diumenge, 6 de novembre de 2016

Respiració conscient - Guarir la por, l'ansietat i l'estrès


RESPIRACIÓ CONSCIENT


Reid, Jim (US Fish and Wildlife Service)
La respiració és un terreny fèrtil per a l’experimentació i l’autoconeixement. La qualitat de la nostra respiració ens apropa o ens allunya de la profunditat del nostre ser.

La respiració ens permet prendre consciència de la nostra pertinença a la vida. Quan en prenem consciència a nivell físic (primer estadi), treballem per a la nostra salut.

A nivell de personalitat (segon estadi), no exercitem tant el cos com la connexió amb la nostra forma justa existencial. Segons Karlfried Dürckheim, “sigui quina sigui la missió de l’home a la vida, només si la respiració és justa trobarà l’energia necessària per a l’acció, produirà un treball apropiat i establirà relacions no egocèntriques, o dit d’una altra manera, arribarà a un contacte just. Si la respiració és agitada i dificultosa, vol dir que l‘individu està pertorbat.”

A nivell espiritual (tercer estadi), la presa de consciència de la nostra respiració està al servei de la transcendència.

A nivell físic, la respiració diafragmàtica té un efecte positiu sobre la nostra salut ja que permet una respiració profunda que no es possible amb la respiració toràcica. Quan la respiració està bloquejada dalt, som presoners d’un jo a la defensiva que no s’obre ni als altres ni al món. Un jo inquiet o estressat es manifesta pel control i el bloqueig inconscients de la respiració: la respiració es redueix o s’atura, no podem respirar bé o ens ofeguem.

Aquesta resistència es manifesta sobretot quan limitem l’expiració, quan no li donem temps per acabar. És com tenir por de deixar-nos anar o de no tenir suficient aire, i tornar a inspirar. Quan limitem l’accés a l’expiració impedim l’accés a la transformació i a la renovació.


“Quan l’home s’instal·la en el centre, ancorat en l’hara [ventre en japonès], el diafragma s’obre i l’aire va i ve lliurement podent així donar els seus fruits en tots els camps.” (Karlfried Dürckheim)



RESPIRACIÓ JUSTA


Joshua Stone
Segons Dürckheim, la respiració justa comença a l’expiració, en anar cap avall, cap al nostre centre, cap a les nostres arrels. L’expiració implica abandonar-nos i deixar anar (deixar anar l’aire, distensió) en oposició a la voluntat, el control i el voler anar cap amunt (retenir l’aire, tensió), propis de la cultura occidental. Només des de la profunditat podem pujar amb la tensió justa cap amunt. 

La respiració no és una funció aïllada, sinó un ritme que té repercussions en aquest tot viu que és l’ésser humà –no sols en el centre del seu cos sinó també en els dominis de l’ànima i de l’esperit−, ritme pel qual l’ésser humà s’expressa i es realitza. Per la forma de respirar d’una persona podem conèixer la seva actitud general davant la vida.



“L’occidental exercita el cos que té enlloc de exercitar-se com a cos que és.” (Karlfried Dürckheim)



QUAN TENIM POR


Outburst of Fear, Paul Klee
Quan tenim por no deixem que la nostra respiració es produeixi en tota la seva amplitud. En particular, no ens deixem anar en el moment de l’expiració. Estem sempre alerta, sempre a l’aguait. El jo té por que ens adormim, no es permet el lliure anar i venir de la respiració, vol imposar la seva voluntat i es resisteix a la silenciosa acció benefactora de la naturalesa. Ens falta la confiança fonamental en la vida.

Prendre consciència de la nostra respiració no té com a objectiu exercitar-la sota la nostra voluntat, sinó fer-nos conscients de com operen en nosaltres, de forma inconscient, les lleis de la naturalesa i de la vida. “És únicament la presa de consciència interior la que permet que l’home torni a trobar la unió amb la realitat original de la vida, i que a partir d’aquí es transformi.”

El desenvolupament de la consciència interior depèn del desplaçament de nostre centre de gravetat, de dalt cap a baix. Es tracta de substituir una forma de respiració mantinguda i bloquejada en la part alta per una forma de respiració que es caracteritza per una expiració profunda, que facilita que a continuació l’aire s’inspiri lliurement. El fet d’expirar “deixant anar” elimina el jo ansiós –el jo que s’aferra–, tot permetent que actuïn els nostres recursos interns. Tanmateix, deixar anar requereix estar instal·lat en una base en què recolzar-se, que és l’hara.


En tant que jo existencial, l’ésser humà busca de forma natural la seguretat. Per això, viu en un sistema de garanties que la seva ansietat, la seva falta de confiança i les seves preocupacions reactiven constantment. Així, per a cadascú de nosaltres, l’existència es desenvolupa en la inquietud sobre la pròpia seguretat en el món. L’home busca “assegurar-se” per tot arreu amb els seus bens, el seu saber i el seu poder. A més, tota persona és dins d’un conjunt de regles morals amb les quals, respectant-les, queda garantida la seva reputació i l’estima dels altres. S’esforça, conscientment o no, en guanyar l’amistat i la comprensió de l’altre i en pertànyer a un grup: saber si respon al que els altres esperen d’ella és també un problema angoixant. De la mateixa manera que els riscos amenacen la seva seguretat material, els canvis bruscos l’omplen de temor davant d’un futur incert. Per a la major part de les persones, la solidesa dels seus llaços socials és també un motiu permanent d’inquieta tensió.” (Karlfried Dürckheim)



MORIR i RENÀIXER


Dona respirant
Per buscar la respiració conscient cal ser valent: “Deixar les posicions del Jo per abandonar-nos a la profunditat exigeix més coratge del que hom imagina. És precís que, mitjançant l’exercici, sentim cada dia més fins a quin punt la nostra consciència s’oposa al cicle continu de morir i esdevenir, al perpetu moviment de morir i renàixer. Hem de reconèixer que aquesta voluntat de conservació del Jo és una prova de la nostra falta de transparència, i que és precisament això el que ens està asfixiant la vida.”

Potser sigui oportú recordar que el primer que fem al néixer és inspirar i el darrer al morir és expirar. D’una persona que acaba de morir diem que ha expirat (veure al final les accepcions d’aquesta paraula en català i les diferències amb el castellà).

Quan estem centrats i trobem el nostre ser essencial ens sentim alliberats en la nostra vida quotidiana i, d’alguna manera, més compromesos amb el nostre ser autèntic i amb la humanitat. La persona que aconsegueix abandonar-se (lliurar-se, rendir-se...) fins el més profund del seu ser disposa d’un jo proper al si-mateix (self) i per això gaudeix d’una major lucidesa.



L’EXERCICI DEL SILENCI


L’exercici del silenci consisteix en alliberar el més possible la ment de tot allò que l’habita, és a dir buidar-la gràcies a ocupar-la amb el moviment de la respiració i amb la transformació que aquesta proporciona.

De fet, passem de concentrar-nos en la respiració a meditar amb la respiració. La meditació –del llatí meditari, ser conduit cap al centre− és de caràcter passiu. “Per obeir conscientment aquesta llei d’anar i venir que es posa de manifest en la respiració, l’home ha de deixar tot el que ha assolit, perquè es pugui fer present en ell una renovació, que neix d’haver desaparegut allò ja esdevingut. Per aconseguir-ho és precís que en cada respiració abandoni la forma caduca de Jo, l’entregui a aquest fons universal, percebi la renovació que allí es prepara, i permeti que aquesta renovació conforme al seu ser es manifesti d’una forma nova, forma que, tot just aparegui, haurà de deixar tot seguit de nou.” Amb l’exercici de la respiració viurem conscientment allò que, sense saber-ho, succeeix sempre que respirem.


PRACTICAR L’EXERCICI DEL SILENCI


Per practicar l’exercici del silenci, romanem asseguts i en silenci. Asseguts al terra o en una cadira, glutis ben recolzats, esquena dreta. Els glutis busquen l’arrelament a la terra i la coroneta apunta cap al cel. Busquem el nostre centre de gravetat a la zona de la pelvis, al ventre o hara.  La vertical de l’esquena uneix el cel i la terra.

Acluquem els ulls, ens posem en actitud d’escolta interior i observem la respiració. Pot ser que inicialment el nostre Jo es resisteixi i que la respiració es bloquegi o pugi. Ens deixem portar i ens obrim a la força de la vida. Intervenim el menys possible en la inspiració i el nostre Jo es deixarà anar.

Observem com el nostre ventre va i ve de forma natural, sense intervenció de la voluntat. Si som principiants, portem amablement la nostra atenció a l’expiració, unes quantes vegades. I ens centrem, instal·lats a la pelvis. Deixem que l’expiració sigui més llarga que la inspiració, en una relació aproximada de tres a u.

Observem les tres fases de l’expiració: i) la primera és deixar anar, deixar anar la presa, renunciar al sistema de garanties, abandonar les defenses i els bloquejos; ii) la segona és instal·lar-se a l’hara: recolzar-nos en la regió del ventre i la pelvis és adoptar una postura de confiança essencial en nosaltres mateixos i en el món; iii) la tercera és la pausa, la unió amb el fons, fondre’s amb la foscor de la nit, el buit, la mort mística.

En els instants de la petita pausa que hi ha entre aquesta fusió i la inspiració subsegüent és on es produeix la transformació, l’alliberament (foscor, mort, distensió) de la forma anterior que precedeix l’ascens i la renovació i la plenitud que proporciona la inspiració (llum, vida, tensió).

Una bona inspiració és una inspiració natural, que es fa per si mateixa sense esforç i com a resultat d’una bona expiració. Aquesta és la fórmula fonamental de tota transformació, el cíclic morir i renàixer que acompanya el nostre esdevenir. La mort del que s’ha arribat a ser i el naixement del que en essència som, el nostre Ser essencial.

Podem recordar les fases del cicle complet de la respiració tot dient, a tall d’exemple: “expiració, expiració, pausa, inspiració” o “deixo anar, m’instal·lo a l’hara, m’abandono, em renovo”.

Quan adquirim més experiència oblidem la distinció entre expiració i inspiració i les diverses fases, i experimentem un únic moviment d’anar i tornar durant el qual ens instal·lem primer en la pelvis, ens unim amb el fons del nostre Ser −on es retrobem amb les nostres arrels a la matriu materna de la terra− i iniciem després un moviment cap amunt per remuntar en una nova forma, realitzar-nos en ella, i deixar-la anar de nou. Una variació de l’exercici de respiració en silenci consisteix en emetre el so Ohm mentre expirem.


“Quan el meditant observa vigilant la vertical exacta i quan, gràcies a ella, sent a cada inspiració una impressió de viu desenvolupament cap a dalt, tot el mecanisme de la respiració pot convertir-se en l’origen d’una nova i autèntica alegria de viure.” (Karlfried Dürckheim)



RESPIRAR EL DOLOR


Què podem fer quan experimentem dolor (tensió, picor...) durant l’exercici? Més que moure’ns, irritar-nos o gratar-nos per fer que desaparegui el que farem serà, conscientment, entrar en el dolor. De fet, moltes molèsties físiques estan relacionades amb la resistència que inconscientment oposem. Per tant, més que resistir-nos, ens rendirem, ens abandonarem al final de l’expiració al lloc on sentim el dolor. Anem pas a pas: mentre inspirem posarem tota la nostra atenció en aquest lloc i l’observarem (posició, dimensió, forma, textura, temperatura, color...) i a l’expirar deixarem anar, ens centrarem en l’hara i ens abandonarem al dolor.

I si el que sentim és dolor psicològic (sofriment, patiment...)?  Doncs farem quelcom similar. En lloc de lluitar o fugir ens rendirem al dolor o angoixa, ens deixarem atacar o ferir. Acceptarem l’angoixa de la pèrdua, la desesperació davant l’absurd, la desolació de l’aïllament. L’acceptació paradoxal d’una situació dolorosa acaba per privar-la del seu verí.

Per acabar l’exercici del silenci, estirarem el cos, l’estirarem bé en tots els sentits i sentirem la nostra força. L’objectiu no és una relaxació tova –manca total de tensió− sinó donar pas a una nova forma de tensió respectuosa amb al nostre Ser essencial, una tensió justaL’absència total de tensió fa que ens abandonem i l’excés de tensió genera crispació. La crispació és rigidesa en el cos, especialment a les espatlles: el nostre centre de gravetat s’ha desplaçat a un lloc on no podem recolzar-nos amb serenitat.


“Els dos aspectes d’un to muscular conforme amb el Ser essencial són una tensió i una distensió justes.” (Karlfried Dürckheim)


“Rendeix-te al dolor, a la desesperació, a la por, a la soledat o a qualsevol forma que adopti el sofriment. Observa’l sense etiquetar-lo mentalment. Abraça’l. A continuació observa com el miracle de la rendició transmuta el sofriment profund en pau profunda.” (Eckhart Tolle)



TROBAR L’HARA


“Aquell que s’exercita, regularment i fidel, no triga en descobrir què és el que l’hara significa en totes les situacions de l’existència. Reconeix aviat els seus efectes saludables, tant en el treball físic com en l’espiritual, en la força creativa o en l’amor, en el seu comportament amb els altres o en el treball, com també en la forma d’organitzar la pròpia existència o d’acceptar la seva sort.

No és gens sorprenent que aquests efectes siguin saludables, perquè des del moment en què l’home troba el seu centre just –siguin quines siguin les circumstàncies− s’allibera de les pressions i dels bloquejos inherents al Jo existencial tot gaudint de la gràcia de la unió amb les forces profundes que li permeten captar el veritable sentit de tot el que troba a la vida, percebent-ho tot amb l’esperit que li es conforme, veient la naturalesa com fill de la naturalesa, les coses amb un esperit objectivant, els homes amb humanitat, i el diví −del qual la llum forada tot− amb l’esperit del seu Ser essencial. Qui està ancorat a l’hara, està obert amb total sobrietat a la qualitat del numinós, és a dir a la forma en què el sobrenatural ens parla en aquest món.”


“Si l’home posseeix l’hara és capaç d’afrontar, fàcilment i amb serenitat, les exigències del món així com les del camí interior.“ (Karlfried Dürckheim)



TEMPS PER A LA REFLEXIÓ

  • Ets conscient de la teva manera habitual de respirar? Com és la teva respiració? És una respiració que flueix amb naturalitat o està d’alguna forma reduïda o limitada?
  • Quina actitud general davant la vida manifesta la teva respiració?
  • Què sents quan  estàs centrat/da en el teu Ser essencial?
  • De quina manera et pot ajudar la respiració a reduir dolor, bloquejos o tensions?
  • Què necessites canviar?


FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS


Per a aquest article m’he basat en el llibres Hacia la vida iniciática – Meditar – Por qué y cómo, de Karlfried Dürckheim  (Ediciones Mensajero, 2007) i Hara - Centro vital del hombre, del mateix autor (Ediciones Mensajero, 2013). Articles relacionats en aquest mateix bloc: La depressió en cos i ànima i Conviure amb el dolor

Amb tot l’agraïment per a aquelles persones amb qui he pogut compartir experiències de respiració conscient, sovint en tallers de regulació emocional, gestió de l’estrès i atenció plena (mindfulness), que sempre m’inspiren i m’ofereixen una oportunitat per aprendre.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach



DICCIONARI CATALÀ (IEC)

expirar 

v. tr. [MD] [ZOA] Expel·lir dels pulmons (l'aire que ha servit per a la respiració). Inspirar l'aire pel nas i expirar-lo per la boca. 
intr. [MD] Fer el darrer alè, morir. L'avi va expirar al matí. 
intr. [LC] Cessar, especialment allò que té una durada determinada. El termini per a presentar-s'hi ja ha expirat.

espirar 

v. intr. [LC] [MD] Bufar, especialment d'una manera lleugera.

inspirar 

v. tr. [LC] [MD] [ZOA] Fer entrar (l'aire) als pulmons. Inspirar l'aire pel nas i expirar-lo per la boca. 
tr. [LC] Fer néixer en l'ànim, infondre-hi com per una influència sobrenatural (idees, afectes, resolucions, etc.). Aquella dona li inspirà un gran amor. 
tr. [RE] Déu, il·luminar l'enteniment, moure la voluntat (d'algú).Creien que Déu inspirava Joana d'Arc. 
tr. [LC] Exercir una influència estimuladora sobre l'intel·lecte (d'algú). 
intr. pron. [LC] Experimentar una influència estimuladora en l'intel·lecte. S'inspirava amb la contemplació d'aquells bells paisatges.Aquest poeta s'inspira en els clàssics llatins.


DICCIONARI CASTELLÀ (RAE)

expirar 

Del lat. exspirāre.
1. intr. Acabar la vida.
2. intr. Dicho de un período de tiempo: terminar (‖ acabarse). Expirar el mes, elplazo.

espirar 

Del lat. spirāre.
1. tr. Exhalar, echar de  un cuerpo buen o mal olor.
2. tr. Rel. Dicho especialmente del Espíritu Santo: Infundir espíritu, animar, mover.
3. tr. Rel. Dicho del Padre y del Hijo: Producir, por medio de su amor recíproco, alEspíritu Santo.
4. tr. desus. Atraer el aire exterior a los pulmones.
5. intr. Tomar aliento, alentar.
6. intr. Expeler el aire aspirado. U. t. c. tr.
7. intr. poét. Dicho del viento: Soplar blandamente.

inspirar 

Del lat. inspirāre 'soplar'.
1. tr. Aspirar el aire exterior hacia los pulmones. U. t. c. intr.
2. tr. Infundir o hacer nacer en el ánimo o la mente afectos, ideas, designios, etc.
3. tr. Sugerir ideas o temas para la composición de una obra literaria o artística.
4. tr. Dar instrucciones a quienes dirigen o redactan publicaciones periódicas.
5. tr. Dicho de Dios: Iluminar el entendimiento de alguien y mover su voluntad.
6. prnl. Sentirse motivado por alguien o algo para el desarrollo de la propiacreación. Falla se inspira en temas populares.
7. prnl. Dicho de una obra, especialmente artística: Encontrar su aliciente o modeloen algo o en alguien. Su novela se inspira en la vida de Quevedo.

5 comentaris:

  1. Moltes gràcies per aquesta contribució, inspira.

    ResponElimina
  2. Estupendo blog, desde luego el silencio es algo que necesitamos muy a menudo :),

    Visitaré más a menudo el blog

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per aquesta contribució, inspira.

    ResponElimina