Expedició a l'ombra

PANDORA

 

“El gran Zeus, poderós senyor dels cels i governador de tots els déus, encolerit amb Prometeu per haver robat el foc dels déus, va dir així: ‘El teu art és més savi que el de tots nosaltres, et congratules d’haver-me enganyat i d’haver robat el foc. Això et perjudicarà a tu i a tots els éssers humans perquè la meva venjança farà caure al seu damunt tots els mals’.

Obeint ordres de Zeus, Hefest construí amb argila una innocent donzella a imatge de la formosa Afrodita, deessa de l’amor. Aquesta figura femenina, predecessora de tots els mortals, fou batejada amb el nom de Pandora (que vol dir rica en dons). Quan Atena la guarní amb qualitats quasi divines, Pandora esdevingué encantadora. La indignació dels Olímpics amb l’engany de Prometeu era tal, que tots, déus i deesses, van participar en la venjança. El propi Zeus decidí proporcionar a Pandora una curiositat insaciable i després li regalà una capça tancada amb l’advertiment que no l’havia d’obrir mai.

Prometeu –sabedor dels emmetzinats regals dels déus– havia advertit al seu germà Epimeteu que no acceptés cap regal d’ells. Però quan Hermes, el missatger dels déus, li obsequià Pandora, Epimeteu no pogué resistir els encants de la formosa dona i acceptà. Així fou com Pandora arribà a viure entre els mortals.

No passà gaire temps abans que Pandora sucumbís a la seva curiositat, obrís la capça i alliberés, d’aquesta manera, tots els infortunis –desconeguts fins aquell moment– que d’ençà afligeixen la humanitat. Tancà la capsa a temps de mantenir dintre l’Esperança, però massa tard per evitar que les nombroses calamitats es disseminessin per tota la Terra. Aquest fou l’origen de la vellesa i de la mort, que completà la separació entre els éssers humans i els déus immortals.”

Adaptació i traducció del mite de Pandora del llibre de Connie Zweig i Jeremiah Abrams Encuentro con la sombra – El poder del lado oscuro de la naturaleza humana.

 
 

L’OMBRA - JEKYLL & HYDE

 

El terme ombra fa referència a aquells aspectes “negatius” que desterrem de la nostra consciència perquè no s’adeqüen a la imatge que ens hem forjat de nosaltres mateixos. Jung deia que l’ombra és el que una persona no desitja ser.

Percebem l’ombra, de manera fugaç, quan sentim un rebuig inexplicable cap a certs temes, persones o comportaments, i també quan sentim sensacions difoses de culpabilitat, inseguretat, insatisfacció o malestar.

Els sentiments més poderosos de la nostra ombra es manifesten sobretot en les relacions que mantenim amb els nostres familiars. La nostra llarga i intensa experiència familiar –amb les seves lluites de poder, necessitats d’atenció i d’afecte, ordre de naixement, pactes, ressentiments, etc.– configura les expectatives que tenim respecte de nosaltres mateixos i dels nostres semblants.

“Cadascú de nosaltres hereta un llegat psicològic tan real com la seva mateixa dotació biològica. El clima psicològic del nostre entorn familiar ens exposa contínuament als valors, temperament, hàbits i conducta dels nostres pares i familiars. D’aquesta manera, els nostres pares ens transmeten –en forma de pautes disfuncionals de conducta– els problemes que ells no han aconseguit resoldre en la seva pròpia vida.” (Zweig i Abrams)

Des d’una perspectiva antropològica es considera que l’ombra, més enllà de ser el resultat de l’educació familiar i de la nostra civilització, s’arrela en l’“ombra biològica” de les nostres cèl·lules: els nostres ancestres van sobreviure gràcies a urpes i dents: la nostra bèstia –tot i que domesticada– és viva encara.

 

 

“L’ ‘home sense ombra’ és precisament el tipus d’home estadísticament més comú, que s’imagina que és només allò que es digna a saber de si mateix.” (Jung)

 

TROBAR-NOS AMB L’OMBRA

 

Podem ensopegar amb l’ombra de moltes maneres: quan ens sentim humiliats o embargats per la vergonya o la ira –en general per qualsevol sentiment desproporcionat envers els altres–, quan fem o diem alguna cosa “fora de lloc”, quan actuem de forma impulsiva o inadvertida, o fins i tot quan expressem el nostre sentit de l’humor amb segons quins acudits en certes situacions.

També acostumem a trobar-nos amb l’ombra en la “crisi de la meitat de la vida” i en la depressió, que és conseqüència d’una confrontació paralitzant amb el nostre costat obscur. “Trobar l’ombra ens obliga a alentir el pas de la nostra vida, escoltar les evidències que ens proporciona el cos i concedir-nos el temps necessari per poder estar sols i digerir els críptics missatges procedents del món subterrani.” (Zweig i Abrams)

 

 
 

TREBALLAR AMB L’OMBRA

 

Segons Karre Signell, “el fet d’obrir la porta a tots els continguts negatius de la nostra ombra, per més indignes que ens puguin semblar (la nostra rata més repugnant, la rivalitat més agra, els fantasmes familiars i els secrets més íntims), pot ajudar-nos a estovar el nostre cor cap a nosaltres mateixos i cap als nostres semblants, a ser més comprensius amb les debilitats humanes i a ser més curosos per no projectar la nostra ombra cap als altres ni cap a nosaltres mateixos.”

El treball amb l’ombra ens porta a una interessant pregunta. Fins on cal arribar? La trobada amb l’inconscient ens pot guiar tant pel camí de la saviesa com a disgregar la nostra personalitat.

Entrar a l’amenaçant foscor de l’ombra exigeix una certa preparació per no sentir-nos desbordats per l’ansietat, requereix tenir en compte el nostre grau de vulnerabilitat. Anar directament al cor de la ceba no és sempre el millor. La “dosi” és tan important en medicina com en psicologia. De fet, per alguna cosa hi són les capes (resistències). Cal anar pas a pas, tenint cura de cada ferida que es posa al descobert.

Com deia abans, un moment en el qual moltes persones inicien el camí de reconciliació amb l’ombra és durant l’anomenada “crisi de la meitat de la vida” o “crisi de la maduresa”. És el moment on prenem consciència del procés universal i inexorable de la destrucció de l’existència –de la certesa de la nostra mort–, moment en què sentim una immensa necessitat de trobar sentit a la vida, de transcendir (llegat) i de crear (que és el pol oposat a destruir). És el període de revisió de la vida, del mal –real o imaginari– que ens han fet i del mal que hem fet nosaltres als nostres semblants, inclosos aquells a qui més estimem. És un període de fortes emocions de ràbia i culpabilitat, farcit d’aspectes a reelaborar.

Els nostres comportaments, per més benintencionats que hagin estat, mai han sigut innocus, han generat sofriment. És amarg acceptar que hem sentit impulsos destructius i sentiments ambivalents cap als nostres pares, parella i fills, i que, de vegades, aquests sentiments s’han traduït en accions. També és amarg adonar-nos que aquesta ràbia l’hem llençat, a més, cap a nosaltres mateixos, com és amarg sentir nostàlgia per les oportunitats que hem deixat passar. Aquí és on entren en joc la reconciliació amb l’ombra, l’acceptació de la nostra arrogància (pecat de hubris) i de la nostra roïndat com pols oposats, però indissolublement units, a la nostra noblesa i generositat.

L’ombra del nostre client –i tanmateix la nostra, però aquesta mereix un capítol apart– emergeix tant en psicoteràpia com en processos de coaching. Potser la diferència rau en que en els processos de coaching treballem només amb aquelles “capes” que condicionen l’èxit del procés, amb aquells aspectes que estan directament implicats en la consecució de l’objectiu. Quan més ens calgui acostar-nos al cor de la ceba, quan més grans siguin les resistències, més haurem de considerar la necessitat d’un procés psicoterapèutic, si més no com a pas previ.

Enfrontar-nos a l’ombra és un repte moral extraordinàriament difícil que requereix, segons l’analista col·laboradora de Jung, Liliane Frey-Rohn, fer-nos conscients dels nostres conflictes inconscients –“una autèntica guerra civil”–, la qual cosa implica: primer, substituir la nostra visió moral tradicional per la reflexió subjectiva; segon, legitimar els drets dels altres tant com els nostres i, tercer, concedir el mateix valor als drets de l’instint que als de la raó.

El treball amb l’ombra d’alguna manera implica renunciar al nostre desig de ser bons i acceptar que la maldat té també un lloc a la vida. Com assenyalava Jung, els desavantatges del bé menor s’equilibren amb els avantatges del mal menor.  És més, el coneixement de la nostra ombra esdevé el requisit necessari per poder portar a terme qualsevol acció responsable de transformació, i per atenuar la foscor moral de cada persona (ombra individual) i la del món (ombra col·lectiva). Per poder reconciliar els dos –aparentment irreconciliables– pols, només hi ha una opció: transcendir-los, és a dir, portar el problema a un nivell superior on es puguin resoldre les contradiccions, on el bé perdi quelcom de bondat i el mal alguna cosa de la seva maldat.

 

 

“Si permets que el que està al teu interior es manifesti, això et salvarà. Si no ho fas, et destruirà.” (Jesús)

“Només podrem evitar l’hecatombe si arribem a un acord conscient amb la naturalesa i, en particular, amb la naturalesa de l’ombra.” (Anthony Stevens)

 

 

 

GUARIR-NOS A L’OMBRA

 

El treball amb l’ombra permet, segons Zweig i Abrams:

• Augmentar l’autoconeixement i, en conseqüència, l’acceptació.
• Canalitzar les emocions negatives que irrompen sobtadament a la vida.
• Alliberar-nos de la vergonya i la culpa associades als nostres sentiments i comportaments negatius.
• Reconèixer les projeccions que tenyeixen la nostra opinió dels altres.
• Sanar les nostres relacions mitjançant l’observació sincera de nosaltres mateixos i la comunicació directa.
• Utilitzar la nostra imaginació creativa –via somnis, pintura, escriptura, rituals– per fer-nos càrrec del nostre jo alienat.

 

 

“Aplica’t el teu propi bàlsam.

Proclama arreu la teva malaltia.

Això et restablirà.

Com més empris aquest tractament,

més digne i més savi et faràs.

I recorda que si creus que en aquest moment

no tens cap defecte,

et convertiràs d’immediat

en l’artífex de la teva pròpia desgràcia.”

 

RUMI

 

 
 

CONEIX-TE A TU MATEIX

 

Al temple d’Apol·lo a Delfos, els sacerdots van fer gravar dues inscripcions: “Coneix-te a tu mateix” i “Res en excés”. Pel que fa a la primera, “coneix-te a tu mateix”, semblaria que d’ençà aquells temps mitològics on es coneixia i celebrava la part fosca –com durant les famoses orgies i bacanals en honor de Dionís–, aquesta hauria estat desterrada durant segles, degradada com Satanàs i reprimida en forma de caça de bruixes i inquisicions.

Sobre la segona inscripció, “Res en excés”, Zweig i Abrams comparteixen  interessants reflexions sobre el període de desmesura que hem viscut, on hem relegat a l’ombra les nostres aspiracions més elevades en pro de la gratificació substitutòria immediata (alcohol, drogues...) i d’un materialisme hedonista, narcisista i malaltís. En són exemples la nostra addició al creixement insostenible i al domini de la naturalesa; l’arrogància de l’èxit i la cobdícia empresarial –inclosa la compulsió farisaica de curar de les farmacèutiques–; la precarització i la deshumanització del treball; l’explotació i l’abús de dones i nens; l’obsolescència programada, els consumisme, el malbaratament i la contaminació.

 

 “L’ombra només resulta perillosa quan no li parem la deguda atenció.” (Jung)

 

 

AMOR i ODI

 

“El que estimem i el que odiem no són coses tan diferents entre si. Per això, si col·loquem la imatge del que idealitzem davant la imatge del que odiem potser descobrim, sorpresos, la mateixa figura oculta sota vestits diferents.” (Zweig i Abrams)

Quan ens identifiquem exclusivament amb certes qualitats, ens indignem quan presenciem les oposades. La reacció de l’ombra és sempre desproporcionada perquè l’ombra s’experimenta com una amenaça.  “Reconèixer-la o acceptar-la suposa, per tant, una forma de mort ja que la menor consideració, acceptació o apreciació posa en qüestió tot l’edifici egòic. D’aquesta manera, quan més rígids i compromesos estiguem amb la nostra imatge o amb un conjunt determinat d’actituds, més amenaçadora serà per a nosaltres l’ombra, la qual cosa resulta particularment dolorosa perquè, en ocasions, hem de reconèixer l’ombra i prendre la decisió moral de no obeir els seus impulsos.” (Zweig i Abrams)

En el moment en què comprenem que no som la persona que aparentem –en grec persona vol dir màscara–, quan ens adonem de l’abisme existent entre qui som i qui crèiem que érem, els nostres pilars trontollen. L’ombra ens recorda constantment que allò que més valorem pot pertorbar-se greument si la deixem entrar. Aquest rebuig desproporcionat és la conseqüència de la profunda por que tenim que la persona que creiem ser sigui aniquilada. I aquesta por és directament proporcional al grau de cristal·lització de la nostra personalitat, al poder del nostre ego, a la duresa de la nostra cuirassa i a les dificultats que hàgim experimentat per aconseguir el que desitjàvem.

 

“Hem trobat l’enemic, som nosaltres mateixos.” (Walt Kelly)

 

 

EL MAL

 

Si bé l’ombra personal és una cosa subjectiva, l’ombra col·lectiva representa aquella realitat objectiva i universal que anomenem “el mal”. Mentre que la primera pot modificar-se amb el nostre esforç, la segona ens produeix una sensació d’absoluta indefensió, només alleujada sota el refugi de sistemes religiosos i ideològics.

El mal –associat des del principi a la foscor de la nit– és atribuït en la mitologia grega a la creació divina, de la qual heu llegit, al principi, la història de Pandora. Aquest mite representa la forma arquetípica de la naturalesa humana, que primer accepta encegada d’entusiasme els “regals” i després, només després, s’adona del mal. De fet, les persones percebem el mal com un conflicte entre el que esperem de la vida i el que aquesta realment és. I sovint ens encaparrem a ignorar-lo, negar-lo, fer-lo inconscient.

La negació i l’evitació del mal són conductes apresses que ens permeten suportar-lo i que tenen origen en el quimèric desig de negar el major de tots el mals, la mort. Aquesta “ingenuïtat” és la que ens permet explicar execrables abominacions de la humanitat com la persecució religiosa i l’odi genocida, que no són sinó la projecció sobre una “minoria” de l’ombra reprimida de tota una societat.

 

Jung criticà aquest tipus de pensament: “Existeix una tendència quasi innata a donar prioritat a lo ‘bo’ i a fer-ho amb tots els mitjans al nostre abast, siguin adients o no... la tendència a maximitzar el bé i a minimitzar el mal. [...] En aquest tema no convé donar res pes suposat. Només subratllaria que, en el nostre camp d’experiència, el blanc i el negre, la llum i l'obscuritat, el bé i el mal, etc., són oposats equivalents que sempre s’impliquen mútuament.” (Jung)

Tendim a pensar que el món és bo per naturalesa i això fa que rarament ens preguntem per què existeix el bé al món quan sovint ens fem, amb amargor i desesperança, la pregunta contrària: per què existeix el mal? Semblaria doncs que el pitjor aspecte del mal no és tant el mal en si mateix sinó la nostra resistència a reconèixer-lo.

Paradoxalment, les persones malvades el que intenten és destruir el mal. El problema, segons M. Scott Peck, és que s’equivoquen en la ubicació del locus del mal: consagrats a  alimentar la sema imatge de perfecció, projecten en els altres −de forma patològica i inconscient− la seva malaltia. Per a la resta de persones, el problema de la maldat no és una manca de consciència moral ni l’absència de sensació d’imperfecció, sinó la incapacitat absoluta de tolerar aquesta sensació.

La maldat humana només es pot afrontar des de la responsabilitat personal, des del reconeixement i l’acceptació que és part integrant de cadascun de nosaltres. La maldat és  conseqüència d’haver desenvolupat un ego superb que ens fa creure superiors, de l’engany de pensar en termes d’oposats (bo i dolent, vida i mort, etc.) i de creure, ingènuament, que el nostre judici moral és objectiu i infalible.

“Així les coses, per obtenir una resposta al problema del mal a la actualitat és absolutament necessari l’autoconeixement, és a dir, el major coneixement possible de la totalitat de l’individu. Hem de saber clarament quina és la nostra capacitat per fer el bé i quantes vileses podem arribar a cometre. Si volem viure lliures d’enganys i d’il·lusions, hem de ser el suficientment conscients com per no creure ingènuament que el bé és real i que el mal és il·lusori, i comprendre que ambdós formen part constitutiva de la nostra pròpia naturalesa.”  (Zweig i Abrams)

El coaching, com la psicoteràpia, és un procés il·luminador que sempre implica millorar l’autoconeixement. De fet, alguns processos de coaching només tenen aquest objectiu, és a dir, acaben quan aquest objectiu s’ha assolit i la persona pot prendre les seves decisions des d’un nivell de consciència més elevat.

En paraules de Zweig i Abrams, “per a Jung i els seus seguidors, la psicoteràpia constitueix un ritual de renovació que ens permet acostar i integrar en la consciència la personalitat de l’ombra, reduir el seu potencial inhibidor o destructor i alliberar l’energia positiva de la vida que es troba atrapada en ella. [...] Les seves investigacions van acabar demostrant que el fet d’enfrontar l’ombra i el mal és, en última instància, un ‘secret individual’ equiparable al d’experimentar a Déu, una experiència tan poderosa que pot transformar completament la vida d’una persona.” (Zweig i Abrams)

 

“No tenim imaginació per al mal perquè és el mal qui ens té a nosaltres.” (Zweig i Abrams)

“El bé en estat pur no existeix i si el mal no fos possible el bé no podria existir. La vida no consisteix en assolir el bé aïllat del mal sinó a pesar d’ell.” (Rollo May)

“Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra” (Jesús)

 

 

ARQUETIPS

 

Tobias Plowman

 Segons Jung, els arquetips són els continguts de l’inconscient col·lectiu no sotmesos a cap elaboració conscient que s’han manifestat al llarg dels temps a través de símbols, en forma de mites i llegendes, somnis i visions.

Els símbols són la millor expressió possible per als continguts inconscients, que són “pre-sentits” però encara desconeguts.

Els arquetips no estan determinats pel que fa al seu contingut sinó només formalment. En altres paraules, no està determinada la seva manifestació concreta sinó el seu nucli significatiu i invariable.

Els arquetips tenen un caràcter espiritual i numinós (màgic, obscur...) que es troba a l’altre extrem de la impulsivitat de l’instint. Però com els extrems es toquen, ambdós representen dos pols de l’energia psíquica: l’ésser impulsat cap a alguna cosa i, al mateix temps, l’ésser que representa alguna cosa, els dos pols del potencial humà. “Des d’aquest enfocament, els processos psíquics apareixen com compensacions energètiques entre esperit i instint.” (Jung)

Els arquetips, finalment, posseeixen un aspecte no psíquic, que fa que mentre els seus continguts romanen en l’inconscient estan subjectes a la “sincronicitat” que existeix fora de les coordenades tempo-espacials pròpies de la consciència.

 

 

LA MARE

 

L’arquetip de la mare es manifesta en forma de mare, àvia, sogra, dona, Verge o deessa mitològica o en qualsevol altra manifestació que signifiqui naixement, engendrament o matriu (camp, arbre, font, vas, recipient, cova...)

Jung descriu els trets essencials de l’arquetip de la mare: “el ‘matern’, l’autoritat màgica del femení, la saviesa i l’altura espiritual que està més enllà de l’enteniment; el bondadós, protector, sustentador, dispensador de creixement, fertilitat i aliment; els llocs de transformació màgica, del renaixement; l’impuls o instint benèfic; el secret, l’ocult, l’ombrívol; l’abisme, el món dels morts; el que devora, sedueix i enverina; el que provoca por i no permet evasió.“ (Jung)

El terme “complex matern” fa referència a constel·lacions particulars de l’arquetip matern, que en l’home es manifesten –sempre segons Jung– en l'homosexualitat o el “donjoanisme” (la cerca inconscient de la mare en totes les dones).  En la dona es manifesten en: (1) l’exaltació de l’instint matern i la procreació, sovint en detriment de la sexualitat i de la pròpia persona; (2) l’exaltació inconscient de l’eros, que sempre es manifesta com poder; (3) la identificació amb la mare –dependència absoluta de la mare i negació de si mateixa, quedant relegats tant l’eros com l’instint matern– ; (4) l’anomenada “defensa contra la mare”, una mena de complex matern negatiu amb el lema “qualsevol cosa abans que ser com la meva mare”.

No obstant, el complex matern té també molt de positiu. Per exemple, en la mare portadora d’humanitat, portadora de la vida i de tot el que la vida conté, enaltida i celebrada arreu i al llarg de la història: “És aquest amor maternal que representa un dels records més commovedors i més inoblidables de l’adult i constitueix la secreta arrel de tot devenir i tota transformació, que és el retorn a la llar i el retorn a un mateix i és el silenciós fonament de tot començament i de tot final.” (Jung)

 

“La mare és el món primer del nen i l’últim de l’adult.” (Jung)

 

 

ADÉU SÍMBOLS

 

La iconoclàstia de la Reforma i del protestantisme són els precursors de la pobresa de símbols (pobresa espiritual) que caracteritza la societat actual i de la terrible indefensió que experimentem. “El nostre intel·lecte ha fet conquestes tremendes, però al mateix temps la nostra casa espiritual s’ha enfonsat. [...] I la nostra situació no millora quan la física matemàtica ens revela el món de l’infinitament petit. Al final, desenterrem la saviesa de totes les èpoques i de tots els pobles i descobrim que totes les coses més valuoses i elevades ja han sigut dites fa molt amb el llenguatge més bell.” (Jung)

L’aigua és el símbol més corrent de lo inconscient. En termes psicològics, aigua vol dir “esperit que s’ha tornat inconscient”. Abans d’ascendir a les clares altures necessitem submergir-nos en les obscures i perilloses profunditats de l’aigua, que és on descansa el tresor. Diu Jung: “Qui va cap a si mateix corre el risc de trobar-se amb si mateix. El mirall no afavoreix, mostra amb fidelitat la figura que en ell es mira, ens fa veure aquell rostre que mai mostrem al món, perquè el cobrim amb la persona, la màscara de l’actor. Però el mirall està darrere de la màscara i mostra el vertader rostre. Aquesta és la primera prova del coratge en el camí interior; una prova suficient per espantar la majoria, doncs la trobada amb un mateix és una de les coses més desagradables i l’home l’evita en tant que pot projectar tot el negatiu sobre el seu món circumdant. Si un està en situació de veure la seva pròpia ombra i de suportar saber que la té, només ha complert una petita part de la tasca: al menys ha transcendit l’inconscient personal.” (Jung)

 

 “L’home ha de tenir consciència del món dels arquetips, ho capti o no ho capti, doncs en aquest món ell és encara naturalesa i allí s’endinsen les seves arrels.” (Jung)

“Sense emoció no es produeix transformació alguna de les tenebres en llum ni de la inèrcia en moviment.” (Jung)

 

 

QUÈ SABEM DE NOSALTRES MATEIXOS?

 

Què sabem de nosaltres mateixos? Trobar-nos amb nosaltres mateixos vol dir trobar-nos amb la nostra ombra. El pànic primitiu de la humanitat de ser posseïts per la nostra ombra explica els ingents esforços per enfortir la consciència: dics i murs aixecats contra els perills dels continguts inconscients. Les “representacions col·lectives” de l’inconscient col·lectiu tenen una força dominant i és per això que són reprimides amb la més intensa resistència.

Paradoxalment, tot i que sabem poc de nosaltres mateixos, creiem saber el que els passa als altres i el que els convé. Això es degut, segons Jung, a que acceptem tàcitament el supòsit de la “igualtat” de totes les persones, la qual cosa sustenta la nostra inclinació inconscient a creure en la validesa general de les nostres opinions subjectives. Quan més conscients som de la nostra individualitat, més entenem la individualitat dels altres i la diversitat.

No obstant, sabem que en la psique humana conviuen –amb notable independència– aspectes conscients i inconscients, separats per l’anomenat “llindar de la consciència”. Els continguts inconscients romanen ocults en estat subliminal mentre la seva energia (libido) no és suficient per superar el llindar. Seguint el mateix raonament, els continguts conscients que perden energia cauen per sota del llindar i es tornen inconscients, com també se’n tornen els continguts reprimits per la consciència.

Una paradoxa de la nostra psique és que no hi ha cap contingut conscient del qual es pugui afirmar rotundament que és totalment conscient. Aquí trobaríem la contradictòria divergència entre el que fem i tenir consciència del que fem. Podria ser cert també el contrari, és a dir, que no hi hagués cap element psíquic inconscient que al mateix temps no fos conscient, però la demostració en aquest cas és més difícil.

Quedem-nos, de moment, amb la idea que tenim notícia d’aquests continguts pràcticament inconscients, continguts que "brillen com centelles de llum en la foscor de l’inconscient", com brillen les estrelles en el cel nocturn de l’obscura psique, un cel “del qual planetes i constel·lacions representen els arquetips en tota la seva lluminositat i numinositat. El firmament és, en efecte, el llibre obert de la projecció còsmica, el reflex dels mitologemes, és a dir dels arquetips. En aquesta concepció es donen la mà l’astrologia i l’alquímia, les dues antigues representats de la psicologia de l’inconscient col·lectiu”. Per tant, no podem dir que la consciència és un “aquí” i l’inconscient un “allí”. “La psique representa més aviat una totalitat conscient-inconscient.” (Jung).

Els processos de coaching i de psicoteràpia expandeixen la consciència –la capacitat que fa humà a l’ésser humà–, i augmenten l’autoconeixement i la responsabilitat personal, al temps que alleugen la pressió de l’inconscient en tant que permeten donar sortida i integrar continguts inconscients en la consciència, que és el preludi de tota transformació personal.

Recullo i valoro aquí especialment per a la nostra pràctica, la inestimable experiència de Jung i les seves disquisicions sobre les interpretacions que fem dels “incomprensibles” continguts que surten a la llum durant les sessions. Jung deia que es resistia a formular interpretacions sobre la base de suposicions teòriques perquè pensava que podien perjudicar les “creacions” dels pacients. I explicava que, de vegades, es veia forçat a trencar la reserva i compartir les seves interpretacions quan els pacients estaven molt perduts, però que sempre intentava proporcionar interpretacions provisòries plenes de “potser” i condicionals, sense traspassar mai els límits de les creacions ja presentades, i sempre acabant amb preguntes que estimulessin la lliure activitat de la fantasia del pacient.

 

“Un cop s’ha fet tot el que es pot fer, queda encara els que es podria fer si un en tingués coneixement.” (Jung)

“Cal arribar a conèixer-nos a nosaltres mateixos per saber qui som.” (Jung)

“La psique és, essencialment, conflicte entre l’instint cec i la voluntat, és a dir, llibertat d’elecció.” (Jung)

 

 

ÀNIMA

 

Segons Jung , l’ànima és quelcom meravellós i immortal, és el que és viu i el causant de la vida –com l’hàlit que Déu insuflà a Adam–, és l’atreviment de viure que contraresta la nostra major passió, la inèrcia.

L’ànima és l’a priori dels estats d’ànim i de la vida psíquica conscient i inconscient, és quelcom diví i metafísic, és vida més enllà de totes les categories. L’ànima és l’arquetip de la vida.

En front del prejudici general segons el qual el nostre coneixement ve sempre de l’exterior (no hi ha res a l’intel·lecte que no hagi estat abans en els sentits), és l’ànima la que proporciona les imatges  –les representacions arquetípiques– que fan possible el coneixement dels objectes.

“Al meu entendre, és un gran error admetre que l’ànima del nadó és una tabula rasa i afirmar en conseqüència que en ella no hi ha absolutament res.” (Jung) El nen s’enfronta als estímuls dels sentits amb una disposició específica, formal i existent a priori, un segell antropomòrfic universal que Jung anomenà arquetips.

Quan l’ànima es projecta sempre té forma femenina i té una importància fonamental en la psicologia masculina, en forma de fascinació per la mare, primer, i després en forma vitalitat, flexibilitat i humanitat. 

 

“Si la discussió amb l’ombra és la prova que consagra com a oficial l’aprenent, la discussió amb l’ànima és la prova que consagra com a mestre l’oficial.” (Jung)

 

 
 

DIABLES i DIMONIS

 

Segons Otto Rank, el principal desig de l’ésser humà és perdurar, prosperar i assolir algun tipus d’immortalitat, i és per això que nega la mort –l’enterra, si em permets el joc de paraules–, perquè està vinculada als aspectes obscurs i animals de l’existència. Aquesta és la font, afegeix Wilhelm Reich, del sofriment humà: l’irrefrenable desig de negar la nostra naturalesa animal i ser quelcom diferent del que realment som.

Diables i dimonis han servit, històricament, de bocs expiatoris receptors de tots els impulsos i emocions inacceptables i amenaçadores, sobre tot d’aquelles relacionades amb la mort. De fet, fins la filosofia cartesiana –separació de ment i cos–  i l’aparició de l’èmfasi científic, es creia que els dimonis que habitaven el nostre cos eren els causants dels desordres emocionals. La desaparició de mites i supersticions comportà el trencament de la nostra harmonia amb la naturalesa i amb nosaltres mateixos, i dificultà l’alliberament de l’energia de les forces arquetípiques del nostre inconscient.

El nom dimoni ve de la paraula grega daimon. El daimònic no és exclusivament allò destructiu sinó que té també la cara positiva de qualsevol funció natural com la sexualitat, l’erotisme, la passió o la ira, per exemple. El daimònic és la força primordial, indiferenciada i impersonal de la naturalesa. Els daimons no eren bons o dolents per se sinó en funció de la relació que la persona tingués amb ells. Per tant –i això és una cosa que sabien molt bé els pobles primitius– no té sentit intentar destruir diables i dimonis sinó més aviat acceptar-los i assimilar el que simbolitzen en la nostra vida quotidiana.

Sota una visió que identifica daimònic amb destructiu, els esclats de violència s’expliquen com moments de possessió demoníaca al no trobar altres canals d’expressió oberts. “Així doncs, el problema sembla raure en la rígida divisió establerta per la tradició religiosa occidental entre el bé i el mal, un dualisme inflexible que condemna el daimònic com una cosa exclusivament maligna.” (S. Diamond).

El mot diable ve del grec diàbolos (dia-bollein) que significa esquinçar, separar, i és l’antònim de simbòlic (sym-bollein), que vol dir reunir, ajuntar. Rollo May fa aquesta distinció: “El simbòlic és, doncs, el que reuneix, vincula, i integra l’individu amb si mateix i amb el grup; el diabòlic, al contrari, és allò que el desintegra, allò que el manté separat. Ambdues facetes estan presents en el daimònic.” (May)

Semblaria doncs que el concepte d’ombra de Jung i el de daimon de May parlen de la mateixa característica de la psicologia humana. Però, què fem amb aquest costat obscur i tan en conflicte amb la cultura que ens fa sentir mesquins, inferiors i culpables? És fàcil: l’atribuïm als altres, és a dir, el projectem. La projecció és un mecanisme molt antic. Només ens cal trobar el boc expiatori a qui, després de projectar-li el negatiu, voldrem –en general, i afortunadament de manera simbòlica– destruir.

La projecció és, a més, la nostra fàbrica d’enemics. L’ésser humà és una espècie hostil, és l’únic animal capaç d’inventar-se enemics –una paranoia recíproca– per donar sortida a la seva hostilitat reprimida. Aquest procés s’ajuda de la percepció i de la memòria selectiva que faran que només vegem i recordem aquells aspectes (negatius) de l’enemic que s’ajusten al nostre estereotip. Els enemics –siguin nacions o l’altre membre de la parella– es necessiten mútuament per garantir que no els caldrà afrontar la pròpia ombra.

No seria congruent –després de parlar d’oposats i polaritats– acabar aquestes reflexions sobre la projecció carregant les tintes exclusivament en el seus aspectes negatius. La projecció té com a virtut que ens permet connectar amb el món i el món és el lloc que ens permet transitar els aspectes reprimits de l’ombra a la consciència.

La psicoteràpia –tanmateix l’art i el coaching– és un dels camins per permetre’ns assumir els “dimonis” interns, els representants de les tendències que més temem i rebutgem, i transformar, paradoxalment, la seva energia en quelcom creatiu i estimulant. Segons Erich Neumann, un dels objectius terapèutics de la psicologia profunda és obtenir el coratge necessari per no tractar de ser ni millor ni pitjor del que realment som.

 

 

“L'única cosa que funciona malament al món és l’ésser humà.” (Jung)

 “Potser ens sentim alleujats en creure que els éssers humans més destructius són una mena de dimonis que pertanyen a una raça diferent.”  (A. Schmookler)

“La mentalitat xovinista és una mentalitat que projecta en els altres allò que tem de si mateixa, una ment que es defineix en base a allò que odia.” (S Griffin)

 


 

EL DRAC OCULT

 

Tenim por al nostre drac ocult i a prendre consciència de les nostres necessitats més desagradables. “Només reconeixent-nos a nosaltres mateixos i reclamant el que necessita, [el drac] podrà ser estimat i disposar d’un lloc en el món. Però això precisament –mostrar-nos a la llum del dia i reconèixer els ‘sentiments estranys’ i els ‘desitjos insans’ que ens aclaparen– és el que tant els delinqüents com els buscadors de bocs expiatoris ens neguem a fer. En la mesura en què ens neguem a experimentar això seguirem enclaustrats, amagats i serem –com deia Goethe- ‘simples visitants pertorbats per la foscor de la terra’”. (J. Fyerkenstad)

Tots som conscients de la necessitat de canviar però no estem disposats a afrontar la mort que requereix tota transformació. Volem canviar sense ser canviats. Volem la nova imatge però rebutgem les molèsties i el desequilibri que necessariament acompanyen tot canvi.

En una entrevista, John A. Sanford respongué a una pregunta sobre el treball d’integració de l’ombra: “La primera vegada que veiem clarament l’ombra quedem espantats. Alguns dels nostres sistemes de defensa egocèntrics poden fer-se miques o dissoldre’s per complet. El resultat pot ser una depressió temporal o un enterboliment de la consciència. Jung equiparava el procés d’integració –al que anomenava individuació– al procés alquímic, del qual un dels estadis, la melanosi, implica l’ennegriment de tots els components alquímics del gresol. Aquest estadi, considerat habitualment per l’ésser humà com una mena de fracàs, resulta absolutament essencial i representa, segons Jung, el primer contacte amb l’inconscient i, conseqüentment, amb l’ombra.” (J. A. Sanford)

La psicoteràpia i el coaching –com el procés alquímic– ens fan por perquè ens porten a enfrontar-nos a nosaltres mateixos, als nostres punts cecs. Però només quan traiem a la llum el monstre que portem dintre podem iniciar el viatge de la transformació.

Treballar amb l’ombra és el procés voluntari i conscient d’integrar allò que havíem ignorat o reprimit en pro d’un ego ideal. Un cop superem les evasives –evitem evitar–  i assumim la responsabilitat, ens veiem, en un primer moment, abocats a la desil·lusió. Segons Alexander Lowen, la desil·lusió és l’únic que ens pot curar d’una il·lusió. Sense un procés de dol per les il·lusions perdudes mai podríem mirar de front la realitat.

En termes junguians, el procés d’individuació és aquell que ens permet la integració dels continguts inconscients en la consciència i ser persones completes –llums i ombres– i úniques, tot desarticulant la nostra falsa personalitat i adoptant la nostra veritable naturalesa, lliures de les exigències del psiquisme col·lectiu i de la lluita antagònica de la nostra consciència amb la nostra base arquetípica. “Aquest procés correspon en rigor al curs natural d’una vida, en la qual l’individu arriba a ser el que sempre va ser.” (Jung)

Com al títol de la cançó de Zucchero: Hi ha un diable dintre meu. Nosaltres som l’essència del problema i arribar a aquesta comprensió és el primer pas per acceptar-nos, i el pas previ per comprendre i acceptar la vida en la seva globalitat.

 

Diavolo In Me

Gloria nell'alto dei cieli
ma non c'e' pace quaggiu'
non ho bisogno di veli
sei gia' un angelo tu
che accendi un diavolo in me
accendi un diavolo in me
perche' c'e' un diavolo in me, baby
forse c'e' un diavolo in me

“Zucchero” Fornaciari

Veure el vídeo a YouTube

 

 

 

 

YIN i YANG

 

El treball amb l’ombra requereix amor compassiu cap a nosaltres mateixos, amor que ens permetrà reconèixer els nostres auto enganys i racionalitzacions, i acceptar el costats obscurs de la nostra existència. La imatge del ventre de la balena que ens oferia Joseph Campbell és un símbol universal del transit que hem de fer per renovar la nostra vida.

La filosofia taoista és coneguda per descriure la relativitat dels oposats i el principi de polaritat segons el qual cap pol (Yin o Yang; llum o obscuritat; útil o inútil, etc.)  és superior a l’altre, sinó aspectes diferents de la mateixa cosa, de la totalitat. El següent relat taoista ho exemplifica:

“Quan el seu cavall s’escapà, el veí es compadí d’ell però l’única resposta que rebé fou: ‘Qui sap el que és bo i el que és dolent?’

Al dia següent, el cavall tornà amb una manada de cavalls salvatges als quals s’havia unit. En aquesta ocasió, el veí el felicità per la seva inesperada sort però la resposta fou la mateixa: ‘Qui sap el que és bo i el que és dolent?’

També en aquesta ocasió el nostre granger encertà, perquè, al dia següent, el seu fill es va trencar una cama en intentar muntar uns dels cavalls salvatges. El veí mostrà la seva condolença, i per tercera vegada escoltà la mateixa resposta: ‘Qui sap el que és bo i el que és dolent?’

I una vegada més les seves paraules foren encertades, perquè a trenc d’alba arribaren els soldats reclutant joves per a l’exèrcit i el seu fill es salvà gràcies a la lesió.”

Traducció i adaptació del relat taoista que apareix a The Religions of Man de H. Smith, citat al llibre de C. Zweig i J. Abrams, Encuentro con la sombra.

 

Identificar-nos exclusivament amb un dels pols ens aboca a la malaltia física, a la neurosi o a la psicosi. La condició sine qua non del procés d’individuació junguià consisteix en sustentar els contraris que habiten el nostre interior. Aquest és un procés dolorós ja que, tot i que l’ombra conté aspectes positius com els nostres dons ocults, no ens és fàcil enfrontar-nos amb els aspectes més primitius i violents de la nostra naturalesa que hem reprimit per motius morals, estètics, socials o culturals.

Fins i tot la malaltia, segons aquest corrent de pensament, té quelcom de positiu, té un significat, un sentit. Els estats depressius i els símptomes somàtics, per exemple, poden ser interpretats com a intents creatius del nostre jo per establir una comunicació més profunda amb la totalitat, o com manifestacions de la nostra saviesa interna. Més que oposar-nos-hi frontalment  i intentar modificar-los, podem enfocar-hi la nostra atenció i amplificar-los fins a descobrir l’autèntic significat.

 

“Prefereixo ser un individu complet abans que una persona bona.” (Jung)

 “Som el que fem.” (Jung)

 

 

PROJECCIÓ

 

Segons Ken Wilber, filòsof transpersonal, quan “captem” certa informació d’una persona o  situació és possible que estiguem projectant. Si aquesta informació ens “afecta”, si ens crea un cert impacte emocional, no hi ha dubte que som víctimes de les nostres projeccions.

La projecció –o transposició involuntària, automàtica i inadvertida de tendències inacceptables inconscients a altres objectes o persones– té la funció primària de fer el procés de construcció del jo del nen més suportable, donada la seva imperiosa necessitat de semblar bo i ser acceptat.

Quan projectem, distorsionem neuròticament la nostra autoimatge per fer-la acceptable. Alienem –posem fora, de manera involuntària– els aspectes incompatibles amb la nostra moral o la nostra cultura. Posem fora, precisament, l’oposat al que conscient i deliberadament creiem ser. Un dels problemes que això té, a més d’emmetzinar les relacions, és que empobreix i empetiteix la nostra persona i ens condemna a l’assetjament continu per part de l’ombra.  L’ombra sempre s’expressarà, sigui en forma de ansietat, culpa, por o depressió. O ens apropiem nosaltres de la nostra ombra o ella s’apoderarà de nosaltres.

Tots tenim por d’enfrontar-nos als nostres oposats, però la paradoxa és que mentre l’ombra roman inconscient, nosaltres restem sotmesos. A més, cal tenir present que tots els símptomes i angunies que ens infligeix, en realitat ens els estem infligint nosaltres mateixos (em va ara a la memòria el fantàstic llibre de Paul Watzlawick,  L’art d’amargar-nos la vida). És com si ens estiguéssim pessigant deliberadament nosaltres mateixos mentre fem veure que no és així;  desitgem que desaparegui el dolor de la intensa pessigada  i –de manera inconscient– que continuï al mateix temps. Justament, el símptoma no desapareix perquè ens encaparrem en fer-lo desaparèixer. Aquí és on s’escau la tècnica paradoxal de prescriure el símptoma: experimentar-lo de forma exagerada, deliberada i conscient. Quan posem tota l’atenció conscient en el símptoma, aquest tendeix a desaparèixer.

Pel que fa a les nostres projeccions, el primer pas per a la curació és assumir-ne la responsabilitat. El segon consisteix en invertir el sentit. Per exemple, si penso que “el meu cunyat m’ofèn”, una vegada prenc la responsabilitat  (“jo em sento ofès pel meu cunyat”), assumeixo que el que pensava que em feia ell, realment m’ho estic fent jo.  I quan inverteixo el sentit de l’emoció (“desitjo ofendre’l”), interpreto l’emoció en el sentit invers a com conscientment l’havia interpretat fins ara. El turment que pensem que l’exterior ens fa a nosaltres ens l’estem fent nosaltres mateixos, i no és altra cosa que –en moltes ocasions– el nostre desig solapat de turmentar als altres. Amb la inversió, el que farem és dirigir cap a fora el que dirigíem cap a dins. Evidentment, no es tracta ara d’anar i ofendre algú, sinó de fer-nos conscients dels nostres sentiments envers aquesta persona.

De vegades, el que succeeix és que projectem les nostres virtuts.  El que fem en aquests casos és “penjar-nos” d’aquelles persones sobre les quals projectem, i intentem monopolitzar-les i tenir-les a prop. És com si volguéssim no allunyar-nos de determinats aspectes de nosaltres mateixos. En definitiva, el que més avorrim o admirem dels altres són qualitats de la nostra pròpia ombra.

Altres maneres d’assimilar l’ombra són l’escriptura, la pintura, l’escultura i la música. De fet, qualsevol forma d’expressió artística que ens permeti alliberar part de l’energia latent serà terapèutica, ja que reduirà la seva expressió en forma de projecció.

“L’art impedeix que morim de realitat.” (Nietzche)

 


 

REPRESSIÓ

 

De la mateixa manera que molts pares ensenyem els nens, ja de ben petits, a projectar després de la primera ensopegada (“cadira dolenta! pam pam a la cadira!”), sovint ensenyem també a reprimir els sentiments (“els homes no ploren”, “si t’enrabies et quedaràs sol”...) Són missatges que passem de manera verbal o no verbal, i amb l’exemple de la nostra pròpia conducta.

Ensenyem als nostres fills que els sentiments són perillosos i que cal alienar-los, és a dir, deixar d’experimentar-los. Com que les emocions són experiències psicosomàtiques, el que fa llavors la ment és treure de la consciència els sentiments indesitjables, mentre que a nivell físic el que fem és tensar la musculatura per “anestesiar” el cos, com quan tensem els músculs del pit per contenir la respiració o els de la cara per no plorar. El nen es desconnecta de les seves emocions i ho farà de la mateixa manera cada vegada que se senti amenaçat.

La repressió compromet la nostra vida emocional perquè, mitjançant el bloqueig de la sensibilitat, acaba afectant també les emocions positives. La repressió redueix ambdues capacitats, la de sentir dolor i la de sentir plaer. Aquest és el motiu pel qual arrosseguem una quantitat enorme de sofriment en la nostra motxilla i pel qual la nostra energia als vint anys és una minsa expressió del que va ser quan érem infants. Amb regust irònic, Robert Bly diu que ens passem els primers vint anys de la vida decidint quines parts de nosaltres fiquem al sac i la resta de la vida tractant de buidar-lo, i que tot el que hi fiquem retorna de forma rudimentària i hostil.

La timidesa dels pares fa que no acceptin la seva debilitat, els seus anhels, els seus sentiments, vulnerabilitat i dependències, ni les dels seus fills, perquè l’espontaneïtat i la vitalitat dels fills són una amenaça per als seus mecanismes de defensa. Molts pares difícilment poden acceptar el “regal” d’un fill que porta a l’interior un llarguíssim llegat mamífer i milers d’anys de vida tribal. Els pares només esperen tenir “bons nens”. Els nens reprimits necessiten crear un “vincle imaginari” amb els pares que els asseguri la supervivència i per això els idealitzen i s’autoinculpen (“nen dolent”).

Nathaniel Branden, psicòleg nord-americà, proposa un exercici terapèutic per poder manifestar les necessitats i frustracions ignorades. Demana al pacient que s’assegui còmodament en una cadira, recolzi els braços, tanqui els ulls i relaxi el cos (encara millor si és fa estirat ja que així es debiliten les defenses psicològiques): “Ara, vull que imaginis la següent escena. Estàs agonitzant al llit d’un hospital. Tens la teva edat actual. No sents cap dolor físic però no obstant ets molt conscient que dintre de poques hores la teva vida haurà acabat. Imagina que la teva mare està als peus del teu llit. Observa la seva cara. Hi ha tantes coses per dir! Adona’t de tot el que heu callat, de tot el que mai us heu dit, de tots els pensaments i sentiments que mai heu compartit. Aquesta és la millor ocasió de la teva vida per comprendre a la teva mare i perquè ella escolti el que li hagis de dir. Parla-li! Digues-li!” L’exercici és una porta a manifestar necessitats i frustracions ignorades i es pot fer també dirigit al pare, al pare i a la mare junts o als “pares ideals”.

 
 

LA VEU INTERNA

La veu interna és aquella mena de conversa que establim amb nosaltres mateixos, com un diàleg intern. Sovint no ens adonem d’aquest diàleg perquè és total o parcialment inconscient i només es visible en aquelles situacions on ens sentim avergonyits o frustrats per la nostra conducta (“mira que ets burro!”, “no n’aprendràs mai!"...) o ansiosos, per exemple abans d’una reunió important (“estàs nerviós i s’adonaran!”). En el cas de les persones tímides aquest interlocutor intern sol ser molt autocrític i sever.

Aquesta veu pot representar l’anomenat “vincle imaginari”, aquell que establim de forma il·lusòria amb els nostres pares quan, per una o altra raó, ens vam sentir abandonats i  el vincle real (el vincle personal) es va trencar.  El propòsit d’aquest vincle imaginari no és altre que la supervivència i com que el nen no pot culpar els pares –són la seva font d’aliment i seguretat– els idealitza i s’autoinculpa, es torna “dolent”. Aquest vincle imaginari, que fa bons els pares i dolent el fill, és un miratge que proporciona al fill la il·lusió d’un entorn segur.

Com dèiem abans, els pares tímids no accepten la seva debilitat, ni els seus sentiments ni la vulnerabilitat, i de la mateixa manera no accepten la dels seus fills. “Segons Firestone, la veu [interna] és el resultat del desig profundament reprimit dels pares de destruir l’espontaneïtat i la vitalitat dels seus fills quan aquests sentiments amenacen els seus propis mecanismes de defensa.” (J. Bradshaw).

És interessant aprendre a escoltar la nostra veu crítica, per exemple quan aquesta ens diu “no hauries de...” o “hauries de...”,  o el clàssic “mira que ets...”. Llavors, podem respondre la seva crítica i observar quin rol adoptem, per exemple si hem respost amb evasives o ens hem posat a la defensiva (“és que a aquest nen no se li pot dir res”).  Si tenim en compte que el missatge crític (“ets ...”) és una generalització, i per tant fals, podríem considerar dir-nos alguna cosa del tipus “quan em distreu mentre treballo perdo la paciència”, o sigui alguna cosa relativa a conductes específiques que ens donin una imatge més real de nosaltres mateixos i que ens permetin acceptar-nos i canviar si cal.

 

“L’únic diable que existeix habita al nostre cor. És allí on, en definitiva, haurem de lliurar la batalla més decisiva.” (Gandhi)

 

 

REBUTJA'M, SI US PLAU

 



Postal de Meg Wills

Quan la dimensió de l’ombra és molt gran se’ns fa difícil establir relacions profundes amb els altres. Les persones que es troben en aquesta situació són aquelles que, quan intentem intimar amb elles, fan inconscient i invariablement alguna cosa per aconseguir que les rebutgem.

Podria semblar que ho fan per reproduir la situació original traumàtica però, segons Robert M. Stein, no és aquesta la causa. Ho fan pels sentiments regressius de vergonya, culpa i por que emergeixen. A més, es dóna la paradoxa que, per més que se’ls accepti i valori, segueixen sentint-se rebutjats.

“Aquest tipus de persona sembla estar demanant que se la redimeixi de la culpabilitat que sent pels aspectes veritablement inacceptables i destructius de la seva ombra que no ha arribat a diferenciar de la totalitat del seu ser. [...] Aquestes persones només podran experimentar acceptació i amor quan se’ls permeti donar expressió plena a la seva ombra i, tot i infligir sofriment als altres, se’ls segueixi estimant.” (Zweig i Abrams) És paradoxal que el seu aparent afany per ser rebutjats respon a una imperiosa necessitat d’establir relacions íntimes.

 

 

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ I PER DESCOBRIR L’OMBRA

Resum del mètode proposat per l’analista junguià W. A. Miller al El descubrimiento de la sombra en la vida cotidiana (capítol 6 del llibre Encuentro con la sombra).

·         Què diuen de tu els que et coneixen bé?

Demana feedback

Quan la teva parella, un familiar o un amic fa un comentari sobre tu que et costa acceptar, que penses que és l’últim que voldries ser, estàs davant d’un tret personal teu a l’ombra.
 

·         Què és el que més et desagrada dels altres? I el que més t’agrada?

Analitza les teves projeccions

Fes una llista de les característiques que més et desagraden dels altres i tria les tres que més avorreixis, aquelles que segons tu són absolutament indesitjables. Aquesta és la foto de la teva ombra personal. Pots argüir que els altres realment tenen aquests trets, i potser tens raó. Però quan la seva conducta t’ofèn, quan la teva condemna excedeix la falta, estàs davant de la teva ombra.

De la mateixa manera, quan només nosaltres percebem qualitats positives en una persona, sense evidència empírica que ho sostingui, possiblement estem davant de la projecció positiva, típica dels enamorats. Succeeix quan, per exemple, veiem l’amabilitat i la generositat que projectem i no la que realment ens ofereix l’altra persona. De vegades, per l’anomenat efecte halo, atribuïm a l’altre un reguitzell de qualitats positives que no té a partir d’alguna qualitat que sí té. Aliment per a desenganys i desil·lusions.

 

·         Què dius o fas que no voldries dir o fer?

Examina els teus lapsus

Observa els teus lapsus linguae i aquells comportaments estranys i involuntaris que et posen en dificultat i dels quals et penedeixes com quan, per exemple, et presentes davant dels altres de manera molt diferent a la que volies. Observa també les teves reaccions en esdeveniments esportius (què dius als àrbitres o als jugadors de l’equip contrari) o mentre condueixes.

 

·         Què et fa riure?

Investiga el teu sentit de l’humor

El sentit de l’humor és una forma d’expressió de l’ombra. Qui reprimeix l’ombra no té sentit de l’humor i es pot divertir amb molt poques coses.

 

·         Què penses quan no penses en res?

Analitza les teves fantasies

 

Intenta determinar què penses quan “no penses en res”.  Què somies, quines són les teves fantasies? Són aterridores? T’incomoden? Les “oblides” tan bon punt han arribat per uns instants a la consciència? Són projectes o desitjos “prohibits”? Són potser fantasies de violència, poder, diners o sexe “inacceptables”?

 

La decisió d’escoltar el que diu la nostra ombra és una decisió lliure i personal. L’ombra està sempre disposada a compartir el seu patrimoni.

 

 

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he basat en els llibres Encuentro con la sombra  de C. Zweig i J. Abrams (Kairós, 2011); Vivir con la sombra de C. Zweig i S. Wolf (Kairós, 2011) i Arquetipos e inconsciente colectivo de C. G. Jung (Paidós, 2012)

El meu agraïment per a la Josefina pel seu  amor i la seva fermesa amb les meves projeccions.

A la meva mare, la Núria, per jugar amb la Georgina –ho hauria fet també amb la Laura– a “cel i infern”, una metàfora de la indissoluble complementarietat de joia i dolor a la vida.

Al meu “segon pare”, el Paco, per ensenyar-me com es pot viure i morir amb dignitat i fer realitat l’antiga dita d’una tribu india: “Quan vas néixer vas plorar, i el món es va omplir de joia.  Viu la vida de manera que quan moris, el món plori i tu t’omplis de joia.”

A tu, pacient lector, per haver arribat fins aquí havent ja intuït –o sabut des del principi– que aquest bloc, a més d’una modesta ofrena de troballes sobre  la naturalesa humana, és un vas d’expansió de la meva ombra personal.

 

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach