dissabte, 28 de gener de 2017

Assetjament laboral i perversió narcisista



EL MITE DE NARCÍS


Narcís, de Frank Vincentz 
Narcís –fill del déu Cefis i la nimfa Liríope− era un formós jove que despertava passions entre donzelles i nimfes, a qui menyspreava impassible. Poc després de néixer, l’endevinador Tirèsies vaticinà que Narcís viuria fins el dia en què es veiés a si mateix.

La nimfa Eco tenia l’encàrrec de distreure Hera, esposa de Zeus, per tal que no descobrís les infidelitats del seu marit. Quan Hera s’adonà, la castigà fent que es convertís en eco: només podria repetir les paraules que altres pronunciessin.

Eco s’enamorà perdudament de Narcís i diuen que un dia que el seguia silenciosament mentre ell passejava pel bosc, Narcís va preguntar: «Que hi ha algú aquí?». Eco respongué: «Aquí, aquí...». Incapaç de veure-la, amagada entre els arbres, Narcís cridà: «Vine!». Després de respondre «Vine, vine...», Eco sortí del seu amagatall amb els braços oberts i Narcís, cruelment, rebutjà el seu amor. Desesperada, amb el cor trencat, Eco es retirà a una cova solitària on es va anar consumint fins convertir-se en una planyívola veu.

Les donzelles menyspreades per Narcís van clamar venjança als déus. Nèmesi –deessa de la venjança− va fer que un dia molt calorós, després d’una cacera, Narcís s’inclinés sobre una font per apaivagar la set. En veient allí reflectida la seva irresistible imatge s’enamorà a l’acte, va perdre el món de vista i morí ofegat. En aquell lloc va créixer, poc després, una bonica flor que fou batejada amb el nom de Narcís.

Adaptació del mite de Narcís del Diccionario de mitología griega y romana de Pierre Grimal



ASSETJAMENT PSICOLÒGIC


L’Organització Internacional del Treball defineix l’assetjament psicològic com “tota acció, incident o comportament que s’allunyi del que és raonable, mitjançant el qual la persona és agredida, amenaçada, humiliada o lesionada per una altra en l’exercici de la seva activitat professional o com a conseqüència directa d’aquesta”.

L’assetjament psicològic constitueix una conducta inconscient i automàtica sovint estimulada per una cultura que no tan sols la permet sinó que la fomenta i premia.



MOBBING, BULLYING i ASSETJAMENT MORAL


Mobbing és el terme utilitzat originalment per l’etòleg Konrad Lorenz per referir-se a les conductes grupals animals per fer fora un intrús. Mobbing ve del mot anglès mob (gentada, gossada; renyar, atacar, assetjar, atacar; màfia) i es fa servir sobretot en referència a l'assetjament grupal o a l’assetjament dintre de les organitzacions. Heinz Leymann va estudiar el mobbing i el va anomenar “psicoterror”.

El terme bullying (de bully: ofendre brutalment, atacar) s’utilitza preferentment en referència a l’assetjament individual. Com a terme més ampli que mobbing, inclou des de bromes fins a  marginació, violència física i abús sexual. Es va utilitzar primer per a l’assetjament escolar i després es va estendre a tots els entorns.

Assetjament moral fa referència a agressions subtils, difícils de veure i de provar.



ASSETJAMENT LABORAL


Marie-France Hirigoyen defineix l’assetjament laboral com “qualsevol manifestació d’una conducta abusiva i, especialment, els comportaments, paraules, actes, gestos i escrits que puguin atemptar contra la personalitat, la dignitat o la integritat física o psíquica d’un individu, o que puguin posar en perill la seva feina, o degradar el clima de treball.”

L’assetjament laboral està descrit en el Protocol per a la detecció i actuació en els casos de mobbing o assetjament psicològic laboral de la Generalitat de Catalunya com exposició a conductes de violència psicològica intensa, adreçades, de manera reiterada i prolongada en el temps, a una o més persones, per part d’altres persones que actuen des d’una posició de poder no necessàriament jeràrquica amb el propòsit o l’efecte de crear un entorn intimidador que pertorbi la vida laboral de la víctima.”

La necessitat d’evidenciar intencionalitat o finalitat de destruir la personalitat ha passat a ser considerada una circumstància merament agreujant. D’altra banda, s’admet que hi poden haver actes únics constituents d’assetjament psicològic com, per exemple, aïllar una persona.

En l’assetjament psicològic hi ha una posició de poder que pot no ser jeràrquica, sinó de coneixements o d’accés a persones influents dins l’organització.



FACTORS QUE CONTRIBUEIXEN A L’ASSETJAMENT


  • Factors psicosocials, com ara una gestió inadequada dels conflictes interpersonals per part de la direcció.
  • Factors organitzatius, com la manca de definició de responsabilitats o la mala distribució del treball, així com les vinculacions laborals de caràcter temporal.
  • Les organitzacions que valoren l’exercici del poder i el control per sobre de la productivitat i l’eficàcia. La gestió, el control i l’optimització poden, en alguns casos, pervertir-se i convertir-se en conductes d’assetjament.
  • La personalitat especial de la persona assetjadora, en qui destaquen la mediocritat, la necessitat de control i l’enveja.
  • Les característiques de la persona assetjada que, en diferir de les característiques pròpies de la resta del grup, qüestiona de manera implícita els símbols i valors que li donen homogeneïtat.



CONTEXTOS QUE AFAVOREIXEN L’ASSETJAMENT


L’assetjament laboral s’afavoreix en contextos d’estrès laboral, mala comunicació, culturització (imposició d’una nova cultura en una organització), manca de reconeixement, absència de responsabilitats, megalomania dels dirigents i destrucció de persones (taurons).

D'altra banda, l’assetjament laboral troba un hàbitat ideal en la societat narcisista en què vivim: culte a l’ego, al mediàtic, a l’aparença, al superficial.



SUBJECTES DE RISC


Són subjectes de risc de patir assetjament:
  • Les persones susceptibles de ser envejades (persones brillants, atractives, perfeccionistes, abocades a la seva feina, etc.), considerades perilloses per companys o caps que no hi poden competir.
  • Les persones vulnerables, amb alguna peculiaritat o defecte físic, amb aparença de ser inofensives o indefenses, debilitades per alguna causa aliena al treball (per exemple, un divorci) o amb trets depressius.
  • Les persones actives i treballadores que posen en evidència les mancances dels sistemes establerts i volen implantar noves maneres de fer.



NARCISISME PERVERS


Fotografia de BS Thurner Hof
L’objectiu d’un narcisista pervers és accedir al poder o mantenir-se en ell, per qualsevol mitjà, o bé amagar la seva pròpia incompetència. Tot aquell que pugui representar un obstacle és candidat a ser assetjat.

Un manipulador pervers no suporta la més mínima oposició al seu poder i transforma qualsevol relació conflictiva en odi fins al punt de voler destruir l’oponent.




SEDUCCIÓ PERVERSA


L’assetjament del narcisista pervers es desenvolupa en dues fases: una de seducció perversa i l’altra de violència manifesta.

La seducció perversa utilitza la imatge amable que la víctima té del seductor (el pervers es mostra com a víctima). El procés d’influència i control de la víctima es porta a terme mitjançant la seducció i la manipulació.

L’estratègia perversa no aspira a destruir l’altre immediatament sinó a sotmetre’l poc a poc i mantenir-lo a la seva disposició. La víctima se sotmet inicialment per acontentar l’agressor i després per por, tot esperant ingènuament que algun dia aquest deposi la seva actitud.


"El camp predilecte, l'instrument mestre de la perversió narcisista és la paraula." (Paul-Claude Racamier)



VIOLÈNCIA PERVERSA


El narcisista pervers està emocionalment buit i s’alimenta de l’energia de les víctimes. És incapaç d’estimar i ignora els sentiments dels altres.

La separació li provoca ressentiment i desig de venjança, en lloc de tristesa. L’odi del narcisista és el que aquest imagina en la seva víctima, mitjançant la projecció.

La violència apareix quan descobreix que la víctima pot escapar. L’enveja es converteix en odi i la violència expressa el desig de destruir i anular la víctima perquè és perillosa.



AGRESSORS i VÍCTIMES


Echo, de John William Waterhouse
Mentre que una crisi o un conflicte poden estimular una persona a donar el millor de si mateixa, una situació d’assetjament tendeix a anestesiar la víctima i a fer que només mostri el pitjor.

El procés d’assetjament es caracteritza per la circularitat i la fòbia recíproca: els comportaments deliberats de l’agressor estan destinats a desencadenar ansietat en la víctima i fan que aquesta es comporti de manera que retroalimenti l’agressió.

Contràriament al que l’agressor vol fer creure, al principi les víctimes no tenen cap patologia ni són especialment dèbils, sinó que poden ser persones que reaccionen a l’autoritarisme o que no es deixen sotmetre, o persones treballadores perfeccionistes o escrupoloses amb la seva feina o, simplement, persones que desperten enveja per alguna característica personal.

Cal distingir les víctimes d’assetjament de les persones amb trets paranoides que es fan passar per víctimes. Les persones paranoides són inflexibles i conflictives, no accepten la crítica, no se senten mai culpables i poden eventualment erigir-se en assetjadores.


"Mentre la víctima s'aferra al discurs del pervers, aquest té el poder i pot manipular-la fàcilment." (Jean-Charles Bouchoux)



FALSOS AL·LEGATS


La persona amb trets paranoides, a diferència d’una víctima autèntica d’assetjament, mai buscarà que la situació es mogui cap a un acord i intentarà sempre mantenir “l’assetjador-víctima” escollit.  Pot haver víctimes de debò que presentin trets paranoides, però no totes les víctimes són paranoides. Hi ha resistència a gestionar denúncies d’assetjament per por que siguin de falses víctimes, especialment de “paranoics litigants”.

El diagnòstic diferencial es fa atenent el to general de la queixa. Les víctimes autèntiques dubten, es qüestionen les seves reaccions i busquen solucions per posar fi al seu turment. Volen trobar una solució que restableixi la seva dignitat. Els paranoics no dubten: afirmen i acusen. Es queixen de tot i de tothom de forma vehement. Si es qüestiona el seu al·legat poden ser violents.

Podem trobar-nos també amb el cas de persones perverses que intenten desqualificar algú de manera solapada, buscant l’atracció del grup. Són persones litigants que utilitzen el fals al·legat per perjudicar el suposat assetjador i el seu entorn. A diferència de les víctimes autèntiques, són visibles i fins i tot teatrals. El seu victimisme és desmesurat i parlen massa −i a la lleugera− d’assetjament. Tampoc busquen que la situació millori o es resolgui ja que habitualment el que busquen són diners. 



ASSETJAMENT GRUPAL


Els grups són entitats amb comportament propi que tendeixen a igualar els individus i que porten malament la diferència (sexe, gènere, origen, religió, etc.). L’assetjament entre companys també pot ser suscitat per enveja, enemistat personal o qualsevol forma de competència on un vol destacar a expenses de l’altre.

Els conflictes entre companys són difícils de gestionar i sovint la incompetència dels comandaments reforça el procés. Quan no hi ha un clima de confiança és impossible demanar ajut a un superior.

L’assetjament dels subordinats cap a un superior és menys freqüent i es pot produir quan aquest arriba de l’exterior amb un estil o mètodes no acceptats pel grup o quan es tracta d’un antic company ascendit sense que el grup hagi estat consultat.

L’assetjament d’un superior a un subordinat és el més freqüent. El tracte tirànic o pervers es permet perquè convé o perquè no se li dóna importància. Va més enllà de l'abús de poder i busca esclafar l’altre per destacar o per necessitar un boc expiatori.



FASES DE L’ASSETJAMENT


- Fase de conflicte: atacs suaus que es van intensificant progressivament.

- Fase d’assetjament psicològic: conductes violentes i agressions franques. És una fase llarga, en la qual la persona afectada no s’adona de què està passant. Els companys no implicats, els sindicats i la direcció se’n solen inhibir per por de represàlies o per complicitat implícita.

- Fase d’intervenció de l’empresa: arriba quan la situació ja té greus repercussions per a la persona afectada, que ha d’afrontar baixes successives o canvis de lloc de treball.

- Fase de marginació o exclusió: després d’alternar feina amb llargues baixes, la persona pot arribar a abandonar la vida laboral, afectada per patologies diverses consegüents a l’assetjament.



ESTRATÈGIES D’ASSETJAMENT


Impedir que la víctima reaccioni amb maniobres aparentment inofensives que es tornen progressivament més violentes i estressants.

Utilitzar la debilitat de l’altre i conduir-lo a dubtar de si mateix per tal d’anular les seves defenses. Mitjançant un insidiós procés de desqualificació, la víctima perd progressivament la confiança en si mateixa.

Rebutjar de tota comunicació directa relativa al conflicte impedeix la resolució, propicia el malentès, crea dubtes i desplaça la culpa cap a la víctima.

Desqualificar de manera soterrada mitjançant la comunicació no verbal (sospirs, mirades de menyspreu, silencis...) i la comunicació paradoxal (dir sense dir, utilitzar el doble sentit...).

Desacreditar, ridiculitzar, humiliar, posar mots, fer insinuacions, al·lusions malintencionades, comentaris desestabilitzadors, punyents o grollers, bromes, burles, sarcasmes, no saludar, parlar-ne malament a tercers d’amagat o en presència, sembrar dubtes, provocar gelosia...

Aprofitar l’exasperació o la depressió de la víctima com a justificació.

 Aïllar la víctima, trencar les seves relacions, fer-li sentir que tothom hi està en contra, no convocar-la a les reunions, no assignar-li feina (mentre que els companys estan desbordats).

Assignar-li tasques inútils o degradants, "missions impossibles" o induir-la a cometre errors.

Discriminar-la o assetjar-la sexualment, sigui amb atenció sexual no desitjada, imposició, assalt o xantatge sexual. A les víctimes els resulta menys difícil anomenar la violència moral que la sexual, sobretot si han cedit.

Envoltar-se dels membres més dòcils del grup mitjançant la seducció. Si un membre es resisteix, el grup −que ha perdut el sentit crític− el rebutja i el converteix en boc expiatori. La resta de companys actuen amb covardia i indulgència perquè tenen por que també se’ls estigmatitzi.


Persones normals, lliures de tota hostilitat, poden convertir-se, quan treballen, en agents d’un procés atroç de destrucció.” (Milgram)



ABÚS DE PODER


L’abús de poder és una forma de domini que compensa la inseguretat del superior jeràrquic i que s’imposa gràcies al temor dels subordinats (a ser acomiadats, per exemple). Afecta habitualment més d’una persona i pot aparèixer disfressat quan es parla d’autonomia i proactivitat mentre s’exigeix submissió i obediència. Pot ser propiciat per  la pressió laboral sistemàtica com estil de direcció

L’abús de poder aprofita la fragilitat de l’altre mentre que en l’assetjament l’objectiu és crear aquesta fragilitat per tal que la víctima no pugui defensar-se.

L’assetjament d’un pervers narcisista va més enllà de l'abús de poder o la lluita pel poder: busca apropiar-se de la felicitat de l’altre o destruir-lo quan això resulta impossible. Per a tal fi, utilitzarà les seves debilitats i li intentarà crear d’altres.

"El poder del pervers està a l'alçada del que no dóna. Hi hauria una mena de deute que ens impediria marxar." (Jean-Charles Bouchoux)



RECOMANACIONS PER A LES PERSONES ASSETJADES


Explicar-ho a alguna persona de confiança.

Aconseguir informació sobre l’assetjament psicològic.

Documentar les conductes d’assetjament sofertes tant com es pugui i aconseguir-ne testimonis.

Mantenir el cap fred i aprendre a resistir davant l’agressor: aparentar indiferència, romandre impertorbables, no entrar en el joc de l'agressivitat. Evitar caure en errors (ja que estan sota el focus).

Aprendre a desconfiar (tancar calaixos, emportar-se l’agenda...)

Aplicar una nova estratègia de comunicació, un nou filtre: prendre els missatges al peu de la lletra, demanar aclariments si és necessari i rebutjar insinuacions, aclarir imprecisions i punts dubtosos. És preferible que les prenguin per desconfiades (fins i tot paranoiques) que permetre que els facin cometre un error.

Confiar en que tard o aviat se’ls escoltarà.

Activar el protocol d’assetjament i obtenir informació de la legislació vigent i dels propis drets.

Buscar l’ajut de personal sanitari que pot indicar si és necessària la intervenció de personal psicòleg o psiquiatre.

Utilitzar la denúncia o la via judicial. Els agressors perversos temen els processos judicials: si no aconsegueixen intimidar la víctima prefereixen negociar, això sí, adoptant la posició de víctimes de la manipulació d’un “empleat retorçat”.


"Aprendre a demanar ajuda és una gran lliçó de vida i l'ocasió per a la víctima per fer-se responsable de les pròpies necessitats i existir per ella mateixa." (Jean-Charles Bouchoux)



RECOMANACIONS PER AL PERSONAL DE COMANDAMENT


Garantir la confidencialitat, donar suport i informar dels seus drets a la persona assetjada.

Informar-se sobre el procediment contra l’assetjament i obtenir informació sobre l’assetjament psicològic.

Manifestar al personal del seu equip i de forma contundent el rebuig de l’organització a aquest tipus d’actituds i comportaments.

Informar el personal de prevenció de riscos laborals i al personal sanitari de vigilància de la salut i demanar assessorament tècnic i suport psicològic i mèdic.

• Atès que les persones afectades no solen denunciar la situació, cal posar atenció als canvis de rendiment i conducta laboral, i tenir en compte que la persona assetjadora habitualment posseeix millors eines i millor situació professional per defensar-se.



RECOMANACIONS PER AL TRACTAMENT DE LA PERSONA AFECTADA


• Tractament psicològic, per part de psicòlegs o psiquiatres, per tal de retornar-li l’autoestima o augmentar-ne el nivell, refermar la seva personalitat i evitar que l’afectació psíquica empitjori.

• Tractament mèdic, per part del metge de família i/o especialistes dels símptomes físics i les malalties que progressivament han anat afectant la persona assetjada.

• Suport social i respecte de familiars, amistats, companys i grup social en què s’integra, amb empatia i escolta activa, així com suport econòmic per emprendre accions jurídiques.



VERGONYA i CULPABILITAT


Quan s’adona que ha sigut assetjada, la víctima sent vergonya i culpabilitat per haver perdut l'autoestima i la dignitat i per la seva possible indulgència. La víctima haurà de passar per un procés de redefinició de si mateixa: fins ara ha absorbit els atacs com una esponja. A partir d'ara, haurà d’identificar què resulta acceptable per a si mateixa i redefinir-se.

El tractament terapèutic haurà d'apel·lar a la proactivitat i la responsabilitat (habilitat per respondre) del pacient, haurà de facilitar que es parli de la violència i del trauma (altrament imposarà una violència suplementària) per deslliurar-se de la negació i de la culpa. Facilitar la presa de consciència de la perversió de l’agressor i de la manera en què s’estableix el domini, identificar les estratègies perverses, les respostes que se’ls ha donat i les respostes alternatives.

La víctima ha de copsar que el seu sofriment no resulta indiferent al terapeuta. La teràpia ha d’ajudar a assumir una responsabilitat adequada, tenint en compte l'agressió rebuda i el trauma. En cap cas s’ha de reforçar la culpabilitat de la persona fent-la responsable de la posició de víctima. Quan la víctima s’allibera de la seva culpabilitat pot tornar a apropiar-se del sofriment, troba el valor per mirar la ferida a la cara. La persona necessita assumir i deixar anar la seva impotència a través d’un procés de dol.

Segons Marie-France Hirigoyen, “en un clima de confiança, la víctima pot rememorar tant la violència que va patir com les seves pròpies reaccions, pot tornar a examinar la situació i por veure quina actitud va adoptar davant l’agressió i de quina manera va armar ella mateixa el seu agressor. Ja no li caldrà fugir dels seus propis records, i trobarà una nova manera d’acceptar-los.”

La víctima aprèn una dolorosa lliçó i aprèn a protegir la seva autonomia, fugir de la violència verbal i rebutjar els atacs contra la seva autoestima. Surt reforçada de la situació. Aprèn a respectar-se i a fer-se respectar.


“L’assetjament psicològic no és un problema intra-psíquic sinó un problema relacional.” (Marie-France Hirigoyen)

“Si et protegeixes a tu mateix protegeixes els altres. Si protegeixes els altres et protegeixes a tu mateix.” (Buda)



L’ORGANITZACIÓ INDULGENT


Els assetjadors actuen amb més facilitat en empreses desorganitzades, mal estructurades o “deprimides”. En tenen prou amb trobar l'escletxa per on penetrar per satisfer el seu desig de poder. L’organització que adopta una actitud indulgent o tolerant amb l’assetjament, sota un suposat respecte per l’esfera privada, incentiva la imitació del tracte denigrant.

Les noves formes de treball orientades als resultats que ignoren el factor humà generen tensió i les condicions per a l’aparició de l’estrès i de l’assetjament psicològic. En el món dels negocis i de la política és habitual, fins i tot ben valorat, aprofitar-se de la debilitat dels altres.

Una organització en el seu conjunt pot esdevenir un sistema pervers quan el fi justifica els mitjans i està disposada fins i tot a destruir els empleats per tal d’assolir un major rendiment.

Moltes empreses toleren els abusos de certs individus mentre generin beneficis i no provoquin massa contratemps. Paradoxalment, una empresa pot acabar sent víctima del clima de depredació que ha tolerat o fomentat.

No podem trivialitzar l’assetjament ni considerar-lo una fatalitat de la nostra societat o del sistema econòmic sinó de la nostra actitud indulgent i tolerant.


“La multiplicació actual dels actes de perversitat a les famílies i a les empreses és un indicador de l’individualisme que domina a la nostra societat. En un sistema que funciona segons la llei del més fort, o del més maliciós, els perversos són els amos. Quan l’èxit és el valor principal, l'honradesa sembla una debilitat i la perversitat adopta un aire de picardia.” (Marie-France Hirigoyen)



SOBRE EL NARCISISME


Narcis de Caravaggio
Segons Alexander Lowen, el narcisisme és una malaltia psicològica i cultural. En el pla individual es caracteritza per una dedicació desmesurada a la imatge en detriment del jo. Els narcisistes són arrogants, emocionalment freds, seductors i manipuladors. Són egocèntrics −centrats en els seus propis interessos− i estan desconnectats dels sentiments i de valors personals com la dignitat i la integritat.

Lowen afegeix: “Des del punt de vista cultural, el narcisisme es pot entendre com una pèrdua dels valors humans: absència d’interès per l’entorn, per la qualitat de vida, per les altres persones. Una societat que sacrifica el seu medi natural per obtenir diners i poder no té sensibilitat per a les necessitats humanes. La proliferació de coses materials es converteix en la mesura del progrés vital, i l’home s’oposa a la dona, el treballador a l’empresari, l’individu a la societat. Quan la riquesa material està per damunt de la humana, la notorietat desperta més admiració que la dignitat i l’èxit és més important que el respecte cap a nosaltres mateixos, llavors la pròpia cultura està sobrevalorant la «imatge» i cal considerar-la narcisista.”

Els narcisistes combinen una ambició desmesurada i deliris de grandesa amb sentiments d’inferioritat i es caracteritzen per una dependència excessiva de l’admiració dels altres. Són persones amb una insatisfacció crònica de si mateixes i exploten cruelment els altres sigui de forma conscient o inconscient.

En l’extrem més patològic de l’espectre narcisista trobaríem les personalitats psicopàtiques, que es caracteritzen, a més, per actuar segons els seus impulsos –incapaces de contenir el desig o de tolerar la frustració– i de manera antisocial.

Alguns psicoanalistes posen de relleu que el trastorn narcisista és una defensa davant d’una realitat intolerable en l’àmbit interpersonal que s’origina en experiències patides durant la infantesa, siguin maltractaments, abandonament o absència de límits. Aquestes experiències han impedit que aquestes persones desenvolupin un concepte equilibrat dels altres i de si mateixes,  i que quedin atrapades en una imatge idealitzada (la real els resulta insuportable).

De la mateixa manera que els narcisistes són insensibles al dolor i a les preocupacions dels altres, són insensibles també als seus sentiments i a les seves pròpies necessitats. La seva identitat es desplaça cap a  la imatge i el seu jo se’n ressent.

Lowen interpreta el mite de Narcís com el càstig a la persona incapaç d’estimar. Enamorat de la seva pròpia imatge, Narcís no pot pronunciar el “t’estimo” que Eco repetiria i que l’hauria fet sentir-se estimat. Narcís renega dels seus sentiments i del seu interior en favor de la seva imatge externa. Encertadament, Tirèsies va vaticinar-li la mort quan es veiés a si mateix: confrontar la seva imatge real és allò que el narcisista més tem.

"El pervers no s'ha estructurat completament, ha conservat una estructura infantil." (Jean-Charles Bouchoux)

"El pervers narcisista, en no haver-se pogut crear una imatge sana, no està realment diferenciat de l'altre i, per aquest motiu, pot confondre's amb ell." (Jean-Charles Bouchoux)



FONTS D’INSPIRACIÓ i AGRAÏMENTS


Narcís, Daniel Pandelea
Per a aquest article m’he basat en el llibres: El acoso moral – El maltrato psicológico en la vida cotidiana de Marie-France Hirigoyen (Paidós, 2015), Los perversos narcisistas – Quiénes son, cómo actúan, cómo deshacerse de ellos de Jean-Charles Bouchoux (Arpa, 2016), El narcisismo – La enfermedad de nuestro tiempo, d’Alexander Lowen (Paidós, 2010) i Diccionario de mitologia griega i romana de Pierre Grimal (Paidós); i en els documents: Guia per al tractament i la prevenció de l’assetjament psicològic i Protocol per a la detecció i actuació en els casos de mobbing o assetjament psicològic laboral.

Amb tot l’agraïment i admiració per a aquelles persones que amb coratge i determinació afronten el repte de deixar de ser víctimes de l’assetjament i amb la comprensió necessària per a aquelles que no ho han aconseguit encara. També el meu agraïment a les persones i organitzacions que m’han permès acompanyar-les sigui en prevenció de riscos com en experiències reals d’assetjament a la feina. Aquest article porta, com tots els anteriors, fragments de la meva autobiografia que necessiten l’escletxa de l’escriptura.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

1 comentari: