diumenge, 17 de març de 2013

L’exigència és cosa de dos


LA GALLINA DELS OUS D’OR 


Hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de pondre ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, ponia ous d'or pur.

I cada matí anava el granger a veure si la seva gallina predilecta havia post un ou d'or, i cada matí el trobava allà.


El granger, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per vendre l'ou d'or. Les nits les passava sense dormir comptant la fortuna que, poc a poc, li anava donant la gallina. I, en una d'aquelles nits, es va preguntar com s'ho deuria fer la gallina per pondre ous d'or.

Després de descartar moltes idees, pensà que la gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia fer els ous d'or. Llavors, va començar a rumiar que, si li extreia la màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i milionari.  I més ràpidament!


Aquesta idea el va anar absorbint. Cada dia era més cobejós i volia més ous, més or. Es va anar obsessionant fins que, un dia, anà al galliner disposat a recuperar la màquina de fer ous d'or que la gallina tenia al seu interior.

I sense cap mena de remordiment, cec de la cobdícia, matà la gallina i corregué cap a casa, imaginant els sumptuosos palaus en què viuria, i la desplomà. En obrir-la, quina va ser la seva sorpresa al comprovar que la gallina dels ous d'or no tenia cap màquina, sinó que era exactament com qualsevol altra gallina.

Com feia els ous d'or? Això encara és un misteri, però el cert és que per culpa de la seva cobdícia, el granger es va quedar sense la gallina dels ous d'or.

 

L’EXIGÈNCIA ÉS COSA DE DOS


L’exigència és una actitud que s’origina a partir de la generalització de la creença “voler és poder” a totes les àrees de l’experiència humana.

“Voler” té a veure amb l’energia, l’orientació i la intencionalitat mentre que “poder” fa referència als recursos necessaris.

I aquests són els dos termes de l’equació de l’exigència. Ho entendrem millor amb la metàfora del genet i el cavall.
El genet és el terme exigent. Se sent tan atret per la seva meta que se n’oblida del cavall, que representa el terme exigit. El genet s’oblida de si el cavall té gana o set o de si està esgotat. L’únic que espera és que segueixi les ordres de les regnes i els estreps.
Norberto Levy, a La sabiduría de las emociones, utilitza aquesta metàfora per descriure els dos protagonistes de la nostra personalitat, exigent i exigit, que formen l’estructura de l’exigència. L’altre element en joc és la meta que l’exigent demanda a l’exigit.
Levy proposa una tècnica per comprendre com actua la relació exigent-exigit. Li demana a la persona que completi les frases: a) “Jo m’exigeixo ser...” i b) “I en canvi em sento...”. Aquestes frases permeten desvelar la meta específica reclamada per l’aspecte exigent i les característiques de l’aspecte exigit, respectivament. El proper pas serà esbrinar de quina manera l’exigent tracta l’exigit.
No obstant això, ens convé comprendre els trets característics de l’aspecte exigent. El primer: té una meta “legítima” que vol assolir. El segon: no sent la necessitat de consultar a l’exigit si comparteix o no la seva meta. Com tot amo despòtic considera que l’esclau ha d’estar sempre a punt per satisfer les seves ordres. I el tercer: creu que per tal que l’exigit assoleixi la meta n’hi ha prou amb exigir-la, sí o sí, imperiosament. L'habitual resposta submisa de l’exigit confirma la bondat de la creença, “voler és poder”. Aquesta és l’actitud prototípica de l’actitud exigent.
Quan l’aspecte exigit no té la força o la lucidesa per dir “no”, respon amb una submissió superficial i un profund ressentiment que, amb el temps, es farà cada cop més visible i explosiu.
L’exigit pot reaccionar també amb un intens sentiment de culpa per no poder satisfer les exigències i amb la pèrdua de l’autoestima i la motivació, especialment quan la persona és “perfeccionista” o té un perfil “autoatributiu”, propi de les persones que s’atribueixen a si mateixes tot el negatiu que els passa.
La disminució del rendiment de l’exigit serà interpretada per l’exigent com un senyal de què cal intensificar el nivell d’exigència, i això desembocarà en un cercle viciós de malestar i desavinença entre ambdós protagonistes. La capacitat productiva de l’exigit minvarà irremediablement.
El següent pas de l’estratègia terapèutica proposada per Levy consisteix a ajudar l’exigit a prendre consciència i verbalitzar els seus sentiments i necessitats, ja que ha perdut la capacitat de saber què vol, pertorbat per la intensa i constant pressió que ha sofert.
A continuació, avançant cap a la propera posició perceptiva, demana a l’aspecte exigent què ha après després d’escoltar l’efecte devastador del seu modus operandi i les demandes que, ara en pla d’igualtat, li fa el component executor de la relació, el seu valuós aliat intern, l’exigit.
Si aquest diàleg flueix, estem a l’inici d’una relació més madura i respectuosa d’interdependència, en què ambdós protagonistes treballaran efectivament pel benestar mutu.
Quan el rol exigit sent que l’exigent s’ocupa de les seves necessitats, experimenta una profunda commoció que desperta el seu procés transformador. L’actitud d’exigència es transforma en l’actitud de l’excel·lència: tenir cura i interès en fer les coses de la forma més efectiva possible.


«L’exigència pot manifestar-se en l’univers interpersonal, és a dir en la relació entre dues o mes persones, o en l’espai intrapersonal, en la relació d’un amb si mateix.»



L’EXIGÈNCIA MATÀ LA GALLINA (VIDEO KILLED THE RADIO STAR)




Permeteu-me aquí una breu referència a Stephen Covey i al seu llibre Els set hàbits de les persones altament efectives, on defineix l’efectivitat com l’equilibri entre la Producció i la Capacitat de Producció (P/CP).

“Mantenir l’equilibri P/CP, l’equilibri entre els ous d’or (la producció) i la salut i el benestar de la gallina (capacitat de producció) sol exigir un judici delicat. Però sostinc que és l’essència de l’efectivitat. Equilibra el curt termini amb el llarg termini.”



“Aquest és un principi que podem trobar validat en la nostra pròpia vida quan anem fins al límit de les nostres forces per aconseguir més ous d’or, i emmalaltim o quedem exhaustos, incapaços de produir res; o quan dormim bé a la nit i ens despertem disposats a treballar durant tot el dia.”

LA TIRANIA DELS “HAURIA DE”


La psiquiatra Karen Horney, a la dècada dels cinquanta del segle passat, va ser la primera a referir-se a “la tirania dels hauria de”.

Més recentment, el psicòleg Albert Ellis va explicar que la major part del sofriment emocional es deu als “hauria de” i a les exigències absolutistes que exercim sobre nosaltres mateixos i sobre els altres.


Amb sentit de l’humor, Ellis parlava de musturbation, paraula inventada a partir de masturbation (masturbació) i must (deure, obligació).


Stephen Covey assenyalava que quan ens diem “hauria de” estem utilitzant un llenguatge reactiu: les circumstàncies o altres persones ens obliguen a fer el que fem; no tenim llibertat per elegir les nostres pròpies accions.

El psiquiatra nord-americà David Burns diu que és molt difícil alliberar-nos de les afirmacions “hauria de” perquè són addictives i perquè fan que un se senti superior moralment.
“A més, [vostè] pot pensar que quan les coses no li van com vol, pot passar alguna cosa bona si protesta amb la força suficient. Per exemple, pot creure que si cada vegada que no assoleix els seus objectius vostè es renya, es castiga a si mateix i s’obliga a sentir-se desgraciat, acabarà per aconseguir coses fantàstiques.”


EXIGÈNCIA I EXCEL·LÈNCIA

Levy afegeix un matís que no voldria deixar passar per alt: cal no confondre l’excel·lència amb l'“alt rendiment” que es produeix en alguns moments de la malaltissa relació de maltractament entre exigent i exigit. L’exigència produeix puntualment un alt rendiment, però a un cost molt alt, com quan prenem estimulants com les amfetamines.

L’excel·lència, conclou Levy, no és filla de l’exigència. “L’excel·lència interior significa relacions internes harmòniques, respectuoses i fèrtils. És el que es dóna quan la relació exigent-exigit es transforma en [una relació] assitent-assistit amb papers dinàmics i alternatius. En aquest marc no hi ha divisió entre el gaudi i la tasca, i per tant el rendiment és sostingut i es retroalimenta en l’experiència del seu propi gaudi.”

“Això no significa que la persona produirà sempre el màxim i que el seu rendiment es mantindrà en aquest nivell, sinó que produirà el seu màxim possible, moment a moment, en una atmosfera interior de benestar amb la tasca i sense consumir-se ni destruir-se mentre la realitza.”

L’excel·lència és gaudi mentre que l’exigència és sofriment i confrontació. L’exigència està a la base de mols trastorns d’estrès. Quan estem connectats amb l’excel·lència no hi ha diferència entre treballar i jugar.
Ara, si vols, connecta per un moment amb el sentiment que et despertava la pregunta que tantes vegades et van fer de petit: "Jugues?"

«L’actitud exigent està a la base de l’esgotament psicològic (burn out) i de la síndrome de fatiga crònica.»


UNA UNITAT


Exigent i exigit són parts d’una unitat, membres inseparables i complementaris d’un equip, que treballen plegats en favor de la persona (win - win) quan s’instal·la una relació assertiva de respecte i tolerància a partir de la presa de consciència de la ineficàcia i el dolor que provoca l’exigència.


L’orientació desmesurada a l’assoliment pot portar-nos a una autoexigència també desmesurada, entesa erròniament com el pol oposat de la complaença, que repercutirà finalment de forma negativa en els nostres legítims objectius.

«L’havien capturat el món, el plaer, les exigències, la peresa i, per últim, també, aquell vici que per ser el més insensat, sempre havia menyspreat més: la cobdícia.» (Siddharta, Hermann Hesse)




PSICOLOGIA I COACHING PER AFRONTAR L’EXIGÈNCIA


En un entorn de comprensió, respecte i confidencialitat com el que ofereix el coaching, el coach facilitarà, mitjançant les preguntes adients, que l’aspecte exigit del client descobreixi com se sent, com vol sentir-se i com vol que el tracti el seu soci intern, l’aspecte exigent. De quina manera vol ser partícip en l’elecció de la meta i com vol que es respectin el seu estat i les seves necessitats.


Rescato aquí el concepte de “distinció” del Coaching Ontològic, que serveix per identificar entre parelles d’opcions contraposades quina és la bona, per exemple viure des de l’exigència o des de l’excel·lència, la confiança o la por, l’opressió o l’alliberament.  Per tal d’ajudar la persona a obrir portes, podem passar de la distinció “o” a la distinció “i/o” –pensar com seria viure-ho des de “una cosa i l’altra”– quan, davant del dilema, el client necessita preservar-ne –si més no temporalment– alguna part. Una bona pregunta per saber què no està disposat a deixar anar de cadascun dels dos aspectes del dilema és: Què necessites mantenir de cada aspecte?

Des del Coaching Teleològic estimulem la persona a descobrir la millor alternativa en base al propòsit o sentit que atorga a la seva vida. No des del “per què?” sinó del “per a què?”: Quin sentit té? Quina finalitat? Amb quins valors connecta aquest canvi? Qui serè quan hagi transformat la meva exigència?


«El sentit de la vida és la pregunta més inajornable.» (Albert Camus)

Durant el procés de coaching ajudem les persones que tendeixen a atribuir indiscriminadament l’exigència a l’exterior, a transitar del “paradigma del tu” (jo dependent infantil) al “paradigma del jo” (jo responsable adult), pas necessari i ineludible per arribar –dins del continuum de la maduresa– al jo interdependent (nosaltres). El procés de coaching només avança a partir del jo responsable, el qual, perdoneu la redundància, es fa responsable dels resultats del procés, mentre que el coach és fa responsable del procés en si.
Com diu l’Hermínia Gomà, identificar on es troba el coachee dins del continuum de la maduresa (jo dependent, jo rebel, jo independent, jo interdependent) és com un far, i per això ens cal escoltar-lo molt bé.

  

TEMPS PER A LA REFLEXIÓ


  • Què m’exigeixo ser?
  • Com em sento sota aquesta exigència?
  • Quina meta té el meu “exigent” interior?
  • Quines són les meves necessitats?
  • Què li vull dir al meu “exigent” interior?
  • Un cop he expressat les meves necessitats i ens posem d’acord amb la meta, quin canvi vull fer?
  • Qui seré quan m’hagi transformat?


FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS


Per a aquest post m’he inspirat en els llibres La sabiduría de las emociones de Norberto Levy (Debolsillo, 2012), Los siete hábitos de la gente altamente efectiva de Stephen R. Covey (Paidós, 1997) i Adiós, ansiedad – Cómo superar la timidez, los miedos, las fobias y las situaciones de pánico de David Burns (Paidós, 2012), i en els seminaris Fases del procés de Coaching per a la presa de decisions - Coaching Ontològic de Mireia Cabero i Els set hàbits de l’excel·lència d’Hermínia Gomà del Màster de Coaching i Lideratge Personal de la Universitat de Barcelona.

Amb tot l’agraïment i amor a aquelles persones que havent sofert la meva exigència han tingut la valentia (i l’amor) de dir-mo i m’han donat l'oportunitat d’aprendre.


Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada