dimecres, 28 de maig de 2014

Quan segueixes la inspiració



MÓN PATRIARCAL


World Gender Inequality
Déus, herois i personatges llegendaris de la mitologia diuen molt de nosaltres mateixos, tant els que hem encarnat com aquells que potser vam rebutjar perquè temíem que ens fessin inacceptables.

Com assenyala Jean Shinoda Bolen a Los dioses de cada hombre, el món patriarcal que coneixem modela els homes perquè siguin herois solitaris, abandonin qualsevol semblança a les seves mares, competeixin i neguin la seva vulnerabilitat i els seus sentiments.

Aquesta conformitat forçada, aquest desmembrament psicològic  –qual “llit de Procust” on aquest posava els viatgers que anaven a Atenes i els tallava o estirava fins que encaixessin–  provoca violència a la psique.




TROBAR EL NOSTRE MITE


Shinoda ens proposa trobar el nostre mite, reconnectar amb aquells aspectes inconscients abandonats en el passat (el nen innocent i sentimental que fórem i la nostra ànima femenina) dels quals ens hem separat en el món patriarcal de Zeus (masculí, racional, atret per l’èxit i mancat de vida personal).

Tot allò que sigui desmembrat i enterrat a través de la repressió és enterrat viu: quan és descobert, segueix existint tal com era. Aquesta veritat és especialment espectacular quan, com sol passar, el que una vegada es va enterrar va ser el dolor no expressat. Quan es torna a connectar amb ell és com si la pèrdua hagués sigut ahir. [...] La ràbia continguda és molt més accessible; com les brases ardents cobertes per una capa de terra en una foguera, la ira resideix sota la superfície en molts homes, potser en la majoria, encara que estigui tan profundament reprimida com ho està el sofriment en alguns d’ells.”

La persona que som d’acord al paper assignat per la família pot ser molt diferent a la dels nostres propis arquetips i mites. Quan aconseguim identificar els nostres arquetips amagats –a l’ombra en termes junguians– ens veiem a nosaltres mateixos i als altres amb claredat, i quan els vivim, la vida adquireix sentit i harmonia, que és fer allò per al que hem nascut.

La beatitud i la joia arriben en els moments en què vivim la nostra veritat més elevada, quan el que fem està en harmonia amb les nostres profunditats arquetípiques. És quan som més autèntics i de confiança, i sentim que qualsevol cosa que fem, encara que sigui força corrent, és igualment sagrada. És quan sentim que formem part d’alguna cosa divina que està en el nostre interior i a tot arreu. [...] També hem de tenir el valor d’actuar. [...] La paraula coratge procedeix de la paraula francesa coeur, cor: coratge és la voluntat d’actuar des del cor, deixar que sigui ell qui agafa les regnes, sense saber què se’ns demanarà a continuació, ni si podrem fer-ho. [...] A l’actuar amb el cor i fer el que sentim, probablement viatjarem, al menys al principi, sense altres companys, però és molt probable que no ens sentim sols, ja que l’ego i els arquetips estan connectats; els déus estan amb nosaltres. [...] Quan un home (o una dona) segueix la seva inspiració i actua des del cor i el seu autèntic jo, aquest compromís sembla transmetre energia al món.”




HERMES ÉS EL GUIA


Hermes és el guia de l’esperit, que ens acompanya en el procés d’autoconeixement,  creixement personal i plenitud que sovint té lloc en algun punt de la meitat de la vida. Hermes tant pot aparèixer en forma de “veu interna” o “guia interior” com en forma de conseller espiritual, amic, psicòleg o coach –entre d’altres–, i és qui, com la psicoteràpia, permet que les parts fragmentades es facin conscients i es puguin integrar en la personalitat; qui facilita el retorn a la llar, al nostre centre, al lloc on trobem harmonia i beatitud.

“Fou Hermes qui tragué Persèfone del món subterrani, qui rescatà el petit Dionís, que era el déu desmembrat, i és aquest arquetip en el nostre interior el que pot retornar-nos al pla conscient lo femení reprimit o el nen diví que hi ha dins de cadascú de nosaltres. Així doncs, la seva tasca no és sols descobrir què és o què hem reprimit personalment, sinó també ressuscitar els arquetips que han estat enterrats culturalment.”




RECORDANT METIS


Metis, deessa de la saviesa, va ser adorada abans que Zeus, de qui va ser la primera esposa i a qui va ajudar a alliberar els germans engolits per Cronos donant-li l’emètic que el va fer vomitar.

Més tard, Metis fou enganyada i engolida per Zeus, qui temia que el fill que ella gestava fos el seu substitut. El fill no va ser finalment un baró sinó Atena, que va néixer del cap de Zeus i oblidà la seva mare, de la mateixa manera que l’oblidà la societat patriarcal occidental.

Shinoda explica que aquest mite reflecteix el que va passar històricament quan, entre els anys 4.500 i 2.400 aC, les successives onades de guerrers indoeuropeus van subjugar la vella Europa que durant 25.000 anys havia desenvolupat una civilització matriarcal pacífica i culturalment avançada.

La nostra civilització, com feu Atena, va oblidar Metis i va oblidar que hi va haver un temps en què Déu era dona, fins al punt que el poder de parir, que havia estat patrimoni natural de dones i deesses, es convertí en una opció conjunta, quan no una prerrogativa arrabassada per les deïtats masculines (Zeus) i per l’home (encarnat pel polític conservador en què potser ara estàs pensant).

Esperançada no obstant, Shinoda escrivia al 1989: “La consciència global, els temes mediambientals, l’ecologia, l’espiritualitat femenina i el desarmament nuclear són expressions del ressorgir de Metis com metàfora del saber què tots estem relacionats els uns amb els altres i amb l’arquetip de la mare. És un moment de transició cultural, temps de rememorar Metis com la saviesa femenina, com la Mare Naturalesa, com la sacralització de la Terra o la divinitat del Déu Mare que retorna a la nostra cultura a la vegada que l’arquetip pare, tal com veiem en els homes actuals, està canviant.”

El fill de Metis, el substitut de Zeus que es regeix per l’amor i no pel poder, està encara per arribar. De nou un bri d’esperança: quan hi hagi prou massa crítica de persones que iniciïn el canvi, després del “centèsim mico” –si em permeteu una darrera referència mítica–, la balança es decantarà. Si més no, això és el que esperem quan ens reconeixem en un mite: obtenir la força.



TEMPS PER A LA REFLEXIÓ


  • Qui eres de petit(a)? Què t’agradava fer? En què podies passar hores gaudint?
  • Quin paper et va assignar la família? I tu, qui volies ser?
  • Què estàs cridat a aportar al món? Què dóna sentit a la teva vida?
  • Quin és el teu desig més profund? Quina és la teva necessitat més inajornable?
  • Qui seràs quan l’hagis satisfet? Com et sentiràs?
  • Què necessites rememorar de Metis?


FONTS D’INSPIRACIÓ I AGRAÏMENTS


Per a aquest post m’he basat en el llibre Los dioses de cada hombre – Una nueva psicología masculina de Jean Shinoda Bolen (Kairós, 2011).

El meu agraïment a la vida per cada dia que m’ofereix per seguir la inspiració.

Lluís Sanmiquel
Psicòleg Coach

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada