RESPIRACIÓ CONSCIENT
Reid, Jim (US Fish
and Wildlife Service) |
La respiració és un terreny fèrtil
per a l’experimentació i l’autoconeixement. La qualitat de la nostra respiració ens apropa o
ens allunya de la profunditat del nostre ser.
La respiració ens permet
prendre consciència de la nostra pertinença a la vida. Quan en prenem consciència a nivell físic (primer estadi), treballem per a la nostra salut.
A nivell de personalitat
(segon estadi), no exercitem tant el cos com la connexió amb la nostra forma justa existencial. Segons Karlfried Dürckheim,
“sigui quina sigui la missió de l’home a la vida, només si la respiració és justa trobarà l’energia necessària per a
l’acció, produirà un treball apropiat i establirà relacions no egocèntriques, o
dit d’una altra manera, arribarà a un contacte just. Si la respiració és agitada i dificultosa, vol dir que l‘individu
està pertorbat.”
A nivell espiritual
(tercer estadi), la presa de consciència de la nostra respiració està al servei
de la transcendència.
A nivell físic, la respiració
diafragmàtica té un efecte positiu sobre la nostra salut ja que permet una
respiració profunda que no es possible amb la respiració toràcica. Quan la
respiració està bloquejada dalt, som presoners d’un jo a la defensiva que no s’obre
ni als altres ni al món. Un jo inquiet o estressat es manifesta pel control i
el bloqueig inconscients de la respiració: la respiració es redueix o s’atura, no
podem respirar bé o ens ofeguem.
Aquesta resistència es manifesta sobretot quan limitem l’expiració, quan no
li donem temps per acabar. És com tenir por de deixar-nos anar o de no tenir
suficient aire, i tornar a inspirar. Quan
limitem l’accés a l’expiració impedim l’accés a la transformació i a la
renovació.
“Quan l’home s’instal·la en
el centre, ancorat en l’hara [ventre en japonès], el diafragma s’obre i l’aire
va i ve lliurement podent així donar els seus fruits en tots els camps.” ( Karlfried Dürckheim)
RESPIRACIÓ JUSTA
Joshua Stone |
Segons Dürckheim, la respiració justa comença a l’expiració, en anar
cap avall, cap al nostre centre, cap a les nostres arrels. L’expiració implica
abandonar-nos i deixar anar (deixar
anar l’aire, distensió) en oposició a la voluntat, el control i el voler anar
cap amunt (retenir l’aire, tensió), propis de la cultura occidental. Només des
de la profunditat podem pujar amb la tensió justa cap amunt.
La respiració no és una funció aïllada, sinó un ritme que té repercussions
en aquest tot viu que és l’ésser humà –no sols en el centre del seu cos sinó també
en els dominis de l’ànima i de l’esperit−, ritme pel qual l’ésser humà
s’expressa i es realitza. Per la forma de
respirar d’una persona podem conèixer la seva actitud general davant la vida.
“L’occidental exercita el cos
que té enlloc de exercitar-se com a cos que és.” ( Karlfried Dürckheim)
QUAN TENIM POR
Outburst of Fear, Paul Klee |
Quan tenim por no deixem que
la nostra respiració es produeixi en tota la seva amplitud. En particular, no ens deixem anar en el
moment de l’expiració. Estem sempre alerta, sempre a l’aguait. El jo té por que
ens adormim, no es permet el lliure anar i venir de la respiració, vol imposar
la seva voluntat i es resisteix a la silenciosa acció benefactora de la
naturalesa. Ens falta la confiança fonamental en la vida.
Prendre consciència de la nostra
respiració no té com a objectiu exercitar-la sota la nostra voluntat, sinó fer-nos conscients de com operen en
nosaltres, de forma inconscient, les lleis de la naturalesa i de la vida. “És únicament la presa de consciència interior
la que permet que l’home torni a trobar la unió amb la realitat original de la
vida, i que a partir d’aquí es transformi.”
El desenvolupament de la consciència interior depèn del desplaçament de nostre centre de gravetat, de dalt cap
a baix. Es tracta de substituir una
forma de respiració mantinguda i bloquejada en la part alta per una forma
de respiració que es caracteritza per una expiració profunda, que facilita que a
continuació l’aire s’inspiri lliurement. El fet d’expirar “deixant anar”
elimina el jo ansiós –el jo que s’aferra–, tot permetent que actuïn els nostres
recursos interns. Tanmateix, deixar anar requereix estar instal·lat
en una base en què recolzar-se, que és l’hara.
“En tant que jo existencial,
l’ésser humà busca de forma natural la seguretat. Per això, viu en un sistema
de garanties que la seva ansietat, la seva falta de confiança i les seves
preocupacions reactiven constantment. Així, per a cadascú de nosaltres,
l’existència es desenvolupa en la inquietud sobre la pròpia seguretat en el
món. L’home busca “assegurar-se” per tot arreu amb els seus bens, el seu saber
i el seu poder. A més, tota persona és dins d’un conjunt de regles morals amb
les quals, respectant-les, queda garantida la seva reputació i l’estima dels
altres. S’esforça, conscientment o no, en guanyar l’amistat i la comprensió de
l’altre i en pertànyer a un grup: saber si respon al que els altres esperen
d’ella és també un problema angoixant. De la mateixa manera que els riscos
amenacen la seva seguretat material, els canvis bruscos l’omplen de temor
davant d’un futur incert. Per a la major part de les persones, la solidesa dels
seus llaços socials és també un motiu permanent d’inquieta tensió.” ( Karlfried Dürckheim)
MORIR i RENÀIXER
Dona respirant |
Per buscar la respiració conscient cal ser valent: “Deixar les posicions
del Jo per abandonar-nos a la profunditat exigeix més coratge del que hom
imagina. És precís que, mitjançant l’exercici, sentim cada dia més fins a quin punt
la nostra consciència s’oposa al cicle
continu de morir i esdevenir, al
perpetu moviment de morir i renàixer. Hem de reconèixer que aquesta voluntat de
conservació del Jo és una prova de la nostra falta de transparència, i que és
precisament això el que ens està asfixiant la vida.”
Potser sigui oportú recordar que el primer que fem al néixer és inspirar i
el darrer al morir és expirar. D’una persona que acaba de morir diem que ha
expirat (veure al final les accepcions d’aquesta paraula en català i les
diferències amb el castellà).
Quan estem centrats i trobem
el nostre ser essencial ens sentim alliberats en la nostra vida quotidiana i, d’alguna manera,
més compromesos amb el nostre ser autèntic i amb la humanitat. La persona que
aconsegueix abandonar-se (lliurar-se,
rendir-se...) fins el més profund del seu ser disposa d’un jo proper al si-mateix
(self) i per això gaudeix d’una major
lucidesa.
L’EXERCICI DEL SILENCI
L’exercici del silenci consisteix
en alliberar el més possible la ment de tot allò que l’habita, és a dir buidar-la gràcies a ocupar-la
amb el moviment de la respiració i amb la transformació que aquesta
proporciona.
De fet, passem de concentrar-nos en
la respiració a meditar amb la respiració. La meditació –del llatí meditari, ser conduit cap al centre− és
de caràcter passiu. “Per obeir conscientment aquesta llei d’anar i venir que es
posa de manifest en la respiració, l’home ha de deixar tot el que ha assolit,
perquè es pugui fer present en ell una renovació, que neix d’haver desaparegut
allò ja esdevingut. Per aconseguir-ho és precís que en cada respiració abandoni
la forma caduca de Jo, l’entregui a aquest fons universal, percebi la renovació
que allí es prepara, i permeti que aquesta renovació conforme al seu ser es manifesti
d’una forma nova, forma que, tot just aparegui, haurà de deixar tot seguit de
nou.” Amb l’exercici de la respiració viurem conscientment allò que, sense saber-ho, succeeix sempre que respirem.
PRACTICAR L’EXERCICI DEL SILENCI
Per practicar l’exercici del silenci,
romanem asseguts i en silenci. Asseguts al terra o en una cadira, glutis ben
recolzats, esquena dreta. Els glutis busquen l’arrelament a la terra i la
coroneta apunta cap al cel. Busquem el nostre centre de gravetat a la zona de
la pelvis, al ventre o hara. La vertical de l’esquena uneix el cel i la
terra.
Acluquem els ulls, ens posem en
actitud d’escolta interior i observem la respiració. Pot ser que inicialment
el nostre Jo es resisteixi i que la respiració es bloquegi o pugi. Ens deixem portar i ens obrim a la
força de la vida. Intervenim el menys possible en la inspiració i el nostre Jo
es deixarà anar.
Observem com el nostre
ventre va i ve de forma natural, sense intervenció de la voluntat. Si som principiants, portem amablement
la nostra atenció a l’expiració, unes quantes vegades. I ens centrem, instal·lats
a la pelvis. Deixem que l’expiració sigui més llarga que la inspiració, en una
relació aproximada de tres a u.
Observem les tres fases de
l’expiració: i) la primera és deixar anar, deixar anar
la presa, renunciar al sistema de garanties, abandonar les defenses i els bloquejos;
ii) la segona és instal·lar-se a l’hara: recolzar-nos en la regió del
ventre i la pelvis és adoptar una postura de confiança essencial en nosaltres
mateixos i en el món; iii) la tercera és
la pausa, la unió amb el fons, fondre’s amb la foscor de la nit, el buit, la
mort mística.
En els instants de la petita pausa que hi ha entre aquesta fusió
i la inspiració subsegüent és on es produeix la transformació, l’alliberament (foscor,
mort, distensió) de la forma anterior que precedeix l’ascens i la renovació i la plenitud que proporciona
la inspiració (llum, vida, tensió).
Una bona inspiració és una inspiració
natural, que es fa per si mateixa sense esforç i com a resultat d’una bona expiració.
Aquesta és la fórmula fonamental de tota transformació, el cíclic morir i renàixer
que acompanya el nostre esdevenir. La mort del que s’ha arribat a ser i el
naixement del que en essència som, el nostre Ser essencial.
Podem recordar les fases del cicle complet de la respiració tot dient, a
tall d’exemple: “expiració, expiració, pausa, inspiració” o “deixo anar, m’instal·lo
a l’hara, m’abandono, em renovo”.
Quan adquirim més
experiència oblidem la distinció entre expiració i inspiració i les diverses fases, i experimentem un únic
moviment d’anar i tornar durant el qual ens instal·lem primer en la pelvis, ens
unim amb el fons del nostre Ser −on es retrobem amb les nostres arrels a la
matriu materna de la terra− i iniciem després un moviment cap amunt per remuntar
en una nova forma, realitzar-nos en ella, i deixar-la anar de nou. Una variació
de l’exercici de respiració en silenci consisteix en emetre el so Ohm mentre expirem.
“Quan el meditant observa
vigilant la vertical exacta i quan, gràcies a ella, sent a cada inspiració una
impressió de viu desenvolupament cap a dalt, tot el mecanisme de la respiració
pot convertir-se en l’origen d’una nova i autèntica alegria de viure.” ( Karlfried Dürckheim)
RESPIRAR EL DOLOR
Què podem fer quan
experimentem dolor (tensió, picor...) durant l’exercici? Més que moure’ns, irritar-nos o gratar-nos
per fer que desaparegui el que farem serà, conscientment, entrar en el dolor. De
fet, moltes molèsties físiques estan
relacionades amb la resistència que inconscientment oposem. Per tant, més
que resistir-nos, ens rendirem, ens abandonarem al final de l’expiració al lloc
on sentim el dolor. Anem pas a pas: mentre inspirem posarem tota la nostra
atenció en aquest lloc i l’observarem (posició, dimensió, forma, textura, temperatura,
color...) i a l’expirar deixarem anar, ens centrarem en l’hara i ens abandonarem al dolor.
I si el que sentim és dolor
psicològic (sofriment, patiment...)? Doncs farem quelcom similar. En
lloc de lluitar o fugir ens rendirem al dolor o angoixa, ens deixarem atacar o
ferir. Acceptarem l’angoixa de la pèrdua, la desesperació davant l’absurd, la
desolació de l’aïllament. L’acceptació paradoxal d’una situació dolorosa acaba
per privar-la del seu verí.
Per acabar l’exercici del silenci, estirarem el cos, l’estirarem bé en tots
els sentits i sentirem la nostra força. L’objectiu no és una relaxació tova –manca
total de tensió− sinó donar pas a una nova forma de tensió respectuosa amb al
nostre Ser essencial, una tensió justa. L’absència
total de tensió fa que ens abandonem i l’excés de tensió genera crispació.
La crispació és rigidesa en el cos, especialment a les espatlles: el nostre
centre de gravetat s’ha desplaçat a un lloc on no podem recolzar-nos amb
serenitat.
“Els dos aspectes d’un to
muscular conforme amb el Ser essencial són una tensió i una distensió justes.” (Karlfried Dürckheim)
“Rendeix-te al dolor, a la
desesperació, a la por, a la soledat o a qualsevol forma que adopti el
sofriment. Observa’l sense etiquetar-lo mentalment. Abraça’l. A continuació
observa com el miracle de la rendició transmuta el sofriment profund en pau
profunda.” (Eckhart Tolle)
TROBAR L’HARA
“Aquell que s’exercita, regularment i fidel, no triga en descobrir què és
el que l’hara significa en totes les
situacions de l’existència. Reconeix aviat els seus efectes saludables, tant en
el treball físic com en l’espiritual, en la força creativa o en l’amor, en el
seu comportament amb els altres o en el treball, com també en la forma
d’organitzar la pròpia existència o d’acceptar la seva sort.
No és gens sorprenent que aquests efectes siguin saludables, perquè des del moment en què l’home troba el seu centre just –siguin quines siguin les circumstàncies− s’allibera de les pressions i dels bloquejos inherents al Jo existencial tot gaudint de la gràcia de la unió amb les forces profundes que li permeten captar el veritable sentit de tot el que troba a la vida, percebent-ho tot amb l’esperit que li es conforme, veient la naturalesa com fill de la naturalesa, les coses amb un esperit objectivant, els homes amb humanitat, i el diví −del qual la llum forada tot− amb l’esperit del seu Ser essencial. Qui està ancorat a l’hara, està obert amb total sobrietat a la qualitat del numinós, és a dir a la forma en què el sobrenatural ens parla en aquest món.”
No és gens sorprenent que aquests efectes siguin saludables, perquè des del moment en què l’home troba el seu centre just –siguin quines siguin les circumstàncies− s’allibera de les pressions i dels bloquejos inherents al Jo existencial tot gaudint de la gràcia de la unió amb les forces profundes que li permeten captar el veritable sentit de tot el que troba a la vida, percebent-ho tot amb l’esperit que li es conforme, veient la naturalesa com fill de la naturalesa, les coses amb un esperit objectivant, els homes amb humanitat, i el diví −del qual la llum forada tot− amb l’esperit del seu Ser essencial. Qui està ancorat a l’hara, està obert amb total sobrietat a la qualitat del numinós, és a dir a la forma en què el sobrenatural ens parla en aquest món.”
“Si l’home posseeix l’hara és
capaç d’afrontar, fàcilment i amb serenitat, les exigències del món així com
les del camí interior.“ (Karlfried Dürckheim)
TEMPS PER A LA REFLEXIÓ
- Ets conscient de la teva manera habitual de respirar? Com és la teva respiració? És una respiració que flueix amb naturalitat o està d’alguna forma reduïda o limitada?
- Quina actitud general davant la vida manifesta la teva respiració?
- Què sents quan estàs centrat/da en el teu Ser essencial?
- De quina manera et pot ajudar la respiració a reduir dolor, bloquejos o tensions?
- Què necessites canviar?
FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS
Per a aquest
article m’he basat en el llibres Hacia la
vida iniciática – Meditar – Por qué y cómo, de Karlfried Dürckheim (Ediciones
Mensajero, 2007) i Hara - Centro vital
del hombre, del mateix autor (Ediciones Mensajero, 2013). Articles
relacionats en aquest mateix bloc: La depressió en cos i ànima i Conviure amb el dolor.
Amb tot l’agraïment per a aquelles persones amb qui he pogut compartir
experiències de respiració conscient, sovint en tallers de regulació emocional,
gestió de l’estrès i atenció plena (mindfulness),
que sempre m’inspiren i m’ofereixen una oportunitat per aprendre.
Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach
DICCIONARI CATALÀ (IEC)
expirar
1 v. tr. [MD] [ZOA] Expel·lir dels pulmons (l'aire que ha servit per a la respiració). Inspirar l'aire pel nas i expirar-lo per la boca.
2 intr. [MD] Fer el darrer alè, morir. L'avi va expirar al matí.
3 intr. [LC] Cessar, especialment allò que té una durada determinada. El termini per a presentar-s'hi ja ha expirat.
1 v. tr. [MD] [ZOA] Expel·lir dels pulmons (l'aire que ha servit per a la respiració). Inspirar l'aire pel nas i expirar-lo per la boca.
2 intr. [MD] Fer el darrer alè, morir. L'avi va expirar al matí.
3 intr. [LC] Cessar, especialment allò que té una durada determinada. El termini per a presentar-s'hi ja ha expirat.
espirar
v. intr. [LC] [MD] Bufar, especialment d'una manera lleugera.
v. intr. [LC] [MD] Bufar, especialment d'una manera lleugera.
inspirar
1 v. tr. [LC] [MD] [ZOA] Fer entrar (l'aire) als pulmons. Inspirar l'aire pel nas i expirar-lo per la boca.
2 tr. [LC] Fer néixer en l'ànim, infondre-hi com per una influència sobrenatural (idees, afectes, resolucions, etc.). Aquella dona li inspirà un gran amor.
3 1 tr. [RE] Déu, il·luminar l'enteniment, moure la voluntat (d'algú).Creien que Déu inspirava Joana d'Arc.
3 2 tr. [LC] Exercir una influència estimuladora sobre l'intel·lecte (d'algú).
3 3 intr. pron. [LC] Experimentar una influència estimuladora en l'intel·lecte. S'inspirava amb la contemplació d'aquells bells paisatges.Aquest poeta s'inspira en els clàssics llatins.
1 v. tr. [LC] [MD] [ZOA] Fer entrar (l'aire) als pulmons. Inspirar l'aire pel nas i expirar-lo per la boca.
2 tr. [LC] Fer néixer en l'ànim, infondre-hi com per una influència sobrenatural (idees, afectes, resolucions, etc.). Aquella dona li inspirà un gran amor.
3 1 tr. [RE] Déu, il·luminar l'enteniment, moure la voluntat (d'algú).Creien que Déu inspirava Joana d'Arc.
3 2 tr. [LC] Exercir una influència estimuladora sobre l'intel·lecte (d'algú).
3 3 intr. pron. [LC] Experimentar una influència estimuladora en l'intel·lecte. S'inspirava amb la contemplació d'aquells bells paisatges.Aquest poeta s'inspira en els clàssics llatins.
DICCIONARI CASTELLÀ (RAE)
expirar
Del lat. exspirāre.
1. intr. Acabar la vida.
2. intr. Dicho de un período de tiempo: terminar (‖ acabarse). Expirar el mes, elplazo.
espirar
Del lat. spirāre.
1. tr. Exhalar, echar de sí un cuerpo buen o mal olor.
2. tr. Rel. Dicho especialmente del Espíritu Santo: Infundir espíritu, animar, mover.
3. tr. Rel. Dicho del Padre y del Hijo: Producir, por medio de su amor recíproco, alEspíritu Santo.
4. tr. desus. Atraer el aire exterior a los pulmones.
5. intr. Tomar aliento, alentar.
6. intr. Expeler el aire aspirado. U. t. c. tr.
7. intr. poét. Dicho del viento: Soplar blandamente.
inspirar
Del lat. inspirāre 'soplar'.
1. tr. Aspirar el aire exterior hacia los pulmones. U. t. c. intr.
2. tr. Infundir o hacer nacer en el ánimo o la mente afectos, ideas, designios, etc.
3. tr. Sugerir ideas o temas para la composición de una obra literaria o artística.
4. tr. Dar instrucciones a quienes dirigen o redactan publicaciones periódicas.
5. tr. Dicho de Dios: Iluminar el entendimiento de alguien y mover su voluntad.
6. prnl. Sentirse motivado por alguien o algo para el desarrollo de la propiacreación. Falla se inspira en temas populares.
7. prnl. Dicho de una obra, especialmente artística: Encontrar su aliciente o modeloen algo o en alguien. Su novela se inspira en la vida de Quevedo.