L’ART DE CURAR
 |
| Magrana, by Fir0002/Flagstaffotos https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=202664 |
Vet aquí que una vegada Nasreddín decidí aprendre
l’art de curar.
Va anar a visitar un important metge, que acceptà ser el seu
mestre. Quan arribà el primer pacient, després d’examinar-lo cuidadosament, el
metge digué a Nasreddín que podia curar-se menjant magranes.
Nasreddín anà a veure el pacient i li digué:
−El que vostè necessita per curar-se és menjar
magranes.
El pacient s’enfadà d’allò més al veure’s atès per
un aprenent i no va prendre en consideració el seu consell. Visiblement empipat,
marxà sense pagar la consulta. Nasreddín ho explicà al mestre, que va dir que
seria ell qui el visitaria la propera vegada. Van trucar el pacient i el metge el
va atendre; després d’examinar-lo una altra vegada digué:
−Per curar-te, necessites consumir un fruit de
pell dura, de color ataronjat i amb moltes llavors a l’interior.
Els ulls del pacient s’il·luminaren i exclamà:
−Estàs parlant de magranes! És el que necessito
per curar-me.
Al cap d’uns dies, el pacient s’havia curat. Amb això, Nasreddín
va aprendre que el remei és la meitat de la curació, i l’altra meitat és la
resposta d’aquell a qui es vol curar.
Traducció i adaptació del conte El arte de curar, del llibre Cuentos de Nasrudín
L’ART DE CALLAR
En L’art de callar, Abbé Dinouart
−escriptor religiós del segle XVIII− descriu el silenci no com una dimissió de
la necessitat de parlar sinó com la capacitat de viure tranquil més enllà de
les passions. Dinouart distingeix entre la llibertat de pensament i la
llibertat de paraula, que és la reina del malentès.
Segons Ramon Alcoberro, filòsof que presenta
l’edició en català del llibre, “el silenci, en la política del barroc, no era
un concepte negatiu, sinó la condició de la comprensió i de l’entesa entre els
humans.” Alcoberro remunta fins l’Antic Testament per trobar manifestacions de
l’elogi del silenci («L’home assenyat sap callar», «Hi ha un temps per callar i
un temps per parlar»), passant pel silenci interior de la meditació fins al
silenci que permet escoltar la veu de Déu que proposava Dinouart.
Remarcant la vigència del llibre, Alcoberro rebla: “Dinouart sap molt bé
contra qui escriu: el seu objectiu són «els nous filòsofs». [...] «L’espasa de
la justícia» [...] i el «silenci etern»
cauran sobre els il·lustrats. Però intueix també de què haurà de morir la
modernitat: d’un excés de [...] xerrameca insuportable i banal. Tothom garla
massa al món postmodern i hipster
d’ara mateix, i la paraula no garanteix la pau sinó la renyina.”
En paraules de Dinouart: “De la mateixa manera que hi ha dues formes de
d’explicar-se, l’una mitjançant la paraula, l’altra per mitjà dels escrits i
els llibres, també hi ha dues maneres de callar: retenint la llengua i retenint
la ploma. [...] El primer grau de saviesa és saber callar; el segon, saber
parlar poc i moderar-se en el discurs; el tercer, saber parlar molt sense
parlar malament ni parlar massa.”
“Els cabells blancs i
l’edat, tot i ser respectables, no ens autoritzen a parlar més ni a donar
consells més enllà dels mèrits que hàgim assolit al llarg de la vida.”
(Dinouart)
“Per aprendre a parlar cal
adreçar-se als homes, però només correspon als déus ensenyar perfectament com
cal callar.” (Savis antics, cita de Dinouart)
PRINCIPIS PER CALLAR (Dinouart)
1) Només
s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el
silenci.
2) Hi ha
un temps per callar, com hi ha un temps per parlar.
3) El
temps de callar ha d’anar en primer lloc; i no se sap parlar prou bé fins que
no s’ha aprés, abans, a callar.
4) No
denota menys feblesa o imprudència callar quan s’ha de parlar que lleugeresa i
indiscreció parlar quan s’ha de callar.
5) És
cert que, en general, és menys arriscat callar que parlar.
6) L’home
mai no és més senyor de si mateix que en el silenci; quan parla sembla
expandir-se fora de si mateix i dissipar-se a través del discurs, de manera que
es pertany menys a si mateix que al altres.
7) Quan
tenim una cosa important a dir, cal posar-hi una atenció particular: cal dir-nos-la
a nosaltres mateixos i, després, tornar-nos-la a dir per no haver-nos de
penedir, ja que no tenim el poder de retenir el que ja s’ha dit.
8) Si es
tracta de guardar un secret, no es calla mai prou; el silenci és, aleshores, una
cosa de la qual no s’ha de témer l’excés.
9) La
reserva necessària per mantenir bé el silenci en el comportament ordinari de la
vida no és una virtut menor que la de l’habilitat i la precaució de parlar bé;
i no hi ha més mèrit en explicar el que se sap que en callar el que s’ignora.
De vegades, el silenci del savi val més que el raonament del filòsof. [...] El
savi té un silenci expressiu, que esdevé una lliçó per als imprudents i un
càstig per als culpables.
10) De vegades,
el silenci ofereix saviesa a un home limitat i senderi a un ignorant.
11) Ens
creiem amb naturalitat que un home que parla molt poc no és cap gran geni i que
un altre que parla massa és un eixelebrat o un boig. Més val no passar per geni
de primera categoria, restant sovint en silenci, que passar per boig cedint a
la frisança de parlar massa.
12) És
propi d’un home de caràcter coratjós parlar poc i fer grans accions. És propi
d’un home amb bon criteri parlar poc i dir sempre coses raonables.
13) Malgrat
que es tingui inclinació al silenci, cal desconfiar d’un mateix; i, si es té
massa passió per dir alguna cosa, això hauria de ser motiu suficient per
decidir-se a no dir-la.
14) El
silenci és necessari en moltes ocasions, però cal ser sempre sincer. Hi ha
maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i
taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les amb mentides.
“L’home ha de ser ràpid a escoltar i lent a parlar.” (Sant Jaume, citat per Dinouart)
TIPUS DE SILENCI (Dinouart)
1) El
silenci és prudent quan se sap
callar en el moment oportú.
2) El
silenci és artificiós quan es calla
per sorprendre o per desconcertar els qui ens declaren els seus sentiments
sense fer-los conèixer els nostres.
3) El
silenci és complaent quan mirades i
gestos supleixen les paraules per aplaudir aquells a qui volem agradar.
4) El
silenci és burlesc quan es gaudeix
del plaer secret que donen els ingenus quan s’imaginen que se’ls aprova i
admira.
5) El
silenci és espiritual quan es veuen
en la cara d’una persona els sentiments que es volen donar a conèixer.
6) El
silenci és estúpid quan s’enfonsa en
una profunda taciturnitat que no significa res.
7) El
silenci és d’aprovació quan demostra
consentiment a allò que s’ho mereix.
8) El
silenci és de menyspreu quan, amb
orgull i fredor, no ens dignem a respondre.
9) El
silenci és d’humor, quan depèn de
l’estat del nostre esperit i condició física.
10) El
silenci és polític quan no responem
clarament per tal de no ser descoberts.
“Un dels nostres defectes
més habituals és parlar sense consideració i massa ràpidament; una de les
nostres desgràcies és desdir-nos quan hem parlat malament expressament; i un
dels nostres pecats més punibles és no retractar-nos.” (Dinouart)
S’ESCRIU MASSA
 |
| Book shelf paintings, by Citobun |
Segons Dinouart “s’escriu malament, de vegades s’escriu massa i de vegades
no s’escriu prou.”
Escriure massa implica escriure de coses inútils (escriure per escriure, sense respondre a cap necessitat) o escriure sense la brevetat que alegra el lector (sense avorrir ni esgotar la paciència). Davant d’aquesta lliçó que tant em costa aprendre –et demano disculpes, benvolgut/da lector/a!−, m’inclino pel silenci d’aprovació.
Escriure massa implica escriure de coses inútils (escriure per escriure, sense respondre a cap necessitat) o escriure sense la brevetat que alegra el lector (sense avorrir ni esgotar la paciència). Davant d’aquesta lliçó que tant em costa aprendre –et demano disculpes, benvolgut/da lector/a!−, m’inclino pel silenci d’aprovació.
L’autor afegeix −no oblidem el context− que escriure massa és, a més,
escriure sobre coses el coneixement de les quals ens és negat pels designis de
la providència (“la saviesa divina ha amagat en les seves obres alguns secrets
que en cap cas hem de saber”) o sobre temes que tenen relació amb el govern que
la mateixa providència ens ha proveït (“hem nascut per ser governats”). Aquí,
m’inclino per un silenci prudent.
“Cal escriure quan l’ànima es troba en la situació propícia de fer-ho.
L’alteració, la ràbia, la inquietud, la tristesa, totes les passions, fredes o
ardents, glacen l’esperit o el porten massa lluny, per això hi ha tantes obres
insípides o satíriques; un llibre ben escrit el fa un home que es controla
completament.”
“El temps d’escriure no va
sempre en primer lloc;
i no se sap escriure si abans no s’ha sabut retenir la
ploma. (Dinouart)
”Espereu, sabreu escriure
quan haureu sabut callar i pensar bé.” (Dinouart)
DIR-HO TOT (UNA PSICOTRAMPA)
 |
| Pink Sherbet Photography - A Case of The Rainy Day Blahs |
Si bé acceptem que, en general, obrir-se i parlar dels nostres problemes i
de les nostres coses és quelcom positiu, a tots ens venen a la memòria ocasions
en què ens hem sentit molestos davant de persones que sempre parlen d’elles
mateixes –sigui per tirar-se floretes o per autoflagel·lar-se–, aquelles que
sovint deixen un minso espai per a l’expressió de les nostres preocupacions i
que aprofiten la més mínima ocasió per descarregar la seva “autobiografia”.
Hi ha ocasions en què socialitzar-ho tot, incloses les nostres emocions,
pot confirmar i alimentar la validesa de les nostres percepcions i conviccions
distorsionades. Giorgio Nardone ho identifica com aquella “psicotrampa” en què
cauen les persones que no dominen l’art de callar, i posa com exemple el cas de
la persona que relata a la seva parella les seves experiències sexuals del
passat, en una demostració d’ingent sinceritat, que rep com a contrapartida el
neguit paranoic de la parella.
Com a “psicosolució” a aquesta “psicotrampa”, Nardone ens insta a aprendre
a distingir entre el que és bo explicar i el que és bo callar: “Sobretot, tenir
present que només ens convertim en adults autònoms i independents quan assumim
les nostres pròpies responsabilitats amb el altres i amb el món, però sobretot
amb nosaltres mateixos i amb les nostres experiències, fantasies i desitjos.
Això significa suportar el pes dels nostres problemes sense descarregar-lo
sobre qui tenim al costat: ens pot alleujar, però correm el risc de fer que
l’altre s’enfonsi.”
SILENCI PER RESPOSTA (UN ANTÍDOT PER A L’ANSIETAT)
 |
| A Gap of Silence, by Erik Pevernagie |
Quan la confiança en nosaltres mateixos augmenta, disminueix l’ansietat. La
confiança es potencia sobretot com a resultat d’experiències d’èxit autoatribuïdes
que s’estenen als altres àmbits de la vida.
La falta de confiança acostuma a manifestar-se en el pla social, en les
nostres relacions. Segons Aaron T. Beck, en una interacció social és bo recordar que
tenim, si més no, quatre alternatives: no dir res, manifestar acord (assentir),
mostrar desacord (dissentir) o canviar de tema. “El pacient sol creure que té
l’obligació de parlar quan està amb els altres. El silenci és una de les respostes més poderoses que una persona pot
donar (la qual cosa per cert ha donat molts mals de cap durant anys als
psicoanalistes). La majoria de les persones socialment ansioses cometen l’error
de parlar massa: expliquen i matisen en escreix, sobretot quan han quedat amb
algú. El silenci pot fer que una persona sembli més autèntica i interessant del
que és en realitat.”
Si respondre amb un silenci se’ns fa massa complicat, contestar les
preguntes amb un breu “sí” o “no” pot ser una útil estratègia per començar a vèncer
l’ansietat social i guanyar confiança. El silenci és l’estratègia estel·lar del
manual de seducció per a adolescents.
Més enllà d’aprendre a callar, a assentir i a dissentir, ens servirà
aprendre a donar “respostes inesperades” com canviar de tema o respondre preguntes
amb altres preguntes (cosa que dominen polítics, psicòlegs, coaches...).
Com exemple de resposta inesperada, Beck cita l’anècdota del famós
hipnoterapeuta Milton Erickson, el qual posseïa una gran capacitat per afrontar
amb confiança qualsevol situació social i que tenia a com a norma “no deixar-se
insultar mai”. Erickson explicava que,
un dia, un alumne de patologia que li tenia mania havia de fer la ressenya d’un
llibre i li va entregar un full en blanc. Erickson li etzibà: “Sense llegir el
seu resum, noto que ha comès dos errors: no ha posat la data i no ha signat. Així
que, torni’m a entregar el treball dilluns vinent. I recordi que la ressenya
d’un llibre és com llegir diapositives de patologia”. El següent dilluns l’alumne
va entregar un complet resum.
“Hom és amo del que calla i
esclau del que diu.” (Sigmund Freud)
SILENCI DE VERGONYA
 |
| Skildrad av honom själv, by Carl Larsson. |
Segons John Bradshaw, la “vergonya sana” és aquella que ens posa en
contacte amb la realitat i ens permet conèixer les nostres limitacions i
acceptar, a tall d’exemple, que no ho sabem tot.
La “vergonya tòxica”, en canvi, és aquella que ens domina i provoca un
sentiment de fracàs al exposar un jo fracassat. Normalment s’interioritza per
la identificació del nen amb models familiars dominats per la desconfiança i la
vergonya, l’abandonament o l’assetjament.
Les famílies disfuncionals dominades per la vergonya tòxica es regeixen per
aquestes normes: control constant (d’interaccions, sentiments i comportaments);
perfeccionisme i evitació dels errors (encobrint els propis o culpant els
altres); desconfiança; i la norma de no parlar: “Aquesta norma prohibeix la
plena expressió de qualsevol sentiment, necessitat o desig. En les famílies
basades en la vergonya, els seus membres desitgen amagar els seus veritables
sentiments, necessitats o desitjos. En conseqüència, cap d’ells parla de la
seva soledat ni del seu malestar interior.”
ESCOLTAR EL SILENCI
 |
| La taciturne, by François Barraud |
El temor al silenci no és nou. Sigui perquè el relacionem amb silenci fosc
de la mort o amb la vasta quietud de l’univers, el silenci és un forat que neguiteja
i que tendim a tapar amb paraules.
Els silencis són tan essencials en la nostra comunicació com essencials són
el silencis en la composició musical. És
bo saber reconèixer i respectar el silenci que es produeix després d’una
pregunta, el silenci que la persona necessita per pensar la resposta, sobretot abans
d’etzibar-li una nova pregunta precipitada que interrompi el pensament.
El silenci pot interpel·lar i incomodar, o pot acompanyar i acollir. Hi ha moltes classes de silenci: el
silenci exasperant del dubte o el de l’espera incerta; el silenci que evita; el
silenci de callar a consciència; el
silenci necessari per buidar-nos abans d’atendre el següent pacient i el
silenci del pacient quan just s’acaba de “buidar” a la consulta; el silenci per donar la
paraula; el silenci que apaivaga el judici; el silenci de no saber la resposta
a una pregunta i esperar que ens la donin i el silenci de pensar per trobar-la;
el silenci que precedeix l’insight; el
silenci de la contemplació i el de la meditació.
En la conversa psicològica –com en tota conversa important− el silenci és
respecte i acceptació de la persona, és espai psicològic més enllà del soroll
que tot ho envaeix. El silenci és una oportunitat per tal que surti allò nou,
allò no dit, allò callat. El silenci és el preludi de la reflexió profunda i transformadora.
CANÇONS DE SILENCI
Jo vinc d'un silenci (RAIMON)
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
d'on comença l'horta
i acaba el secà,
d'esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l'anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d'un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d'un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d'un silenci
que no és resignat,
jo vinc d'un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d'una lluita
que és sorda i constant.
Silenci (LLUÍS LLACH)
Si m'heu de fer
callar
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per canviar de guitarra.
que sigui ara,
ara que puc dir no,
i res teniu per a comprar-me.
Que no vull esperar.
Que sigui ara!
Ara que puc sentir
el pes de tanta basarda.
Que no em sap cap greu
dur la boca tancada,
sou vosaltres qui heu fet
del silenci paraules.
Que no vull esperar
que el temps rovelli l'arma,
que no vull que la por
tingui més temps per a guanyar-me.
Si m'heu de fet callar
que sigui ara,
ara que tinc les mans
per canviar de guitarra.
El so del silenci (fragment) (SIMON & GARFUNKEL)
I a la nua llum
vaig veure
Deu mil persones, potser més
Gent xerrant sense parlar
Gent sentint sense escoltar
Gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen
Ningú s’atreví
A pertorbar el so del silenci
Deu mil persones, potser més
Gent xerrant sense parlar
Gent sentint sense escoltar
Gent escrivint cançons que les veus mai comparteixen
Ningú s’atreví
A pertorbar el so del silenci
“Ximples” vaig
dir, “no sabeu
Que el silenci creix com el càncer
Escolteu les paraules que podria ensenyar-vos
Preneu els braços amb què podria abastar-vos“
Però les meves paraules caigueren com silencioses gotes de pluja
I ressonaren als pous del silenci
Que el silenci creix com el càncer
Escolteu les paraules que podria ensenyar-vos
Preneu els braços amb què podria abastar-vos“
Però les meves paraules caigueren com silencioses gotes de pluja
I ressonaren als pous del silenci
Gaudeix del silenci (DEPECHE MODE)
Les
paraules com la violència
Trenquen el silenci
Trenquen el silenci
Irrompen
estrepitoses
En
el meu petit món.
Em
resulten doloroses
Em travessen
Ho pots entendre?
Oh, filleta
Em travessen
Ho pots entendre?
Oh, filleta
Tot
el que sempre vaig voler
tot
el que sempre vaig necessitar
És
aquí als meus braços
Les paraules són molt innecessàries
Les paraules són molt innecessàries
No
fan més que mal
Les
promeses es fan
Per
trencar-se
Els
sentiments són intensos
Les
paraules trivials
Els
plaers romanen
Com
ho fa el dolor
Les
paraules no tenen sentit
I
són fàcils d’oblidar
Tot
el que sempre vaig voler
tot
el que sempre vaig necessitar
és
aquí als meus braços
Les paraules són molt innecessàries
Les paraules són molt innecessàries
No
fan més que mal
Gaudeix
del silenci
FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS
Per a aquest
article m’he basat en el llibres L’art de
callar, d’Abbé Dinouart (Edicions
de la Ela Geminada, 2016); Psicotrampas,
de Giorgio Nardone (Paidós
Divulgación, 2014); Trastornos de
ansiedad y fobias – Una perspectiva cognitiva, d’Aaron T. Beck, Gary Emery i Ruth Greenberg (Desclée De Brower,
2014); Cuentos de Nasrudín (Ediciones
Obelisco, 2010); Sanar la vergüenza que nos domina, de John Bradshaw (Ediciones Obelisco, 2006); i en l’article Las posibilidades del silencio en psicoterapia,
de Francisco Fernández Romero.
Amb tot l’agraïment per a aquelles persones que comparteixen amb mi paraules
i silencis, que intento retornar amb
les paraules i els silencis justos, sent conscient que el remei és la
meitat de la curació, i l’altra meitat és la resposta d’aquell a qui es vol
curar.
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach
