Ansietat, depressió i felicitat

CAP HOME VIU POT CONSIDERAR-SE FELIÇ 

Soló, un dels set savis de la Grècia clàssica, visità Cressus, rei de Lidia, que presumia de ser l’home més ric del món.

– Digues-me, oh, Soló, qui creus que és el més feliç dels homes? – preguntà Cressus.

– Tinc en ment un pobre home que visqué a Atenes, anomenat Telo. Al meu parer, ell fou el més feliç dels homes –Soló respongué a un Cressus visiblement decebut–. Telo fou un home honest que treballà molt per criar els seus fills i donar-los una bona educació. Els va veure prosperar com a persones de bé i va veure créixer també els seus néts. Tingué la mort més gloriosa defensant la seva pàtria a la batalla d’Eleusi.

– Per què no em parles de vius, en lloc de morts? –inquirí Cressus, encegat per l’orgull.

– Perquè cap home viu pot considerar-se feliç. La vida de l’home, oh, Cressus, és un seguit de daltabaixos. Avui sou un monarca ric i poderós a qui obeeixen molts pobles, però no m’atreveixo encara a donar-vos aquest nom a què aspireu, el d’home feliç, fins que sàpiga com ha acabat el curs de la vostra vida.

En els dies i els anys posteriors Cressus fou víctima de l’infortuni. El seu fill morí fortuïtament travessat per la fletxa d’un amic i ell mateix caigué presoner de Cir que, al capdavant d’un gran exèrcit, arrasà el seu imperi.  Ferit i sagnant, a punt de ser cremat a la pira, Cressus exclamà:   

– Oh Soló, Soló...

Cir preguntà per què invocava el nom de Soló i Cressus, després d’un breu silenci, li relatà la conversa amb el savi. Cir, profundament afectat, reflexionà uns instants i l’alliberà. Al seu cap ressonaven les paraules: “Cap home viu pot considerar-se feliç”.  

Relat basat en la història d’Herodot de la trobada de Soló i Cressus.

MASSA AMABLES

Segons David Burns, doctor i catedràtic de Psiquiatria a la Universitat d’Stanford, hi ha tres teories que expliquen l’ansietat:

1. La teoria cognitiva

L’ansietat, l’originen els nostres pensaments negatius. Ens sentim angoixats quan ens estem dient a nosaltres mateixos que alguna cosa terrible passarà.

Ens sentim com pensem. Quan estem angoixats és que tenim pensaments distorsionats o irracionals del tipus: “m’estic tornant boig”, “sóc estúpid”, “no tinc res interessant a dir”, “segur que no els cauré bé”, “tothom s’adonarà que estic nerviós”, “no hauria de ser tan tímid”, etc. En altres paraules, quan estem angoixats ens estem auto-enganyant: l’ansietat és una estafa mental. Només si canviem la nostra manera de pensar podrem canviar la nostra manera de sentir.

Quan comencem a sentir-nos angoixats, pensaments i sentiments negatius es reforcen en un cercle viciós. El que fem llavors depèn, en gran mesura, de la situació en què ens trobem. Per exemple, si som tímids, evitem la gent i aconseguim reduir temporalment l’ansietat. En general, sempre que podem, evitem aquelles situacions que ens generen ansietat.

Arribats a aquest punt, podem dir que, si bé existeix una por “sana” ‒aquella que és conseqüència d’una percepció realista del perill‒ l’ansietat és una por “neuròtica”, que no respon a una amenaça de veritat. La primera ens pot salvar la vida. La segona, ens l’amarga.

2. La teoria de l’exposició

Segons aquesta teoria, ens sentim angoixats quan ens exposem a les coses que temem. Evitem la gent quan ens sentim tímids. Evitem anar a la muntanya si tenim por a les altures. Evitem exposar-nos. Ser valent no és no tenir por, sinó tenir el coratge d’afrontar-la. Ens cal, també, coratge per plantar cara als nostres pensaments negatius. Tothom té por i tothom té pensaments negatius. 

3. La teoria de l’emoció oculta

Una altra manera d’interpretar l’ansietat és considerar-la una conseqüència de la nostra “amabilitat”.  Les persones “amables” són les que volen agradar als altres i temen els conflictes i els sentiments negatius com la ràbia. Amaguen els problemes de forma inconscient i automàtica. Tot i així, els problemes acabaran reapareixent en forma d’ansietat.

QUÈ ENS ESTEM DIENT?

La bona nova és que podem canviar la manera com ens sentim. Per aconseguir-ho, cal modificar la nostra manera de pensar. Cal escoltar què ens diem a nosaltres mateixos i qüestionar-ne la veracitat.

David Burns, tot recordant el seu mestre Aaron Beck, un dels pares de la teràpia cognitiva, diu: “Quan vostè se sent trist o deprimit, el més probable és que s’estigui dient a si mateix que ha perdut una persona estimada o alguna cosa important per al seu sentit de l’autoestima. Si se sent culpable o avergonyit, s’està dient a si mateix que és dolent o que ha transgredit el seus valors personals. Si se sent desesperat, s’està dient que les coses no canviaran mai. I si se sent ple d’ira, s’està dient que una persona l’està tractant de manera injusta o que està intentant aprofitar-se de vostè. També pot ser que s’estigui dient a si mateix que l’altre és un imbècil egocèntric”.

Què està passant quan sentim ansietat, preocupació, pànic o por? Quan sentim angoixa ens estem dient a nosaltres mateixos que correm perill, que alguna cosa terrible està a punt de passar. Pensar en el que ens fa por (per exemple conduir per l’autopista o pujar a l'avió) ens espanta. Llavors, ens diem a nosaltres mateixos que si estem tan espantats, deu ser cert que hi ha un perill real. Creiem que el que sentim és cert, que és real.

 

ANSIETAT I DEPRESSIÓ

Angoixa i depressió van sovint de la mà, tot i que són sentiments molt diferents.

Si atribuíem l’ansietat a una por irracional, a quelcom terrible que passarà, amb la depressió sentim que la tragèdia ja ha succeït: “Li sembla que ja ha caigut pel precipici i que jau al fons de l’abisme, destrossat irreparablement. Se sent trist, desmoralitzat i abatut. Es diu a si mateix que no val res, que és un fracassat o que no és tan bo com hauria de ser. Perd interès per la vida, per les altres persones i les activitats que en altres moments li agradaven, ara no l’omplen. Ja res l’emociona. Se sent aclaparat i sembla que la vida és una llarga postergació. El pitjor és la desesperança. Sent que les coses no canviaran mai i creu que serà desgraciat per a sempre.”

Angoixa i depressió estan lligades perquè quan estem deprimits ens sentim angoixats i quan lluitem contra l’ansietat –vingui de la timidesa, preocupacions, fòbies o atacs de pànic– és molt probable que acabem sentint-nos deprimits. En general, a les persones ens costa distingir les emocions. Només sabem que ens sentim malament.

L’altra bona nova és que l’ansietat, tot i que ens espanta molt, té bon pronòstic. És més, en general, l’ansietat més greu és la que remet més ràpidament, contràriament al que passa amb la lleu, que pot requerir més temps. És important no confondre els símptomes físics de l’ansietat –taquicàrdia, palpitacions, opressió al pit o falta d’alè– amb problemes de salut.

La depressió és un dels patiments més cruels que existeixen. No només perquè debilita l’autoestima, sinó perquè es basa en la terrible il·lusió que el sofriment durarà per a sempre i això alimenta la desesperança.

Però aquests sentiments de desesperança, segons Burns, no són vàlids. No és veritat que la depressió no es pugui superar. “He dit moltes vegades que la depressió és l’engany més antic i més cruel del món, perquè un s’enganya a si mateix fent-se creure coses que, senzillament, són falses. Vostè es diu a si mateix que no és bo, que hauria de ser millor del que és i que no tornarà mai a gaudir de cap alegria, satisfacció, creativitat o intimitat vertaderes. A més, pot estar convençut que només veu la terrible veritat sobre si mateix i sobre la seva vida. No obstant això, la recuperació de la depressió és una de les experiències amb més gaudi que pot viure un ésser humà. Molts dels meus pacients diuen que és com tornar a néixer i se senten més feliços que mai.”

ANSIETAT I FINANCES 

L’ansietat, tot i crear un gran sofriment i dificultar la relació amb les altres persones, ens permet evitar allò que temem.

A més, l’esquema mental que hi ha al darrere aporta altres avantatges (beneficis) com, per exemple, obtenir l’atenció dels altres, poder estar constantment de mal humor, queixar-nos, sentir-nos víctimes, posposar les coses o justificar l’hàbit de beure, fumar o menjar el que vulguem quan vulguem.

Aquests beneficis, que sovint confonem amb les causes i ens avergonyim, contribueixen a que ens resistim al canvi i ens aferrem a l’statu quo. Tot i l’alt preu que paguem per no canviar, el nostre cervell s’hi resisteix amb urpes i dents. La dificultat rau en què tant les causes, com els beneficis i els costos de l’ansietat escapen a la nostra consciència, romanen a l’inconscient.

La solució passa per identificar què estem evitant, descobrir els pensaments, creences i sentiments que hi ha al darrere i plantar cara al monstre. La solució és evitar evitar.

Aquí és on la perícia dels professionals de la psicologia i del coaching resulta essencial. En general, només recorrem a ells quan la situació es fa insuportable. Quan, seguint amb la metàfora financera, entrem en fallida per pèrdues ingents, quan esclata la crisi.

No obstant, cada vegada més persones saben que l'autoreflexió, l’autoconeixement i el suport d’aquests professionals faciliten no només poder afrontar les crisis (sortir del pou), sinó també millorar el benestar i assolir el desenvolupament personal necessari per ser millors persones i millors professionals. No esperen a caure al pou i xipollejar angoixats dins l’aigua. Aprenen a respirar i a nedar pel riu de la vida.

ANSIETAT I MATEMÀTIQUES

En un proper article parlaré amb més detall dels pensaments distorsionats o irracionals i de les creences contraproduents.

L’anàlisi de beneficis i costos és una tècnica que ajuda a identificar els avantatges i els inconvenients d’aquests pensaments i ens motiva a canviar quan veiem que els desavantatges superen els avantatges.

Com quan estudiàvem matemàtiques, la clau està en plantejar bé els problemes. Tot problema ben plantejat conté la solució. Paradoxalment, el problema és que sovint no sabem plantejar el problema.

Espero no ofendre cap matemàtic amb aquest joc de paraules i accepto com a objeccions les equacions irresolubles i la quadratura del cercle. En psicologia també n’hi ha. De vegades, únicament es tracta d’acceptar la realitat.

ETIQUETES NO, GRÀCIES

Segons Burns, l‘ansietat i la depressió no són malalties originades pel “mal funcionament” del nostre cervell. L’ansietat i la depressió, tot i ser problemes reals, dolorosos i potencialment discapacitadors, són experiències humanes universals, no malalties mentals.

Els professionals del coaching i de la psicologia ajuden les persones a fi que resolguin els seus problemes per si mateixes. No curen malalties. Creixen els corrents que alcen la veu a favor de “despatologitzar” les persones. Tenir un problema vital no és patir una “malaltia” que ha de ser “curada”.

Etiquetar i patologitzar les persones les col·loca de forma coercitiva en una situació d’indefensió i pèrdua de control i de responsabilitat sobre les seves vides, que actua a manera de profecia d’autocompliment. Impedeix que les persones es facin responsables i protagonistes del seu procés de canvi.

Etiquetar i patologitzar les persones és una forma de dir-los que pateixen una malaltia o trastorn, presumptament originat per un desequilibri dels seus neurotransmissors, i això és una manera encoberta de no voler comprendre-les. I si no les comprenem, no les ajudem. Per ajudar-les, cal afrontar la complexitat dels problemes i les circumstàncies vitals de cada persona individualment, les seves relacions, la seva biografia i el seu context. És cert que “sense biologia no hi ha biografia”, però també ho és que “la biologia no és la biografia”.

«Al cervell no hi ha cap lloc on la neurofisiologia

es converteixi misteriosament en psicologia». (Steven Rose)

BE HAPPY 

A la nostra societat hi ha dues creences força arrelades: creure que és possible sentir-nos sempre feliços i que hem de ser sempre positius. Probablement, alguns corrents de la psicologia hi hagin contribuït.

Des del coaching i la psicologia, treballem per millorar el benestar de les persones i augmentar les seves capacitats en les vessants personal i professional. Per aquesta mateixa raó, hem de ser molt cauts amb algunes línies de pensament que són qüestionables perquè es basen en especulacions sense base científica o, en algunes ocasions, responen a interessos de caire polític, econòmic o religiós.

Em refereixo a filosofies com l’“individualisme positiu”, que magnifiquen la individualitat i ens porten a pensar que la vida és un procés absolutament personal i auto-governable, independent de l’ordre social, on l’assoliment de fites, la potenciació de les fortaleses –ignorant sovint les debilitats–, la satisfacció del desig i la gratificació personal porten indefectiblement a la felicitat.

Aquest fil argumental, segons el qual l’home és l’inventor de la seva misèria i de la seva felicitat, parteix del “Nou Pensament” de principis del segle XX als Estats Units. Segons aquesta doctrina, l’exercici d’una visió optimista i del desenvolupament personal, juntament amb l’experimentació constant a través del consum, esdevindrien les claus de la prosperitat i la felicitat.

L’expressió “pensament positiu” es va popularitzar gràcies al llibre El poder del pensament positiu de Norman Vincent Pale, un dels llibres d’autoajuda més venuts a la dècada dels cinquanta. Segons l’autor, els comportaments desitjats s’aconseguien condicionant el pensament per tal d’eliminar els pensaments negatius i automatitzar els positius, mitjançant la repetició. L’èxit o el fracàs personal esdevenien una qüestió de mèrit o demèrit exclusivament individual. La riquesa i la pobresa eren condicions voluntàries.

En el món del treball, amb el pas dels anys, aquest corrent es tradueix en assalariats que són els seus propis controladors. Persones que, de forma autònoma i espontània, un cop suprimida tota actitud i pensament negatius, s’identifiquen i s’adapten de manera flexible als objectius canviants de l’empresa, un espai d’autorealització i desenvolupament de competències, fins al punt d’estar disposats al seu sacrifici. Interpretaran l’acomiadament com una nova oportunitat de desenvolupament personal i de la qual assumiran en exclusiva la responsabilitat.

Algunes veus crítiques veuen en els postulats de la psicologia positiva influències d’aquests preceptes pseudoreligiosos i poc fonamentats, com la magnificació de l’autosuficiència i de l’“un mateix” (oneself). Segons aquests principis, cada persona és capaç d’aconseguir la salvació a la terra: la salut, l’èxit social i la riquesa.

Els crítics qüestionen, a més, la separació categòrica entre emocions positives i negatives. Les darreres, considerades desadaptatives, ens portarien ineludiblement al fracàs. Addueixen que aquestes teories, més que revelar la veritable naturalesa humana, la fabriquen. Com es fabrica la tirania de l’actitud positiva i de l’optimisme sense escrúpols o ciència de la felicitat, en pro del negoci de la literatura d’autoajuda i amb el patrocini de fundacions filantròpiques i religioses d’adinerades personalitats.

«La melancolia és el plaer d’estar trist». (Victor Hugo)

«No hi ha res més enutjós que una sèrie de dies feliços.
No la desitjo ni al meu pitjor enemic». (Bernard Shaw)

 

LA TIRANIA DE LA FELICITAT

Els trets psicològics no tenen un caràcter inherentment positiu ni negatiu. Tots coneixem les implicacions pernicioses que, fins i tot, l’extrema “bondat” pot tenir a l’hora d’afrontar problemes greus.

És tan cert que la interpretació d’experiències negatives de manera favorable no és sempre beneficiosa com que el processos que se suposen negatius poden ser en ocasions favorables per al benestar. Depèn del context. Emocions com l’enuig i la ira poden ser positives quan ens motiven a aprendre dels errors o lluitar contra les injustícies.

Com diuen McNulty i Fincham: “La psicologia no és positiva o negativa. La psicologia és psicologia”.

D’altra banda, alguns autors posen en qüestió els suposats efectes dels estats psicològics positius en el funcionament immunitari.  L’esperit de lluita, tan lloable i necessari per afrontar les adversitats de la vida, no hauria estat demostrat com un factor causal en el pronòstic del càncer. Aquesta i d’altres teories poden esdevenir una tirania sota la qual les persones malaltes han de manifestar forçosament alegria, en lloc d’emocions tan comprensibles i humanes com la por o la ràbia. A més, les condueixen inevitablement a sentir-se culpables quan la realitat que hem negat s’acaba imposant.

Les tiranies del positivisme i la felicitat, així com l’obligació d’haver d’assolir permanentment metes més ambicioses, poden ser tan pernicioses per a la persona com ha estat l’optimisme financer per a la crisi econòmica o el consumisme i el creixement il·limitat per a la Terra. Unes dosis de pessimisme realista i responsable no van gens malament. Ni afecten la nostra autoestima ni ens aboquen a la depressió.  Volem i podem ser més feliços i millors persones, però de forma realista. Una felicitat imposada no pot ser el nostre centre de gravitació.

La psicologia i el coaching, amb les necessàries dosis de realisme, humilitat i honestedat, intenten ajudar cada persona a trobar el seu sentit en consonància amb els seus valors i les seves aspiracions.

«L’èxit, com la felicitat, no pot ser un objectiu, sinó una conseqüència,

l’efecte secundari accidental de la dedicació personal

a una causa molt més gran que un mateix».

(Viktor Frankl)

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ 

Quan sentis angoixa o tristesa pots fer-te aquestes preguntes:

• Què t’estàs dient a tu mateix(a)?
• En què estàs sent massa “amable”?
• Què estàs evitant?

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he inspirat en els llibres Adiós, ansiedad – Cómo superar la timidez, los miedos, las fobias y las situaciones de pánico de David Burns (Paidós, 2012) i  Sentirse bien – Una nueva terapia contra las depresiones del mateix autor (Paidós, 2010).

També en els articles: Desvelar el secreto de los enigmas. Despatologizar la Psicología Clínica d’Ernesto López Méndez i Miguel Costa Cabanillas, Las raíces de la Psicología Positiva d’Edgar Cabanas Díaz i José Carlos Sánchez González i La Psicología Positiva: Magia Simpática de Marino Pérez-Álvarez, publicats a la revista Papeles del Psicólogo volum 33 (2012).

Amb tot l’agraïment i amor a aquelles persones que comparteixen amb mi el seu sofriment i  m’ensenyen les lliçons de vida que necessito aprendre per poder ajudar-les.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach