diumenge, 27 d’abril de 2014

La depressió, en cos i ànima


EL RAPTE DE PERSÈFONE



Hades desitjava Persèfone com a esposa i amb el consentiment de Zeus −pare de Persèfone i a la vegada germà d’Hades!− raptà la jove donzella.

Persèfone collia flors en un prat amb les seves companyes a qui va deixar enrere atreta per un formós narcís de cent flors, plantat intencionadament per atraure-la. Quan s’ajupí per arrencar-lo, el terra s’obrí al seu davant i de l’obscur forat aparegué Hades en un carro tibat per potents cavalls negres. Hades atrapà l’aterrida donzella, que cridant demanava auxili a Zeus, el qual, sabedor del que anava a succeir, desoí el clam.

Els cavalls d’Hades se submergiren de nou a la terra tot conduint Hades i Persèfone cap a les profunditats del món subterrani, i llavors la terra es tancà com si res hagués passat.

Persèfone es consumia en el món subterrani mentre la seva mare Demèter plorava desconsolada i furiosa per la pèrdua, reclosa al  seu temple. A conseqüència d’això no van créixer més collites, ni va haver nous naixements, ni brotà nova vida de cap mena. Fou quan la fam amenaçà la Terra que Zeus envià Hermes a cercar Persèfone.

Hermes descendí al món subterrani on trobà l’afligida Persèfone desconsolada pel seu destí, asseguda al costat d’Hades. Quan ella s’adonà que Hermes l’havia anat a buscar esclatà d’alegria. Però abans que trepitgés el carro que la retornaria al món superior, Hades li donà uns grans de magrana per menjar.

Persèfone fou retornada a la seva mare i arribà la primavera que porta nova vida i verdor a la Terra. Si Persèfone no hagués menjat res en el món subterrani, hauria retornat com si res hagués passat. Però donat que ingerí els grans de la magrana va haver de passar part de l’any –els mesos d’hivern, quan la terra descansa– al món subterrani amb Hades. D’aquesta manera es convertí en la reina del món subterrani.

Traducció i adaptació del mite del rapte de Persèfone del llibre de Jean Shinoda Bolen Los dioses de cada hombre.


HADES


Hades era fill dels germans Rea i Cronos. Cronos havia engolit tots els seus fills excepte Zeus qui, amb l’ajut de Metis, alliberà els seus germans. Els tres fills barons (efectivament, és una mitologia patriarcal) es van repartir el món: a Zeus li pertocà el cel, a Posidó el mar i a Hades el món subterrani.

Hades és, en la mitologia grega, el déu del món subterrani, el déu menys conegut, “l’invisible”. El seu era el regne de les penombres i la foscor, de la nit obscura de l’ànima (la depressió) on hom s’aïlla de la realitat i s’allunya de la llum del sol.

Hades representa la vida interior profunda, la introspecció i la introversió, la subjectivitat, l’aïllament i la invisibilitat, i tanmateix la creativitat. Li manca la visió objectiva de la realitat de Zeus i l’expressivitat emocional de Posidó, però aporta el (vital) factor subjectiu que li donen les sensacions corporals, les reaccions viscerals, les veus internes i els flashos visuals. Una persona Hades té una baixa autoestima a conseqüència del sentiment negatiu que té de si mateixa.

El descens al món d’Hades pot ser involuntari o voluntari, com el d’Orfeu en la cerca de la seva dona Eurídice o el de Psique per reunir-se amb Eros. El regne d’Hades representa l’inconscient –tant personal com col·lectiu– on es troba tot el que vam reprimir, el que és dolorós, vergonyós o censurable, i tanmateix els anhels i les possibilitats no realitzades.

Segons Jean Shinoda Bolen, les depressions i les experiències properes a la mort (near death experience) solen ser les iniciacions més comuns per entrar en el regne d’Hades. El món subterrani –l’infern de la religió cristiana i el hell de la deessa escandinava Hel– és un lloc temut sota el patriarcat de Zeus i els déus celestes, en lloc de ser una font de potencial en espera d’energia vital per veure la llum. No en va Hades també era el déu de la riquesa i se’l representava amb el corn de l’abundància.

Com a lloc, Hades és la imatge arquetípica de la depressió. Quan Persèfone fou segrestada al món subterrani estava deprimida. No volia fer res més que jaure, no menjava, no bevia, pensava que no tornaria mai més a veure la llum del dia. Estava aïllada de tot el que per a ella havia tingut significat i estava trista, apagada, sense emocions. Veia el món de color gris. Una persona Hades està separada del regne de les emocions, que és la seva zona de creixement personal.
 

 “Els descensos menors al món subterrani són habituals. Són aquells moments en què diem «avui no tinc un bon dia», en el sentit que estem deprimits.” (Jean Shinoda Bolen)


IL·LUSIONS



La persona que pateix una depressió és aquella que, després d’haver establert metes il·lusòries –de forma inconscient i poc realista– i d’haver projectat a l’exterior una desesperada necessitat d’amor i acceptació, veu com el seu somni impossible s’esvaeix.

La depressió es pot interpretar com un avís de la naturalesa per tal d’aturar d’immediat la despesa d’energia esmerçada en aquesta il·lusió i com una oportunitat de recuperació. L’esfondrament és com un retorn a un estadi infantil del qual, amb el temps, gairebé tothom es recupera espontàniament.

Les persones dependents, aquelles que necessiten en una major mesura el recolzament emocional dels altres, són les més propenses a caure en la depressió. Des d’una perspectiva psicoanalítica, tendeixen a ser persones de “caràcter oral”, que vol dir que són persones que no van gaudir del recolzament, l’acceptació, el contacte físic o el caliu necessaris.

La depressió és el resultat d’un autoengany i de la incapacitat de poder expressar obertament les necessitats i els sentiments, parapetats de vegades sota una màscara d’independència. La depressió és el símptoma d’haver viscut sense “tocar de peus a terra” i de no tenir confiança en un mateix, d’haver sacrificat la independència per una gratificació externa que havia d’arribar dels altres.

Per superar la depressió cal ajudar la persona a posar-se en contacte amb els seus sentiments i el seu ésser intern, i a restablir la confiança en ella mateixa.


“Els pacients depressius s’han rendit: han perdut la fe i s’han resignat a morir.” (Lowen)
“Les persones que no temen viure no tenen por a la mort.” (Lowen)


UP & DOWN



La depressió pot formar part d’un cicle d’alts i baixos, de períodes d’eufòria i depressió que són com intents de restablir l’omnipotència perduda prematurament en la infantesa.

El problema de l’eufòria –i de la mania, que és el desenvolupament posterior– és que no és un alliberament autèntic de la depressió, sinó més aviat una forma de negació violenta de la dependència.

L’eufòria és “pujar als núvols” –com en l’intent desesperat amb l’alcohol i les drogues–, mentre la depressió, l’inevitable pas següent,  és caure en un forat des d’on no es pot veure la llum. No podem ajudar la persona deprimida mentre no s’adoni que mai ha trepitjat terra ferma.

Segons Lowen, tota reacció depressiva es basa en la pèrdua de l’amor de la mare i la no acceptació del caràcter irrevocable d’aquesta pèrdua. Les necessitats orals insatisfetes durant la infantesa no es poden satisfer en la vida adulta. L’eufòria és la pujada d’energia que respon al desig inconscient i poc realista de restitució d’aquest amor per part d’altres persones. No és difícil endevinar què ve a continuació: la gran decepció, l’esfondrament.

Capgirar el passat és una il·lusió. No hi ha altra alternativa que trobar aquesta seguretat en un mateix, i en el moment present. Quan el terapeuta indaga en el passat ho fa principalment perquè la persona faci conscient i experimenti la privació i identifiqui els sentiments i els conflictes que aquesta va crear. “L’objectiu és superar la seva fixació infantil inconscient i d’aquesta manera ajudar-la a que funcioni plenament com adult en el present.”


“Una teràpia integradora tracta simultàniament les dues coses,
la psique i el soma.” (Lowen)


HARA


Lowen diu que caure en la depressió és caure en un forat o, més concretament, com tenir un forat al cos, una manca de sensació al ventre que impedeix que l’energia flueixi cap a les cames per por a no tenir un terra on recolzar-nos o res on agafar-nos si ens deixem anar.

És una tremenda sensació de no poder suportar una crisi, com un forat a la nostra personalitat, al no estar arrelats com cal i no sentir el nostre centre vital de gravetat, el ventre o hara en la tradició japonesa.

Segons aquesta tradició, “el ventre és el centre des del qual flueix tot moviment i des del qual es rep força, direcció i mesura.” (Karlfried Dürckheim segons cita d’Alexander Lowen)

El ventre és important perquè és el “seient” de la nostra vida. Seiem sobre el nostre ventre, el qual ens manté en contacte amb el sol de la pelvis, els òrgans sexuals i les cames. Aquest contacte essencial –que perdem quan jaiem– evita la separació entre conscient i inconscient, entre ego i cos, i entre un mateix i el món.


“El pànic a caure és una de les ansietats humanes més profundes.” (Lowen)



GROUNDING


L’arrelament d’una persona (grounding en anglès) consisteix en sensibilitzar el seu ventre de manera que pugui sentir les entranyes i sensibilitzar les cames fins que les senti com arrels. Aquest arrelament a la terra ens dóna el coratge per moure’ns per la vida amb fluïdesa i ens permet estar en contacte amb la realitat (“tocar de peus a terra”).

Diu Lowen que quan la persona comença a permetre’s tenir sensacions al ventre, el primer que fa és plorar. Reapareixen les sensacions reprimides des de l’infantesa i, a mesura que avança el procés, disminueix progressivament el dolor del passat fins la total desaparició. Llavors, comencen a aparèixer les sensacions sexuals (no exclusivament genitals) que fins ara havien sigut aterridores per no tenir control ni marxa enrere, com la sensació de fluir i desfer-se dintre del cos que precedeixen l’excitació genital.

Plantar-nos dempeus a terra genera ansietat perquè representa la independència i perquè la soledat és l’ansietat predominant del nostre temps. Posar-nos dempeus davant dels altres i defensar la nostra individualitat ens pot convertir en víctimes de l’ostracisme i el rebuig. D’altra banda, la persona que es planta dempeus sola, amb confiança i fidelitat a si mateixa, és la que es manifesta de manera genuïna i sincera i la que atrau els altres. És la persona que pot donar i rebre amb generositat i llibertat.

Aquesta por primordial al rebuig que s’associa a posar-nos amb els dos peus a terra ve –segons Lowen– de les experiències infantils de rebuig del pare o la mare que es donen quan el nen comença a no acceptar els dictats paterns. “Darrere la submissió superficial neix un sentiment de rebel·lia que es fa més pervers amb el temps. En la majoria dels pacients deprimits podem trobar l’actitud (en general profundament soterrada) de que «em van fer sentir no estimat, i ara sóc jo qui no vol res». [...] Per tractar el pacient deprimit cal comprendre la seva perversitat i acceptar la seva rebel·lia. Només així podrà mobilitzar els sentiments i convertir-se en una persona autèntica.” La rebel·lia és contra un sistema que li va negar el dret a la individualitat i li va vedar la seguretat de poder estimar i ser estimat. La persona rebel no pot admetre que, en el fons, el que més desitja és ser acceptada.

Quan una persona s’arrela en les sensacions del cos i en la terra, torna a tenir la confiança que van tenir els seus ancestres, “la confiança en que va ser creada per a aquest món i que el món va ser fet per a ella.” L’arrelament no és una metàfora psicològica sinó un concepte bioenergètic ja que serveix per alliberar energia i descarregar l’excitació del cos. La part superior del cos està implicada en la càrrega d’energia mentre que la inferior ho està en la descàrrega, la qual s’experimenta com plaer. La incapacitat per descarregar la tensió provoca dolor. Quan la càrrega és inadequada, a la persona li manca vitalitat mentre que quan no pot descarregar es queda “penjada” d’alguna fantasia – sigui una altra persona, els diners o l’èxit– i no baixa a terra fins que aquesta fantasia s’esfondra. Per estar en contacte permanent amb el terra cal estar fermament arrelat.

L’arrelament d’una persona és part del seu procés natural de maduració. Les persones immadures no han après a posar els peus a terra i segueixen esperant dels altres el vincle parental que prematurament van perdre. Segueixen posant tota la seva energia en restablir aquest vincle en un intent abocat al fracàs.


“Quan una persona perd el plaer d’estar viva, restringeix la seva respiració,
perd la gana i el seu interès en la vida declina.” (Lowen)



RESPIRA


La respiració és el secret de la vida ja que manté encesa la flama de l’energia. L’ona de la inspiració comença al ventre i arriba a la boca i al nas a través del coll.
Quan hi ha tensió es produeixen bloquejos –sigui a nivell de diafragma, espatlles o coll– que inhibeixen tant la respiració com el plor i el crit. Òbviament, al reduir el pas de l’aire es redueix l’entrada d’oxigen i  baixa el nivell d’energia de l’organisme. La tensió es pot produir també a la base del crani i a la mandíbula: una mandíbula retreta denota inhibició de l’assertivitat; quan és prominent, és desafiant i inflexible.

La teràpia bioenergètica té com objectiu arrelar la persona, i per a tal fi ha d’alliberar aquestes tensions musculars. I això es fa posant la persona en contacte amb les seves tensions, és a dir, ajudant-la a percebre-les. El següent pas és aconseguir que comprengui la relació entre aquestes tensions i l’experiència de la seva vida, i de la infantesa en particular. El darrer pas és l’alliberament “controlat” dels impulsos negatius i hostils bloquejats per la tensió muscular.

Al restablir la motilitat natural de la pelvis, les cames passen de ser òrgans passius –que simplement ens aguanten– a ser òrgans actius de relació i a permetre el flux complet de l’ona respiratòria.


EM SENTO DEPRIMIT



Utilitzem sovint el terme depressió per referir-nos a estats d’ànim baixos. Lowen distingeix entre depressió i decepció. La decepció entristeix la persona però no la immobilitza. Una persona trista por parlar dels seus sentiments, cosa que a la persona deprimida li costa més. D’altra banda, contràriament al que passa amb la decepció, en la majoria dels casos no hi ha un motiu aparent per caure en la depressió.

És paradoxal que, de vegades, la depressió arriba quan arribem a una situació desitjada durant molt de temps (per exemple vendre el negoci o jubilar-nos). Hi ha una aparent contradicció entre èxit i depressió que es pot explicar si entenem que l’èxit no era el veritable objectiu de la persona, que més aviat ho era l’estimació que cercava a través d’ell.

Segons Lowen, la depressió no és una emoció sinó l’absència d’emoció. Sentim la tristesa i sentim altres emocions però realment no ens sentim “deprimits”. La depressió és la pèrdua de la força vital de la persona, com un neumàtic desinflat, on la formació de l’impuls està enormement reduïda. Els impulsos generen una pressió cap a fora que es tradueix en una expressió (efectivament, el significat literal de la paraula expressió –del llatí ex premere – és pressionar o empènyer cap a fora). Contràriament, la impressió és el resultat d’una força externa actuant sobre el cos. La persona deprimida  de premere vol dir pressionar o empènyer cap avall– no reacciona als impulsos de l’entorn, no es carrega d’energia i conseqüentment és incapaç de respondre.

Ara ens podem preguntar com s’arriba a suprimir l’expressió d’un sentiment. La retenció d’un impuls o d’un sentiment es fa a través del sistema muscular voluntari del cos, just abans que es converteixi en acció. La supressió de l’impuls –a diferència de la retenció– implica un acte inconscient resultat de reprimir el record o pensament que el genera. Els records i els pensaments es reprimeixen mentre que els impulsos i els sentiments se suprimeixen. La supressió és el resultat d’una retenció continuada de l’impuls. La zona del cos que normalment intervindria en l’expressió de l’impuls queda com morta (degut a la tensió muscular crònica) i separada de la consciència. Cada “zona morta” redueix la vitalitat de l’organisme i minva la seva motilitat, i en particular la respiració.


NECESSITEM PLORAR



La pèrdua de l’amor matern és inassolible per al nen. Tant si la pèrdua és física com si és emocional –per exemple quan la mare, o la persona que fa aquest paper, és insensible a les emocions del nen– pot provocar la supressió parcial de l’impuls per plorar durant la primera infància i la incapacitat de desfogar-se plorant en la vida adulta.

L’impuls per plorar es pot suprimir també quan el nen detecta la intolerància dels progenitors cap al seu plor, per exemple quan reaccionen amb hostilitat o deixen d’agafar-lo quan plora. S’estableix llavors una lluita de poder en què el nen es rendirà en pro de la seva supervivència. Això succeeix no solament amb el plor, sinó també amb les reaccions hostils i negatives del nen –les típiques rebequeries–  i amb els seus –inoportuns– instints sexuals, que acabaran convertint-lo, pels mateixos motius, en el nen bo i obedient que s’espera, un autòmat amb dificultats per dir no en la vida adulta.

Les persones deprimides poden haver perdut la capacitat d’expressar els seus sentiments plorant. Suprimir els sentiments crea una predisposició a la depressió ja que impedeix que la persona confiï en ells com a guia de la seva conducta i tendeixi a buscar aquesta guia en el món exterior. “Si la mare és incapaç de respondre, el nen es gira espontàniament cap a qualsevol altra figura adulta del seu entorn amb la finalitat de satisfer les seves necessitats.”

Posar totes les esperances en un somni exterior, com a compensació per no poder satisfer les pròpies necessitats, implica una traïció cap a un mateix i aquesta traïció provoca una ràbia “assassina” en la  persona.


“Amb el plor profund, la tristesa es descarrega i la persona sent que surt del pou a la llum del sol. Ja no té sentiment de desesperança. Es desprèn el dolor de la manca o pèrdua d’amor que va experimentar a la infantesa.” (Lowen)


AMOR INCONDICIONAL


Quan l’amor dels pares no és incondicional i depèn del rendiment, la submissió o la conformitat, el nen que intenta satisfer aquestes demandes està abocat a la depressió ja que aquesta és una causa perduda. Forçar el nen a cedir implica que finalment acceptarà la idea que ha de merèixer l’amor, i acabarà creient que no és estimat perquè no ho ha merescut.

La persona depressiva està atrapada en un dilema: seguir lluitant, en una darrera oportunitat, o abandonar perquè no hi ha res a fer. Abandonar equival a morir i continuar lluitant és gastar tota l’energia en una batalla perduda.

Quan el nen es faci gran, l’únic que podrà fer és acceptar la pèrdua i continuar la vida. El terapeuta podrà oferir-li l’acceptació que necessita, no tant per reparar la pèrdua com per poder reexperimentar-la i expressar la por –la persona deprimida està espantada–, la ràbia i el dolor. “El treball terapèutic consisteix en ajudar el pacient a trobar el seu camí per estimar-se i acceptar-se, i adquirir la confiança en si mateix que vingui a reemplaçar la que no va obtenir dels seus pares.”


“La gran decepció en el joc que juguen els pares amb els seus fills és pretendre que poden estimar i ser objectius, implicar-se i deslligar-se al mateix temps.” (Lowen)

“Una mare o un pare amorós no és ni permissiu ni disciplinari, el qualificatiu que més li quadra és el de comprensiu.” (Lowen)


SENTIMENTS NEGATIUS



La major part dels intents d’autodestrucció com el suïcidi no tenen com a finalitat la mort sinó que són una desesperada “maniobra” per cridar l’atenció sobre l’angoixa que pateix la persona i ser rescatada. Això no vol dir, òbviament, que aquests senyals es puguin passar per alt, ben al contrari cal seguir-los molt atentament. El sentiment d’haver fallat (un mateix i els altres), de no haver estat a l’altura de les expectatives de l’ego i de no poder conviure amb un mateix provoca una gran hostilitat encoberta cap a la pròpia persona i cap als altres. I aquest sentiment no es pot menystenir perquè podria empènyer la persona a haver de  demostrar-lo.

La clau per deslliurar la persona de la depressió és, segons Lowen, ajudar-la a alliberar els sentiments negatius subjacents suprimits. Aquests sentiments, juntament amb la culpabilitat associada, són l’àncora que manté la persona al fons i que no li permet emergir a la superfície. Lowen diu que en tots els casos de depressió hi ha sentiments negatius suprimits. El problema rau no només en identificar-los sinó en alliberar-los.

Aquests sentiments negatius minen la per se baixa autoestima de la persona que no es creu mereixedora de ser estimada i que va posar tota l’energia en una il·lusió que la distreia del plaer i de la satisfacció de ser. Quan no hi ha plaer, el procés de renovació de l’energia es debilita fins al punt de deixar la persona sense una base on recolzar-se i sense l’energia necessària per moure’s. La depressió sempre està marcada per la pèrdua d’energia i, en conseqüència, el metabolisme i totes les funcions orgàniques del cos es deprimeixen.

És per això que la relació entre depressió i respiració és tan directa i és tan notable la milloria quan incrementem la respiració fins desencadenar alguna forma d’alliberament emocional, sigui en forma de plor o de ràbia.


L’OU i LA GALLINA


Lowen es fa la pregunta de l’ou i la gallina, és a dir, si la desil·lusió i la pèrdua d’interès produeixen la reducció d’energia o és la reducció d’energia la causa de la desil·lusió i la pèrdua d’interès. Segur que ja has endevinat que això és la polaritat del flux de la vida i que ambdós pols estan connectats.

Sovint ens sorprèn com ha caigut en una profunda depressió una persona que abans era, per exemple, una treballadora compulsiva. Precisament el treball era una tapadora de la depressió, com ho poden ser l’alcohol i  les drogues.

Lowen es fa a continuació una altra interessant pregunta: per on començar a treballar? des del costat psíquic de l’interès i la motivació o des del costat físic o energètic? Ell tria iniciar el tractament ajudant la persona a recuperar l’energia, perquè el treball amb el cos facilita l’afluència de records reprimits i sentiments suprimits. D’aquesta manera fa veure la persona que el seu problema no està només al cap, que té una sortida que no és només mental, la qual cosa l’alleuja, ja que sap que la seva infructuosa lluita mental per sortir del forat no fa més que deprimir-la encara més, i que està condemnada al fracàs.

L’organisme deprimit està intracarregat i el seu nivell d’excitació és baix. Excitació i depressió son qualitats oposades, tot i que durant la depressió poden produir-se estats d’eufòria amb uns nivells d’excitació que s’apaivaguen ràpidament. Com l’entrada i la sortida d’energia s’equilibren, en un organisme que disminueix l’energia sortint (el plaer) es redueix automàticament l’entrada (excitabilitat).


EL TRACTAMENT


Des d’una perspectiva terapèutica, sempre segons Lowen, per tractar una depressió cal atendre cadascun dels aspectes que la configuren: la pèrdua de confiança en un mateix, la cerca de metes irreals, un arrelament insuficient  i la reducció del nivell d’energia.

L’expressió del cos posa de manifest l’actitud inconscient de la persona cap al món i cap a si mateixa; com es mou, el grau de motilitat, la quantitat de sentiment en els ulls, la profunditat de la seva respiració, la calidesa i el color de la seva pell; tot això, més altres indicis, revelen l’estil de vida de la persona. Són un aspecte de la seva realitat, que pot correlacionar-se amb l’altre aspecte, la vida psíquica o interior. [...] El treball físic implica la mobilització de les emocions a través de la respiració, el moviment i el so. La finalitat del treball psicològic és aconseguir que el pacient comprengui la seva condició, el seu significat i el seu origen.”

Treballar amb el cos desenvolupa una sèrie de conflictes. El primer és el conflicte entre el jo i el cos, ja que la persona deprimida no confia en el seu cos. Ha après a controlar-lo i a sotmetre’l i ara no creu que pugui funcionar sense aquest control. La persona s’adona que el cos ha quedat exhaust després de la subordinació a un ego inflat i pensa que el seu col·lapse es deu més a l’esfondrament de la seva voluntat que a l’esgotament físic.

El segon conflicte té a veure amb la sensació d’indefensió, que la persona deprimida no pot acceptar.  La indefensió original la va suplir amb voluntat i l’esfondrament de la voluntat produeix impotència i automenyspreu per no poder sortir d’aquest estat d’ànim. “La voluntat és un mecanisme d’emergència que té un gran valor per a la supervivència, però cap de plaer. Normalment, el cos no funciona a cops de voluntat, sinó en virtut de la seva innata força vital. [...] El conflicte entre la voluntat i el sentiment té les seves arrels en un conflicte anterior entre acudir a un pare que no estava allí  i el dolor d’intentar-ho. [...] Només quan ens abandonem a l’esgotament podem superar-lo. [...] Si la depressió és un crit demanant amor, llavors demanar amor a crits és un antídot contra la depressió.”


DOL i DEPRESSIÓ


Freud ja va mostrar el paral·lelisme entre dol i depressió a L’aflicció i la melancolia. Tot i que ambdós estats tenen molt en comú, es diferencien en que en la depressió hi ha una pèrdua d’autoestima que no observem en el dol. Es diferencien també, segons l’enfocament bioenergètic de Lowen, en que el dol és una activitat viva –recordem la magnífica analogia del procés de dol amb la cicatrització d’una ferida de Jorge Bucay a El camino de las lágrimas–, mentre que la depressió implica una caiguda energètica.

A través del dol acabem reconeixent i acceptant la pèrdua mentre que en la depressió això no succeeix. “La persona segueix funcionant com si la pèrdua no hagués ocorregut i modifica la seva conducta per evitar aquest reconeixement. [...] La negació de la pèrdua obliga la persona a actuar de manera que aquella no sigui reconeguda, creant la fantasia de que la cosa no estava perduda del tot i que l’amor perdut podria arribar a recuperar-se pel simple fet d’intentar-ho amb la suficient força.” Fent un interessant gir, Lowen diu que la persona deprimida està de dol per la pèrdua de la seva vivacitat i es lamenta constantment de la seva pèrdua de sentiments, interessos i desitjos.


DEPRESSIÓ INFANTIL


La depressió infantil va ser estudiada per Melanie Klein, qui postulà que tot nen passa durant el seu desenvolupament normal per dos patrons de resposta: el patró esquizo-paranoide (el nen veu la frustració causada per la pèrdua del pit matern –o del contacte físic i amorós dels pares si ho preferim– com una forma de persecució), i el patró depressiu (el nen adquireix consciència de la seva voracitat i se sent culpable d’odiar la mare).

Lowen correlaciona l’explicació de Klein amb el menor nivell d’atenció dels pares envers els fills degut a les ingents exigències de la nostra societat, que es posen per damunt de les necessitats del nen i que l’obliguen a adaptar-se si no es vol convertir en un “monstre”. No obstant, conclou que per tractar la depressió, més que centrar-nos en aquests condicionants externs és millor fer-ho en eixamplar el significat de la vida i en augmentar el plaer de viure.

Davant la pèrdua irrevocable el que convé es reconstruir el self, o sigui desenvolupar el ple funcionament del cos i arrelar-nos en la realitat actual. “Tota teràpia que pretengui ser efectiva –i no només temporalment– ha d’intentar superar l’efecte mutilant de la pèrdua d’amor.” En cada cas és essencial entendre el tipus de mutilació i utilitzar els mitjans terapèutics que estiguin a l’abast perquè la persona accepti la realitat: la seva demanda primordial no podrà mai ser satisfeta.

També és important que la persona es faci conscient de la seva tensió, s’identifiqui amb ella i converteixi el “no puc” en “no vull”. El terapeuta no avançarà mentre s’empassi les “bones intencions” del pacient. “Només la insistència del terapeuta en la realitat d’aquesta actitud negativa subjacent pot fer que el pacient deprimit accepti aquesta realitat.”


OBTENIR PLAER


Obtenir plaer implica obrir-nos i agafar. El nen ho fa obrint els llavis, com quan vol mamar, i obrint i estirant els braços com quan vol que la mare l’agafi. En la vida adulta aquests dos gestos es tradueixen en el petó i l’abraçada.

Quan demanem una persona d’aixecar els braços i posar els llavis com el nen que vol mamar estem estimulant el gest d’ “obtenir”.

Sovint la incapacitat d’aconseguir plaer amaga una resistència, un “no vull” inconscient, que és una defensa davant la possible decepció al no obtenir resposta o alternativament una resposta hostil de despit («no vas venir quan et necessitava, ara no et vull»).



REACCIONS DAVANT LA PÈRDUA


“Bioenergèticament, la reacció de ràbia davant d’una pèrdua és la resposta natural de l’organisme en front del dolor." El nen està enfadat amb la seva mare per haver-li fet mal, i a través de la ràbia intenta evitar el dolor o superar el seu efecte sobre el cos.

El dolor, provocat en aquest cas per la pèrdua de plaer, produeix una contracció en el cos. Les sensacions i l’energia es retrauen de la superfície del cos (zones erògenes) i es concentren en l’aparell muscular. Només poden alliberar-se mitjançant alguna acció violenta. Un cop descarregada la ràbia, el plor i els gemecs afegeixen un altre alliberament. "Només després que hagin tingut lloc aquestes reaccions és quan l’energia queda disponible  per a les funcions plaents del cos. Si no hi ha un alliberament complet, l’organisme està biològicament bloquejat per aconseguir de nou el món del plaer.”

La paradoxa és que la resposta emocional de no acceptació de les frustracions i de les separacions sofertes és precisament el que cal per sobreviure aquests temps difícils, en oposició a l’intent fallit d’adaptar-se a la privació. La psicoanàlisi estableix una correlació entre la tendència depressiva i el bloqueig dels sentiments d’amor i odi cap als éssers estimats. L’odi és reprimit i redirigit cap a un mateix de manera que impedeix l’expressió d’amor. L’odi contra un mateix es manifesta amb el suïcidi, però aquest acte també conté un desig inconscient de destruir la persona responsable d’aquests sentiments.

“En cada mare hi ha una llavor d’amor que pot germinar i florir o romandre estèril. En cada nadó, l’amor per la mare (vist com desig d’acostament) és ple, però en enfrontar-se amb el rebuig i l’hostilitat es marceix. No obstant [l’amor per la mare], mai morirà: no pot morir, perquè significaria la mort del nen.”


“La intensitat de la ràbia ha de ser directament proporcional al dolor experimentat, que alhora està directament relacionat amb la quantitat de plaer perdut.” (Lowen)


DEPRESSIÓ i CULPA


El nen no pot acceptar la pèrdua de la mare perquè implicaria la seva pròpia. El que fa és dissociar les conductes destructives de la personalitat de la mare i projectar-les en una “mala mare”. Quan la realitat li demostra més tard que la mala mare no existeix, el nen assumeix els seus aspectes negatius i es comporta com un monstre per tal de merèixer el dolor que pateix.

El nen no estimat se sent no “amable”, sempre a nivell inconscient, i la seva única i possible interpretació és que ell és el culpable. “Tota persona deprimida suporta una enorme càrrega de culpabilitat. Sempre està entonant el mea culpa. [...] No s’adona que la seva depressió va ser conseqüència del seu sentiment de culpa, quan la càrrega es va tornar excessivament pesada.”

Contemplar la depressió com una malaltia suprimeix l’estigma del fracàs de no haver-nos pogut en sortir i ens allibera del sentiment de culpa. Tanmateix l’interès i els ànims dels que estimen la persona poden ser un substitut temporal de la pèrdua d’afecte que va dinamitar la seva capacitat de viure. “Una teràpia analítica també ofereix al pacient l’oportunitat de prendre consciència d’alguna de les emocions suprimides i associades amb les moltes pèrdues experimentades durant la seva vida En aquestes persones la pèrdua original va sempre seguida de decepcions amoroses posteriors. Si la teràpia és efectiva, li pot permetre tornar a experimentar la pèrdua original i, ja com adult, processar el seu dolor gràcies a un dol apropiat.”

Diu Lowen que la persona deprimida ha perdut la capacitat de protestar pel seu destí. L’expressió dels sentiments fa que la vida segueixi. “Quan l’expressió està inhibida, el flux vital es restringeix; això produeix a la llarga una nova supressió de sentiments i condueix en últim terme a la mort en vida. La depressió és una mort en vida.”

L’etiologia de la depressió és doble. Primer hi ha una pèrdua de plaer significativa (del nen en relació a la mare) i després es nega al nen el dret a protestar i es castiguen el seu enuig i la seva ràbia. Mentre la persona no alliberi l’enuig i la ràbia, els músculs no seran lliures per poder obrir-se a l’amor.

“He conegut pares que es preocupaven més pels seu nivell de vida que pels seus fills.” (Lowen)

“Ningú coneix cabalment un nen ni sap com criar-lo. El que sí pot és comprendre el seu desig de ser acceptat tal com és, estimat pel simple fet de ser.” (Lowen)


ELS JOVES


El nombre creixent de depressions entre els joves s’atribuïa ja als anys 70 del segle passat al col·lapse de l’ètica protestant i l’èmfasi creixent en la propietat, la productivitat i el poder. En aquells moments John S. Schwab deia que les aspiracions del joves “són excessives, volen massa, i la consegüent decepció al veure els resultats adoba el terreny en què floreix la depressió.”

Eren moments àlgids de l’exaltació de l’individualisme i de la desintegració la família, refugi tradicional contra les pressions del món. El món ha canviat molt d’ençà, però el que potser no ha canviat és la proposició bàsica per la qual ens expressem a través del que fem i tenim i no pas pel que som.  Les satisfaccions de l’ego provenen de fer (i tenir) coses, però quan busquem un significat ens perdem. Lowen trobava l’origen d’aquest problema en el si de la família: “No són les aspiracions dels joves les que adoben el terreny de la seva posterior depressió, sinó les expectatives i exigències dels pares.”


NON-STOP


La sobreestimulació és un problema. La persona sobreestimulada es queda penjada i la seva capacitat de descarregar l’excitació en el plaer es redueix. Se sent frustrada, es torna irritable i inquieta, la qual cosa la porta a buscar major estimulació amb la intenció de superar aquest desagradable estat i evadir-se. Es crea així una espiral perversa que llança la persona cada cop més amunt, amb efectes deleteris sobre el seu comportament, que pot portar-la a les drogues i l’alcohol per tal d’esmorteir la sensibilitat i disminuir la frustració.

La sobreestimulació allunya la persona del seu cos perquè pertorba la seva harmonia i ritmes interiors. Els pares pensem erròniament que quanta més activitat faci el nen més aviat aprendrà i creixerà i no afavorim l’estar tranquils amb temps per sentir i pensar.

Tots els pacients depressius que he tractat eren persones que havien perdut la seva infantesa. Havien abandonat la posició infantil en un intent d’alleujar els seus pares de la càrrega que suposava cuidar-los, madurant ràpidament en un esforç per aconseguir l’aprovació i l’acceptació en complir les expectatives dels seus pares. S’havien convertit –o al menys ho havien intentat– en dinàmics i triomfadors, per adonar-se finalment que aquest triomf no tenia sentit i que l’havien aconseguit a expenses del seu ésser: al final, incapaços de ser i incapaços de fer, queien en la depressió.”

Vet aquí la paradoxa: menyspreem els sentiments en pro de la raó i en canvi són els sentiments que ens impulsen a l’acció. Lowen criticà la psicoanàlisi pel seu biaix contra els sentiments, el cos i el concepte de fe, al temps que lloava Wilhelm Reich per descobrir el fet obvi que el caràcter psicològic de l’individu s’expressa en l’actitud corporal.


LA REALITAT


Segons Lowen, la realitat bàsica de qualsevol persona és el seu cos. A través d’ell experimenta el món i li respon. “Quanta més vida hi ha al cos, més vívidament es percep la realitat i més activament es respon a ella. [...] Una persona que està desconnectada del seu cos, està desconnectada de la realitat del món.”

Les persones deprimides tenen dues coses en comú: els manca el contacte amb la realitat de les seves vides i no estan en contacte amb el seu cos. Estar en contacte amb el cos significa adonar-se de com s’expressa i de les seves tensions. “Quan el cos mor, la persona mor. Quan el cos està “com mort”, és a dir, quan no té sensacions, la persona cessa d’existir com individu amb una personalitat definida.”

La persona que no confia en els seus sentits no confia en les seves percepcions ni en les seves respostes i mai té la certesa de copsar la realitat. De qui no està en contacte amb la realitat, inclosa la realitat del seu cos, no podem esperar que sigui un adult responsable. Un adult és responsable del seu propi benestar. No obstant, les persones depressives no poden assumir aquesta responsabilitat. Estan trastornades per sentiments de privació que provenen de la infància i que minen el seu autodomini i confiança. Busquen aprovació, suport i seguretat, i la seva conducta és immadura i dependent. Són persones dirigides “des de fora” perquè estan desconnectades dels seus sentiments i dels seus cossos.

Per tractar la depressió cal ajudar la persona a contactar amb la realitat del seu cos. El grau de depressió és una mesura de la quantitat d’autoconsciència corporal que ha perdut.  “Establir contacte amb el cos és un procés dolorós, perquè evoca sentiments que van ser suprimits al tornar-se insuportables. També és dolorós des del punt de vista físic, perquè l’onada de sang, energia i sensacions dins dels teixits contrets sovint fa malt. [...] El dolor desapareix quan el teixit es relaxa, i el pacient descobrirà finalment que estar en contacte és l’essència del plaer.”

Mentre una persona estigui fora de contacte amb el seu cos, està condemnada a la pèrdua que va produir aquest estat. Tots els seus esforços tenen la motivació inconscient d’anular aquesta pèrdua. Es crearà il·lusions per negar el caràcter definitiu de la pèrdua, però amb aquesta mateixa maniobra evitarà que aquesta ocupi el lloc que li correspon en el passat i això li impedirà funcionar com un adult responsable en el present. Tota il·lusió impedeix que la persona estigui en contacte amb la realitat, particularment amb la realitat del seu cos, i d’aquesta manera perpetua el sentiment de pèrdua. Crec que això explica perquè tanta gent té por a que l’abandonin i a estar sola.”


“Si estem desconnectats del nostre cos estem desconnectats de la vida.” (Lowen)
“L’espiritualitat d’una persona no és una qüestió únicament de la ment sinó de tot el seu ser. El sentiment d’espiritualitat, com qualsevol altre sentiment, és un fenomen corporal.” (Lowen)
“La part superior del cos s’identifica amb la consciència i l’ego, mentre que la part inferior s’identifica amb l’inconscient i la sexualitat. En la mitologia, el diafragma és la superfície de la terra.” (Lowen)



AMOR


El cos busca el plaer i l’autoexpressió és la millor forma d'obtenir-lo. L’amor és la forma d’autoexpressió més important i la que té la recompensa més agradable.

Contactar amb el cos és contactar amb la necessitat d’estimar. “Un acte d’amor és també una expressió de fe, i potser la més sincera que es pugui fer. En l’acte d’amor hom obre el seu cor a l’altre i al món. Aquesta acció, que omple la persona d’una alegria inexpressable, l’exposa també a un dany profund. Per tant, només pot fer-la qui té fe en la humanitat de l’home i en tota la naturalesa viva. La persona que no té fe no pot estimar, i la persona que no pot estimar no té fe.”

“En el seu progrés tecnològic [l’ésser humà] ha arribat a cotes mai somiades, però les seves arrels en la terra han minvat en la mateixa proporció. Va escorcollar els cels descobrint que Déu no estava allí. Va estudiar la ment a través de la psicoanàlisi i no va trobar petjada de la seva suposada espiritualitat. Mai se li va ocórrer cercar en el seu cos perquè aquest havia estat reduït a un objecte material juntament amb la resta de l’ordre natural. A quina conclusió podia arribar l’home actual sinó que Déu havia mort? Fou una conclusió de la qual es va alegrar perquè l’alliberava del conflicte de voluntats i ara la seva [voluntat] seria la suprema.”


“La historia personal dels pacients depressius mostra sempre una falta d’amor, especialment en la infantesa.” (Lowen)
“L’amor està basat en un plaer compartit. El plaer d’una persona augmenta el plaer de l’altra, fins que el sentiment d’ambdós és alegria.” (Lowen)
 “Les persones poden excitar-se entre sí, però també poden deprimir-se mútuament.” (Lowen)


LA TRISTESA FA POR


Tenim por de sentir la profunditat de la nostra tristesa, que en molts casos frega la desesperació. Tenim por de la ràbia reprimida i del pànic que hem suprimit. “Aquestes emocions ocultes darrere de la barrera sotgen com dimonis, i ens aterra enfrontar-nos amb elles. L’objectiu de la teràpia és ajudar el pacient a enfrontar-se amb aquests terrors desconeguts i a adonar-se que no són tan amenaçadors com semblen. En realitat, segueix contemplant-los amb ulls de nen. [...] Abandonar el control de l’ego significa cedir al cos en el seu aspecte involuntari, significa deixar que el cos prengui les regnes. Però això és precisament el que el pacient és incapaç de fer. Sent que el cos el trairà.”

El sentiment és la vida interior, l’expressió és la vida exterior. Dit així, en termes tan simples, és fàcil adonar-se que una vida plena requereix una rica vida interior (rica en sentiments). Ninguna de les dues pot ser totalment satisfactòria per separat. [...] Una espiritualitat divorciada del cos es transforma en abstracció, igual que un cos que rebutja la seva espiritualitat es converteix en un objecte.”

A la nostra societat quasi tots patim un cert grau d’escissió o dissociació de les dues meitats del cos que implica una pèrdua de la percepció d’unitat. Les dues direccions oposades de flux actuen com forces antagòniques: la sexualitat s’experimenta com un perill per a l’espiritualitat i l’espiritualitat es contempla com una negació del plaer sexual.


“En l’aflicció el món es torna pobre i buit, en la melancolia és l’ego mateix.” (Freud)


CONFIAR EN LA VIDA


Les persones venim d’un passat, vivim el present i ens projectem cap al futur. La vida és desvelar constantment potencialitats que s’amaguen en el present. Viure en “l’aquí i l’ara” no vol dir ignorar aquestes potencialitats ni deixar d’estar compromesos i esperançats en el futur.  Sense compromís ni esperança ens paralitzem, i això és precisament el que passa quan ens deprimim.

D’altra banda, reprimir el passat és ignorar part de la nostra vida. Reexperimentar el passat –mitjançant la regressió, per exemple– ens posa en contacte amb experiències traumàtiques contra les quals vam construir una cuirassa protectora. Romandre dintre de la cuirassa sembla més segur que arriscar-nos a enfrontar la mort a la recerca de llibertat i alegria. La cuirassa és l’estructura del nostre caràcter i sortir-ne és com tornar a néixer. Romandre-hi és la mort en vida.

A aquesta connexió temporal –passat, present i futur– Lowen afegeix la connexió horitzontal amb la resta d’éssers vius que poblen la Terra. “Sentir aquesta connexió d’estar connectat i actuar d’acord amb ella és la característica de l’home de fe, d’un home que té fe en la vida. La pròpia fe és tan forta com la pròpia vida, perquè és una expressió de la força vital dintre de cada persona.”


“El món està actualment en un punt perillós i desesperat perquè tenim massa poder i molt poca fe.” (Lowen)


TEMPS PER A LA REFLEXIÓ


· Has descendit alguna vegada al món subterrani d’Hades? Què n’has après?  Quins intueixes que són els teus sentiments negatius reprimits?
· En quins aspectes has establert metes il·lusòries i poc realistes? En quines situacions manifestes una desesperada necessitat d’amor i acceptació?
· Què necessites per “tocar de peus a terra” i tenir confiança en tu mateix? 
· Com és la teva respiració? Què expressa el teu cos? I els teus ulls? I la teva pell?  
· Què és el que t’entusiasma i t’inspira? Com descarregues la teva energia? Què et dóna plaer? Quines situacions estàs resolent a base de “voluntat”?
· Com era l’amor que vas rebre dels teus pares? I el que ofereixes tu als teus fills? És un amor incondicional? De què et sents culpable? Què és el que no estàs acceptant?
· Quins “actes d’amor” has fet en els darrers dies? Quins has rebut? Com t’has sentit?
· Què necessites per confiar en la vida?
 


FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS


Per a aquest post m’he basat en els llibres La depresión y el cuerpo d’Alexander Lowen (Alianza Editorial, 2013); Miedo a la vida, del mateix autor (Papel de liar, 2009) i Los dioses de cada hombre – Una nueva psicología masculina de Jean Shinoda Bolen (Kairós, 2011).
El meu agraïment per a les persones que han compartit amb mi el seu descens al món subterrani i m'han donat l'oportunitat  d'acompanyar-les.


Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada