordenà que es preparés una magnífica festa per celebrar el miracle. Però quan s’assegué i posà els dits sobre el rostit, aquest es transfigurà, i el vi en els seus llavis es convertí en or líquid. I quan la seva filla petita, a qui ell estimava més que a res a la Terra, vingué a consolar-lo dels seus sofriments es convertí, en el moment en què l’abraçà, en una formosa estàtua d’or.”
Segons Campbell, l’agonia de l’home per trencar les limitacions personals és l’agonia del creixement espiritual. Art, literatura, mite, culte, i filosofia són algunes de les disciplines que li són útils per a tal fi. En la recerca de creuar un llindar darrere l’altre i superar horitzons limitants l’home implora i transcendeix les divinitats fins que arriba a l’apreciació de l’inevitable buit.



EL RETORN


Quan la missió de l’heroi ha esta portada a terme, l’aventurer ha de tornar amb el seu trofeu transformador de la vida. “El cicle complet, la norma del monomite, requereix que l’heroi comenci ara la tasca de portar els misteris de la saviesa, el Velló d’Or, o la seva princesa dorment, al regne de la humanitat, on l’ofrena haurà de significar la renovació de la comunitat, de la nació, del planeta o dels deu mil móns.”

De vegades, però, l’aventurer defuig aquesta responsabilitat. En d’altres ocasions, simplement ha de superar una darrera persecució d’uns déus ressentits, equivalent a la “fuga amb obstacles” del conte popular.

Podria succeir que l’heroi necessités l’ajut del món exterior per tornar de la seva aventura mística i sobrenatural al món real, al món del qual va partir. “Encara ha d’enfrontar-se a la societat amb el seu elixir que destrossa l’ego i redimeix la vida, i suportar el cop de resposta dels dubtes raonables dels durs ressentiments i de la incapacitat de la bona gent per comprendre. [...] Experimentarà la incongruència entre la saviesa que porta de les profunditats i la prudència efectiva en el món real de la llum. [...] El do portat de la profunditat transcendent, es racionalitza amb rapidesa i es converteix en una no-entitat i revifa la necessitat que existeixi un altre heroi que renovi el món.”

El repte de l’heroi és com fer arribar el seu missatge espiritual a les persones que pensen en termes d’evidències, i estan immerses en les angoixes i alegries passatgeres, en les banalitats i les obscenitats de la vida; tal vegada tan difícil com explicar la importància d’un somni a la llum del dia o parlar de l’eternitat i de la forma immutable del cosmos infinit als homes que només veuen en la terra canvi i mort, goig i dolor immediats. Aquesta és la raó –de supervivència psicològica– per la qual l’emperador de Mèxic Moctezuma era portat a espatlles dels nobles i mai posava els peus a terra (no s’havia inventat encara el papamòbil) o per la qual gnoms i elfs es convertien en pedres o trossos de fusta quan eren sorpresos per la llum del sol.

El trànsit entre els dos móns és una expressió simbòlica –com les transfiguracions de Jesús i de Krishna– adaptada a l’enteniment humà per tal de facilitar el missatge que es vol passar. Quan Jesús diu “Qui perdi la seva vida per mi, la trobarà” expressa el significat de tota pràctica religiosa: “L’individu, per mitjà de prolongades disciplines psicològiques, renuncia completament a la seva afecció a les seves limitacions personals, idiosincràsies, esperances i temors, ja no es resisteix a l’aniquilació de si mateix, que és el prerequisit al renaixement en la realització de la veritat, i així madura, al final, per a la gran reconciliació (unificació). Després de dissoldre totalment totes les seves ambicions personals, ja no tracta de viure, sinó que es lliura voluntàriament al que hagi de passar-li; o sigui, és converteix en anònim. La Llei viu en ell amb el seu consentiment sense reserves.”

I quin és el resultat del retorn de l’heroi? L’objectiu del mite és reconciliar la consciència de l’individu amb la voluntat universal. Si la primera tasca de l’heroi ha estat experimentar conscientment els estadis antecedents del cicle cosmogònic, la darrera tasca és tornar al pla de la vida contemporània i servir com agent transformador del potencial humà.



LES CLAUS 


Heus aquí la síntesi que Campbell fa de l’itinerari de l’heroi en la seva aventura:

“L’heroi mitològic abandona la seva cabanya o castell, es atret, portat, o avança voluntàriament cap al llindar de l’aventura. Allí troba la presència d’una ombra que cuida el pas.

L’heroi pot derrotar o conciliar aquesta força i entrar al regne de l’obscuritat (batalla amb el germà, batalla amb el drac; ofertori, encantament o potser mort per l’oponent) i descendir a la mort (desmembrament, crucifixió).

Darrere el llindar, després, l’heroi avança a través d’un món de forces poc familiars i no obstant estranyament íntimes, algunes de les quals l’amenacen perillosament (proves), altres li donen ajuda màgica (auxiliars).

Quan arriba al nadir del periple mitològic, passa per una prova suprema i rep la seva recompensa. El triomf pot ser representat com la unió sexual de l’heroi amb la deessa mare del món (matrimoni sagrat), el reconeixement del pare-creador (concòrdia amb el pare), la seva pròpia divinització (apoteosi) o també, si les forces li han estat hostils, el robatori del do que ha vingut a guanyar (robatori de la seva esposada, robatori del foc); intrínsecament és l’expansió de la consciència i per tant del ser (il·luminació, transfiguració, llibertat).

El treball final és el del retorn. Si les forces han beneit l’heroi, ara aquest es mou sota la seva protecció (emissari); altrament, fuig i és perseguit (fugida amb transformació, fugida amb obstacles). En el llindar del retorn, les forces transcendentals han de quedar enrere; l’heroi torna a emergir del regne de l’angoixa (retorn, resurrecció). El bé que porta restaura el món (elixir).”




MITE i PSICOANÀLISI 

 

El perfil de mites i contes està exposat a ser enfosquit i a perdre els seus significats.  El mite mor amb la racionalització i la interpretació de la seva poesia com biografia, història o ciència, perquè com a ciència o història la mitologia és absurda.

El simbolisme de la mitologia té un significat psicològic i gràcies a la psicoanàlisi es posa al descobert la seva naturalesa similar a la dels somnis, de la mateixa manera que la psicoanàlisi va posar de manifest que els somnis eren simptomàtics de la dinàmica de la psique.
A través de les histories fantàstiques relatades en els mites es dóna expressió simbòlica als desitjos, temors i tensions inconscients que estan per sota dels patrons conscients de la conducta humana. "La mitologia, en altres paraules, és psicologia mal llegida com biografia, historia i cosmologia. [...] Les metàfores per les quals viuen i a través de les quals operen, han estat aixoplugades, buscades i discutides durant segles, fins i tot durant mil·lennis; han servit a societats senceres, i el que és més, han sigut les conservadores del pensament i de la vida. [...] Uneixen l’inconscient als camps de l’acció pràctica, no en forma irracional, a manera de projecció neuròtica, sinó de tal forma que permeti una comprensió madura, seriosa i pràctica del món fàctic per a que actuï com un control ferm en els reialmes del desig i del temor infantils. [...] I així, per aprehendre el valor íntegre de les figures mitològiques que ens han llegat, hem d’entendre que no són sols símptomes de l’inconscient (com ho son tots els pensaments i actes humans) sinó també declaracions controlades i intencionades de certs principis espirituals, que han romàs constants a través del curs de la història humana com la forma i l’estructura nerviosa de la psique humana en si mateixa. [...] La seva força, l’anomenen energia, poder de Déu o libido, i és la manifestació en el cosmos de l’estructura i del flux de l’univers mateix.”

Si entenguéssim que la mitologia presenta un heroi predestinat –que rep les seves forces extraordinàries quan neix o en ser concebut–, l’heroi seria com a molt un referent a imitar. Una perspectiva més profunda ens fa veure l'heroi com un símbol per contemplar-nos a nosaltres mateixos i descobrir el ser diví que viu al nostre interior (“El regne del cel està dintre de vosaltres.” Lucas).

L’heroi adopta múltiples facetes en les diverses mitologies: infant heroi, guerrer, amant, emperador, tirà, redemptor o sant. D’altra banda, són moltes les biografies de personatges històrics, farcides de la simbologia màgica dels mites, que foren abandonats o repudiats de petits, forçats a l’exili i retornats reeixits després de les seves gestes. El tema de l’exili infantil reapareix en molts contes populars en forma del fill o filla menor, orfe, fillastre o aneguet lleig menyspreat i maltractat, però dotat d’una extraordinària capacitat per enfrontar-se i sobreviure a la traumàtica experiència i revelar el seu autèntic caràcter.


“L’aventura de l’heroi representa el moment de la seva vida en què arriba a la il·luminació, el moment nuclear on, encara viu, troba i obre el camí de la llum per sobre dels obscurs murs de la nostra mort en vida.” (Joseph Campbell)



LA PARTENÇA


El darrer acte de la biografia de l’heroi és la mort o partença, que sintetitza tot el sentit de la vida. La mort de l’heroi s’assembla al dormir perquè sempre estarà entre nosaltres d’una o altra forma. Aquestes són les darreres paraules de consol de Buda als seus sacerdots abans de passar al Nirvana: “I ara, oh sacerdots, m’aparto de vosaltres; tots els constituents del ser són transitoris; treballeu amb diligència en la vostra salvació.”

El poderós heroi de les forces extraordinàries –el que pot aixecar el Mont Govardhan amb un sol dit, i omplir-se amb la glòria terrible de l’Univers– és cada un de nosaltres: no el ser físic que es reflecteix al mirall, sinó el rei que està al seu interior." No és aquest l’heroi que intentem que ressorgeixi en cada procés de coaching? "Krishna declara: ‘Jo sóc l'ésser que s’asseu en el cor de totes les criatures. Sóc el principi, el mig i la fi de tots els éssers.’ Aquest és precisament el sentit de les pregàries pels morts, en el moment de la dissolució personal: que l’individu ara ha de retornar al moment del seu coneixement primitiu de la divinitat creadora del món que durant la seva vida es reflectí dins del seu propi cor.”
El traspàs es realitza de maneres més o menys dificultoses en les diverses mitologies. A la Divina Comèdia de Dante es descriu el passatge a través de tres estadis: l’infern (les misèries de la carn), el purgatori (la transmutació de la carn en experiència espiritual) i el paradís (la realització espiritual).
La dissolució personal (o microcòsmica) en la seva forma universal (la fi del macrocosmos) adopta també múltiples formes, com la versió maia de la fi del món –a partir de càlculs basats en els cicles dels planetes–, el final estrepitós dels antics víkings –amb Odí i Tor aniquilats pels monstres després d’una lluita ferotge–, o la fi apocalíptica anunciada per Jesús: “Obscurirà el sol i la lluna no donarà la seva llum, i les estrelles cauran del cel, i les columnes del cel es commouran. Llavors apareixerà l’estendard del Fill de l’home en el cel, i es lamentaran totes les tribus de la Terra, i veuran el Fill de l’home venir sobre els núvols del cel amb poder i gran majestat. I enviarà els seus àngels amb poderoses trompetes i reuniran dels quatre vents els elegits, des d’un extrem del cel fins a l’altre... D’aquell dia i aquella hora ningú en sap, ni els àngels del cel, ni el Fill, sinó solament el Pare.” (Mateu)



PROTEU



Proteu, “el veraç ancià dels mars”, és un astut déu que mai descobreix, ni davant del més hàbil interrogador, el contingut íntegre de la seva saviesa. Campbell fa una analogia entre la mitologia i aquest déu per explicar la dificultat de donar resposta a la interpretació dels mites.

“Quan el Sol, seguint el seu curs, arriba al centre del cel, el veraç ancià dels mars, ocult per negres i encrespades ones, salta a terra amb la bufada de Zèfir.

De seguida, s’ajeu en una profunda gruta i al seu voltant es posen a dormir, totes juntes, les foques de natàtils peus, filles de la formosa Halosidne, que surten de l’escumós mar exhalant l’acerb olor del profundíssim mar.

El rei guerrer grec Menelau, guiat i ajudat per una filla d’aquell vell pare del mar a les seves salvatges llars, i instruït per ella sobre com aconseguir la resposta del déu, desitjava solament preguntar el secret de les seves dificultats personals i el parador dels seus amics personals. I el déu es dignà a contestar.”

En llegir aquest fragment, he imaginat primer el coachee com al déu Proteu –de qui l’Odissea narra que “provarà de convertir-se en tots el éssers que s’arrosseguen per terra, i en aigua, i en ardentíssim foc”– , quan defuig la pregunta amb la trama de la casuística. M’adono, en rellegir-lo atentament, que el psicòleg –en tant que expert en la naturalesa humana– més aviat representa el paper de la filla de Proteu –coneixedora de la naturalesa divina del seu pare–, mentre que el coachee és alhora Menelau i Proteu, el “jo” confós i sofrent que ve a la consulta i el “jo” diví que té la resposta al seu interior, respectivament.



DÉU HA MORT



Campbell fa un magnífic recull de les múltiples interpretacions que els estudiosos han fet de la mitologia. Destaco la de Jung, per a qui la mitologia és com un somni col·lectiu, simptomàtic de les urgències arquetípiques de les profunditats de la psique humana.

Campbell assenyala, no obstant això, que l'important no és tant esbrinar què és la mitologia sinó com funciona, com ha servit a l’espècie humana en el passat i com serveix en l’actualitat: “la mitologia es mostra tan accessible com la vida mateixa a les obsessions i necessitats de l’individu, la raça i l’època.”

Mites i rituals –naixement, iniciació, aliment, matrimoni, malaltia, mort, etc.– permeten a la persona transitar les crisis individuals amb les lliçons de les etapes arquetípiques de la societat que l’acompanya, en cerimònies on tots participen, “on la societat sencera es fa visible com una unitat viva i perdurable” que connecta la persona amb les forces del cosmos.

Els rituals mediàtics, contràriament  al que sovint es pensa, no responen al desig humà de dominar la naturalesa o controlar l’esdevenidor: el motiu dominant és la submissió a allò inevitable del destí. Tanmateix, Campbell afegeix, hi ha un camí oposat al dels cultes populars –i aquí m’aventuro a establir una nova connexió amb la psicologia, el coaching i la meditació– que és el camí de l’exili, d’apartar-se de la comunitat i cercar i descobrir la totalitat dintre de nosaltres mateixos, perquè la resposta és també en el nostre interior.

Quan Narcís es contempla al llac i quan Buda medita sota l’arbre veuen el que són i s’adonen de la seva essència. “L’essència d’un mateix i l’essència del món són una sola. D’aquí que la separació, l’aïllament, ja no són necessaris. Allà on vagi i faci el que faci, l’heroi sempre està en presència de la seva pròpia essència, perquè ha perfeccionat els seus ulls per veure. No hi ha aïllament. Així com el camí de la participació social pot portar a la realització del Tot en l’individu, l’exili porta l’heroi al Jo en tot. Centrat en aquest punt capital, el problema de l’egoisme o de l’altruisme desapareix. L’individu s’ha perdut en la llei i ha renascut identificat amb el significat íntegre de l’univers.”

Òbviament aquests raonaments, conclou Campbell, queden lluny del punt de vista contemporani, on l’individu –envoltat de la parafernàlia científica i tecnològica– pensa que es determina a sí mateix. En paraules de Nietzche a Zaratustra: “Morts estan els déus”. La llei còsmica que servia a tota existència, i davant la qual l’home s’inclinava, és ara un capítol de la història. Tot significat –proveït en un temps passat pel grup i les grans formes anònimes de la societat i del món–  rau ara exclusivament en l’individu. De forma contundent sentencia: “Però en ell el significat és absolutament inconscient. L’individu no sap cap on es dirigeix, tampoc sap què l’empeny. Les línies de comunicació entre la zona conscient i la inconscient de la psique humana han estat tallades, i ens hem partit en dos.”

L’heroi modern, l’individu modern que s’atreveixi a escoltar la crida i a buscar la mansió d’aquella presència amb la qual ha de reconciliar-se tot el nostre destí, ni pot ni ha d’esperar que la seva comunitat renunciï al seu llast d’orgull, temors, avarícia racionalitzada i malentesos santificats. ‘Viu –diu Nietzsche– com si el dia hagués arribat.’ No és la societat la que haurà de guiar i salvar l’heroi creador, sinó tot el contrari. I així, cadascú de nosaltres comparteix la prova suprema –que porta la creu del redemptor–; no en els brillants moments de les grans victòries de la seva tribu, sinó en els silencis de la seva desesperació personal.”


TEMPS PER A LA REFLEXIÓ


  • Qui és el missatger que et crida a “l’aventura de l’heroi”? Quins són “els senyals” que no pots desoir?
  • Què et diu la teva “veu (o guia) interior”?
  • Qui és el teu “guardià del llindar”? Quins són els perills? Quines proves has de superar?
  • Què és el que només tu pots canviar?
  • Quin serà l'efecte del teu poder transformador quan retornis del "viatge de l'heroi"?


FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS


Per a aquest post m’he basat en els llibres Mito y realidad de Mircea Eliade (Kairós, 2013); El héroe de las mil caras – Psicoanálisis del mito de Joseph Campbell (Fondo de Cultura Económica, 2013); Los dioses de cada hombre – Una nueva psicología masculina de Jean Shinoda Bolen (Kairós, 2011).

El meu agraïment a les persones que han confiat en mi per acompanyar-les en l’aventura del viatge de l’heroi.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach



"Crisi i Salut Mental" al programa Latituds
Per veure el reportatge clica AQUÍ



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada