EN MANS DEL DESTÍ
Oda Nabunaga fou un llegendari
senyor de la guerra a qui, entre d’altres epopeies, se li atribueix la unificació del Japó medieval. Es diu que Nabunaga es dirigí amb el seu petit
exèrcit a enfrontar-se amb un altre senyor feudal, les tropes del qual eren
molt més nombroses. Els seus vassalls estaven desmoralitzats. Prop del lloc on
s’havia de dirimir la batalla s’erigia un temple sintoista. Era molt semblant
al de Delfos a l’antiga Grècia, que tenia la capacitat de vaticinar els favors
divins: les persones hi acudien per orar als Déus i demanar-los la seva gràcia.
En sortir del santuari, era costum llançar una moneda a l’aire: si sortia cara,
es complien els favors que s’havien demanat.
Nabunaga anà al temple i
pregà per l’ajut dels Déus a fi que fóssin favorables al seu reduït exèrcit. En
sortir del temple, llançà la moneda i sortí cara. Els seus guerrers es
dirigiren decidits a la batalla i la guanyaren. Quan la lluita cessà, un
lloctinent es dirigí a Nabunaga i li digué: «Estem en mans del destí, res no
podem fer contra allò que decideixen els Déus». Nabunaga respongué: «Quanta raó
tens, amic meu» i li ensenyà la moneda: tenia dues cares.
Traducció i adaptació del conte “En mans del destí” del llibre La
resiliencia – Crecer desde la adversidad d’Anna Forés i Jordi Grané.
UNA MONEDA AMB DUES CARES
El destí és a les nostres mans, som lliures, no estem indefugiblement determinats.
Els éssers humans tenim la capacitat de ser guionistes i protagonistes de les
nostres pròpies històries, de les nostres vides. Podem esdevenir: podem ser,
arribar a ser, canviar.
«La resiliència és una metàfora sobres les possibilitats de reconstrucció
humana que aposta per subministrar un tel de carícies provinent del context
social a la persona ferida, amb l’objectiu de permetre-li desenvolupar aquelles
capacitats i habilitats que la puguin catapultar cap a la seva transformació».
Per què algunes persones poden fer front a les proves més dures de la vida
mentre d’altres es veuen superades pel més insignificant contratemps? Les
persones amb resiliència són aquelles persones que superen les adversitats de
la vida i en ressorgeixen enfortides, transformades.
«La resiliència és un cant a la
llibertat,
un no rotund a tot tipus de determinisme».
(Tim Guénard).
un no rotund a tot tipus de determinisme».
(Tim Guénard).
RESILIO
En llatí, resilio vol dir ‘rebotar’,
‘saltar cap enrere’, ‘ser repel·lit’ o ‘ressorgir’. El concepte de resiliència
té significats específics en les ciències i les humanitats. La majoria, no
obstant, fan referència a característiques com la resistència, l’elasticitat o la
capacitat de recuperació davant de tensions, pertorbacions o situacions
adverses inesperades.
Més properes al món la Psicologia i del Coaching, de les moltes definicions existents, n’he triat dues. La primera, per sintètica i clara, la d’Edith H. Grotberg a The International Resilience Project:
«La resiliència és la capacitat de l’ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les i fins i tot sortir-ne enfortit».
La segona, per encarnar la mirada de la Psicologia positiva i del Coaching i per anar més enllà de l’àmbit de la persona individual, la de l’Hermínia Gomà a Resiliencia, determinación y coaching, metáforas para realizar procesos de coaching teleológico:
«En Psicologia, la resiliència o afrontament, fa referència a la capacitat de persones, famílies, equips o organitzacions de recuperar-se en situacions crítiques, sobreposar-se i prendre el poder sobre la situació, en lloc d’evadir-se, fugir o bloquejar-se. Es defineix també com aquella capacitat per projectar-se proactivament en el futur amb independència de les dificultats que apareguin».
Més properes al món la Psicologia i del Coaching, de les moltes definicions existents, n’he triat dues. La primera, per sintètica i clara, la d’Edith H. Grotberg a The International Resilience Project:
«La resiliència és la capacitat de l’ésser humà per fer front a les adversitats de la vida, superar-les i fins i tot sortir-ne enfortit».
La segona, per encarnar la mirada de la Psicologia positiva i del Coaching i per anar més enllà de l’àmbit de la persona individual, la de l’Hermínia Gomà a Resiliencia, determinación y coaching, metáforas para realizar procesos de coaching teleológico:
«En Psicologia, la resiliència o afrontament, fa referència a la capacitat de persones, famílies, equips o organitzacions de recuperar-se en situacions crítiques, sobreposar-se i prendre el poder sobre la situació, en lloc d’evadir-se, fugir o bloquejar-se. Es defineix també com aquella capacitat per projectar-se proactivament en el futur amb independència de les dificultats que apareguin».
UNA PERLA
Una altra metàfora per explicar el procés resilient és la creació d’una
perla dins l’ostra. «Quan un granet de sorra entra al seu interior i l’agredeix,
l’ostra segrega nacre per defensar-se i, com a resultat, crea un joia brillant
i preciosa».
Els estudis precursors de la resiliència es focalitzaven en descriure el
procés resilient, en entendre què va passar. Uns parlaven del coping –de l’anglès to cope
with, de com poder afrontar un problema o situació– i altres de la vulnerabilitat.
La vulnerabilitat s’explicava amb la metàfora de la nina: la nina de vidre,
de llana o d’acer. En xocar amb l’adversitat, la primera es trenca, la segona
es deforma i la tercera roman immutable. La invulnerabilitat de la nina d’acer
feia referència a una qualitat intrínseca, permanent i absoluta de l’ésser
humà. Aquesta visió determinista està ja superada. Ser resilient no significa
ser invulnerable.
En l’actualitat, sembla més adient la metàfora del teixit: Totes les
persones teixim la nostra personalitat amb les nostres capacitats personals (l’ordit)
i el fil afectiu i social (la trama), en un procés sense fi.
L’enfocament actual és trobar models per promoure la resiliència mitjançant
programes d’intervenció: «Totes les persones podem ser resilients. El repte
consisteix en trobar la manera de promoure la resiliència en cada persona, tant
individualment com en el sí de famílies i comunitats».
TU POTS, TOTS PODEM
Deixem enrere la metàfora de Kant que resa que de la fusta retorçada no pot
sortir res recte –ceps i oliveres la
refuten!– i comencem a parlar del valor
de la imperfecció: reconeixem que som limitats i contingents. «El fet que no
siguem d’acer ni superhomes no vol dir que no puguem caminar des de la
desgràcia i el sofriment fins la bellesa i les meravelles d’alguna cosa nova».
Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿quién,
quién levantó los olivos?
No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.
aceituneros altivos,
decidme en el alma, ¿quién,
quién levantó los olivos?
No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.
Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos.
Miguel Hernández
La resiliència té més a veure amb la capacitat proactiva de reescriure el guió biogràfic que amb l’actitud passiva de resistir l’impuls d’una situació traumàtica.
D’altra banda, la resiliència no és estrictament un atribut personal. Ser
resilient implica una combinació específica i necessària, per a cada persona i
moment, de les dimensions personal, social i comunitària.
Tots tenim potencial per ser resilients. El que ens cal és una mà amiga, un
tutor de resiliència o un adult significatiu –en algunes ocasions pot ser un
objecte, un lloc o un esdeveniment–, que possibiliti la superació de
l’adversitat.
RESILIÈNCIA I ADVERSITAT
La resiliència va sempre de la mà de l’adversitat –trauma, risc o amenaça present
en la biografia d’una persona– i de l’adaptació positiva, entesa com superació
del trauma. L’adversitat és més que un contratemps.
La ferida deixa una empremta
irreversible i innegable. Ser resilient no significa ‘tornar a ser’, sinó ‘créixer
i transformar-se en una cosa nova’. Implica una metamorfosi. Significa
adaptar-se mitjançant mecanismes de defensa inconscients i automàtics i estratègies
d’adaptació més o menys voluntàries per digerir el trauma i sobreviure amb la
ferida.
Aquests processos són filtres absolutament necessaris per subsistir, tot i
que no sempre són adaptatius per a la persona, no sempre comporten una
metamorfosi resilient. Entre els processos no adaptatius trobem la minimització,
la supressió, la dramatització, l’amputació, la submissió, la renúncia a
arribar a ser un mateix i la desconfiança.
«La resiliència aglutina aquelles estratègies
adaptatives que podem etiquetar de positives perquè possibiliten que la persona
que pateix un trauma pugui tornar a la vida».
L’adaptació positiva comporta l’adaptació a nivell biològic, que ens permet
sobreviure davant l’agressió o l’amenaça; l’adaptació a nivell individual, que
possibilita assolir el nostre propi benestar; i l’adaptació a nivell social, que ens ofereix
la possibilitat de contribuir al benestar dels altres.
TEORIA DEL TRAUMA
Boris Cyrulnik –neuròleg, psiquiatre i psicòleg de renom i pare de
l’etologia humana o estudi del comportament humà– és un dels precursors en la
investigació sobre la resiliència. Va sortir d’un camp de concentració quan
tenia sis anys, després de la mort del seus pares.
Potser la contribució més important de Cyrulnik a la resiliència ha estat
la teoria del trauma, centrada en el doble cop, el paper de la fantasia i el
bon ús de la memòria i l’oblit.El sofriment originat per l’adversitat, la ferida o la carència original (primer cop), esdevé un trauma quan la persona sent que provoca rebuig o fàstic, quan es veu estigmatitzada, menyspreada, humiliada, abandonada o incompresa per les persones del seu context social; quan l’entorn diu que el trauma no existeix, que no n’hi ha per tant, que la persona s’ho ha buscat, que no hi ha esperança, o que no es recuperarà mai (segon cop). És llavors quan el trauma esdevé devastador perquè impedeix la reparació del dany, la cicatrització de la ferida.
«Sabeu, aquelles paraules eren molt
més violentes que tots el cops».
(Tim Guénard)
(Tim Guénard)
En realitat, és en el discurs intern de la persona i en el discurs intern dels altres –que sempre acaba per manifestar-se– on es forja la desoladora seqüela del trauma. «Serà la significació que el cop hagi adquirit més tard en la història personal de la persona afectada i en el seu context familiar i social el que explicarà els efectes devastadors del segon cop que provoca el trauma».
Segons Jacques Lecomte, doctor en Psicologia i secretari general de l’Observatori Internacional de la Resiliència, la resiliència es pot investigar amb mètodes retrospectius o amb mètodes prospectius. Els retrospectius conclouen que entre el 80 i el 90% dels maltractadors van patir abans maltractaments. Els prospectius confirmen que només el 5% dels nens maltractats acabaran sent maltractadors. Mentre els primers descriuen un discurs clarament determinista i estigmatitzant, els segons són un cant a l’esperança.
En resum, el trauma no determina la vida futura; allò que ens ha anat malament no ens pot condemnar a perpetuïtat.
FANTASIA I SENTIT
El millor instrument per afrontar l’adversitat és la fantasia. És el recurs
intern més preuat per a qui ha patit l’horror. A través de la paraula i
l’escriptura, l’art, l’acció social o l’humor, entre d’altres, podem
representar el trauma, evitar el sentiment de vergonya i catapultar-nos a la
vida. «En el moment que la persona pot parlar de la ferida i representar-la, el
seu món fa una metamorfosi i es fa possible una sana adaptació».No podrem afrontar l’adversitat ni sortir-ne enfortits si primer no ens adonem de la nostra realitat i mentre no albirem l’esperança d’un futur millor.
El resort que va impel·lir Viktor Frankl a reeixir de l’holocaust fou la seva imatge futura de conferenciant, explicant al món les barbaritats dels caps d’extermini. Va trobar un perquè i això el va mantenir viu. Va trobar el sentit.
Com deia Erik Fromm, l’ésser humà, paradoxalment, pot ser lliure quan està encadenat i pot ser esclau sense cadenes, quan les cadenes exteriors les ha traslladat a l’interior. Hi afegia que ens hem cregut l’ideal de la vida sense dolor, que és també una fòbia: evitar en tot moment el dolor i el sofriment físic i mental.
«Un altre obstacle per aprendre l’art
de viure
és creure que es pot aconseguir alguna cosa sense esforç i sense dolor».
(Erik Fromm)
és creure que es pot aconseguir alguna cosa sense esforç i sense dolor».
(Erik Fromm)
«La felicitat és la sort d’uns quants
només,
mentre que el sofriment toca a tots en sort».
(Erik Fromm)
mentre que el sofriment toca a tots en sort».
(Erik Fromm)
MEMÒRIA I OBLIT
«El record resilient no consisteix en fer tornar el sofriment passat, ans al contrari, consisteix en transformar-lo, en fer alguna cosa amb ell, ja sigui una novel·la, un assaig o un acte solidari. Per tant, no es transmet el trauma real, sinó la experiència traumàtica, la seva representació».
Ens convé saber què recordar i amb quina finalitat. Nelson Mandela deia: «Si
recordem, ens assegurem de què mai ens farà mal aquesta barbàrie i eliminem una
herència perillosa que amenaça la nostra democràcia». Tim Guénard va dir: «Per perdonar, cal recordar».
CANVI DE PARADIGMA
La resiliència implica un canvi de paradigma, una nova manera de veure les
coses, un canvi de perspectiva. I aquest és el seu potencial de canvi. No és
una veritat científica, és una aposta positiva, com la moneda amb dues cares,
que tindrà resultats positius pel simple fet de creure.
La resiliència és transgressora envers el pensament determinista i
contribueix a una gran transformació. La resiliència canvia la nostra concepció
del futur, com conquesta en comptes de regal, la nostra concepció de la
naturalesa humana –els éssers humans som projectes inacabats que ens reescrivim
contínuament– i la nostra forma de veure les coses –més apreciativa que
deficitària.
«Un cop acceptada la realitat, una
persona resilient ha de projectar-se cap al futur. L’aneguet lleig ha de
fer-ho, i ho aconsegueix quan es pot mirar al mirall d’una família de cignes».
Vivim temps d’incertesa, de canvi constant i accelerat, i de profundes transformacions. El nostre gran repte és desfer-nos de la il·lusió de poder predir el destí. I això és el que ens trastoca. Com fer front a un futur incert? La millor manera de predir el futur és crear-lo. No el podem vaticinar però podem influir-hi, el podem construir, li podem donar forma.
Molts binomis del passat –propis de la lògica aristotèlica del pensament
occidental, com causa i efecte; bé i mal; veritat i mentida, etc.– s’esfondren.
S’instaura en el seu lloc la “humilitat epistemològica”. Diem adéu a la
resposta correcta –i a la incorrecta, l’altra polaritat del nostre pensament
maniqueu– i donem la benvinguda a la passió pel que és possible. Aquesta és l’essència
del paradigma de la resiliència: tot canvi és possible.
«En la ment del principiant hi ha
moltes possibilitats,
mentre que a la ment de l’expert n’hi ha poques».
(Proverbi Zen)
SERENDIPITAT
La resiliència va de la mà de la serendipitat, que és la saviesa o l’art de
convertir en bona sort un esdeveniment imprevist o
advers, un accident. És l’hàbit de preguntar-se: «Què hi ha de bo en tot això?»«L’art de la serendipitat, l’art de saber buscar els beneficis amagats en les dificultats, és una manera resilient de conviure amb la incertesa i, per tant, de construir o donar forma al futur. Qualsevol adversitat pot transformar-se i possibilitar el ressorgiment de la persona ferida si ella mateixa i l’entorn saben crear les condicions necessàries perquè allò inesperat, o dit d’altra manera, la bona sort, sigui el nostre aliat. Treballar la resiliència vol dir estar atents per saber activar els remeis insospitats contra les adversitats que estan al nostre abast».
ES CREA EL QUE ES CREU
Parem atenció a la profecia d’autorealització, l’anometat efecte Pigmalió. Quan un pare o una mare, un cap, un educador, un treballador social o de la salut, pensa que algú és irrecuperable, l’etiqueta i estigmatitza com a persona de risc i acaba fent certa la predicció. Es crea el que es creu.
La resiliència demostra que –per més que ens costi de creure– els éssers
humans podem construir i donar forma, de manera deliberada, a les nostres
expectatives de millora i ressorgiment i tornar a la vida després de patir una
ferida.
«Les persones resilients s’han atorgat un sentit, han assolit una
explicació plausible i han digerit l’horror que han patit. No obstant, per
fer-ho possible, necessiten creure que són artífexs del seu futur, han de tenir
l’esperança de què tornar a la vida és possible. En definitiva, necessiten
creure que la construcció del seu destí esperançador està a les seves mans,
perquè res està escrit per sempre».
Com deia Gandhi, per portar a terme un canvi, l’hem d’encarnar. Un cop hem
“vist” el que volem, hem d’actuar “com si” ja ho fóssim. Aquest és el poder de
la visió, l’energia que ens transforma i que ens acosta al somni.
«Tant si penses que pots, com si penses que no pots, encertaràs». (Henry Ford)
«Sense visió no hi ha entusiasme». (Daniel Goleman)
UN CANT A LA LLIBERTAT
La resiliència és transgressora també perquè ens reafirma en l’idea de que
no hi ha res que puguem denominar “essència humana”. L’ésser humà és
multidimensional i complex.
«La resiliència és un cant a la llibertat humana amb una melodia molt
particular: no hi ha fatalitat ni determinismes absoluts de cap tipus. La creença en un destí infeliç després de
patir una adversitat és falsa, fins i tot estigmatitzant. La nostra història no
és un destí i el trauma no determina. És un exercici de mala fe el que pretén
reduir un ser humà a la seva adversitat, a la seva incapacitat. La complexitat de l’ésser humà no ens permet reduir-lo
alegrement a la part més petita ni al fragment més pervers del seu passat».DEL DÈFICIT A LA APRECIACIÓ
La resiliència és una aposta per canviar els models d’intervenció
deficitaris per models d’intervenció apreciatius. En lloc de centrar-nos en el
que manca, en el que no va bé, en el problema, la limitació, el fracàs o
l’exclusió, els models apreciatius es centren en la prevenció i en la
maximització del potencial i del benestar, en els recursos, en el
desenvolupament, en les solucions, l’optimisme, la superació, la inclusió i les
possibilitats. El pensament apreciatiu parteix de la premissa de què pel sol
fet d’existir, qualsevol persona ja és un ésser valuós.«La resiliència també ens aconsella evitar danyar a les persones amb els nostres comentaris, a no categoritzar ni etiquetar, a no fer judicis definitius de les persones, de les famílies i els grups socials. No podem culpar els que, destruïts per la vida, busquen alguna cosa que els retorni a la vida. I aquest ajut pot arribar de qui procura substituir els pronòstics pessimistes, els judicis negatius i despectius per ensenyar una esperança realista».
PERSONES, FAMÍLIES I COMUNITATS RESILIENTS
A més de persones resilients, hi ha famílies, escoles, equips, organitzacions
i comunitats resilients. La família resilient és aquella unitat familiar que
crea formes actives, saludables i sensibles de satisfer les necessitats i el
desenvolupament de cada un dels seus components.
La comunitat resilient es caracteritza principalment per tenir autoestima
col·lectiva, sentit de comunitat, valors compartits i una identitat cultural
persistent que li permet afrontar la interculturalitat.
Què fa de Catalunya una comunitat resilient? Com es sobreposa a les adversitats? Què necessita per ressorgir enfortida o transformada?
Què volem ser? Quin és el nostre somni? Quina és la nostra aposta positiva, la nostra moneda amb dues cares?
«L'esperança no és la convicció que
alguna cosa sortirà bé,
sinó la certesa que alguna cosa té sentit, surti com surti».
(Vacklav Havel)
sinó la certesa que alguna cosa té sentit, surti com surti».
(Vacklav Havel)
«La primera condició per assolir
alguna cosa més enllà de la mediocritat
en qualsevol terreny, comprès l’art de viure, és voler una sola cosa,
que és la manera de centrar-hi totes les energies».
(Erik Fromm)
en qualsevol terreny, comprès l’art de viure, és voler una sola cosa,
que és la manera de centrar-hi totes les energies».
(Erik Fromm)
COACHING I RESILIÈNCIA
La resiliència implica veure la persona amb la seva biografia sencera, com
un tot. A més, preconitza el respecte, l’empatia, el bon tracte. En definitiva,
ens alliçona sobre la necessitat d’acceptar els altres com persones, incondicionalment.
La mirada optimista, d’optimisme
realista, és essencial. En cada persona hi ha alguna cosa que funciona bé, per
petita que sigui i per amagada que estigui.
Aquest és probablement el principi guia més important de la nostra activitat, juntament amb la convicció que cada persona desenvoluparà les seves pròpies estratègies adaptatives. No estem facultats per prescriure solucions. «Només el reconeixement persistent de l’altra persona en la convivència, mitjançant l’amor profund, pot desfermar la màgia necessària per permetre-li ressorgir de l’adversitat cap a un futur amb qualitat de vida».
És aquí on entren en joc l’empatia i el condol («sento el teu dolor»), l’acceptació («reconec el que ha passat i t’accepto») i l’optimisme («sé que milloraràs»). No hi té lloc el desànim («no hi ha res a fer») ni el determinisme («els testos s’assemblen a les olles»).
De la mateixa manera que no hem d’estigmatitzar les persones que han sofert
greus adversitats, no podem caure en la trampa d’etiquetar les persones com a resilients
o no resilients. La bellesa de la resiliència
es troba en el fet que la propicia allò mateix que afavoreix la felicitat. També rau
en poder veure la bellesa i la fragilitat en els altres i entendre que la vida
té un valor intrínsec i fonamental.
L’art del Coaching és com les arts marcials a l’Orient: es tracta aconseguir
que les forces contràries juguin a favor de la persona. Mai s’arriba pel dret.
Com deia un savi Coach: «Ziga-zaga! Ziga-zaga!».
SIS DECÀLEGS DE RESILIÈNCIA
(Traducció i adaptació de la informació recollida a La resiliencia – Crecer desde la adversidad)
I - Les DEU CARACTERÍSTIQUES de la resiliència
- És un procés, no un estat definitiu.
- Fa referència a la interacció
dinàmica entre factors personals i socials.
- Es pot promoure al llarg de tota la vida.
- No es tracta d’un atribut estrictament
personal.
- Està vinculada al desenvolupament i
al creixement humà.
- Mai és absoluta ni total.
- Té a veure amb processos de
reconstrucció.
- Considera que cada persona és única.
- Reconeix el valor de la imperfecció.
- Està relacionada amb veure el got mig
ple.
II - Les 10 RECOMANACIONS per construir la resiliència
(Stefan Vanistendael i Jacques Lecomte)
- Diagnosticar recursos i
potencialitats, en lloc de problemes.
- Tenir en compte l’entorn que proporciona
recolzament a la persona.
- Considerar la persona com a una
unitat.
- Pensar en termes de possibilitats i
opcions, i de generar estratègies.
- Integrar l’experiència passada. El
passat no determina necessàriament el present.
- Facilitar l’espontaneïtat per
construir amb acceptació, sentit, autoestima i humor.
- Reconèixer el valor de la
imperfecció.
- Considerar el sentit (finalitat del
ser) més determinant que l’èxit (tenir).
- Adaptar l’acció, discernir què és
protecció i què és risc en cada situació.
- Imaginar una nova política social,
que estimuli persones i comunitats, i promogui la seva interdependència.
III - Les 10 COSES QUE FA una persona resilient
- Sentir que controla la seva vida.
- Saber com enfortir la seva resistència
a l’estrès.
- Tenir empatia amb les altres persones
i ser compassiva.
- Comunicar-se afectivament.
- Tenir habilitats per resoldre
problemes i prendre decisions.
- Tenir sentit de l’humor.
- Establir objectius realistes.
- Aprendre tant de l’èxit com del
fracàs.
- Portar una vida responsable, amb uns
valors sensats i amb sentit.
- Sentir-se especial (no egocèntric) i
ajudar altres persones a sentir-s’hi.
IV - Els 10 PILARS de la resiliència
- La confiança, que és el pilar
principal.
- L’autoestima, el resultat de les
accions i cura de les nostres “persones significatives”.
- La introspecció, l’art de
preguntar-nos i donar-nos respostes honestes a nosaltres mateixos.
- La independència, per fixar límits
entre la persona i el problema i mantenir la distància emocional.
- La capacitat de relacionar-nos,
d’establir vincles i equilibrar la necessitat de donar i rebre afecte.
- La iniciativa, el poder exigir-nos i
posar-nos a prova amb activitats accessibles.
- L’humor, per trobar el punt mig entre
comèdia i tragèdia, entre eufòria i depressió.
- La creativitat, per obrir la ment a
noves possibilitats.
- La moralitat, el desig de voler el
benestar per a tots i de comprometre’ns.
- El pensament crític, per comprendre
que tot pot ser d’una altra manera.
V - Els 10 CAMINS per construir la resiliència
(Segons l’Associació Americana de Psicologia – APA)
- Fer connexions.
- Veure les crisis com oportunitats.
- Acceptar que el canvi és part de la vida.
- Avançar cap els teus objectius.
- Actuar decididament contra l’adversitat.
- Descobrir-se a un mateix.
- Alimentar una visió positiva d’un mateix.
- Veure les coses amb perspectiva, contextualitzar.
- Mantenir una visió esperançada.
- Cuidar-se i estar atent a les pròpies necessitats i sentiments.
VI - Els 10 PRINCIPIS DE LA FAMÍLIA resilient:
- Estableix regles clares i fermes.
- Els progenitors es donen suport
mútuament.
- Dissenya estratègies familiars per
afrontar eficaçment les situacions.
- Té cura d’una atenció i criança
efectives.
- Estableix una interacció i un vincle
afectiu entre pares i fills, basats en l’amor.
- Fomenta expectatives positives i
elevades dels pares sobre el futur dels fills.
- Estableix responsabilitats
compartides dins la llar.
- Recolza les activitats escolars dels
fills.
- Facilita l’accés a la família extensa
i a xarxes de recolzament extern (amics, veïns).
- Ofereix oportunitats de
desenvolupament i de responsabilitat extra familiars.
TEMPS PER A LA REFLEXIÓ
- Quines persones resilients has
conegut?
- Quines adversitats van superar?
- Quines adversitats has superat tu?
- Què n’has après?
- Quina adversitat has de superar
encara?
- Què hi ha de bo en ella?
- Qui et pot ajudar amb la seva
comprensió, capacitat d’escolta i acceptació incondicional?
- Quina és la teva reflexió final?
FONTS
D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS
Els llibres La resiliencia – Crecer desde la adversidad, d’Anna Forés i
Jordi Grané; La asertividad – Para gente extraordinaria, d’ Eva Bach i Anna
Forés; Del tenir al ser, d’Erik Fromm; L’home a la recerca de sentit, de Viktor
Frankl; The International Resilience Project
d’Edith H. Grotberg i Resiliencia, determinación y coaching, metáforas para realizar procesos de coaching teleológico
d’Hermínia Goma.
Amb tot l’agraïment
i amor a aquelles persones del meu entorn què estan buscant en aquests instants
la seva resposta a l’adversitat, amb la confiança plena que aviat la trobaran.
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach
Psicòleg Coach
