dimecres, 23 de setembre de 2015

Canvi i paradoxa en l'atzucac


TEMPS D'ESPERANÇA



«L’esperança no és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que alguna cosa té sentit, surti com surti». (Vacklav Havel)




ATZUCAC


Milton H. Erickson —referent mundial en teràpia hipnòtica— escrivia el següent al prefaci del llibre Cambio – Formación y solución de los problemas humanos: “Una psicoteràpia es busca en primer lloc, no per esclarir un passat immodificable, sinó a causa d’una insatisfacció amb el present i un desig de millorar el futur. Ni el pacient ni el terapeuta poden saber en quina direcció s’ha de verificar un canvi ni en quin grau ha de tenir lloc. Però cal canviar la situació actual i un cop establert tal canvi, per petit que sigui, es precisen d’altres canvis menors i un efecte de bola de neu d’aquests canvis menors condueix a d’altres més importants, segons les possibilitats del pacient.”

En rellegir aquest llibre (de 1974!) de Paul Watzlawick, John H. Weakland i Richard Fisch, una obra molt recomanable per entendre els canvis i la resolució de problemes, si més no des de la perspectiva dels fundadors de la teràpia breu, he trobat força paral·lelismes amb l’atzucac de les relacions entre Catalunya i Espanya en què ens trobem.

Vet aquí el dilema que afrontem aquests dies molts catalans: Quedar-nos en el previsible “més del mateix” o sortir, al preu —diuen— de vagar eternament pel cosmos a anys llum de l’Europa que Zeus seduí transformat en brau.

Anem a pams. Qui no ha tingut la frustrant experiència d’intentar resoldre un problema amb la lògica (raó, raciocini, sentit comú, seny...) i trobar-se en un carreró sense sortida? D’altra banda, qui no ha experimentat alguna vegada sortir d’un atzucac d’una manera estranya i contrària al sentit comú?


“La forma de sortir és a través de la porta.
Per què ningú utilitza aquesta sortida?” (Confuci)



PERSISTÈNCIA i CANVI


Diu un proverbi francès: Plus ça change, plus c’est la même chose. En altres paraules, quan més canvia (una cosa), més és la mateixa cosa.

El concepte de canvi, element essencial i indissociable de la naturalesa (la humana inclosa), va néixer quan els filòsofs grecs van conceptualitzar l’antitètica idea d’invariabilitat o persistència. Fins aquell moment no hi havia un oposat al canvi. Quan tot era canvi, de canvi no se’n parlava. Però, si tot és canvi, com és que persisteixen de forma invariable i persistent situacions no desitjades (com el nostre atzucac)?

La resposta rau, segons els autors, en l’element bàsic de la nostra percepció i concepció de la realitat el qual, donada l’obvietat que no hi ha al món dues coses exactament iguals, es basa en l’ordenació de les coses en grups. L’alternativa: el caos. I dintre d’un grup (segons la teoria dels grups del francès Evariste Galois al segle XIX): Plus ça change, plus c’est la même chose. En altres paraules, el grup es manté, tot i permetre un nombre indeterminat de canvis, mentre cap d’ells altera la característica que tots els membres tenen en comú. Així podríem considerar inicialment el grup “Espanya”, un grup que conté tots els ciutadans dels quals la característica comuna és que són espanyols, correcte? Ai mare, quin embolic!

Tot seguit, els autors afegeixen que la teoria dels grups no és un model aplicable als canvis que transcendeixen “un determinat sistema o trama de referència”. Per a aquests canvis apel·len a la teoria dels tipus lògics. La diferència essencial d’aquesta amb la teoria dels grups és que la teoria dels tipus lògics anomena  classe al grup i determina que la classe no pot ser membre de si mateixa. Així, la humanitat seria la classe de tots els éssers humans, però ella mateixa (la humanitat) no pot ser un ésser humà.

Tots sabem que una espècie es pot extingir malgrat que els seus membres estiguin “programats” per sobreviure. De fet –postil·len els autors–, en les ideologies totalitàries els individus són considerats només com membres d’una classe i per tant les seves opinions resulten irrellevants, com ho és la seva existència fins al punt de poder-ne prescindir.

Canvi és moviment (mantenir l’equilibri al damunt d’una bicicleta en necessita constantment), però és alhora “passar pantalla”, sortir de la trama, bellugar-se al nivell immediatament superior com quan passem d’estar aturats a estar en moviment, seguint amb l’exemple ciclista, o quan canviem de marxa per anar a més velocitat.  Aquests serien el canvis anomenats canvi tipus 2 (canvi 2) per contrast amb el canvis tipus 1 (canvi 1). Els canvi 2 són canvis qualitatius que impliquen passar de ser membre a ser classe. Canvi 2 és discontinuïtat o salt lògic, és el canvi del canvi i es manifesta sovint de manera il·lògica i paradoxal.

“Podem adonar-nos ara que els grups són només invariants a nivell de canvi 1 (és a dir: al nivell del canvi d’un membre a altre, nivell en què quan més canvien les coses, més segueixen igual), però que estan oberts al canvi de nivell o canvi 2, és a dir: a canvis relatius a les regles que governen la seva estructura o ordre intern.”

El canvi 1 (sigui al si de la família o d’un país) implica canviar comportaments, de vegades oposadament extrems, per arribar sempre al mateix resultat: el seu estat estable. Per exemple, la parella que manté un distanciament emocional on qualsevol intent d’aproximació per part d’un va seguit del corresponent allunyament de l’altre. Un altre exemple de parella:  el membre addicte a l’alcohol que beu més quan l’altre més intenta advertir-lo de les conseqüències, la qual cosa fa que advertiments i consum vagin junts en augment. Un exemple familiar: quan un dels membres proposa de fer alguna cosa plegats, els altres se senten obligats a rebutjar la idea. Pura homeòstasi familiar.

Una de les fal·làcies del canvi és que si una cosa és dolenta, la contrària ha de ser forçosament bona. D’altra banda, quan més extrema és una posició, tant més probable és que l’alternativa sigui el contrari (Heràclit ho anomenava enantiodromia). Al cap i a la fi, la funció de recíproc o contrari preserva la identitat del sistema.


“No hi ha res bo ni dolent, si el pensament no ho fa tal.” (Shakespeare)



JOC SENSE FI



Connecta els nou punts amb quatre línies
rectes sense aixecar el llapis del paper
Les persones tenim grans dificultats per copsar que, si més no en les relacions humanes, un canvi en sentit contrari representa a la fi un no canvi que perpetua la pauta establerta.

“Un sistema que passi per tots els seus possibles canvis interns (sigui quin sigui el nombre) sense que es verifiqui en ell un canvi sistèmic, és a dir un canvi 2, pot considerar-se atrapat en un joc sense fi. No pot generar des del seu propi interior les condicions per al seu propi canvi; no pot produir les normes per al canvi a partir de les seves pròpies normes. [...] Els jocs sense fi són precisament el que el seu propi nom indica: són interminables en el sentit de que no contenen en ells mateixos les condicions per al seu propi final. El final (com despertar d’un malson) no forma part del joc, no és un membre del grup; el final és meta respecte al joc, és un tipus lògic diferent a qualsevol moviment (qualsevol canvi 1) dintre del joc.”

El canvi 2 no és impossible, tot i que requereix una capacitat fora del comú. La història de la humanitat n’és plena d’exemples. Tot descobriment científic, tota creació artística, tota profunda transformació social implica passar del vell ordit a un de nou. A més, l’experiència diu que aquest tipus de canvi acostuma a produir-se de forma il·lògica, paradoxal i impredictible, si més no des de la perspectiva del sistema.

Com en el problema dels nou punts, que consisteix en connectar-los entre si mitjançant quatre línies rectes sense aixecar el llapis del paper, només quan anem més enllà del supòsit que els punts formen un quadrat és quan podem trobar una solució. “La solució es descobreix com a resultat d’examinar els supòsits al voltant dels punts i no els punts en si. O bé, per dir el mateix en termes més filosòfics: resulta clarament diferent que ens tinguem com peons en un joc del qual considerem les regles com realitat, o bé com jugadors que saben que les regles del joc només són “reals” en la mesura en què les hem creat o les hem acceptat i que podem canviar-les.”



MÉS DEL MATEIX


Rapte d'Europa, Parc del Laberint (Till F.Teenck)
Quan les persones (organitzacions, governs,...) actuen des del “més del mateix” (insistir en aplicar solucions ja intentades que no resolen el problema), i sobretot quan són solucions basades en aplicar el contrari –o en prohibir–, el que fan és agreujar el problema i incrementar el sofriment. El “remei” es transforma en malaltia.

Desconfiar injustificadament de la parella (escorcollar-li el mòbil, interrogar-la sobre on ha estat, què ha fet, etc.) genera una actitud hermètica en l’altre («Què s’ha pensat qui és per ficar-se d’aquesta manera en la meva vida!») i una espiral que pot conduir al que més es temia. Similars conseqüències han tingut, històricament, prohibir l’alcohol o les drogues, o impedir la celebració d’un referèndum (perdoneu-me, no me n’he pogut estar), per citar alguns exemples.

És com equilibrar una barca on cada membre de la parella s’inclina cada cop més enrere per compensar el moviment contrari. La remullada és inevitable a no ser que un d’ells faci un moviment aparentment il·lògic i inesperat: inclinar-se menys.



DIFICULTAT O PROBLEMA


A.Wordsworth
Una dificultat és un estat de coses indesitjable que podem resoldre amb el sentit comú (típicament canvi 1) o que simplement no té solució i que cal acceptar, si més no durant un temps.

Un problema és un cul de sac, una situació aparentment insoluble, que requereix un canvi 2 però al qual sovint apliquem de forma insistent canvi 1, com si d’una dificultat es tractés.

Hi ha tres maneres d’enfocar malament dificultats i problemes:  1) Negar que un problema és un problema (com que una part dels ciutadans no se senten a gust dintre d’un estat, perdoneu-me una altra vegada!) i no emprendre cap acció quan és precís actuar; 2) Intentar resoldre un problema que a la pràctica és irresoluble (com eradicar les drogues o els conflictes generacionals) i emprendre accions quan no s’han d’emprendre; 3) Emprendre accions a un nivell equivocat, com voler canviar una actitud (canvi 2) on només cal un canvi de comportament (canvi 1) o intentar resoldre el problema dels nou punts des de la perspectiva del quadrat (canvi 1) en lloc de des d’una perspectiva més àmplia (canvi 2).

Com definiríem l’atzucac Catalunya-Espanya tenint en compte tot això?  Quins han estat els errors d’enfocament?  Quines han estat les solucions “més del mateix” intentades? Quin és el tipus de canvi necessari?


“Hi ha dues tragèdies a la vida. Una consisteix en no assolir el que el cor desitja. L’altra consisteix en assolir-ho.” (George Bernard Shaw)   



POLÍTICA DE L’ESTRUÇ


Adolf Oberländer 
La política de l’estruç fa referència a la fórmula que segueixen les persones (governs, institucions...) que no admeten l’existència de problemes: “No existeix cap problema (com a molt una dificultat) i qualsevol que ho consideri un problema és boig o actua de mala fe. [...] És a dir: la negació dels problemes i els atacs a aquells que els assenyalen o que intenten enfrontar-los van de la mà. [...] L’esmentada mescla de negació i atac depèn de barroeres simplificacions de la complexitat de la interacció en els sistemes socials i [...] del nostre món modern, canviant, interdependent i altament complex”.  Força vigent per ser un text de 1974, oi?

Tot procés de socialització (sigui al si de la família, l’escola o la societat) consisteix en  transmetre un imaginari que s’encarrega d’ensenyar a “negar” tot el que no s’ha de veure, el que no s’ha de sentir i el que no s’ha de pensar, entre d’altres raons per mantenir una façana social acceptable. Són “secrets a veus” fora del sistema, que en casos extrems de patologia sistèmica no permeten ni que es faci referència a la seva negació.

Des de la política de l’estruç els problemes es neguen o es simplifiquen, i es voldrien fer desaparèixer amb l’ús de la força o la llei. No obstant, els autors adverteixen que “resulta molt fàcil separar les regles de les necessitats concretes que van conduir a la seva formulació, i considerar després com un acte heroic desafiar la regla, la norma o la llei interpretades com una pura expressió de malvolença o de prejudici.”

Una altra raó per no reconèixer els problemes és la conveniència. Un problema que posa en qüestió l’establishment és per definició inconvenient. Aquesta tendència, que no és exclusiva dels éssers humans, ve de lluny i ha estat la principal causa de l’extinció de moltes espècies. “Recórrer una i altra vegada a la mateixa forma de resoldre problemes no és en si dolent; de fet té grans avantatges d’economia i simplificació, i la vida es complicaria immensament si les solucions o les adaptacions, un cop assolides, no poguessin guardar-se per a noves aplicacions en el futur. Però aquestes solucions es converteixen en terribles simplificacions si no s’accepta que les circumstàncies canvien constantment i que les solucions han de canviar amb elles.”  



SÍNDROME D’UTOPIA


Utopia (Wiesch)
Si la política de l’estruç implica no veure un problema on realment hi ha un problema, la utopia —utopia vol dir “enlloc” i és el nom que Tomàs Moro va posar a una remota illa al segle XVI— és veure una solució on no n’hi ha.

La síndrome d’utopia es dóna quan hom creu que ha trobat (o pot trobar) la solució última i absoluta d’un problema i es presenta en alguna de les formes següents: 1) Un profund i dolorós sentiment d’ineptitud per no assolir un objectiu (que per utòpic és inassequible), que porta sovint al buit existencial, alienació, nihilisme, abús de drogues, separacions, etc.; 2) La dilació en l’assoliment d’un objectiu perquè importa més el viatge que la destinació, pròpia d’eterns estudiants, perfeccionistes i persones que s’ho fan per fracassar quan són a punt d’assaborir l’èxit o que no arriben mai a terme. Aquesta visió és especialment problemàtica quan la persona espera que en arribar desapareixeran completament tots els problemes; 3) La moralista de qui pensa que ha trobat la veritat i es converteix en el missioner que ha de canviar homes i dones de bona fe (de mala fe quan no els escolten o no els fan cas).

El perill dels utòpics és que les seves solucions són simples i inadequades, i que desdenyen les lliçons de la història la qual cosa els condemna a repetir-la. La síndrome d’utopia implica que les premisses sobre les quals es treballa siguin considerades més reals que la realitat (o simplement la realitat), la qual cosa fa que quan la persona fracassa no examini les premisses sinó que atribueix el fracàs a la societat o a la seva ineptitud. Com en el problema dels nou punts, una confusió entre fets i premisses, o un supòsit erroni sobre el problema, exclou la solució.

Com diuen els autors, el caràcter inassolible d’una utopia constitueix un pseudo problema, però el sofriment que origina és molt real. Les utopies com les inflexibles relacions de parella “com han de ser” portaran a dràstiques solucions com la separació.

En l’arrel de les manifestacions de la síndrome d’utopia hi ha una discrepància entre actualitat i potencialitat, és a dir, entre la manera com les coses són i la manera com haurien de ser d’acord amb certes premisses. Així doncs, el problema és la pròpia premissa que les coses han de ser d’una certa manera. I aquí està l’error: intentar un canvi 1 quan només un canvi 2 (la redefinició de les premisses) pot portar a la solució.


“La il·lusió o la desil·lusió poden basar-se en la mateixa fantasia.
Existeix una resposta en alguna part o no existeix resposta alguna enlloc.
La conclusió ve a ser la mateixa.” (Laing)



PARADOXA



Gotes d'aigua (Gracia)
La paradoxa sorgeix a causa de la auto reflexivitat de l’afirmació, és a dir, per una confusió entre membre i classe. L’afirmació del cretenc Epimènides [«Els cretencs són mentiders»] es refereix a totes les seves afirmacions i per tant també a la mateixa afirmació citada, ja que aquesta és tan sols un membre de la classe constituïda per totes les seves afirmacions.”

La paradoxa funciona en tots els àmbits. A casa es dóna quan els pares volen que el fill ordeni l’habitació (estudiï, porti el gos a passejar, etc.) i que ho faci per voluntat pròpia. El que fan és invitar-lo a no col·laborar ja que: 1) no es valora el fet que ordeni l’habitació si no és per iniciativa pròpia o 2) tot i estar disposat a ordenar-la, no ho farà perquè no pot desitjar una cosa que no desitja.

Aquestes són paradoxes del tipus: “Sigues espontani!” que imposen alhora una ordre (de l’exterior) i el seu compliment voluntari i espontani (de l’interior), un clàssic en les relacions de parella: «Vull que (facis..., em diguis...) però perquè ho desitges realment, perquè si ho fas perquè t’ho dic no és el mateix».

L'afirmació d’Epimènides viola l’axioma central dels tipus lògics segons el qual allò que abasta tota una col·lecció (classe) no pot ser un membre de la col·lecció i, en conseqüència, és una paradoxa. També és una paradoxa el que els governants autoritaris volen imposar: sotmetre els ciutadans a la coerció i que creguin que és el millor. També paradoxalment, hi ha qui encara els vota.


“No voldria, ni en somnis, pertànyer a un club que estigués disposat a acceptar-me com a membre.” (Groucho Marx)


"La paradoxa té un paper molt important tant en la creació com en la resolució dels problemes." (Paul Watzlawick)



RESOLDRE EL PROBLEMA



Una de les possibles solucions
Respondre amb hostilitat a l’hostilitat no resol el problema. És un canvi 1 o solució intentada “més del mateix”. Quan la nostra intervenció es dirigeix contra la solució intentada és llavors quan pot tenir lloc realment un canvi.

Des de la perspectiva de la teràpia breu, encaparrar-nos en buscar el “per què” hem arribat a una situació no contribueix a la seva solució, més aviat la dificulta. La forma més pragmàtica de resoldre els problemes humans és enfocar-nos en el “què”:  què es pot fer ara i aquí per efectuar un canvi i sortir del “joc sense fi”.

La veritable solució d’un problema arriba quan podem anar més enllà de l’anomenada “il·lusió d’alternatives” (a i no a), especialment quan ambdues són inacceptables. En termes hegelians, quan arribem a la síntesi que transcendeix tesi i antítesi. En altres paraules, la veritable solució del problema arriba quan podem reestructurar la situació.

Reestructurar significa canviar el propi marc conceptual o emocional en què s’experimenta una situació i situar-la dins d’una altra estructura, que abordi els “fets” corresponents a la mateixa situació concreta igual de bé, o fins i tot millor, canviant per complet el sentit dels mateixos.” Reestructurar vol dir canviar el sentit atribuït a la situació i no els fets.

És important adonar-nos que qualsevol opinió o punt de vista és meta respecte a l’objecte de tal opinió i pertany per tant a un nivell lògic superior. Com deia Epíctet, no són les coses el que ens inquieta sinó les opinions que tenim de les coses. I si per coses entenem “la realitat” sobre la qual expressem els nostres punts de vista, no podem ignorar el que Paul Watzlawick afirmava a És real la realitat?: «De totes les il·lusions, la més perillosa consisteix en pensar que solament existeix una única realitat. [...] Hi ha innumerables versions de la realitat, que poden ser molt oposades entre si, i totes són el resultat de la comunicació i no el reflex de veritats eternes i objectives.»

No ens cal ser molt espavilats per adonar-nos que el problema rau  en entendre la diversitat de maneres en què hem construït cadascú de nosaltres la nostra “realitat”. La veritat, deia Saint-Exupéry, no és allò que descobrim sinó allò que creem.

El debat polític que ens acompanya des de fa anys ens porta a un procés de reestructuració que va més enllà de l’escalada de “més del mateix” dels darrers temps, reestructuració que els autors defineixen com “desplaçar l’èmfasi de la pertinença d’un objecte d’una classe a una altra, o bé, especialment, introduir la idea de tal pertinença a una nova classe en la conceptualització de tots els interessats.”

El que fa eficaç la reestructuració és que, un cop percebem l’alternativa de bellugar un membre a una altra classe, no podem tornar fàcilment a la trampa i l’angoixa representades pel punt de vista previ i per l’anterior “realitat”.

Fent referència per darrera vegada al problema dels nou punts: “Es poden recórrer totes les possibilitats de canvi 1 existents dins del quadrat, però mai es resoldrà el problema. La solució consisteix en un canvi 2, en abandonar el camp en què s’intenta la solució i en el qual no pot estar continguda ja que, segons els Principia Mathematica, aquesta engloba la col·lecció sencera i per tant no pot ser part de la mateixa.”

En la meva modesta opinió, el que ha succeït a una bona part de la societat catalana és que s’ha produït una reestructuració en un nombre molt significatiu de persones que no té camí de retorn. S’ha acabat un joc i en comença un altre, que —tot i no estar exempt de riscos, entrebancs, confusió i interessades acusacions d'utopia— està carregat d’il·lusió i d’esperança.

Ara ens cal molta intel·ligència emocional (se’ns suposa experts en maridar seny i rauxa) i molta “profecia d’autorealització” per crear el que creiem. És temps d'esperança.


FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS


Per a aquest post m’he basat en el llibres: Cambio – Formación y solución de los problemas humanos, de Paul Watzlawick, John H. Weakland i Richard Fisch (Herder, 1999) i ¿Es Real La Realidad? Confusión, Desinformación, Comunicación de Paul Watzlawick (Herder).

Amb una gran admiració per les persones que treballen cada dia a fi que tots tinguem una societat millor.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada