LLIÇONS DE PACIÈNCIA
Com deia l’Elisabeth Kübler-Ross
a Lecciones de vida, la paciència és una de les lliçons més
difícils d’aprendre. Ho il·lustrava amb la seva experiència personal quan, a
causa de la seva malaltia, només podia bellugar-se en cadira de rodes: “Ara he
de fer una de les coses que més detesto: esperar. Quan un està malalt o depèn
d’algú, miri on miri hi ha una lliçó de paciència. Així que suposo que estarà
arreu fins que aprengui. Sense dubte he d’aprendre aquesta lliçó des del meu
interior.”
La lliçó de paciència ens la
dóna no tenir el que desitgem o no tenir-ho immediatament. A la nostra societat, no estem
acostumats a la incomoditat. Volem resultats i a l’instant. No ens agrada
esperar. Benvolgut/da lector/a, deixa’m felicitar-te en aquest precís instant
per haver arribat aquí sense abandonar, frustrat pels segons que ha trigat en
carregar-se aquesta pàgina o per la incertesa sobre l’interès de l’article. La
capacitat d’endarrerir la gratificació és important i té premi, com ho demostra
l’estudi dels nens al quals s’oferí un tros de pastís ara o dos al cap d’una
hora i que correlacionava als que van ser capaços d’esperar amb un major èxit a
la vida.
De fet, segons Kübler no hi ha gaire
diferència entre pensar que alguna cosa no passa amb la celeritat esperada o pensar
que no funciona com cal. Hi ha sempre al darrere un judici a la ment: la
situació no és correcta.
La paraula “paciència” ve del verb llatí pati,
que vol dir ‘patir’.
Del seu participi (patiens) vénen el nom i l’adjectiu “pacient”.
LA PACIÈNCIA ÉS UN MÚSCUL
La paciència és un múscul
que cal exercitar regularment, començant per situacions quotidianes com quan esperem davant del
microones que s’escalfi la infusió. Això
ens prepara per a reptes vitals d’altra magnitud com l’espera dels resultats
d’una biòpsia.
Ser pacient no vol dir ser
víctimes –hi ha persones instal·lades
en la queixa i el victimisme− ni que haguem de tolerar enganys o abusos. Per això
tenim el poder de dir no, de dir prou. Tampoc vol dir ignorar totes les
frustracions, perquè al seu darrere hi ha necessitats i les necessitats són
allò que ens impulsa a actuar i madurar. “Però quan la vida és qui suggereix
l’argument, hem de trobar la manera d’acceptar la situació tal com és. La vida
és una sèrie d’experiències per les quals passem tots. Hi ha una raó per a cada
experiència, fins i tot quan no la veiem; hi ha un propòsit en totes les coses.
Tot el que ha passat és perquè aprenguem les lliçons que ens són necessàries.
[...] Cada experiència ens porta fins un bé superior i un guariment més profund.
El meravellós és que no hem de fer res especial per aconseguir-ho. Simplement
viure la vida tal com se’ns presenta. [...] Tenir paciència és tenir fe.”
Per adquirir la paciència
ens cal renunciar a la compulsió de canviar les coses que tenen una raó de ser que sovint no podem
copsar. La clau de la paciència és la confiança en que tot serà com ha de ser i
al seu moment, quan estem preparats. “A
l’univers l’importa qui ets, i, en qualsevol situació, en qualsevol temps,
portarà a la teva vida el que necessites per convertir-te en la persona que has
de ser. La clau està en confiar i tenir paciència.”
MENTS IMPACIENTS
Segons Jon Kabat-Zinn, la paciència és una alternativa a
l’agitació i a la impaciència endèmiques de la ment. Sota la impaciència,
el que trobem és enuig, l’energia de no voler que les coses siguin com són: “es
pot treballar amb l’enuig i es pot aprofitar perquè la seva energia alimenti la
paciència, la compassió, l’harmonia i la saviesa en nosaltres i, potser, també
en els altres.”
La paciència ens permet
discernir quan cal empènyer, quan cal frenar i quan no cal ni empènyer ni
frenar. Per cultivar la
qualitat de la paciència, Kabat-Zinn ens proposa meditar i prendre consciència de
la nostra respiració i del fluir natural de les coses segons la seva
naturalesa. La paciència és la saviesa de conèixer que el que passi a
continuació està determinat en gran mesura per com estem ara.
Tens la paciència d’esperar
que el llot s’assenti i l’aigua s’esclareixi?
Ets capaç de romandre immòbil
fins que l’acció correcta sorgeixi per si mateixa?
Lao Tse, Tao te ching (citat
per Kabat-Zinn)
CARTES A UN JOVE POETA
A continuació trobaràs un recull de fragments del llibre de Rainer Maria
Rilke Cartas a un joven poeta, que
fan referència a la paciència i a les preguntes, l’eina principal en el processos
de coaching.
“El temps no és cap mesura,
un any, deu anys, no són res; ser artista vol dir: no calcular, no comptar;
madurar com l’arbre que no empeny la seva saba i que, confiat, s’alça en les tempestes
primaverals sense temor que l’estiu pugui no arribar rere seu. Arribarà de tota
manera. Però només arriba per als pacients
que viuen com si tinguessin l’eternitat al seu davant, tan serenament
tranqui-la i vasta. Jo ho aprenc diàriament, ho aprenc pel dolor, al qual estic
agraït: la paciència ho és tot!”
“És vostè molt jove, es
troba molt abans de tot principi, i jo voldria, de la millor manera que pugui,
benvolgut senyor, demanar-li que tingués paciència
respecte tot el que no estigui encara solucionat en el seu cor i que intentés
estimar les preguntes en
si mateixes com si fossin habitacions
tancades i llibres escrits en un idioma molt estrany. No busqui ara les
respostes que no li poden ser donades per no estar en condicions de viure-les.
I es tracta precisament de viure-ho tot. Visqui ara les preguntes. Podria ser que un dia llunyà visqui vostè
endinsant-se en les respostes, poc a poc, sense adonar-se’n.”
“Quant més silenciosos, pacients i oberts estem quan estem tristos, més profundament i
ferma penetra allò nou en nosaltres, més ho fem nostre, més serà el nostre
destí, i més endavant, quan es “produeix” (és a dir, quan sorgeix de nosaltres
per passar als altres), ens en sentim familiars i propers en el més íntim de
nosaltres.”
“[...] Sigui pacient i no tingui ressentiments i
pensi que el mínim que podem fer és no fer-li la vinguda més difícil del que fa
la terra a la primavera quan aquesta vol arribar.”
“Així, benvolgut senyor
Kappus, no ha d’espantar-se si davant seu sorgeix una tristor tan gran com no
n’havia vist altra; si un neguit com llum i ombres de núvols corre per les
seves mans i per tota la seva activitat. Ha de pensar que alguna cosa passa
dintre seu, que la vida no l’ha oblidat, que el sosté en la seva mà, que no el
deixarà caure. Per què vol excloure de la seva vida tota inquietud, tot dolor,
tota malenconia, ja que no sap el que aquests estats provoquen en vostè? Per
què vol perseguir-se a si mateix tot preguntant-se d’on ve tot això i on
portarà? Ja que vostè bé sap que està en plena transició i que no desitja res
tant com transformar-se. Si alguna cosa dels seus processos és malaltissa,
pensi llavors que la malaltia és el mitjà amb què un organisme s’allibera del
que li és estrany; només cal ajudar-lo a estar malalt, fer que la malaltia es
declari, ja que aquest és el seu propòsit. Dintre seu, benvolgut senyor Kappus,
passen ara tantes coses...; sigui pacient
com un malalt i confiat com un convalescent; atès que potser sigui vostè
ambdues coses. Encara més: vostè és també el metge que ha de vetllar per si
mateix. Però hi ha en tota malaltia molts dies en què el metge no pot fer més
que esperar. I això és el que vostè hauria de fer sobretot mentre sigui el seu
propi metge.”
TEMPS PER A LA REFLEXIÓ
Investiga què sents i penses quan t’envaeix la impaciència. Escolta’t
atentament mentre respires suaument. Què et demana fer? No oposis resistència.
Aturat i torna a escoltar. Simplement observa, respira... i converteix-te en
paciència.
Està bé si has decidit provar-ho i també si has decidit no fer-ho. Si has
pensat que ho intentaràs en un altre moment, també està bé, tot i que em
permeto (és clar, amb un punt d’humor) recordar el que deia Fritz Perls –pare
de la teràpia gestàltica– sobre les intencions: qualsevol intenció dirigida cap
a un canvi aconseguirà justament el contrari.
FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS
Per a aquest post m’he basat en el llibre Lecciones de vida d’Elisabeth
Kübler-Ross i David Kessler
(Luciérnaga, 2012), Mindfulness en la
vida cotidiana – Donde quiera que
vayas, ahí estás de Jon Kabat-Zinn
(Paidós, 2012) i Cartas a un joven poeta
de Rainer Maria Rilke (José J. de
Olañeta, 2011).
El meu agraïment a totes les persones i situacions de la vida que m’han
donat lliçons de paciència. Sembla que encara n’he d’aprendre força, però.
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach
