Canvi i paradoxa en l'atzucac

TEMPS D'ESPERANÇA

«L’esperança no és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, surti com surti». (Vacklav Havel)

ATZUCAC

Milton H. Erickson —referent mundial en teràpia hipnòtica— escrivia el següent al prefaci del llibre Cambio – Formación y solución de los problemas humanos: “Una psicoteràpia es busca en primer lloc, no per esclarir un passat immodificable, sinó a causa d’una insatisfacció amb el present i un desig de millorar el futur. Ni el pacient ni el terapeuta poden saber en quina direcció s’ha de verificar un canvi ni en quin grau ha de tenir lloc. Però cal canviar la situació actual i un cop establert tal canvi, per petit que sigui, es precisen d’altres canvis menors i un efecte de bola de neu d’aquests canvis menors condueix a d’altres més importants, segons les possibilitats del pacient.”

En rellegir aquest llibre (de 1974!) de Paul Watzlawick, John H. Weakland i Richard Fisch, una obra molt recomanable per entendre els canvis i la resolució de problemes, si més no des de la perspectiva dels fundadors de la teràpia breu, he trobat força paral·lelismes amb l’atzucac de les relacions entre Catalunya i Espanya en què ens trobem.

Vet aquí el dilema que afrontem aquests dies molts catalans: Quedar-nos en el previsible “més del mateix” o sortir, al preu —diuen— de vagar eternament pel cosmos a anys llum de l’Europa que Zeus seduí transformat en brau.

Anem a pams. Qui no ha tingut la frustrant experiència d’intentar resoldre un problema amb la lògica (raó, raciocini, sentit comú, seny...) i trobar-se en un carreró sense sortida? D’altra banda, qui no ha experimentat alguna vegada sortir d’un atzucac d’una manera estranya i contrària al sentit comú?

“La forma de sortir és a través de la porta.

Per què ningú utilitza aquesta sortida?” (Confuci)

PERSISTÈNCIA i CANVI

Diu un proverbi francès: Plus ça change, plus c’est la même chose. En altres paraules, quan més canvia (una cosa), més és la mateixa cosa.

El concepte de canvi, element essencial i indissociable de la naturalesa (la humana inclosa), va néixer quan els filòsofs grecs van conceptualitzar l’antitètica idea d’invariabilitat o persistència. Fins aquell moment no hi havia un oposat al canvi. Quan tot era canvi, de canvi no se’n parlava. Però, si tot és canvi, com és que persisteixen de forma invariable i persistent situacions no desitjades (com el nostre atzucac)?

La resposta rau, segons els autors, en l’element bàsic de la nostra percepció i concepció de la realitat el qual, donada l’obvietat que no hi ha al món dues coses exactament iguals, es basa en l’ordenació de les coses en grups. L’alternativa: el caos. I dintre d’un grup (segons la teoria dels grups del francès Evariste Galois al segle XIX): Plus ça change, plus c’est la même chose. En altres paraules, el grup es manté, tot i permetre un nombre indeterminat de canvis, mentre cap d’ells altera la característica que tots els membres tenen en comú. Així podríem considerar inicialment el grup “Espanya”, un grup que conté tots els ciutadans dels quals la característica comuna és que són espanyols, correcte? Ai mare, quin embolic!

Tot seguit, els autors afegeixen que la teoria dels grups no és un model aplicable als canvis que transcendeixen “un determinat sistema o trama de referència”. Per a aquests canvis apel·len a la teoria dels tipus lògics. La diferència essencial d’aquesta amb la teoria dels grups és que la teoria dels tipus lògics anomena  classe al grup i determina que la classe no pot ser membre de si mateixa. Així, la humanitat seria la classe de tots els éssers humans, però ella mateixa (la humanitat) no pot ser un ésser humà.

Tots sabem que una espècie es pot extingir malgrat que els seus membres estiguin “programats” per sobreviure. De fet –postil·len els autors–, en les ideologies totalitàries els individus són considerats només com membres d’una classe i per tant les seves opinions resulten irrellevants, com ho és la seva existència fins al punt de poder-ne prescindir.

Canvi és moviment (mantenir l’equilibri al damunt d’una bicicleta en necessita constantment), però és alhora “passar pantalla”, sortir de la trama, bellugar-se al nivell immediatament superior com quan passem d’estar aturats a estar en moviment, seguint amb l’exemple ciclista, o quan canviem de marxa per anar a més velocitat.  Aquests serien el canvis anomenats canvi tipus 2 (canvi 2) per contrast amb el canvis tipus 1 (canvi 1). Els canvi 2 són canvis qualitatius que impliquen passar de ser membre a ser classe. Canvi 2 és discontinuïtat o salt lògic, és el canvi del canvi i es manifesta sovint de manera il·lògica i paradoxal.

“Podem adonar-nos ara que els grups són només invariants a nivell de canvi 1 (és a dir: al nivell del canvi d’un membre a altre, nivell en què quan més canvien les coses, més segueixen igual), però que estan oberts al canvi de nivell o canvi 2, és a dir: a canvis relatius a les regles que governen la seva estructura o ordre intern.”

El canvi 1 (sigui al si de la família o d’un país) implica canviar comportaments, de vegades oposadament extrems, per arribar sempre al mateix resultat: el seu estat estable. Per exemple, la parella que manté un distanciament emocional on qualsevol intent d’aproximació per part d’un va seguit del corresponent allunyament de l’altre. Un altre exemple de parella:  el membre addicte a l’alcohol que beu més quan l’altre més intenta advertir-lo de les conseqüències, la qual cosa fa que advertiments i consum vagin junts en augment. Un exemple familiar: quan un dels membres proposa de fer alguna cosa plegats, els altres se senten obligats a rebutjar la idea. Pura homeòstasi familiar.

Una de les fal·làcies del canvi és que si una cosa és dolenta, la contrària ha de ser forçosament bona. D’altra banda, quan més extrema és una posició, tant més probable és que l’alternativa sigui el contrari (Heràclit ho anomenava enantiodromia). Al cap i a la fi, la funció de recíproc o contrari preserva la identitat del sistema.

“No hi ha res bo ni dolent, si el pensament no ho fa tal.” (Shakespeare)

JOC SENSE FI

Connecta els nou punts amb quatre línies

rectes sense aixecar el llapis del paper

Les persones tenim grans dificultats per copsar que, si més no en les relacions humanes, un canvi en sentit contrari representa a la fi un no canvi que perpetua la pauta establerta.

“Un sistema que passi per tots els seus possibles canvis interns (sigui quin sigui el nombre) sense que es verifiqui en ell un canvi sistèmic, és a dir un canvi 2, pot considerar-se atrapat en un joc sense fi. No pot generar des del seu propi interior les condicions per al seu propi canvi; no pot produir les normes per al canvi a partir de les seves pròpies normes. [...] Els jocs sense fi són precisament el que el seu propi nom indica: són interminables en el sentit de que no contenen en ells mateixos les condicions per al seu propi final. El final (com despertar d’un malson) no forma part del joc, no és un membre del grup; el final és meta respecte al joc, és un tipus lògic diferent a qualsevol moviment (qualsevol canvi 1) dintre del joc.”

El canvi 2 no és impossible, tot i que requereix una capacitat fora del comú. La història de la humanitat n’és plena d’exemples. Tot descobriment científic, tota creació artística, tota profunda transformació social implica passar del vell ordit a un de nou. A més, l’experiència diu que aquest tipus de canvi acostuma a produir-se de forma il·lògica, paradoxal i impredictible, si més no des de la perspectiva del sistema.

Com en el problema dels nou punts, que consisteix en connectar-los entre si mitjançant quatre línies rectes sense aixecar el llapis del paper, només quan anem més enllà del supòsit que els punts formen un quadrat és quan podem trobar una solució. “La solució es descobreix com a resultat d’examinar els supòsits al voltant dels punts i no els punts en si. O bé, per dir el mateix en termes més filosòfics: resulta clarament diferent que ens tinguem com peons en un joc del qual considerem les regles com realitat, o bé com jugadors que saben que les regles del joc només són “reals” en la mesura en què les hem creat o les hem acceptat i que podem canviar-les.”

MÉS DEL MATEIX

Rapte d'Europa, Parc del Laberint (Till F.Teenck)

Quan les persones (organitzacions, governs,...) actuen des del “més del mateix” (insistir en aplicar solucions ja intentades que no resolen el problema), i sobretot quan són solucions basades en aplicar el contrari –o en prohibir–, el que fan és agreujar el problema i incrementar el sofriment. El “remei” es transforma en malaltia.

Desconfiar injustificadament de la parella (escorcollar-li el mòbil, interrogar-la sobre on ha estat, què ha fet, etc.) genera una actitud hermètica en l’altre («Què s’ha pensat qui és per ficar-se d’aquesta manera en la meva vida!») i una espiral que pot conduir al que més es temia. Similars conseqüències han tingut, històricament, prohibir l’alcohol o les drogues, o impedir la celebració d’un referèndum (perdoneu-me, no me n’he pogut estar), per citar alguns exemples.

És com equilibrar una barca on cada membre de la parella s’inclina cada cop més enrere per compensar el moviment contrari. La remullada és inevitable a no ser que un d’ells faci un moviment aparentment il·lògic i inesperat: inclinar-se menys.

DIFICULTAT O PROBLEMA

A.Wordsworth

Una dificultat és un estat de coses indesitjable que podem resoldre amb el sentit comú (típicament canvi 1) o que simplement no té solució i que cal acceptar, si més no durant un temps.

Un problema és un cul de sac, una situació aparentment insoluble, que requereix un canvi 2 però al qual sovint apliquem de forma insistent canvi 1, com si d’una dificultat es tractés.

Hi ha tres maneres d’enfocar malament dificultats i problemes:  1) Negar que un problema és un problema (com que una part dels ciutadans no se senten a gust dintre d’un estat, perdoneu-me una altra vegada!) i no emprendre cap acció quan és precís actuar; 2) Intentar resoldre un problema que a la pràctica és irresoluble (com eradicar les drogues o els conflictes generacionals) i emprendre accions quan no s’han d’emprendre; 3) Emprendre accions a un nivell equivocat, com voler canviar una actitud (canvi 2) on només cal un canvi de comportament (canvi 1) o intentar resoldre el problema dels nou punts des de la perspectiva del quadrat (canvi 1) en lloc de des d’una perspectiva més àmplia (canvi 2).

Com definiríem l’atzucac Catalunya-Espanya tenint en compte tot això?  Quins han estat els errors d’enfocament?  Quines han estat les solucions “més del mateix” intentades? Quin és el tipus de canvi necessari?

“Hi ha dues tragèdies a la vida. Una consisteix en no assolir el que el cor desitja. L’altra consisteix en assolir-ho.” (George Bernard Shaw)   

POLÍTICA DE L’ESTRUÇ

Adolf Oberländer 

La política de l’estruç fa referència a la fórmula que segueixen les persones (governs, institucions...) que no admeten l’existència de problemes: “No existeix cap problema (com a molt una dificultat) i qualsevol que ho consideri un problema és boig o actua de mala fe. [...] És a dir: la negació dels problemes i els atacs a aquells que els assenyalen o que intenten enfrontar-los van de la mà. [...] L’esmentada mescla de negació i atac depèn de barroeres simplificacions de la complexitat de la interacció en els sistemes socials i [...] del nostre món modern, canviant, interdependent i altament complex”.  Força vigent per ser un text de 1974, oi?

Tot procés de socialització (sigui al si de la família, l’escola o la societat) consisteix en  transmetre un imaginari que s’encarrega d’ensenyar a “negar” tot el que no s’ha de veure, el que no s’ha de sentir i el que no s’ha de pensar, entre d’altres raons per mantenir una façana social acceptable. Són “secrets a veus” fora del sistema, que en casos extrems de patologia sistèmica no permeten ni que es faci referència a la seva negació.

Des de la política de l’estruç els problemes es neguen o es simplifiquen, i es voldrien fer desaparèixer amb l’ús de la força o la llei. No obstant, els autors adverteixen que “resulta molt fàcil separar les regles de les necessitats concretes que van conduir a la seva formulació, i considerar després com un acte heroic desafiar la regla, la norma o la llei interpretades com una pura expressió de malvolença o de prejudici.”

Una altra raó per no reconèixer els problemes és la conveniència. Un problema que posa en qüestió l’establishment és per definició inconvenient. Aquesta tendència, que no és exclusiva dels éssers humans, ve de lluny i ha estat la principal causa de l’extinció de moltes espècies. “Recórrer una i altra vegada a la mateixa forma de resoldre problemes no és en si dolent; de fet té grans avantatges d’economia i simplificació, i la vida es complicaria immensament si les solucions o les adaptacions, un cop assolides, no poguessin guardar-se per a noves aplicacions en el futur. Però aquestes solucions es converteixen en terribles simplificacions si no s’accepta que les circumstàncies canvien constantment i que les solucions han de canviar amb elles.”  

SÍNDROME D’UTOPIA

Utopia (Wiesch)

Si la política de l’estruç implica no veure un problema on realment hi ha un problema, la utopia —utopia vol dir “enlloc” i és el nom que Tomàs Moro va posar a una remota illa al segle XVI— és veure una solució on no n’hi ha.

La síndrome d’utopia es dóna quan hom creu que ha trobat (o pot trobar) la solució última i absoluta d’un problema i es presenta en alguna de les formes següents: 1) Un profund i dolorós sentiment d’ineptitud per no assolir un objectiu (que per utòpic és inassequible), que porta sovint al buit existencial, alienació, nihilisme, abús de drogues, separacions, etc.; 2) La dilació en l’assoliment d’un objectiu perquè importa més el viatge que la destinació, pròpia d’eterns estudiants, perfeccionistes i persones que s’ho fan per fracassar quan són a punt d’assaborir l’èxit o que no arriben mai a terme. Aquesta visió és especialment problemàtica quan la persona espera que en arribar desapareixeran completament tots els problemes; 3) La moralista de qui pensa que ha trobat la veritat i es converteix en el missioner que ha de canviar homes i dones de bona fe (de mala fe quan no els escolten o no els fan cas).

El perill dels utòpics és que les seves solucions són simples i inadequades, i que desdenyen les lliçons de la història la qual cosa els condemna a repetir-la. La síndrome d’utopia implica que les premisses sobre les quals es treballa siguin considerades més reals que la realitat (o simplement la realitat), la qual cosa fa que quan la persona fracassa no examini les premisses sinó que atribueix el fracàs a la societat o a la seva ineptitud. Com en el problema dels nou punts, una confusió entre fets i premisses, o un supòsit erroni sobre el problema, exclou la solució.

Com diuen els autors, el caràcter inassolible d’una utopia constitueix un pseudo problema, però el sofriment que origina és molt real. Les utopies com les inflexibles relacions de parella “com han de ser” portaran a dràstiques solucions com la separació.

En l’arrel de les manifestacions de la síndrome d’utopia hi ha una discrepància entre actualitat i potencialitat, és a dir, entre la manera com les coses són i la manera com haurien de ser d’acord amb certes premisses. Així doncs, el problema és la pròpia premissa que les coses han de ser d’una certa manera. I aquí està l’error: intentar un canvi 1 quan només un canvi 2 (la redefinició de les premisses) pot portar a la solució.

“La il·lusió o la desil·lusió poden basar-se en la mateixa fantasia.

Existeix una resposta en alguna part o no existeix resposta alguna enlloc.

La conclusió ve a ser la mateixa.” (Laing)

PARADOXA

Gotes d'aigua (Gracia)

“La paradoxa sorgeix a causa de la auto reflexivitat de l’afirmació, és a dir, per una confusió entre membre i classe. L’afirmació del cretenc Epimènides [«Els cretencs són mentiders»] es refereix a totes les seves afirmacions i per tant també a la mateixa afirmació citada, ja que aquesta és tan sols un membre de la classe constituïda per totes les seves afirmacions.”

La paradoxa funciona en tots els àmbits. A casa es dóna quan els pares volen que el fill ordeni l’habitació (estudiï, porti el gos a passejar, etc.) i que ho faci per voluntat pròpia. El que fan és invitar-lo a no col·laborar ja que: 1) no es valora el fet que ordeni l’habitació si no és per iniciativa pròpia o 2) tot i estar disposat a ordenar-la, no ho farà perquè no pot desitjar una cosa que no desitja.

Aquestes són paradoxes del tipus: “Sigues espontani!” que imposen alhora una ordre (de l’exterior) i el seu compliment voluntari i espontani (de l’interior), un clàssic en les relacions de parella: «Vull que (facis..., em diguis...) però perquè ho desitges realment, perquè si ho fas perquè t’ho dic no és el mateix».

L'afirmació d’Epimènides viola l’axioma central dels tipus lògics segons el qual allò que abasta tota una col·lecció (classe) no pot ser un membre de la col·lecció i, en conseqüència, és una paradoxa. També és una paradoxa el que els governants autoritaris volen imposar: sotmetre els ciutadans a la coerció i que creguin que és el millor. També paradoxalment, hi ha qui encara els vota.

“No voldria, ni en somnis, pertànyer a un club que estigués disposat a acceptar-me com a membre.” (Groucho Marx)

"La paradoxa té un paper molt important tant en la creació com en la resolució dels problemes." (Paul Watzlawick)

RESOLDRE EL PROBLEMA

Una de les possibles solucions

Respondre amb hostilitat a l’hostilitat no resol el problema. És un canvi 1 o solució intentada “més del mateix”. Quan la nostra intervenció es dirigeix contra la solució intentada és llavors quan pot tenir lloc realment un canvi.

Des de la perspectiva de la teràpia breu, encaparrar-nos en buscar el “per què” hem arribat a una situació no contribueix a la seva solució, més aviat la dificulta. La forma més pragmàtica de resoldre els problemes humans és enfocar-nos en el “què”:  què es pot fer ara i aquí per efectuar un canvi i sortir del “joc sense fi”.

La veritable solució d’un problema arriba quan podem anar més enllà de l’anomenada “il·lusió d’alternatives” (a i no a), especialment quan ambdues són inacceptables. En termes hegelians, quan arribem a la síntesi que transcendeix tesi i antítesi. En altres paraules, la veritable solució del problema arriba quan podem reestructurar la situació.

“Reestructurar significa canviar el propi marc conceptual o emocional en què s’experimenta una situació i situar-la dins d’una altra estructura, que abordi els “fets” corresponents a la mateixa situació concreta igual de bé, o fins i tot millor, canviant per complet el sentit dels mateixos.” Reestructurar vol dir canviar el sentit atribuït a la situació i no els fets.

És important adonar-nos que qualsevol opinió o punt de vista és meta respecte a l’objecte de tal opinió i pertany per tant a un nivell lògic superior. Com deia Epíctet, no són les coses el que ens inquieta sinó les opinions que tenim de les coses. I si per coses entenem “la realitat” sobre la qual expressem els nostres punts de vista, no podem ignorar el que Paul Watzlawick afirmava a És real la realitat?: «De totes les il·lusions, la més perillosa consisteix en pensar que solament existeix una única realitat. [...] Hi ha innumerables versions de la realitat, que poden ser molt oposades entre si, i totes són el resultat de la comunicació i no el reflex de veritats eternes i objectives.»

No ens cal ser molt espavilats per adonar-nos que el problema rau  en entendre la diversitat de maneres en què hem construït cadascú de nosaltres la nostra “realitat”. La veritat, deia Saint-Exupéry, no és allò que descobrim sinó allò que creem.

El debat polític que ens acompanya des de fa anys ens porta a un procés de reestructuració que va més enllà de l’escalada de “més del mateix” dels darrers temps, reestructuració que els autors defineixen com “desplaçar l’èmfasi de la pertinença d’un objecte d’una classe a una altra, o bé, especialment, introduir la idea de tal pertinença a una nova classe en la conceptualització de tots els interessats.”

El que fa eficaç la reestructuració és que, un cop percebem l’alternativa de bellugar un membre a una altra classe, no podem tornar fàcilment a la trampa i l’angoixa representades pel punt de vista previ i per l’anterior “realitat”.

Fent referència per darrera vegada al problema dels nou punts: “Es poden recórrer totes les possibilitats de canvi 1 existents dins del quadrat, però mai es resoldrà el problema. La solució consisteix en un canvi 2, en abandonar el camp en què s’intenta la solució i en el qual no pot estar continguda ja que, segons els Principia Mathematica, aquesta engloba la col·lecció sencera i per tant no pot ser part de la mateixa.”

En la meva modesta opinió, el que ha succeït a una bona part de la societat catalana és que s’ha produït una reestructuració en un nombre molt significatiu de persones que no té camí de retorn. S’ha acabat un joc i en comença un altre, que —tot i no estar exempt de riscos, entrebancs, confusió i interessades acusacions d'utopia— està carregat d’il·lusió i d’esperança.

Ara ens cal molta intel·ligència emocional (se’ns suposa experts en maridar seny i rauxa) i molta “profecia d’autorealització” per crear el que creiem. És temps d'esperança.

FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he basat en el llibres: Cambio – Formación y solución de los problemas humanos, de Paul Watzlawick, John H. Weakland i Richard Fisch (Herder, 1999) i ¿Es Real La Realidad? Confusión, Desinformación, Comunicación de Paul Watzlawick (Herder).

Amb una gran admiració per les persones que treballen cada dia a fi que tots tinguem una societat millor.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach

Infidelitat i gelosia. Amor ferit.

EL PODER D’AFRODITA

Naixement de Venus de Botticelli (detall)

Afrodita era la deessa grega de l’amor i la bellesa. Anomenada Venus pels romans, fou la més bonica de totes les deesses.

Entrà a l’assemblea dels déus de la mà d’Eros (amor) i d’Himeros (desig) i, a diferència d’altres deesses, fou lliure d’escollir. Es casà amb Hefest (déu de la forja i patró dels artesans) amb qui no va tenir cap fill. Afrodita li fou infidel i va tenir fills amb Ares (déu de la guerra) i Hermes (déu missatger).

Afrodita tingué també relacions amb molts mortals, com Adonis, un jove i atractiu caçador. El poder d’Afrodita va ser devastador per a moltes dones (com Fedra, la madrastra d’Hipòlit, el jove encisador que s’havia negat a honrar la deessa de l’amor) i transformador per a d’altres, com Psique, que sortí airosa de les tasques irrealitzables que la deessa l’imposà.

Afrodita és l’arquetip del plaer de l’amor, la bellesa, la sexualitat i la sensualitat femenines. La dona que viu l’arquetip d’Afrodita s’enamora freqüentment i amb facilitat. El seu atractiu sexual i el seu magnetisme personal atrauen els altres dintre d’un camp eròtic d’alt voltatge. Aquesta aclaparadora intensitat, meravellosa quan l’amor és correspost, es transforma en un intens dolor quan la persona se sent rebutjada.

A més de l’impuls sexual i del poder de la passió, Afrodita representa l’instint de procreació per assegurar la continuació de l’espècie així com la fertilitat i la creativitat. Tan bon punt finalitza un projecte ja té una altra possibilitat que la fascina amb la mateixa intensitat que troba en cada nova relació.

Curiosament, les combinacions de parelles Afrodita – Hefest acostumen a funcionar. Hefest (Vulcà en la mitologia romana) és de sentiments intensos però emocionalment contingut, com el volcà a què fa referència el seu nom. Només quan entra en erupció pot reaccionar amb gelosia i hostilitat davant l’atracció que Afrodita exerceix sobre els altres. Hefest sublima la seva còlera amb el treball creatiu.

Traducció i adaptació de fragments del llibre Las diosas de cada mujer – Una nueva psicologia femenina, de Jean Shinoda Bolen

INFIDELITAT i COMPROMÍS

Graffiti Banksy a Bristol (A. Pingstone)

A la nostra societat, que viu sota l’ideal de la monogàmia —monogàmia seqüencial, actualment—, moltes separacions tenen darrere alguna història d’aventura fora de la parella.

Per què el membre “ofensor” de la parella treu importància al que és vist com un esdeveniment traumàtic pel membre “ofès”? Segons Aaron T. Beck, això es deu al significat simbòlic: “En cap altra lloc el pensament tot-o-res es dramatitza amb més claredat que en els assumptes relacionats amb la fidelitat: un cònjuge és fidel o infidel.”

La infidelitat té un sentit de devastació per al membre agreujat —qui sovint s’hi refereix amb termes com traïció, perfídia o engany—, que la veu com una inequívoca amenaça per a la relació i un cop baix a la pròpia autoestima.

La infidelitat és una burla a un compromís tàcit que trenca la confiança essencial que assegurava que la relació era el primer i que no se sacrificaria per cap caprici d’autocomplaença. La infidelitat canvia la perspectiva que es tenia de l’altre membre de la parella, de manera que qualsevol qualitat abans admirada es transforma ara en negativa, superficial o decebedora.

Beck proposa un procés de reestructuració de la perspectiva d’ambos membres de la parella en la línia de “destremenditzar” el succés i “descatrastrofitzar” les conseqüències (“no podré confiar-hi mai més”, “m’ho pot tornar a fer una i una altra vegada”, “ja no tinc cap influència”, etc.). Una comunicació regular i oberta ajudarà a ventilar els conflictes i a conciliar les perspectives.

“En una relació que trontolla, la infidelitat pot sonar a toc de difunts”

(Aaron T. Beck)

INFIDELITAT i DESLLEIALTAT

Contracte matrimonial (Museu Jueu NY)

Infidelitat significa, literalment, incompliment de la fidelitat.

La infidelitat és un procés complex que es dona dintre de la relació de parella, que si bé es defineix com el contacte sexual que una persona manté amb algú que no és la parella socialment establerta, contempla també estar enamorat d’una altra persona, sense necessitat de contacte sexual consumat.

Així doncs, podem distingir dos tipus d’infidelitats: la sexual, quan hi ha activitat sexual amb algú que no és la parella estable, i l’emocional, quan un dels membres de la parella manté un vincle emocional amb una altra persona, a qui dedica temps, atenció, romanticisme o expressions d’afecte.

Deslleialtat no és el mateix que infidelitat. La deslleialtat fa referència a conductes que van en contra de la parella, com aliar-se amb algú per danyar-la. La lleialtat implica posar els interessos de la nostra parella per sobre dels interessos dels altres i per tant no aliar-se ni prendre partit amb altres per posar-nos-hi en contra. La lleialtat implica també recolzar i protegir la parella davant dels altres independentment del judici sobre qui té la raó. La neutralitat és interpretada sovint com deslleialtat, de la mateixa manera que ho és criticar o desafiar la parella en públic. La infidelitat es vista per moltes persones com el súmmum de la deslleialtat, una deslleialtat inacceptable que justifica la separació.

Entre les situacions que estan en l’origen de la infidelitat hi trobem: el sentir-se proper a algú que no sigui la parella, passar molt de temps junts i/o sentir-se atret sexualment; sentir-se lluny o desconnectat de la parella; les situacions on es consumeix alcohol o drogues i, en general, totes aquelles situacions que ofereixen l’oportunitat de ser infidels.

MODEL D’INVERSIÓ

La fidelitat respon a l’anomenat model d’inversió segons el qual la força primera de les relacions és el compromís. 

El compromís implica aferrament psicològic i motivació per protegir i continuar la relació. A major compromís menor probabilitat d’infidelitat.

Des d’un punt de vista diferencial, la insatisfacció conjugal seria la causa principal d’infidelitat per a les dones, mentre que en el cas dels homes ho seria el desig sexual. La probabilitat de que l’home es divorciï a causa de la infidelitat de la parella és més alta que en la dona, fins i tot quan no implica relacions sexuals.

En l’home, la motivació per ser infidel podria estar més determinada per causes “pròpies” que en la dona. En general, les dones són infidels més en relació a característiques de la parella que en relació a característiques pròpies.

LA PARADOXA DE BAUMAN

Totes les persones tenen el desig d’estimar profundament algú, i per trobar la persona estimada cal estar en el mercat de les relacions. No obstant, i aquesta és la paradoxa, estimar profundament algú vol dir comprometre’s i el compromís impedeix estar en el mercat.

“Una parella és una relació contractual i condicional.

La relació incondicional es dóna entre pares i fills, però no entre adults.”

(Joan Garriga)

INFIDELITAT i CULPA

Mart i Venus enxampats per Vulcà, de Guillemot

La infidelitat és un “reintegrament” molt considerable del compte corrent emocional del membre traït de la parella, el compte on s’anoten les operacions del donar i del rebre.  Els números vermells generen una pressió insuportable. El membre infidel quasi bé mai pot saldar el deute, per més que ho intenti amb mostres desesperades d’amor o amb sentiments de culpa pel compromís incomplert.

La culpa pels danys infligits és aquella que ens porta a assumir el nostre potencial de fer mal  i la fi de la nostra suposada innocència. A més, la culpa ajuda —quan és possible— a compensar de forma constructiva els danys causats.  Quan no assumim la culpa, o no la compensem adequadament, probablement l’haurem d’expiar “ull per ull” o alguna cosa pitjor.

Segons Joan Garriga, a El buen amor en la pareja – Cuando uno y uno suman más que dos, els danys causats es compensen fent alguna cosa bona per al altre, el perjudicat, i no quelcom dolent en contra de nosaltres mateixos. Quan en una parella un danya l’altre, la persona objecte del dany ha de compensar el greuge venjant-se amb amor, que vol dir retornar el dany però en una quantitat menor: “Si el perjudicat es limita a perdonar, d’alguna manera queda en una posició de superioritat moral, mentre que si retorna el dany, procurant que sigui una mica menor, restablirà l’equilibri i la igualtat; tot i que pugui semblar el contrari, cuida també de l’amor en la relació, sobretot al retornar en menor mesura. Si al contrari, es retorna el dany en major mesura o amb acarnissament, llavors no solament no es restableix la vivència de justícia, sinó que es fereix l’amor.” Ferir l’amor és el principi de l’escalada de violència i del final de la parella.

“En general, les infidelitats dolen i convé compensar-les,

sobretot si el pacte amb la parella és de fidelitat.” (Joan Garriga)

“És una barbaritat fer-li sentir a la nostra parella

que sense ella ja no hi hauria vida per a nosaltres.” (Joan Garriga)

PARELLA DE TRES

Three of a kind, de Joan Fareham

El pitjor problema de la parella arriba quan deixa de ser un equip de dos, quan apareix un tercer: una parella anterior, una parella idealitzada, un pare o una mare, un fill, una addicció (alcohol, drogues, treball...) o un amant.

Infidelitat i gelosia van de la mà i poden ser intercanviables com causa o efecte. La gelosia infundada cap a un hipotètic amant pot arribar a fer-se realitat com profecia d’autocompliment. De vegades, la gelosia pot representar una invitació inconscient a que la parella marxi.  En altres ocasions, pot respondre al desig ocult de no ser la persona elegida (per exemple quan tenim el convenciment de que no ens mereixem l’amor).  La gelosia pot ser, fins i tot, una recargolada manera de trobar l’autoestima gràcies a la victòria en front d’un rival.

“La gelosia és una invitació paradoxal a la infidelitat i aconsegueix el contrari del que sembla pretendre: perdre la persona estimada en lloc de conservar-la.” (Joan Garriga)

DINÀMIQUES INFIDELS

Enviant el marit de vacances (Wellcome Library, London)

Garriga descriu un seguit de dinàmiques que envolten la infidelitat (m’he pres la llibertat d’adaptar-ne els noms):

• “Amant col·laborador o descompressor”. Es dóna quan un membre de la parella no està disponible sexualment —sigui per lluites de poder, desamor, aprenentatges familiars o socioculturals o per altres motius— i se sent alliberat quan l’altre pren un amant. L’statu quo de la parella sobreviu gràcies a la descompressió que proporciona l’amant. Té un altre avantatge: “la víctima” s’assegura el paper del bo.

• “Amant facilitador o espoleta”. En aquest cas l’amant és l’espoleta de la crisi i del posterior reajustament o separació. O sigui, l’amant és el facilitador d’un canvi que els membres de la parella són incapaços de fer.

• “Escalada bèl·lica”. Un dels dos (o els dos) membres compensen les ferides sofertes intimant sexualment amb d’altres persones, plenament conscients del mal que fan.

• “Coses de família”.  Es dóna quan es repeteix el patró d’infidelitat que vam aprendre a la família: “ho faig igual que vosaltres” o “ho faig en el vostre lloc” (si a vosaltres no us va estar permès).

• “No posar tots els ous en el mateix cistell”. És típic de persones que tenen molta por a l’abandonament o  pànic a deixar-se atrapar en una única relació i diversifiquen el risc tenint un o més amants.

• “Altres misteris”. Qualsevol altra dinàmica que ens resulti incomprensible en aquest moment.

“Ens passem bona part de la vida amorosa perseguint quimeres,

però sols podem estimar en cada moment el que és real.

Estimar el real ens atorga la possibilitat de ser feliços.”

(Joan Garriga)

10 ESTRATÈGIES SEXUALS

El petó, de Marcel Oosterwijk

Cito a continuació els resultats d’un estudi recent sobre estratègies sexuals d’homes i dones.

Estratègies sexuals en les relacions a curt termini

1.  Els homes desitgen mantenir relacions breus amb moltes persones diferents en major mesura que les dones (20% dels homes, 5% de les dones).

2.  Les dones es mostren en major mesura incòmodes davant la insinuació d’una relació sexual immediata, la qual rebutgen fins i tot quan la finalitat és una relació a curt termini (55% dones, 35% homes).

3.  Els homes són menys exigents que les dones a l’hora d’elegir parella a curt termini. Un 50% dels homes, en front d’un 70% de les dones, es declaren bastant o molt exigents.

4.  Els homes manifesten major atracció cap als signes d’accessibilitat sexual de la parella (65% homes, 50% dones).

5.  Les dones confereixen una major importància al fet que la persona ja estigui compromesa, tot i que es tracti d’una relació esporàdica  (75% dones, 65% homes).

6.  Els homes donen més importància a la joventut de les seves parelles, tot i que ambdós (homes i dones) atorguen una extraordinària importància a l’atractiu físic.

Els homes valoren amb major freqüència aspectes relacionats amb la sexualitat i la reproducció: signes d’accessibilitat sexual, destreses sexuals, joventut (tots ells molt poc valorats per les dones), així com la feminitat. Les dones, per contra, valoren molt menys la masculinitat i, fins i tot en les relacions a curt termini, valoren en major mesura aspectes com el romanticisme, la sensibilitat, la sinceritat i la intel·ligència, entesa com adaptabilitat i capacitat per obtenir recursos.

Estratègies sexuals en les relacions a llarg termini

7.   No es confirma la hipòtesi de que les dones se sentirien més geloses davant d’una especial implicació sentimental de la seva parella que davant d’una infidelitat merament sexual, mentre es confirma que els homes se sentirien més gelosos davant d’una infidelitat sexual que davant d’una infidelitat emocional.

8.  Tant homes com dones valoren molt positivament la fidelitat sexual quan es tracta de relacions a llarg termini. La fidelitat sexual ocupa posicions força més baixes quan es tracta de relacions a curt termini.

“Sigui per reduir la incertesa sobre la paternitat, per assegurar la inversió dels recursos de la parella [...], per enfortir l’autoestima, per evitar les sancions socials (comentaris burlescos o reprovatoris) o per tot plegat, el cas és que tant un gènere com l’altre valoren de forma molt destacada la fidelitat sexual de la seva parella.”

9.  Tant homes com dones rebutgen els signes d’accessibilitat sexual en potencials parelles estables.

10.  Els homes donen major importància a l’atractiu físic que les seves parelles quan es tracta d’una relació estable (75% dels homes li concedeixen molta o bastant importància davant d’un 55% de les dones).

Segons Carlos Yela, autor d’aquest estudi, si bé es cert que hi ha trets sexuals universals, com certs desencadenants de l’atracció sexual, que han canviat a partir de canvis socials —com la revolució sexual, l’alliberament femení o l’ús d’anticonceptius—, continuen vigents moltes de les diferencies entre homes i dones presumibles en l’evolució sexual dels nostres ancestres, factors que jugarien a favor de les tesis sociobiològiques sobre la gènesi de les diferències de gènere. Aquestes diferències, segons l’autor, no són una cosa intrínsecament negativa sinó que explicarien la psicologia diferencial, i en cap cas justificarien cap diferència jurídico-sociolaboral.

Font: Análisis de la Teoría de las Estrategias Sexuales en la población española.

DONES i HOMES GELOSOS

Estàs gelós? (Paul Gaugin)

Els psicòlegs que treballen des d’una perspectiva cultural posen les diferències de gelosia entre homes i dones en el procés de socialització (rols i expectatives diferents per a homes i dones) i en la influència social i cultural. La cultura determinaria les situacions generadores de gelosia i les conductes esperables en aquestes situacions.

Des d’un perspectiva socio-cognitivista es posa l’èmfasi en l’avaluació cognitiva que fa la persona que experimenta gelosia, atenent les amenaces i el grau de traïció. La infidelitat és especialment amenaçant quan desafia algun aspecte de l’autoconcepte de la persona que sent la gelosia (el rival es percebut com superior) i quan disminueix algun aspecte de la qualitat de la relació.

Des de la psicologia evolucionista, les diferències entre homes i dones pel que fa a la gelosia s’atribueixen a la desigual energia que uns i altres inverteixen en la reproducció dels seus gens i en la seguretat d’aquesta inversió. L’home, a causa de la seva capacitat de generar espermatozoides, podria fecundar un nombre indeterminat de dones mentre que la dona, amb un període gestació de nou mesos, posaria tota l’energia en l’òvul fecundat. Això explicaria la diferent estratègia sexual: l’home primaria la quantitat de relacions mentre que la dona intentaria assegurar la probabilitat d’èxit reproductiu posant els recursos en un nombre reduït de descendents.

Des d’aquesta perspectiva, la dona compta amb la certesa de que el fill que espera és seu i que, per tant, perpetua els seus gens. L’home, en canvi, necessitaria vigilar el comportament sexual de la parella per assegurar la paternitat i la inversió en els seus propis gens.

“Així doncs, en els homes la gelosia constitueix un mecanisme d’alerta davant les amenaces a la seguretat de la seva paternitat. No obstant, per a les dones la principal amenaça per a les seves cries és que la seva parella desviï recursos cap a les cries d’altres dones amb qui mantingui relacions. D’aquí que les dones evolucionin cap a la gelosia emocional perquè la infidelitat més amenaçant per als seus fills consisteix en que l’home dirigeixi els seus recursos cap a una altra dona i uns altres fills.”

Això és el que diu un estudi de la Universitat de Màlaga de 2014, que vindria a confirmar els patrons descrits pels psicòlegs evolucionistes. L’estudi conclou que les dones experimenten una major intensitat emocional que els homes en ambdós tipus d’infidelitats (emocional i sexual) i que se senten pitjor davant d’una infidelitat emocional. Els homes viurien pitjor la infidelitat sexual.

L’estudi assenyala, no obstant, que el tipus d’infidelitat que més estressa està també influenciat per la importància que cada persona (home o dona) atribueix a les dimensions emocional i sexual de la relació de parella: “Les dones expressen que és la infidelitat emocional la que més els afecta, independentment de la dimensió de la relació de parella que considerin més important per a elles. No obstant, la resposta dels homes està subjecta a certes variacions: es preocupen més per la infidelitat sexual, però quan estimen que la dimensió emocional de la relació és la més important, s’estressen més per la infidelitat emocional.”

Tots els estudis aporten llum si bé, com assenyalen els autors, tota investigació que estableixi diferències psicològiques entre homes i dones ha de ser molt curosa i en cap cas pot ser utilitzada com argument per legitimar la desigualtat de la dona.

Font: Los celos en la infidelidad emocional y en la infidelidad sexual: una perspectiva sociocognitivista.

GELOSIA i RIVALITAT

La gelosia, de Julio Romero de Torres

Davant la infidelitat, sembla que l’autoestima corre més perill amb rivals que no sobresurten en els àmbits que cada gènere considera com pilars de la seva identitat.

“Descobrir que la nostra parella està interessada en un individu no desitjable socialment és un cop dur per a l’autovaloració personal. [...] És més acceptable, des del punt de vista social, que la nostra parella sigui infidel amb una persona valorada; una aventura amb una persona no desitjable suposa un major insult i amenaça l’autoestima. [...] Un tercer no valorat és el que més amenaça l’autoestima mentre que un de valorat amenaça l’exclusivitat de la relació.”

L’home presenta un major sentiment d’inferioritat davant la infidelitat sexual que es podria interpretar com un indicador del dany a l’amor propi masculí. La dona presenta preocupació, amenaça i ansietat més altes davant la infidelitat emocional, mentre que l’home se sent avergonyit, infravalorat i inferior davant la infidelitat sexual.

Font: Reacción de celos ante una infidelidad: diferencias entre hombres y mujeres y características del rival.

GELOSIA PARANOIDE

Venus, Mart i Vulcà, de Tintoretto

Com diu Walter Riso a Amors altament perillosos, les persones amb un estil afectiu paranoide o vigilant (amor desconfiat) perceben el món com un lloc hostil on la gent es dolenta i mai es pot abaixar la guàrdia. Són desconfiades i receloses fins i tot amb els més propers, creuen que en tot hi ha sempre una segona intenció i obliguen els altres —sempre sota sospita— a donar constantment proves de lleialtat i fidelitat.

Les persones amb trets paranoides llegeixen la ment (distorsió cognitiva que consisteix en pensar que sabem el que pensa l’altre) i la seva desconfiança i perspicàcia són tan grans que prefereixen el fet consumat (la infidelitat) a la incertesa que desperta una possible mirada, insinuació o coqueteig.

La gelosia (real o imaginària) sempre fa mal. La gelosia patològica és aquella que no té fonament i que es dispara contínuament fins al punt de poder convertir-se en un trastorn de gelosia delirant.

Les parelles que combinen l’estil paranoide amb el dependent troben en la gelosia un compromís afectiu malaltís. La persona paranoide no pot deixar de vigilar una parella (dependent), la qual frisa per veure-la gelosa. El patiment d’ambdues està assegurat.

Les relacions de parella amb una persona paranoide no són tasca fàcil, sobretot si decidim no subjugar-nos: la seva pertorbació serà directament proporcional al nostre grau de llibertat. D’altra banda, la desconfiança com estil afectiu bàsic és molt difícil d’eradicar. No hi pot haver relació sana si no hi ha confiança.

Com diu Riso, la fidelitat és una qüestió de decisió, de voluntat i d’autocontrol. Les persones desconfiades que es transformen en assetjadores empenyen les seves parelles a buscar l’amor en algú més confiat i respectuós (profecia d’autocompliment).

 “Quan s’ajunten infidelitat i rancúnia tot vola pels aires.

El perdó no hi té cabuda i les segones oportunitats són tan llunyanes com la pau mundial.” (Walter Riso)

“Tant en la vida com en l’amor, de vegades, l’esperança és la primera cosa que cal perdre.” (Walter Riso)

TREURE AIGUA D’UN POU SEC

Pou sec, de Zefram

“Romanem en relacions que no funcionen per dues raons. Primera, perquè esperem que canviïn i, segona, perquè ens van ensenyar que totes les relacions haurien de sortir bé. 

Qui no ha vist una i una altra vegada persones que tornen a antigues relacions que no van funcionar? Qui no coneix dones que tornen amb homes que els han dit que no es comprometrien mai? Si el que es busca és un compromís, per què tornar a la persona que és incapaç de comprometre’s? Per què tornar per treure aigua d’un pou sec?”

(Elisabeth Kübler-Ross)

PSICOLOGIA COACHING PER A LA PARELLA

La psicologia i el coaching ajuden a desvelar (treure el vel, fer visibles) vincles, dinàmiques i realitats interioritzades que actuen des de l’ombra en cada un dels membres de la parella, sovint influïdes per vincles amorosos amb els nostres avantpassats, que tendeixen a propagar-se al llarg de generacions.

La psicologia i el coaching ofereixen una oportunitat de canvi dintre del respecte a la pròpia forma de ser, o sigui, sense tractar d’encaixar les persones al "llit de Procust" d’una relació ideal de parella.

FINAL FELIÇ

Vaig anar a comprar un final feliç, i vaig buscar i buscar però no el vaig poder trobar. Veient que no el podia trobar vaig preferir invertir en un nou començament.

Traducció i adaptació d’un relat de Jorge Bucay del llibre El buen amor en la pareja – Cuando uno y uno suman más que dos, de Joan Garriga

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

• Què és el que més valores de la relació amb la teva parella?
• Quin és el compromís tàcit?
• Què significa per a tu la fidelitat?
• Com es compensen dintre de la parella els “deutes” pels danys infligits?
• En quines situacions has sentit gelosia?
• En quins moments has intentat “treure aigua d’un pou sec”?
• Què diuen de tu aquestes reflexions?

FONTS D’INSPIRACIÓ i AGRAÏMENTS

Per a aquest post m’he basat en el llibres: Las diosas de cada mujer – Una nueva psicologia femenina, de Jean Shinoda Bolen (Kairós, 2011); Con el amor no basta, d’Aaron T. Beck (Paidós, 2011); El buen amor en la pareja – Cuando uno y uno suman más que dos, de Joan Garriga (Destino, 2013); Lecciones de vida d’Elisabeth Kübler-Ross i David Kessler (Luciérnaga, 2012); Amors altament perillosos, de Walter Riso (Edicions 62, 2010); ¿Amar o depender? Cómo superar el apego afectivo y hacer del amor una experiencia plena y saludable, de Walter Riso (Norma, 2004). I en els articles: Los celos en la infidelidad emocional y en la infidelidad sexual: una perspectiva sociocognitivista, de Jesús M. Canto, Patricia García-Leiva, Fabiola Perles, Jesús E. San Martín i Marcos Ruiz (Revista de Psicología Social, 2009. 24 [3], pp. 307-318); Reacción de celos ante una infidelidad: diferencias entre hombres y mujeres y características del rival, de Patricia García-Leiva, Luis Gómez i Jesús Mª Canto (Psicothema, 2001. Vol. 13, nº 4, pp. 611-616); Análisis de la Teoría de las Estrategias Sexuales en la población española, de Carlos Yela (Psicothema, 2012. Vol. 24, nº 1, pp. 48-54).

Amb un profund agraïment a les persones que han compartit les seves històries de gelosia i infidelitat.

Lluís Sanmiquel

Psicòleg Coach